Les meues vacances tenen el regust amarg de les cartes d’acomiadament de les empreses. Fan gust de cua de l’INEM i de curset per a aturats. El meu futur fa olor a incertesa i a dubte, però no m’importa no m’escalfe el cap, sols importa el present, el dia a dia. Sóc jove i visc amb els meus pares, no tinc que mantindre a ningú. Tinc dos anys de vacances pagades, de mi depén aprofitar el temps o deixar-lo perdre.
Les meues vacances tenen el sabor de les classes altes amb moltes qualitats organolèptiques; tenen un sabor fort i durader a hotels de luxe, festes amb altres persones adinerades, llargues sessions de compres per les tendes més prestigioses, em puc permetre vicis legals i il·legals. Les meues vacances fan olor a despreocupació i a la tranquil·litat d’aquell que sap que no ha de patir per la manca de diners. Jo sóc el millor amic que tinc així que “ca u panye” i “qui tinga cucs que pele fulla”.
Les meues vacances fan olor a fum de tabac i a cuina de restaurant. No puc assaborir el temps lliure l’he bescanviat per unes setmanes de treball. Necessite guanyar més diners per tirar cap avant. El sabor de les llargues jornades plantat servint taules i l’olor dels qui he de servir m’acompanyaran durant totes les vacances. Gràcies que he trobat un treball per poder guanyar alguns diners i anar pagant algunes cosetes materials que dec al banc i em feien pensar que era més ric del que en realitat sóc.
Les meus vacances fan gust a piscines municipals, a horta, a descans, entreteniment, a lectures, a llargues vetlades gaudint de la frescor de la nit amb bona companyia, a bons moments compartits amb la família.
Pot ser no siguen unes vacances amb el bon sabor dels viatges o les estades als hotels... Però com se sol dir les vacances és un estat mental del que hi ha que saber traure profit.
Encara em queda els matisos a la boca de el que han sigut part de les meues vacances. Unes vacances a un país llunyà sotragat per una catàstrofe natural, unes persones que tenien poc i havien perdut tot el que tenien inclús a alguns dels seus familiars. El regust amarg del sofriment d’estes persones és persistent al meu paladar. Llargues jornades de treball convisquent amb ells amb els pocs recurssos que les ONGS els aportaven, i tot i que per a ells eren tresors d’un valor incalculable. El menjar diari no ha sigut ninguna meravella i les inclemències climàtiques que se’ls acosten degut a l’època que anem no son gens alentadores per als qui viuen baix el sotre de plàstic d’una tenda de campanya.
Ací assaborisc el poder encendre un llum prement una claueta, obrir una clau i vore rajar aigua neta i saludable, un llit amb un sostre per poder dormir, un supermercat amb prestatgeries atapeïdes de productes comestibles i altres que no son de primera necessitat... Tenim escoles, instituts universitats on poder estudiar i llaurar-nos un futur més pròsper. La gran majoria dels qui vivim al primer món i al país de les meravelles som afortunats, encara que el Déu consumista al qui li tenim gran devoció ens ha posat una bena als ulls, la qual no ens deixa vore que la nostra vida té tots els ingredients de la recepta de la felicitat.
