AMICDELSLLIBRES

El príncipe de las moscas.

2012-01-29T11:42:00.000-08:00

Ací vos deixe la resenya de ka novel·la El príncipe de las moscas, primer en valencià i un poc més avall en castellà.

Fa unes setmanes ha vist la llum l’ultima creació literària del prolífic escriptor d’Ontinyent Ramón Cerdà editada per ECU, editorial Club Universitario. El príncipe de las moscas, un thriller psicològic, als quals ja ens té acostumats l’autor, al mateix temps que enganxats a les seues creacions.

En un convent de l’orde del Dominics a la ciutat de Xàtiva en el segle XIV una sèrie de fenòmens i circumstàncies trencaran la pau regnant en el monestir. La visita de l’inquisidor Bernat Guidoni no pot arribar en un moment menys oportú per acabar de complicar-los la vida als habitants del convent.

El diable es responsable d’alguns dels fets, el qual tracta de consumar una venjança personal des dels albors del cristianisme fins els nostres dies.

En l’època actual Pere, un rector exorcista, es requerit per ajudar un empresari que està tancat a la presó per uns delictes que diu que no ha comés i són obra del diable. El presidiari li confessa que creu estar posseït i necessita una entrevista amb ell. El diable resultarà més poderós del que pareix. Podrà l’exorcista ser més intel·ligent i derrotar al maligne? O pel contrari les forces del mal assoliran la seua venjança en la Persona de Pere?

Sessions d’espiritisme, possessions diabòliques, aparicions del diable, sexe, intriga, terror... són alguns dels ingredients que hi trobarem en El príncipe de las moscas. Al mateix temps el llibre ens aporta informació sobre la Santa inquisició i la seua forma de treball, així com era la viada a un convent de frares i algunes pinzellades de la vida de la gent de la ciutat. Cal esmentar que la novel·la en la primera part es pot catalogar de novel·la històrica. Les escenes del exorcismes estan molt ben representades, així com l’escena del joc de la ouija, la qual ens sembrarà la llavor de la por en la nostra ment, i perquè no? Pot ser dissuadixca a algun aficionat a eixa pràctica.

Una novel·la comparable a les de Stephen King en la que el terror és un dels ingredients principals. Una història que seria un èxit de taquilla si fora representada en la gran pantalla, tot i que el tema dels exorcistes ja està vist, esta història està enfocada d’una altra manera, al combinar dues èpoques la fa molt més atractiva.

Escrita en un llenguatge senzill i directe, sense excessos ni floritures exagerades fan que la lectura siga àgil i amena. Té un inconvenient, el mateix que altres novel·les de l’autor, vos mantindrà en suspens i acabarà restant-vos hores de són. Així que haureu de ser vosaltres els qui decidiu si passar son o deixar la lectura per al dia següent. Una teranyina que vos atraparà, vos mantindrà en tensió, vos farà passar por, sofrireu i gojareu amb els personatges, però sobre tot passareu una bona estona llegint esta obra.

Feliç lectura.

Hace unas semanas ha visto la luz la última creación literaria del prolífico escritor de Ontinyent Ramón Cerdá editada por ECU, editorial Club Universitario. El príncipe de las moscas, un thriller psicológico, a los que ya nos tiene acostumbrados el autor, al mismo tiempo que enganchados a sus creaciones literarias.
En un convento de la orden del Dominicos en la ciudad de Xàtiva en el siglo XIV una serie de fenómenos y circunstancias romperán la paz reinante en el monasterio. La visita del inquisidor Bernardo Guidoni no puede llegar en un momento menos oportuno para acabar de complicarles la vida a los habitantes del convento.
El diablo es responsable de algunos de los hechos, el cual trata de consumar una venganza personal desde los albores del cristianismo hasta nuestros días.
En la época actual Pedro, un cura exorcista, es requerido para ayudar a un empresario que está encerrado en la cárcel por unos delitos que dice que no ha cometido y son obra del diablo. El presidiario le confiesa que cree estar poseído y necesita una entrevista con él. El diablo resultará más poderoso de lo que parece. ¿Podrá el exorcista ser más inteligente y derrotar al maligno? ¿O por el contrario las fuerzas del mal consumaran su venganza en la persona de Pedro?
Sesiones de espiritismo, posesiones diabólicas, apariciones del diablo, sexo, intriga, terror... son algunos de los ingredientes que encontraremos en El príncipe de las moscas. Al mismo tiempo el libro nos aporta información sobre La Santa inquisición y su forma de trabajo, así como era la vida en un convento de frailes y algunas pinceladas de la vida de la gente en la ciudad. Cabe mencionar que la novela en la primera parte se puede catalogar de novela histórica. Las escenas de exorcismos están muy bien representadas, así como la escena del juego de la ouija, la cual nos sembrará la semilla del miedo en nuestra mente, y ¿porque no? Puede que acabe disuadiendo a algún aficionado a esa práctica.
Una novela comparable a las de Estephen King en la que el terror es uno de los ingredientes principales. Una historia que sería un éxito de taquilla si fuera representada en la gran pantalla, aunque el tema de los exorcistas ya está visto, esta historia está enfocada de manera diferente, al combinar dos épocas la hace mucho más atractiva.
Escrita en un lenguaje sencillo y directo, sin excesos ni florituras exageradas hacen que la lectura sea ágil y amena. Tiene un inconveniente, lo mismo que otras novelas del autor, os mantendrá en suspense y acabará robándoos algunas horas de sueño. Así que tendréis que ser vosotros los que decidís si pasáis sueño o dejáis lectura para el día siguiente. Una telaraña que os atrapará, os mantendrá en tensión, os hará pasar miedo, sufrir y gozar con los personajes, pero sobre todo pasará un buen rato leyendo esta obra.
Feliz lectura.

I què faràs ara, Clara?

2011-11-13T11:13:00.000-08:00

A través del face book he descobert a l’escriptora Antònia Carré-Pons, la qual és autora de tres novel·les. Jo particularment he tingut el plaer de llegir-ne una; I què faràs ara, Clara? Editada per columna jove en el 2001, reeditada en el 2004 i novament en el 2011 és una xicoteta joia de 156 pàgines que no vos podeu perdre.

Clara una estudiant de segon d’ESO és una xiqueta amb problemes com la majoria d’adolescents. La filla segon en una unitat familiar sempre es comparada amb la germana major i amb el comportament que l’altra desenvolupa, la qual cosa fa que la seua rebel·lia s’incremente i la seua conducta a l’institut deixe molt que desitjar. Es expulsada durant cinc dies, però ella decideix no dir res a casa a més de llançar-se a viure una agosarada aventura, passar eixos cinc dies pels carrers de la ciutat.

Una vegada presa la decisió, els companys van a acomiadar-se d’ella quan eixen de l’institut. Per una banda es converteix en la seua heroïna, i per l’altra saben que tenen problemes com tots els de la seva edat, encara que no volen renunciar a l’estabilitat i seguretat que els dona el seu llar. Per a Clara no hi ha volta cap arrere, el seu orgull l’empeny a no tornar a casa, però té unes limitacions i carències que no havia comptat en el moment inicial. Anirà descobrint la realitat de la vida al carrer i com de dura es la situació que ha decidit viure.

I què faràs ara, Clara? És una novel·la que haurien de llegir tant els adolescents com els pares. Mirall on poder vore reflectides situacions de la vida real, ens aporta algunes claus per a la complicada tasca educativa que desenvolupen els pares. Al mateix temps pot servir perquè els adolescents, als qui segur a molts d’ells se’ls ha passat pel cap en algun moment emular a Clara, s’ho pensen dues vegades abans de cometre una barbaritat com eixa i facen servir el diàleg amb els seus pares per alleujar les tensions familiars que hi puguen haver a casa.

La novel·la pot ser catalogada com a juvenil, psicològica i amb arguments filosòfics. Per a mi un punt que cal destacar per l’exquisitesa en el muntatge novel·lístic, és el del somni que té Clara i la interpretació que acaba donant-li la protagonista, interpretació que si porta a terme li canviarà la vida. Escrit en un llenguatge senzill el llibre és llig amb facilitat i rapidesa. El ritme que li dona l’autora fa que la seua lectura siga adictiva i vullguem descobrir com acabaran les peripècies de Clara. Sens dubte un llibre ideal per a llegir en un cap de setmana i amb el que passareu una agradable estona, a més de temptar-vos a rellegir-lo. Cal esmentar que jo no sóc dels qui solen rellegir cap llibre de no ser una obra que m’haja captivat.

Feliç lectura.

Agricultor.

2011-11-03T12:05:00.000-07:00

La cadena SER realitza un concurs de micro-relts setmanal amb la col·laboració d'escuela de escritores. Del total de relats enviats, tres passen a la final setmanal i el guanyador setmanal passa a la final mensual. A final d'any se celebra la final anual. El relat guanyador amb la frase que acaba dona peu a la frase amb la que ha de començar el relat per a la propera setmana.
Jo vaig participar la setmana passada. I com que resultar guanyador de la final setmanal és més difícil que fer-ma a mi la permanent. Ací vos el deixe perquè el llegiu.

Como tantas veces había hecho de niño. Sólo que ahora era diferente. Había hecho las zanjas, esparcido el estiércol y luego lo había tapado todo de nuevo con tierra. Plantó las hortalizas y las semillas.

Después de regar el campo se lavó las manos en la acequia. Levantó la cabeza mientras esbozaba una sonrisa de satisfacción.

“Este año habrá una buena cosecha de calabazas”. Pensó mientras daba media vuelta y se disponía a subir al coche. Ya casi había terminado. Sólo le faltaba asearse un poco e ir al cuartel de la guardia civil a denunciar la desaparición de su mujer.

La barca.

2011-09-28T14:28:00.000-07:00

Trastejant per Internet vaig llegir un article sobre un quadre; La balsa de la medusa de Teodre Gericault. En ell l’artista plasma les diferents actituds que pot adoptar l’home davant les desgracies i els avatars que poden succeir en la vida. Degut que ara estem en una situació econòmica delicada, les actituds dels demés, sobre tot dels que convieun amb nosaltres, poden fer-nos influir d’una manera o una altra. Com ha sigut el cas d’un conegut meu que ha actuat com un dels dos personatges d’este microrelat i així li ha anat.

Una parella anava damunt d’una barca per dins d’un llac enorme. Un dels dos remava i l’altre no. La barca avançava a ritme lent però constant. Les barques dels altres amics i coneguts avançaven més de pressa, ja que remaven els dos membres i en la mateixa direcció.

De sobte es girà un suau vent en contra i el remer hagué d’esforçar -se més per poder avançar.

-Podries remar tu també i així avançarem més de pressa.

-Jo no he remat mai amb estos rems tan rudimentaris, jo vull remar amb uns rems més lleugers. –Contestà la parella. El remer no digué res i continuà fent més esforços per avançar.

Al poc entraren en una corrent que frenava la seua marxa. El remer suava mentre els seus músculs es tibaven baix un abofegant sol.

-Veges si m’ajudes que jo tot sol poc puc fer per avançar. Si estos rems no t’apanyen busca’ns uns altres que et servixquen. Però rema!

-Ah no! Ara tal com estan les coses ningú no em pot deixar rems. Apanyem-nos i més endavant ja vorem.

El remer s’enfadà molt i després de tots dos enardir-se en una acalorada discussió el remer digué:

-Ahí et quedes tu i la teua barca! –Al temps que es llançà de cap al llag i continuà nedant el seu viatge.

En les unitats familiars passa el mateix. Si tots dos no remen junts hi ha dos camins o un es tira de la barca de cap o tira a l’altre al llac.

La imatge l'he treta d'ací.

L'encantador d'abelles.

2011-09-06T13:19:00.000-07:00

Seguint el costum amb els llibres de Ramon Cerdà, el següent text el trobareu en valencià i més avall en castellà.

Amb la lectura de L’encantador d’abelles complete la lectura de la trilogia de l’escriptor ontinyentí Ramon Cerdà. En els tres llibres trobem el nexe d’unió a Consol un mèdium un tant peculiar, el qual es veu involucrat en històries de fenòmens paranormals. En este cas el tema es la reencarnació.

Un paraplègic que viu amb la seua decrèpita mare a una solitària i atrotinada casa es posa a investigar per Internet un crim que es va cometre allí feia quaranta anys. Al poc contacta amb a qui ell li pareix que és l’autor d’aquell antic crim idèntic a l’últim que va cometre Jack el d’estripador lluny d’allí en el temps i la distància. El fàstic per la mísera vida que porta, farà que li propose al qui ell considerà un assassí, un pacte un tant peculiar.

Un centurió romà que participà en el degollament dels infants ordenat per Herodes, Jack el d’estripador, la verge María i altres personatges enllacen les seues vides en esta trepidant novel·la que enganxa el lector.

Ramon Cerdà despertarà la curiositat del lector pels personatges esmentats fent que busquem informació al respecte en la xarxa d’Internet, a més, de llevar-nos algunes hores de son enganxats a la lectura del llibre. Tot i que coneguent l’eix principal es pot intuir el final de la història, l’autor sempre acaba donat eixe xicotet toc particular que o ens sorprén o ens fa pensar, no deixant-nos indiferents.

Particularment a mi no m’agraden les pel·lícules del tipus Hannibal –el caníbal-, ja que hi ha massa sang i es mostra la cara més horrible del ésser humà. És clar que la il·luminació de les escenes, la música, l’excel·lent interpretació dels actors i els efectes especials fan que a més d’un se li remoguen les tripes davant certes escenes. En canvi llegir-ho per a mi no és el mateix, per molt ben descrites que estiguen les escenes la meua ment posa un límit perquè no em resulten tan desagradables, encara que cada lector és un món. Així que tanmateix com repeteixc que el llibre té un gran poder adictiu, he de dir que té alguns capítols un poc sagnosos i desagradables per a estomacs febles.

El seguiment de les obres de Ramon en fan pensar que és un entés en la psicologia humana, la qual cosa es pot vore en com ens presenta les emocions dels personatges, les seues pors, inquietuds i les passions més ocultes del cor humà. Les accions que van cometent influïts per les actituds i fets dels que els envolten. A més Ramon sempre il·lustra les novel·les amb pinzellades de filosofia que ens poden fer reflexionar sobre la vida i com ser un poc més feliços.

En definitiva, un llibre de recomanada lectura per a llevar-se de damunt la típica depressió post vacacional i reprendre la marxa cara a la tardor.

Feliç lectura.

Con la lectura de El encantador de abejas, completo la lectura de la trilogía del escritor ontinyentino Ramón Cerdà. En los tres libros encontramos como nexo de unión a Consuelo, un médium un tanto peculiar, el cual se ve involucrado en historias de fenómenos paranormales. En este caso el tema es la reencarnación.
Un parapléjico que vive con su decrépita madre en una solitaria y destartalada casa se pone a investigar por Internet un crimen que se cometió allí hacía cuarenta años. Al poco contacta con quien a él le parece que es el autor de aquel antiguo crimen idéntico al último que cometió Jack el Destripador, alejado de allí en el tiempo y la distancia. El asco por la mísera vida que lleva, hará que le proponga a quien él considera un asesino, un pacto un tanto peculiar.
Un centurión romano que participó en el degüello de los niños ordenado por Herodes, Jack el Destripador , la virgen María y otros personajes enlazan sus vidas en esta trepidante novela que engancha al lector.
Ramón Cerdá despertará la curiosidad del lector por los personajes mencionados haciendo que busquemos información al respecto en la red de Internet, además, de quitarnos algunas horas de sueño enganchados en la lectura del libro. Aunque conociendo el eje principal se puede intuir el final de la historia, el autor siempre acaba dando ese pequeño toque particular que o nos sorprende o nos hace pensar, no dejándonos indiferentes.
Particularmente a mí no me gustan las películas del tipo Hannibal-el caníbal-, ya que hay demasiada sangre y se muestra la cara más horrible del ser humano. Claro que la iluminación de las escenas, la música, el excelente talento de interpretación de los actores y los efectos especiales hacen que a más de uno se le remuevan las tripas ante ciertas escenas. En cambio leerlo para mí no es lo mismo, por muy bien descritas que estén las escenas mi mente pone un límite y así, no me resultan tan desagradables, aunque cada lector es un mundo. El libro tiene un gran poder adictivo, pero debo decir que tiene algunos capítulos un poco sangrientos y desagradables para estómagos débiles.
El seguimiento de las obras de Ramon hacen pensar que es un entendido en la psicología humana, lo que se puede ver en cómo nos presenta las emociones de los personajes, sus miedos, inquietudes y las pasiones más ocultas del corazón humano. Las acciones que, cometiendo influidos por las actitudes y hechos de los que los rodean. Además Ramón siempre ilustra las novelas con pinceladas de filosofía que nos pueden hacer reflexionar sobre la vida y cómo ser un poco más felices.
En definitiva, un libro de recomendada lectura para quitarse de encima la típica depresión post vacacional y reanudar la marcha de cara al otoño que se avecina.
Feliz lectura.

El bastó del "tio Vicent".

2011-08-14T12:45:00.000-07:00

La història del tio Vicent és popular al nostre territori. Per si algú no la coneix ací li la deixe.

El tio Vicent era un home de poble, arrelat a la terra, la qual li donava el seu jornal i el menjar. Treballava les terres d'un del senyorets del poble fent de cap de colla, amés de unes terretes pròpies que havia heretat de son pare i del sogre.

El tio Vicent mirava amb ulls desitjosos l'elegant bastó que lluia el seu amo. Era un basto marró obscur brillant amb el puny d'argent massís. A l'amo no li resultaven alienes les mirades del seu treballador, així que un any per nadal el senyoret li regalà un bastó mol paregut al seu però amb un bany d'argent en l'empunyadura.

El tio Vicent estava més content que un gínjol, només arribar a casa es posà el trage dels diumenges i és mirà davant l'espill de l'armari del seu dormitori.

-Recollons quin bastó més elegant. El cas és que el barret que tinc està un poc descolorit. Me n'hauré de comprar un que li diga al bastó. -Deia mentre gallejava davant l'espill.

Al cap d'uns dies tornà a mirar-se a l'espill amb el nou barret, el bastó i el trage dels diumenges.

-El cas és que les sabates estes comencen a estar una mica roçades per davant i no combinen massa amb els nous complements. Vaig a comparme'n unes noves.

Després de comprar-se unes sabates noves tornà a fer el mateix davant l'espill.

-Xè, el trage no és que estiga per a tirar però li queda com a un Crist dos pistoles. Estos complements requereixen un trage nou.

Així va ser com el "tio Vicent" es va quedar sense estalvis i un poc endeutat.

De vegades molts de nosaltres adopten l'acitud del "tio Vicent", la qual acaba sent la nostra ruina.

De vegades molts de nosaltres adoptem l'actitud del "tio Vicent".

Lucia o la fragilidad de las fuertes.

2011-06-12T15:51:00.000-07:00

El llibre en qüestió va arribar a les meues mans en forma de premi a través de la pàgina La calle de los libros del facebook. Quan el vaig tindre a les meues mans el títol i la portada resultaven temptadors. Ràpidament li vaig donar la volta per llegir la sinopsi. Sí, el que jo suposava. Sempre ens han venut l’estereotip de les dones com al sexe dèbil quan en realitat està demostrat que no és així, encara que sempre hi ha punts dèbils que ens fan fràgils davant l’escenari de la vida.

La protagonista, una periodista de quaranta anys torna a València després de deu anys de treballar a Roma. El motiu es a petició del seu ex-marit, el qual li demana el divorci per poder tornar a casar-se. El regrés li suposarà retornar al escenaris que formaven part de la seua vida i la feien feliç fins que va patir el despit del seu marit al deixar-la per una altra més jove. Llúcia no pot superar que la seua exparella estiga vixquent amb una altra en el pis que havien compartit durant eixe període de temps quan les coses els anaven bé.

Es retroba amb dos amigues de la infància amb les qui conserva l’amistat, les quals representen dos figures socials: Lola la típica estudiant d’esquerres que no pensa casar-se mai i ser una ànima lliure, tot i que amb el pas del temps va aburgesant-se i entrada en els quaranta cau víctima de les fletxes de l’enamorament. Paloma és la cara cara oposada de Llúcia, ella era amant d’un metge major que ella i acaba destronant a la reina de la casa per ocupar ella el seu lloc. Totes tres fan el mateix que tothom, procurar ser feliços, malgrat les por i inseguretats que van apareguent en les seues vides.

Torna a casa amb els seus pares i també es retroba amb el seu germà, la dona i els fills. Les vacances les passa mitjanament bé encara que amb el germà té algunes diferències i amb els pares alguna xicoteta discussió. El cop fort se l’emporta al morir son pare i tornar per segona vegada des de Roma i és quan descobrix el secret del seu oritge.

El final es predicible, però la protagonista tira mà de la força interior per continuar navegant a la recerca de la paradisíaca platja de la felicitat, la qual en principi residix en estimar i ser estimada per alguna persona amb qui poder compartir la vida.

Una novel·la marcadament psicològica, en la que podem vore les diferents pautes de comportament i les emocions de les persones davant determinades situacions que qualssevol de nosaltres podem patir en algun moment de les nostres vides. També es mostren les màscares que acostuma a fer servir la societat per aparençar allò que no és i guardar les formes vestides d’hipocresia. Una història que enganxa i desperta l’interés des de la primera pàgina, a més d’una àgil lectura en 207 pàgines en les quals abunden uns magistrals diàlegs.

Feliç lectura.

El secret de la longevitat.

2011-05-08T03:12:00.000-07:00

A Virtudes la coneixien tant al carrer Sant Francesc com a tot Vallada. Era la dona de més edat del poble. Jo de vegades anava amb la que era la meua núvia –que hui és la meua muller- a buscar la seua neta Nieves i a Juanvi per anar a donar una volta. Li preguntàvem pel seu estat de salut i no deixàvem de meravellar-nos al vore que malgrat la seua avançada edat no necessitava ulleres. Ella deia que el secret de la seua longevitat tenia dos ingredients: una taceta de timó pels matins i alhora de menjar quedar-se amb un poc de fam. Potser què els arguments filosòfics d’una dona tan major ens puguen servir per a determinades situacions de la vida moderna? Jo crec que sí.

De tant en tant, quan puc, m’agrada eixir a fer una excursió pel terme amb el meu fill i emportar-me algun amiguet de la seua classe. Aquell dissabte havia convençut dos amiguets d’Abel per a vindre a fer una volteta pel riu, només em faltava parlar amb els pares d’un altre per completar un xicotet grupet. La mare em preguntà quant de temps anàvem a estar de volta i jo li vaig contestar que unes tres hores més o menys. La xica es posava les mans al cap, ja que ella eixia a caminar els diumenges i en tres hores feien uns vint quilòmetres. “El meu fill no aguantarà”. Jo li deia que sí, que si els altres aguantaven el d’ella també.

-Va algun pare amb tu? –Em preguntà.

Li vaig dir que no i a més no era la primera vegada que eixia amb els xiquets. Podia estar tranquila que no donaven faena. La qüestió és que ella em digué que també vindria, a fer-se càrrec del seu fill i a tirar-me una maneta si els altres es rebolicàven. Vaig acceptar de bon grat i quedàrem per a l’endemà.

Baixarem per la vora de la gasolinera. Per l’antiga carretera que abans servia d’entrada al poble. Els xiquets gaudiren d’allò més travessant el riu per una passera. Com que el riu no portava massa cabdal passarem sense problemes. Poc després esmorzarem a l’agradable ombra dels baladres, els donàrem algunes lliçons de respecte per la natura, gaudiren fent allò que més els agrada fer als xiquets pel riu; tirar pedres als bassals. Jugant i movent-se plens de curiosat pel que els envoltava i gaudint de la llibertat que els oferia la natura anàrem completant el recorregut riu amunt.

A mà esquerra deixarem el pont que travessa el riu i el camí que puja cap a l’institut. Seguirem riu amunt fins un punt en que el camí havia de travessar el riu. Però per donar-los més emoció els vaig portar per una passera de blocs mig perduda per la vegetació del voltant. Amb unes tisores de podar que portava vaig netejar un poc la boga i alguna canya que impedia el pas. El fet de travessar el riu envoltats de vegetació els infundava un sentiment d’exploradors i els feia més divertit el recorregut.

Només travessarem el riu agafàrem una senda a mà esquerra que torna apegada a la riba i ve a eixir a la sèquia que baixa de la mota. Per dins la sèquia eixirem a la punta dels carrers nous i d’allí anàrem a fer-li una vista a “la xumenera de la partida del vapor”. Després de tornar per on havíem anat ens desviarem per baix de les naus de la fàbrica de Cerdà i eixirem enfront de la gasolinera.

En menys de tres hores férem l’excursió. Quilòmetres pocs... Però diversió per als xiquets molta... A més, férem el que deia Virtudes. Els excessos no són bons i els xiquets es quedaren amb fam, en volien més però això seria en una altra ocasió. Si la ruta s’haguera perllongat en el temps o en distància els xiquets no hagueren volgut tornar, al quedar-se amb ganes de més volien repetir.

Per acabar, recordeu este refrany "no desprecies els concells, ni dels savis ni dels vells". També dir que amb xiquets per a eixir d'excursió al camp no han d’anar ells amb nosaltres, sinó nosaltres amb ells. No podem fer com estos pares que s’emportaren els xiquets de 7 i 9 anys a caminar molt i a jugar poc. Quan arribaren a casa els xiquets digueren que no tornaven més d’excursió. Clar, no s’havien quedat amb fam, sinó més bé el contrari.

La imatge l'he treta d'ací.

El fantasma dels somnis.

2011-04-29T10:43:00.000-07:00

El siguiente texto está en valenciano y un poco más abajo en castellano.

Degut al mal temps que ha fet estes Pasqües he tingut més temps lliure i l’he invertit en submergir-me en una de les lectures pendents que tenia; El fantasma dels somnis de Ramón Cerdà. La segona novel·la de la trilogia basada en fenòmens del més enllà, tinguent en esta de base els viatges astrals.

Oliver un escriptor prestigiós, el qual veu com la seua vida sentimental està apunt de naufragar sota les embranzides de la monotonia i el desencant, es assassinat en el moment que està apunt d’enllestir la seua última novel·la, la qual pareix ser la més prestigiosa de la seua carrera. Una vegada mort el seu esperit no acaba d’abandonar este món i serà quan per mediació de Consol, -un espiritista que també ix a l’anterior novel·la L’habitació de les papallones- amb qui mantindrà temporalment el contacte en este món fins que no complixca la seua última missió.

En un segon plànol s’hi troba la història dels negocis bruts d’uns forns crematoris a la ciutat de València i l’obscura i complicada vida de cadascun dels personatges. La història ens du a la ment la pel·lícula Ghost, encara que si esta fora portada a la gran pantalla seria més exitosa. La trama dona voltes inesperades que desconcerten el lector i com no, de vegades, les aparences enganyen. Ramón Cerdà ha sabut magistralment conjuminar les actituds amb les circumstàncies de cada personatge per fer que a estos se’ls aparega el fantasma dels somnis; ni més ni menys que el sentiment de culpa que pot pesar sobre cadascun de nosaltres en determinades actuacions que hàgem fet en el passat.

Amor, odi, zels, traïcions, egoisme, mentides són algunes de les emocions reflectides en esta història que podríem catalogar de psicothriller, tot i que, El fantasma dels somnis te trets de les novel·les de Stephen King, també hi ha pinzellades de filosofia i algunes metàfores que tenen una semblança aLas esposas felices se suicidan a las seis de la tarde. Hi trobarem els sentiments i les passions més grans i els més baixos del ésser humà Una història que ben bé narra el complicat món de les relacions humanes i el seu comportament. Una novel·la amb un poder d’atracció adictiu que no deixarà indiferent al lector.

Feliç lectura.

Debido al mal tiempo que hizo estas Pascuas, he tenido más tiempo libre y lo he invertido en sumergirme en una de las lecturas pendientes que tenía, El fantasma de los sueños de Ramón Cerdá. La segunda novela de la trilogía basada en fenómenos del más allá, teniendo de base los viajes astrales.

Oliver, un escritor de prestigio, el cual, ve como su vida sentimental está a punto de naufragar bajo la tempestad que ocasiona la monotonía y el desencanto, es asesinado en el momento en que está a punto de terminar su última novela, la que parece ser que será la más prestigiosa de su carrera. Una vez muerto, su espíritu no acaba de abandonar este mundo y será cuando por mediación de Consuelo (un espiritista que también aparece en la anterior novela La habitación de las mariposas), con quien mantendrá temporalmente el contacto en este mundo hasta cumplir con su última misión. En un segundo plano se encuentra la historia de los negocios sucios de unos hornos crematorios en la ciudad de Valencia y la oscura y complicada vida de cada uno de los personajes. La historia nos trae a la mente la película Ghost, aunque si ésta obra fuera llevada a la gran pantalla sería más exitosa. La trama da giros inesperadas que desconciertan al lector, y como no, a veces, las apariencias engañan. Ramón Cerdá ha sabido magistralmente aunar las actitudes con las circunstancias de cada personaje para hacer que a estos se les aparezca el fantasma de los sueños, ni más ni menos que el sentimiento de culpa que puede pesar sobre cada uno de nosotros en determinadas actuaciones que hayamos cometido en el pasado.
Amor, odio, celos, traiciones, egoísmo y mentiras son algunas de las emociones reflejadas en esta historia que podríamos catalogar de psicothriller. Aunque, El fantasma de los sueños tiene rasgos de las novelas de Stephen King, también hay pinceladas de filosofía y algunas metáforas como la que encontraremos en el texto las esposas felices se sucidan a las seis de la tarde. Texto que narra una gran verdad de nuestra sociedad. Los sentimientos más grandes y las pasiones más oscuras del ser humano se barajan en la trama. Una historia que narra el complicado mundo de las relaciones humanas y su comportamiento. Una novela con un poder de atracción adictivo que no dejará indiferente al lector.

Feliz lectura.

Crònica d'una marxa de muntanya.

2011-04-11T15:59:00.000-07:00

Per agrandar el tamay de la lletra Ctrl i fer rodar la rodeta del ratolí.

Pot ser era una bogeria presentar-se a la marxa de muntanya de la la font amarga-les Salines, però una vegada inscrits no anàvem a renunciar-hi. L’entrenament que portàvem acumulat el meu company i jo, era de 9’600 km. Amb un desnivell de 228m, el qual l’havíem fet el diumenge anterior en una ruta senderista per Vallada. La sort que teníem era que la marxa era caminant i eren 17 Km. Tot i que deien que l’havien retallada un kilòmetre o dos. La cursa ja era per a més valents, 21 Km.

Nosaltres havíem arribat amb la idea de caminar i córrer un poc per on poguérem. Faltaven uns minuts per a les huit del matí i des de la carretera, a la banda dreta, es veia el conreu de gent a l’antiga fàbrica de paper, començaven a acudir els primers participants per arreplegar els dorsals. Aparcarem el cotxe a l’entrada de Vilanova de Castelló. Només teníem que seguir la gent que per baix del pont de la carretera s’enfilava a la zona d’eixida. Després d’arreplegar els dorsals i deixar les samarretes commemoratives al cotxe ens untarem bé els braços, la cara i bescoll amb crema protectora per al sol. Jo portava un traget d’atletisme amb publicitat de la pàgina web del meu company. Un mocador negre amb mostres blanques al cap , per protegir la calba dels rajos del sol i dos bastons de senderista. Juanvi portava unes malles curtes i una samarreta de manega curta tècnica de mizuno i per a l’ocasió dos bastons de senderista acabats d’estrenar. Al cap no va voler posar-se res per protegir-se la calba. Cal esmentar que Juanvi estava com a col·laborador de la prova, ja que té una tenda d’esport especialitzada en runing.

Es respirava un agradable ambient, hi havia cares conegudes de Canals. I per la part de Juanvi, nombrosos clients. Decidirem posar-nos pel principi amb idea de trotar un poc mentres poguérem...

“Qui m’haurà manar a mi ficar-me en este embolic, Juanvi amb els lligaments trencats del genoll no podrà fer meravelles, i jo... Quan de temps fa que no ixc a córrer? Entre la faena, el camp, les obligacions familiars... Bé en acabar-la prou”. M’entre rumiava els meus pensaments, una cara coneguda de Canals em somreia i em saludava.

-Tu també per ací? Saps? El meu cunyat l’any passat quedà segon en la cursa i enguany vol quedar el primer està fort com un roure...

Després d’uns moments de conversa ens preparàvem. La prova anava a començar. Podíem haver gaudit de la marxa en un pla tranquil i relaxat, acoblant-nos a qualssevol grup de dones o coneguts. Millor amb dones... Jo sóc del parer que una conversa amb una dona simpàtica, que es mostra atenta i a més et somriu, és un dels xicotets plaers de la vida. Però el nostre esperit competitiu ens negava cap alternativa. No és que en el passat hajam sigut estreles d’elit, però em fet alguns pinets en algunes competicions.

Comencem trotant amb els bastons a les mans. El bidonet d’aigua que porte al cinturó em molesta i prompte l’agafe amb la mà. S’acaba l’asfalt i ens desviem per un barrancó. Juanvi ha d’anar amb compte amb les baixades no acabe fastidiant-se un genoll. Em perdut de vista als tres primers, a mesura que ens endinssem en el barranc decidim caminar. Les canyes ens envolten pels dos costats. El barranc és preciós.

-L’any que ve vinguem en un pla més relaxat i portaré la càmera de fotos i la de vídeo, açò és una passada.

El que per a mi és una passada amb canyes, algun bassal que altre i una agradable frescor, per al meu company acabaria sent un poc pesat.

-Mira, ja m’he cansat de botar bassalets, vaig a provar les esportives, a vore si entra o no l’aigua. –Juanvi estrenava esportives amb la finalitat de testar-les.

Arribarem a una gran penya i una cinta ens barrava el pas. Juanvi seguint les cintes s’enfilà per una sendeta, jo més curiós vaig passar per baix la penya i vaig descobrir l’engany.

-No! Que per ahí no és! És per ací!- Em deia Juanvi.

-Estàs segur que era per ahí? -Li deia jo al eixir-li al davant.

-Que pendons són...

-Ei! Els de darrere! Passeu per baix la roca i avançareu.

Pel barranc ens passaren alguns marxadors amb bon pas, un xic i una xica, un jove amb el cap rapat amb un gosset menudet...

El barranc arribava a la fi. Una cadena feia de barana per poder passar per la dificultosa senda. Començàvem l’ascensió.

Juanvi bescanvià unes paraules amb Rafa un client de Vilanova de Castelló que estava en l’organització. Em quede mirant-lo...

-Fotre! Tu treballaves al magatzem de taronges de Muñoz... Jo a tu et conec!

-Doncs jo de tu no me’n recorde...

-Ves tu davant que ara t’alcance.-Li vaig dir a Juanvi.

Rafa finalment em reconegué i jo vaig continuar la meua marxa... Ara em tocava córrer per agafar a Juanvi.

-Buf sort que he agafat els bastons, sinó amb el genoll fotut no sé com haguera quedat jo hui. Per a baixar van bé però es que per a pujar també.

L’ascensió continuà fins arribar a un bancalet on hi havia unes pruneres.

-Mira! Les xiques que ens havien deixat darrere en el barranc! Anem amb elles o què? – Li vaig preguntar a Juanvi.

La seua resposta fou començar a trotar i amb veu un poc gay Juanvi els digué:

-Hola xicas ja estamos aquí!

-Collins! No deien que la Ribera era plana? Ja ho veig jo, ja!-Els vaig comentar.

-Si i el que ens queda!

“Comencem a baixar, que guai. Anem a recordar vells temps, No, millor espere a Juanvi.” El tram més fotut passa però no puc evitar la temptació i em deixe caure amb al trot. Els bastons em sevixen d’estabilitzadors en alguns llocs. Un fotògraf m’espera amb la seua càmera.

Els nostres músculs no estan acostumats a tant d’esforç i no podem córrer tot el temps. Costera amunt caminem.

-Vols Beguda isotònica? –Li oferixc a Juanvi després de beure jo.

Juanvi havia agafat suplements en pols per a barrejar amb l’aigua dels avituallaments, jo vaig estimar més agafar beguda isotònica. Pese 78 Kg, però sóc molt suador, Juanvi en canvi pesa quasi vint Kg més i no sua tant.

Arribem dalt d’un cim on hi havia un xic de l’organització per indicar-nos que la baixada era perillosa.

-Xe! Per ací no donen llonganisses i botifarres per esmorzar?- Li vaig dir amb un somriure als llavis.

-No, i la cassalla se l’han acabada els meus companys. –Respongué ell-.

-Tu també tens mèrit, també, d’estar ací aguantant el sol sense cap ombra. –Li digué Juanvi.

Continuarem el descens. Al fons es veia una paradeta protegida per l’ombra d’un tendal. Un policia municipal i tres o quatre persones més repartien aigua, beguda isotònica, dàtils, plàtans a trocets i taronges fetes a talladetes xicotetes.

Xuclarem amb avidesa un parell de gallons de taronja i vaig repostar el bidonet amb beguda isotònica.

Al moment arribaren una parella de xicons.

-Heu fet tard! Les llonganisses ens les hem menjades nosaltres.

-Xe quina llàstima, una altra vegada serà!

Continuarem el descens per un camí enquitranat. Novament una cinta groga i un xic de l’organització ens barraven el pas.

-Aneu amb compte amb la baixada. –Ens avisà.

Trencarem a la dreta mentre Juanvi amb més precaució baixà a poc a poc. Passem el tram i arribem a la font Amarga o vaig aprofitar per mullar-me els braços i la cara.

En un descens torne a anar jo davant quan arriba Juanvi li dic:

-Vaig a donar-te la comunió.-Mentre treia un paquetet amb dues galetes dobles farcides de xocolate.

-Xe també portes galetes al cinturó!

-Sí! I aspirines per si de cas. En vols una o no?

-No, que ja saps que el xocolate em fa el cos agre.

-Home per una no passa res, ara que si no en vols més part.

Continuem el descens. Gaudixc com un infant, quant de temps sense fer el cabra.

En un tram ens ajuntem amb els corredors. M’afegixc a la fila i mantinc el ritme. Estes curses de muntanya són molt més divertides que les d’asfalt, l’únic que cal es preparar-se un poc. Comencen a fallar-me les forces costera a munt. Decidixc parar i esperar a Juanvi. M’arrime a un costat mentre per la senda van passant corredors. Alguns m’ignoren un es queda mirant-me i li dic:

-Vaig a fer una cigarreta.

-Però no faces molt de fum, eh? –Em contesta amb un somriure.

Arriba el meu company.

-Ala anem!

-Xe però que tenien eixes galetes? Has fet dòping?

-Home clar! A tu que et sembla.

La cursa transcorre d’allò mes animada. Varem tindre molta sort d’anar protegits per les ombres dels pins, les quals suavitzaven la temperatura.

Torne a adelantar-me fins un punt d’avituallament.

-Vinga Santiago! A recuperar!

El simpàtic xic de l’organització m’indica que m’acoste a beure. Per un moment em quede mirant-lo per si el coneixia... “Ostres clar si port el nom al dorsal”

-Va Santi que et passen tots!

La veu em resultà familiar, era Joan, un xic de Vallada contractat per l’organització per portar l’ambulància.

-Vaig a agafar forces i esperar Juanvi que ve darrere. Es que te un genoll fotut i costera avall no pot apretar.

Em crida l’atenció un xic amb el cap rapat amb un gosset, era el que ens havia passat pel barranc. Bescanviem unes paraules fent al·lusió al animalet... Juanvi ja arriba, carrega les piles i continuem.

-Quedarà molt o què? Ai! Que jo ja tinc quaranta anys! Encara que tu no.

-No a mi encara me’n falten quatre. –Li vaig contestar.

Una banda de música amenitza la prova tocant al mig del pinar. Tot un detall que donava una nota de diversió. De sobte Juanvi solta un esternut.

-Ai l’al·lèrgia de Déu! Ja anem!

-Vols un mocador de paper?

-També portes mocadors?

-Home clar per si m’entren ganes de pondre...

-Ei! I alibú per si t’escaldes també?-Em preguntà amb to divertit.

-No! Això ja ho porte posat de casa. –Li vaig contestar entre rialles.

Algun tram el fem amb una dona que feia com nosaltres, corria, quan es cansava caminava. Ens deixava darrere, després li tornàvem a passar i així anàvem. En les costeres avall ens adelantàven corredors de la cursa.

L’últim punt d’avituallament ja queda poc. Segons ens indica un home de l’organització queda un kilòmetre i mig. Amb més ànim que forces decidim trotar un poc. Un grup de dones de Vilanova de Castelló que van caminant ens saluden pel nom al passar. Tornem la salutació i continuem al trot.

Quan anàvem caminant ens passa un corredor de Vallada, “Massianet”.

-Anem amb ell!- Diu Juanvi.

Corríem cadascun a un costat.

-Pareguem els guardaespatlles amb els bastons. –Digué Juanvi.

Ja ens acostàvem a la meta. El primer en xafar la catifa fou Massianet, després Juanvi i jo un segon darrere. No va estar malament. De la classificació de la marxa a peu el meu temps fou 2:33:03 en la 16 posició.

Agafarem un entrepà de blanc i negre, una ampolleta d’aigua, una malla de taronges i un potet de fruita en conserva. Quan acabarem d’esmorzar anàrem vegent cares conegudes com la de Boils de Vallada que també va córrer la cursa i la de Paco de Canals, el qual, volia vore com havia quedat el seu cunyat.

Passarem un matí molt entretingut i divertit, entre comentaris jocosos i alguna que altra broma. Un deu per a l’organització i el meu sincer agraïment per a tots els que varen fer possible la realització d’esta prova.

Xocolate.

2011-02-15T14:54:00.000-08:00

   La devoció que sent pel xocolate em vé des de ja fa temps, sobre tot quan estava fent la mili. Ai! Quins temps aquells que compartiem el que teniem com bons companys i ens posavem les botes mentres veiem una pel.licula de vídeo. De vegades el seu aroma en fa viatjar en el temps i em du a la memòria tots aquells bons records. M'agrada molt l'olor que fa quan el calfes i mentres es desfà, el bon sabor de boca que et deixa després de consumit.
   No és que siga adicte, però m'agrada molt. Després d'algunes menjades sol apetir-me. Alguna vegada a l'hora de berenar hi ha qui no menja i fuma tabac, altres berenen i jo alguna vegada em delecte amb el xocolate.
   Xocolates n'hi ha de moltes classes i de moltes parts del món. A mí m'agrada probar-los tots. També, com en tot n'hi ha de diferents qualitats i preus. És com tot, només cal saber on buscar per trobar el millor. Jo no és que siga un sibarita però com he esmetat abans, un que m'agrada molt és el pur que s'empra per a cobertures de repostería, tot i que, el que més m'agrada és amb llet i amb ametles, i per excel.lència el suïs. I a tu, quin xocolate t'agrada?

Confese, de Ramon Cerdà.

2011-02-04T11:12:00.000-08:00

Novament m’he sumergit en la adictiva i seductora narrativa de Ramón Cerdà. Esta vegada l’obra és Confieso. De vegades les portades dels llibres ens diuen molt del que hi ha al seu interior i en esta la porta ens diu molt. Sexe, un crim, una confessió...

El protagonista de la nostra història és un prestigiós escriptor que està escrivint una novel•la en la que es barreja la realitat i la ficció. La finalitat és que el lector no sàpiga esbrinar què és veritat i què no. La relació amb la seua dona és un tant diferent a el que és habitual decidint posar-li un detectiu privat amic d’ell perquè seguixca tots els seus moviments. Un succés inesperat entrarà a formar part de la novel•la en construcció i les coses acabaran donant un gir inesperat.

Una novel•la que podria estar en els catàlegs de negra amb pinzellades eròtiques i marcadament psicològica, alguns trets filosòfics i com no sempre fent una foto de la nostra societat i alguns problemes actuals, en este cas matrimonials. Com que sempre s’ha dit que a grans mals, grans remeis, arran del remei va teixint-se la història ambientada en València i una part d’ella en Segòvia. Molt ben ambientada i narrada amb un estil àgil i concís.

En este psicotriller Ramón Cerdà torna a mostrar-nos com son de complicades les ments humanes i les diferents pautes de comportaments, a més entre línies podem llegir el clar missatge de que tot allò que fem afecta els demés, sobre tot el que estan més prop o en contacte amb nosaltres. De vegades cercant la nostra felicitat des d’un punt de vista egoista no som conscients del mal que podem ocasionar.

Una novel•la curta però captivadora des de la primera línia. Confieso, en la part final, és comparable a un riu d’aigües turbulentes en el que nosaltres anem surant i lluitant contra els obstacles, però la corrent és més forta que nosaltres i no podem fer altra cosa que deixar-nos arrossegar cap al final inesperat que de segur trenca els esquemes que teníem en ment. Molt recomanable per a un cap de setmana plujós en el que el calor de la llar ens convida a romandre còmodament asseguts al sofà.

Nuevamente me he sumergido en la adictiva y seductora narrativa de Ramón Cerdá. Esta vez la obra es Confieso. A veces las portadas de los libros nos dicen mucho de lo que hay en su interior y en esta la puerta nos dice mucho. Sexo, un crimen, una confesión ...

El protagonista de nuestra historia es un prestigioso escritor que está escribiendo una novela en la que se mezcla la realidad y la ficción. La finalidad es que el lector no sepa averiguar qué es verdad y qué no. La relación con su mujer es un tanto diferente a lo habitual decidiendo ponerle un detective privado amigo de él porque siga todos sus movimientos. Un suceso inesperado entrará a formar parte de la novela en construcción y las cosas acabarán dando un giro inesperado.

Una novela que podría estar en los catálogos de negra con pinceladas eróticas y marcadamente psicológica, algunos rasgos filosóficos y como no siempre haciendo una foto de nuestra sociedad y algunos problemas actuales, en este caso matrimoniales. Como siempre se ha dicho que a grandes males, grandes remedios, a raíz del remedio va tejiendo a la historia ambientada en Valencia y una parte de ella en Segovia. Muy bien ambientada y narrada con un estilo ágil y conciso.

En este psicotriller Ramón Cerdá vuelve a mostrarnos como son de complicadas las mentes humanas y las diferentes pautas de comportamientos, además entre líneas podemos leer el claro mensaje de que todo lo que hacemos afecta a los demás, sobre todo lo que están más cerca o en contacto con nosotros. A veces buscando nuestra felicidad desde un punto de vista egoísta no somos conscientes del daño que podemos ocasionar.

Una novela corta pero cautivadora desde la primera línea. Confieso, en la parte final, es comparable a un río de aguas turbulentas en lo que nosotros vamos flotando y luchando contra los obstáculos, pero la corriente es más fuerte que nosotros y no podemos hacer otra cosa que dejarnos arrastrar hacia el final inesperado que de seguro rompe los esquemas que teníamos en mente. Muy recomendable para un fin de semana lluvioso en el que el calor del hogar nos invita a permanecer cómodamente sentados en el sofá.

Lletres de la nostra terra: Memòries del paradís.

2011-01-18T09:58:00.000-08:00

Quan vaig saber que Francesc Belda i Tortosa havia estat guanyador del premi de Narrativa Curta “25 d’abril” Vila de Benissa 2010 amb la novel.la Memòries del paradís, el llibre va passar a la llista de les lectures pendents. Ara quan les circumstàncies m’ho han permès l’he llegit i veig que no debades el llibre ha guanyat un premi.

Memòries del paradís és un mosaic d’històries acumulades en la memòria de l’autor. Una obra bucòlica, la qual ens mostra la vida al món rural i també al poble de Vallada. Un espill que des d’el punt de vista d’un xiquet ens mostra una forma de vida molt diferent a la que tinguem avui, ni millor ni pitjor, simplement diferent. Els esforços, les dificultats, la convivència, les tradicions conreades al llarg del temps. La convivència i el respecte de l’home amb la mare natura i esta el paper que té com a mestra. Les reflexions i les preguntes que ens fa l’infant als lectors fan que la lectura siga sossegada i agradable, com si d’un licor d’alta qualitat es tractara que cal anar assaborint i deixar reposar en el paladar de la nostra ment per anar traguent tots els matisos i les qualitats, que en este cas no són organolèptiques, sinó filosòfiques. Una forma de vida lliure de la moderna malaltia anomenada estrés, en la que el sol marcava la durada de la jornada i les estacions les activitats a realitzar en el camp. La senzillesa d’un estil de vida en la que amb poc la gent era feliç i no tenia eixa ansietat per anhelar allò que tenen els qui són més rics. Veien la vida des de la perspectiva de conformar-se amb el que tenien i viure tranquils.

Un homenatge al món rural i a un estil de vida en llibertat que tenia els dies comptats. La societat i la llei de selva han anat fent que eixa forma de vida no tinguera futur i cada individu lluitara per assolir un bon lloc de treball, entrant en la competició a la que ens enfrontem els humans dia a dia.

Un plaer per als nostàlgics d’este passat no tan llunyà en el que poden vore els seus avantpassats integrats en el paisatge, tot i que no cal ser de Vallada, ja que la història sent real, haguera pogut passar igual a qualssevol indret del nostre territori. L’obra té la particularitat d’estar formada per capítols molt curts i en cada capítol una historieta diferent. Podent-se llegir tot seguit o saltejat. La seua narrativa descriptiva compaginada amb l’acció escaient fan que la lectura siga molt àgil i entretinguda, agradant tant als amants de les més refinades descripcions, com als lectors que busquen l’acció en les escenes.

Un llibre molt recomanable que de segur vos farà passar unes agradables estones. I per què no? Tal vegada vos duga a la memòria els vostres avantpassats i eixes històries que vos contaven quan éreu menuts.

Olives a mitges.

2011-01-09T15:45:00.000-08:00

Per aumentar el tamany de la lletra Ctrl més rodeu la roda del ratolí.
Al final del text hi torbareru un comentrari explicatiu del final del relat.

Eixe any les oliveres manzanilles de Pere no en tenien ni per als pardalets, ja que havien entrat en un procés de fructificació anyívola i treballaven un any sí un no. Les del sogre degut al fongos del repilo havien perdut la fulla a finals de l’hivern i entre totes no tindrien ni un sac d’olives. Així que acceptà de bon grat l’oferta d’arreplegar a mitges les del seu veí Francesc.

Francesc tenía cincuanta-i-pocs anys. Era més gos que un portal, amic del faena fuig i menjar acosta’t. Treballava en les oficines de correus de València. Donat que feia poc exercici estava gros com un sac. Els caps de setmana, quan anava al poble, tampoc era molt amic de cremar calories. Així que un dia que coincidí amb Pere a la porta de casa, comentant de la proximitat de la collita de les olives, s’assabentà que eixe any Pere no tindria oli ni per fer una amanida. Li faltà el temps en proposar-li si volia fer les d’ell a mitges. Eren cinquanta oliveres situades en l’ombria de la serra Grossa en una escala de llastres que sols tenien una filada per bancalet.

Després d’anar a vore el tros i alfarrassar de 650 a 700 quilos. Pere acceptà. Les olives les portaria a l’almàssera del poble d’on els dos eren clients. Les despeses les pagarien a mitges i l’oli que eixira a repartir entre els dos.

Pere al contrari que Francesc, havia estat educat amb les màximes de “qui no treballa no menja” i “a donar-se aire que la processó és llarga i el ciri curt”. Calia aprofitar els dies de les vacances de Nadal per fer les olives i acabar com més prompte millor. L’únic problema és que la seua dona eixe any que no tenien olives volia descansar i es negà en ajudar el seu marit en la tasca que havia agafat. El seu fill de deu anys tampoc estava per ajudar a son pare i tampoc hi volia anar. Així que el primer dia a les huit del matí quan la claredat del dia començava a guanyar-li la batalla a la nit, Pere arribava al bancal. Descarregà la furgona i començà a pujar els atifells per la costeruda senda. Hauria de fer tres viatges per pujar-ho tot a la llastra de dalt; un amb la màquina vibradora, la vara i els cabassos, un altre amb les teles i almenys un paquet amb tres caixons d’eixos de collir taronges per anar envasant les olives i el tercer per portar el garbell per separar les olives de les fulles.

Quan acabà de fer el tercer viatge, tot i que les herbes estaven cobertes per una manta de rosada blanca, a Pere ja li molestava la jaqueta. Estengué les teles de 8x5 metres, una a cada banda de l’olivera, per subjectar-les a la soca emprà dues pinces d’al.lumini de les que s’utilitzen en els mercats per subjectar els tendals.

“Recollons i quin gorrinet està fet este Francesc, no ha llevat ni un rebrotí de les soques, encara sort que porte les pinces i les teles es mantindran ben fermes.”

Li tirà cordà a la màquina i es disposà a tirar olives amb la màquina vibradora. El llarg pal ho tenia difícil per sacsejar les rames desitjades. Les oliveres feien un parell d’anys que no s’havien esporgat i semblaven argelagues d’atapeïdes de rames i secalls. Pere a més tenia un altre inconvenient, eixe any les olives estaven molt fortes i costaven molt de tirar.

“Refotre si no cauen, tampoc podré fer-los el monyo. No passa res. Sort que porte la vara. Les faré estil andalús. Sinó, haver-les podat com toca”. Per a fer-los el monyo, com deia ell, portava uns rasclets; una mena de rastells xicotets de plàstic, un poc més amples que la mà. Per poder arribar un poc més alt amb ells els havia acoblat un mànec de fusta de trenta centímetres de llargària.

Pere, a varades, començà a barallar-se amb la primera olivera. Arreplegà un poc les teles per no perdre les olives pel bancal i les arrossegà al segon arbre.

“Xe, xe, mira que no tirar ni un poc d’herbicida. Tot ple de brosses i alguna que altra argelaga. Només em falta foradar les teles i que m’ixca la festa cara”. Pere només feia que rondinar. No portava ni mitja hora i ja anava amb el cap calen i el peus gelats. Recordava les paraules del seu avi. “L’hivern és millor que l’estiu. En hivern t’abrigues, si tens fred treballes més depressa i entres en calor. En l’estiu per molta roba que et lleves sempre patiràs calor”.

En eixos dies pegaria dos bacs, el primer no tardaria molt en pegar-lo. A les deu estava més blau que un lliri, així que se’n baixà al cotxe a donar bon compte d’un entrepà de pernil amb formatge. Quan acabà d’esmorzar li telefonà a la seua dona per vore si s’ho havia repensat i anava a pujar a ajudar-lo. Però malauradament la dona continuava amb la negativa i encara li espetà. “El que havies d’haver fet es no haver-les agafat i que se les havera fetes ell”. Pere cabrejat, li digué a la seua dona que no l’esperara a dinar que ell portava berena per a tot el dia. Ell era el marit que més manava de tots els del poble, ara també era al que menys cas li feien en casa. El seu aspecte de xic dur contrastava amb la seua personalitat. Els cabells bruns sempre ben retallats, la barba d’una setmana ben perfilada i per a conduir o anar pel carrer quan feia molt de sol vestia els seus ulls amb unes ulleres de sol platejades amb cristalls d’efecte espill. D’eixes que et reflectixes en ells quan mires als ulls al teu interlocutor. Mai havia aconseguit imposar la seua voluntat a la de la seua dona i en esta ocasió tampoc. Sens dubte estava fet un calçasses. Així que no tenia més collons que aguantar-se i continuar la feina.

Quatre dies portava reballat per eixes llastres treballant al estil tradicional; de sol a sol i menjant en el camp. Ara per fi sols li quedava l’última llastra, després de dinar apretaria un poc el ritme per vore si ho acabava eixe dia i no empastava el matí de l’endemà.

“Fotre i quina manera de bregar. El tio este ho té ple de pedres. No ha llevat ni una sulsida. Doncs a mi no em molesten, que es lleve ell les pedres. Quan arreplegue l’oli el valoraré i de la paga extra traure els diners del banc. Eixos seran per a mi, per poder anar al bar a esmorzar i per fer-me quatre cerveses amb els amics”. A Pere li agradava anar al bar els caps de setmana per fer un poc de vida social i entre setmana a esmorzar tots els dies. Estos últims mesos degut a la crisi i a la manca d’hores extres ja no hi podia anar tant sovint. Quan tocava apretar-se el cinturó...

Pere es trobava enfilat dalt de l’olivera. Un peu ací l’altre allà feia equilibris metre amb el rasclet tirava les olives de la part central de l’olivera. “Xe, si no paga la pena. Pot ser la meua dona tenia raó. Jo havera estat millor amb la meua dona i el meu fill fent excursions... A València, a l’albufera, a la Font roja... Agafant la berena de casa amb pocs diners ho haverem passat d’allò més bé i ens haverem evitat alguna que altra discussió. De vegades fem esforços per guanyar diners i aconseguir determinades coses i l’únic que fem és amargar-nos l’existència, complicar-nos la vida, esclavitzar-nos perdent bons moments i situacions que amb pocs diners ens poden fer molt feliços. De vegades les coses mes senzilles son les més plaents, tot i que no sabem veure-les. Quines ganes tinc d’acabar esta olivera, la última, ja tenia ganes. Ara a garbellar-les, carregar la furgona i m’espera el refresquet. A fer cua en l’almàssera. A vore si encara pese hui o em quede a tall per a demà. Després, a descarregar la furgona. De la furgona a la bascula, de la bascula al ascensor, del ascensor dalt i després al racó que em toque. Este almasserer ja podria mecanitzar un poc el negoci. Per rematar, com que no em fa anàlisi del rendiment no em puc fer comptes, ja que sempre eixen torts.” De sobte Pere s’esvarà i girà sobre ell mateix caiguent de tos, intentà agafar-se a alguna rama, però fou impossible. Caigué a terra d’esquena amb un soroll sord. Devia haver caigut damunt d’alguna pedra de les sulsides. Un intens dolor agut li eixí del centre de l’esquena estenguent-se cap als pulmons. Li semblava que li havia caigut una llosa damunt. No podia respirar, el dolor li ho impedia. S’incorporà un poc estirant el braços per alcançar una rama. –Aaagg!-Va emetre un gemec apagat. Al estirar els braços l’esquena s’alleujà i pantaixant a respiracions ràpides i curtes anà insuflant aire a la maltreta caixa pulmonar. A poc a poc anà recuperant-se, tot i que es trobava un poc torbat.

“Uff, ja estic millor. Quin esclafit m’he pegat. Vaig a donar-me aire per acabar açò i me’n vaig cap a casa. Ja n’he menjat prou”.

Li quedava poc de temps el sol no tardaria en desaparèixer darrere les muntanyes i la claredat aniria diguent-li adéu ràpidament. Pere gira la vista cap a la soca de l’olivera, el seu cos jeia inert amb la mirada perduda cap a l’infinit. Havia aprés la lliçó.

Contes de Nadal: Insomni.

2010-12-31T10:21:00.000-08:00

“Quina hora és? Són les quatre i mitja de la matinada. Uff! Com tinc la panxa de plena. No em trobe bé. Vaig a alçar-me a vore si em faig un got d’aigua amb sals de fruites, em tire dos rots i em torne a gitar.

No trobe el flascó. I és que estes festes Nadal el portem a carxots. Crec que ne’m pres més en estos dies que en tot l’any. Menjades copioses, vins, licors, dolços... No m’estranya que esta època els hospitals estiguen més visitats per malalts amb problemes gastrointestinals. A més se’ls sumen els augments d’infarts. Som l’hòstia. Ahí està Joan amb principi d’úlcera d’estomac. Abusa dels licorets i cubates. Hui abuse demà ja vorem. I a l’endemà està mal. Així com ell altres amb problemes diabètics, de colesterol, els quals no poden menjar més de quatre coses, però com esten en Nadal... Un dia un dia és.

Aii! Que l’encant dels Nadals resideix en gaudir de la bona companyia dels éssers estimats, la conversa... El menjar també, però amb moderació. Tot amb moderació pot ser bo, i en excés dolent per a la salut i el cos. Per què no aprendré dels que segueixen la màxima de sopar com un pobre i esmorzar com un ric, fins i tot en Nadal? Ara no estaria alçat fent-me esta potinga taronja. Que curiós. Té el mateix color que “l’aigua” que treien del pou els negrets del documental. Que fava estic. Fent zàping la primera imatge que he vist ha sigut la del pobre home que mostrava a la càmera un got de vidre amb el líquid taronja. Jo em pensava que era suc que havien repartit les ONGS, i era aigua bruta d’un pou. Aigua que de segur provocarà trastorns intestinals i inclús la mort de les persones més febles. Quanta gent hi haurà ara al mon que no podrà dormir de fam? Quanta gent estarà desperta per les conseqüències d’aigües contaminades o brutes? I en l’altre mig mon farts com gossos.

Tots a retre-li culte al Déu consum en els moderns temples anomenats centres comercials. A comprar i a tirar allò que ja no ens fa falta, encara que estiga en bon ús. I a l’altre costat els qui no tenen ni per fer una menjada al dia en condicions. Ara en passar les festes a posar en marxa “l’operació polvoró”. De cap al gimnàs a perdre eixos quilets que ens han deixat els Reis i el Pare Noel. Ja veus quin problema que estos pantalons ara no m’entren. Que si no em puc posar esta bata. I a l’altra banda morint-se de fam.

Collons qué filosòfic m’estic posant! A vore si els bolets que acompnyaben el rellomello eren psicotròpics i m’han afectat el cap? Psicotròpics o no, el que sé és que este mon està molt mal repartit. No entenec els economistes que diuen que perquè nosaltres vixquem bé, l’altre mig mon ha de viure mal i morint-se de misèria. Diuen que encara que es repartira la riquesa no arribaria per a que tots vixquerem dignament. No ho sé. O no voldrien que es repartira per no perdre el seu actual nivell de vida? El que si que sé és que es un desgavell que alguns rics balafien els diners en festes rruixant els demés amb botelles de cava que amb el que costen menjaria una familia al tercer món una llarga temporada.

Quin fred deu fer ahí fora. La lluna està minvant però esta encisadora. Eixa una altra. Què se’ns ha perdut per ahí dalt per a gastar-nos milionades en coets i en investigació espacial? Acàs els poderosos tenen por de fer pols el planeta i estan pensant en anarse’n a un altre? I ací merda per als qui queden.

El què si que sé es que tots sabem com de díficil està la vida a altres païssos... I no cal anarse’n molt lluny, ací també hi ha gent que està passant-ho molt malament. És clar que no volem vore que estan ahí mentre nosaltres vivim en el nostre particular país de les meravelles. Me’n vaig al llit a vore si puc dormir, encara que em trobe pesat i pot ser em coste un poc agafar el son.”

Feliç any nou.

Carta de Papà Noël a una família.

2010-12-25T03:10:00.000-08:00

Aquell matí, Marc un xiquet de set anys, s’alça del llit només es va despertar. Es posà el batí i amb els ulls mig clucs per el son i les lleganyes, anà a l’habitació d’enfront a despertar la seua germana, la qual tenia dos anys menys que ell.

-Carme! Carme! Anem a vore si el Papà Noël ha vingut a dur-nos regals!

La xiqueta s’alça com un llamp, es posà el batí i les espardenyes d’anar per casa i anaren a vore què hi havia al menjador. El pis on vivíen no era gaire gran, per la qual cosa no hi havia lloc per a un arbre de Nadal. Dels calaixos del moble gran penjaven quatre botes roges amb motius nadalencs i una etiqueta amb el nom de cada membre de la família.

Els xiquets al vore que hi havia regals, eixiren corrents a despertar el seus pares per obrir tots junts els obsequis. Al moment ja estaven tots obrint els regals que els havia deixat Papà Noël. Els xiquets feren unes xicotetes protestes però no s’espantaren massa al vore que no hi havia les coses que ells havien demanat; Marc demanà una piràmide egipcia, i una granja,en el seu lloc hi havia un video joc per a l’ordinador i un llibre de contes. Carme havia demanat la cuina de la Hello Kittie i en el seu lloc hi havia una nina i un paquet amb vestits per jugar amb ella. La mare havia demanat un abric i li havia deixat un flascó de colonia. El pare tampoc tenia el que havia demanat, li havia deixat un paquet de calcetins per a l’hivern. També hi havia una carta del Papà Noél que deia així:

Benvolguts xiquets, he rebut les vostres cartes en les quals ens demanàveu moltes coses. Com tots els anys vos hem portat regals, però enguany hi ha una xicoteta diferència... Com ja sabreu el vostre pare volia una càmera de fotos reflex i s’ha quedat sense ella, a la vostra mare no li he pogut dur l’abric que volia. El que té encara està prou nou i el pot fer servir un any més. Això vol dir que sempre no és pot tindre allò que es desitja i més en estos temps difícils.

Per poder tindre els regals que heu demanat, cal fer els deures, portar-se bé amb els companys de classe, ser obedients amb els mestres, pares i familiars... Marc és estudiós i bon xic, tot que de vegades fa pelear a la seua germana, no ens agrada eixos arravataments d’enuig que tens, es a dir que t’enfades amb facilitat, contestes de mala manera, ixques corrents, dones puntellons a tot el que es pose en el teu camí etc. Marc has d’aprendre a demanar les coses per favor, no enfadar-te amb tanta facilitat, has de tindre més paciència. No tot allò que desitges ho aconseguiràs de seguida, de vegades les coses que desitgem tarden a vindre o no arriben mai.

Heu de saber ser agraïts i donar gràcies per tindre la sort d’haver nascut en este temps i este poble. Teniu una vivenda, roba, televisió, ordinador, un munt de joguets, els vostres pares cotxe, bicicletes, no vos manca el menjar... Com ja sabeu hi ha països molt pobres on la gent no té ni per poder menjar. Com van a tindre regals de Reis? A més, ací també hi ha qui no té ni casa, ni menjar i ho passen molt malament.

Els vostres pares de vegades vos pareixeran uns pesats amb les seues recomanacions i insistències. Ells vos volen molt volen que aprengueu a obeir, ja que en la vida vos tocarà obeir en molts llocs, l’escola, el treball... A més volen que aprengueu a respectar les normes d’aquesta societat en la que visquem. No podem comportar-nos com borreguets ni fer sempre allò que volem. Heu d’aprendre a compartir i deixar les vostres coses als demés, si voleu que els demés vos deixen les seues coses.

No vull fer-me pesat així que ara ja podeu obrir els regals que vos he deixat i doneu gràcies per tot allò que tingueu, considereu-vos uns privilegiats i no es lamenteu perquè hi ha xiquets rics que tenen més que vosaltres, cadascú té el que pot i ha de saber conformar-se amb allò que té.

Que tingueu un bon any i sigueu més bons que l’any anterior.

Una abraçada de part de:

Papà Noël.

Els xiquets es quedaren conformats mentre deien:

-No passa res estos joguets també estan molt bé.

-Amí m’agrada molt la meua nina.

Els pares els miraren amb una barreja d’amor, satisfacció i una espurna de tristor. Però satisfets d’estar tots junts i amb salut.

Bon Nadal a tothom.

L'habitació de les papallones.

2010-12-15T13:52:00.000-08:00

Seguint novament amb els llibres de Ramon Cerdà d'Ontinyent, ara li ha tocat el torn al de L’habitació de les papallones. Una novel·la que m’ha atrapat des de la primera pàgina i fins i tot, m’ha llevat algunes hores de son. Intriga, misteri i fenòmens paranormals són alguns dels ingredients que hi trobarem.

La història d’un notari de València que es segrestat de sa casa i torna a la mateixa al cap d’una setmana sense recordar res del que li ha passat. La seua roba permaneix intacta al temps que no han demanat cap rescat per ell despertaran sospites en la seva dona i complicaran la vida del protagonista. La seva vida canviarà des d’aleshores tractant d’esbrinar els fets. Un company de treball també és víctima d’uns fenòmens paranormals que l’assetgen, tant a ell com a un rodamóns que no aconsegueix recordar qui és ni d’on ve. Altres personatges com si foren fils de diferents colors -però que tots guarden una relació-, van teixint la novel·la i convertint-la en un tapis molt atractiu. També ens acosta un poc al món dels mendicants i les seues misèries. Un món que contemplem a les grans ciutats però que la gran majoria de nosaltres volem ignorar i fer com que no existeix. En estes dates que s’acosten els lectors reflexionaran més sobre estes persones, l’infern que els toca viure i del que difícilment no podran eixir. Sexe, traïcions, sectes són alguns altres ingredients que conté la trama, a més d’un final inesperat que capgira completament la idea inicial del lector. Un altre al·licient es la semblança entre les històries de Robin Cook i el mestre del gènere de terror Stephen king. Però no només és un llibre que atrau als lectors àvids d’acció i emocions fortes. També seguint la línia de l’autor hi ha trets filosòfics que tracten de donar-nos un poc de llum en les nostres vides i fins i tot segur que algú traurà profit. Paraules que inciten a la reflexió de la vida conjugal i poden influir en determinats lectors. Este és un altre dels atractius que per a mi te l’autor.

En resum, un llibre ideal per a regalar o regalar-vos estos Nadals i gaudir d’ell ben còmodament asseguts al vostre silló. Ara, això sí, procureu no tindre massa compromisos i quelcom de temps per davant o vos doldrà no poder llegir tot el que vosaltres voldríeu.

Siguiendo nuevamente con los libros de Ramon Cerdà de Ontinyent, ahora le ha tocado el turno al de La habitación de las mariposas. Una novela que me ha atrapado desde la primera página e incluso, me ha quitado algunas horas de sueño. Intriga, misterio y fenómenos paranormales son algunos de los ingredientes que encontraremos.

La historia de un notario de Valencia que es secuestrado de su casa y vuelve a la misma al cabo de una semana sin recordar nada de lo que le ha pasado. Su ropa permanece intacta, como si acabase de salir, además no han pedido ningún rescate por él. Estos dos hechos despertarán sospechas en su mujer y complicarán la vida del protagonista. Su vida cambiará desde entonces tratando de averiguar lo sucedido. Un compañero de trabajo también es víctima de unos fenómenos paranormales que le acosan, tanto a él como a un vagabundo que no consigue recordar quién es ni de dónde viene.Otros personajes como si fueran hilos de diferentes colores -pero que todos guardan una relación-, van tejiendo la novela y convirtiéndola en un tapiz muy atractivo.

También nos acerca un poco al mundo de los mendigos y sus miserias. Un mundo que contemplamos en las grandes ciudades pero que la gran mayoría de nosotros queremos ignorar y hacer como que no existe. En estas fechas que se acercan los lectores reflexionarán más sobre estas personas, el infierno que les toca vivir y del que difícilmente no podrán salir.

Sexo, traiciones, sectas son algunos otros ingredientes que contiene la trama, además de un final inesperado que cambia la idea inicial del lector. Otro aliciente es la semejanza entre las historias de Robin Cook y el maestro del género de terror Stephen king.Pero no sólo es un libro que atrae a los lectores ávidos de acción y emociones fuertes. También siguiendo la línea del autor hay trazos filosóficos que tratan de darnos un poco de luz en nuestras vidas e incluso seguro que alguien sacará provecho. Palabras que incitan a la reflexión de la vida conyugal y pueden influir en determinados lectores. Este es otro de los atractivos que para mí tiene el autor.

En resumen, un libro ideal para regalar o regalaros estos Navidades y disfrutar de él cómodamente sentados en su sillón. Ahora, eso sí, procurad no tener demasiados compromisos y algo de tiempo por delante o os dolerá no poder leer todo lo que vosotros queríais.

Tornar als orígens.

2010-12-06T07:52:00.000-08:00

Avançava amb la carretilla amb dos garbons de canyes per apuntalar les carregades rames dels tarongers. Enguany els arbres estan molt carregats i abans que es trenquen convé posar algun puntal. Em crida l’atenció una silueta baix d’una olivera en el bancal erm del veí.

“Ei, bona vesprada”.

“Bona vesprada”.

“Ostres. Tu ets? Quants anys sense veure’t. Què fas per ací?”

“Ací estic barallant-me amb el fes, a vore si vaig cavant les soques i recupere este bancal.”

“Sí que duia molts anys abandonat sí.”

“Des que faltà mon pare en l’any 95. Ara les he desbrancades i que broten de nou, cavaré les soques i quan arreplegue uns poc diners buscaré un tractor i que ho llaure. Com que té dret d’aigua ho instalaré per degoteig. Ja sé que té falta de moltes mans però a poc a poc aniré posant-ho en to i almenys tindre oli per casa.”

“Sí, fins fa poc la gent no volia saber res del camp fins i tot es burlaven dels qui anàvem els cap de setmana a fer faena. Doncs jo en conec a molts que han discutit prou amb els seus pares per no anar al bancal i ara que estan en l’atur fan el que siga. Però parlem de tot un poc, i què és de la teua vida?”

“Sense dona sense i sense compromís. Em vaig separar fa sis anys i ara no tinc parella. En el tema laboral tinc una gestoria a Xàtiva.”

“Molt bé, almenys ets amo i si et va bé...”

“Bé? –M’interrompí-. Vaig a tancar-la. Els deutes superen els guanys així que no tinc alternativa. El dimecres me’n vaig a Alzira d’amo, a viure i cuidar una casa de camp. Pel matins a fer faena en la finca, les vesprades lliures... Sí qui m’ha vist i qui em veu. I moltes gràcies que les coses estan molt fotudes. Tinc 44 anys i em diuen que sóc massa major. Així que als jovens fins a 24 o 25 no els volen perquè no tenen experiència, a mí em diuen que sóc massa major... Què fem?

“Ja l’edat ideal és la meua , però quan la supere ja vorem”. Açò pareix que va per a llarg.

“I més que es complicarà. El que hauriem de fer és anar-nos-en a viure al mig del bancal com feien abans, criar hortalisses i animalets i als polítics que els donen pel sac, si volen que vinguen a cobrar a l’horta” (...) I a tu com et va?

“Bé no em puc queixar, tinc vivenda menjar, faena remunerada i estic bé de salut, la dona i els xiquets bé també.”

“Si alguna vegada us he vist per la porta de ca ta mare, tot i que jo quasi que no vinc a Montesa”.

La conversa es va allargar referent a la situació econòmica actual i com d’agres estaven les coses, encara que les persones quan volem magnificar alguna cosa l’elevem al més alt i quan volem dramatitzar o pintem ben negre. També es cert que la crisi la té el qui es queda sense treball o treballa i no li paguen, encara que a tots ens afecta en major o menor mesura. La qüestió és que el meu veí a viscut ben bé amb bones faenes els últims vint anys i ara torna als orígens. Son pare era “atandador”, els seus avis llauradors així com els seus avantpassats. Ara pareix que ell com molts altres sotragats per la crisi tornen al poble a recuperar els oficis menyspreats i abandonats. Esperem que tot açò acabe prompte i recuperem la normalitat.

Preservar la nostra llengua; La velleta refranyera.

2010-11-25T15:27:00.000-08:00

Ens havíem reunit en l’ermita un grup de gent de Vallada per sopar i fer una marxa nocturna. La convocatòria l’havia feta el Centre excursionista de Vallada per vore la pluja d’estreles la nit del dotze d’agost.

Jo anava acompanyat pel meu fill i un amiguet de la seua classe. Donàvem bon compte dels nostres entrepans al voltant d’una taula de les de la part de darrere de l’ermita, quan sigil·losament s’acostava un gat per vore si li donàvem alguna vianda.

-Sssapii!-Va cridar l’amic del meu fill per espantar el gat al temps que mirava complagut com s’allunyava corrents l’espanta’t animalet.

-Sapi, je,je. Això ho deien els “auelos”. –Va comentar una xica al fer-li gràcia l’expressió que tant de temps feia que no escoltava.

Els somriures varen il·luminar el rostres de la majoria. Segurament la seua memòria volava al passat, a eixes vesprades berenant pa amb oli i sal a ca la iaia, on esta, ataviada amb un davantal teixia tireta asseguda en un tamboret. El gat juganer s’estirava les ungles en el muntó de tireta o la garba de vímet i la iaia li bramava un sapii!! Per fer-lo fugir.

La nostra llengua està viva, per tant va canviant amb el pas del temps. Paraules cauen en desús, altres n’apareixen de noves. Quan jo era jovenet aparegué la paraula guai, ara el meu fill i els amics quan mostren disconformitat diuen jopeta. Apareixen anglicismes, castellanismes que de vegades fem nostres per desconeixement de com es diu la paraula en valencià.

La qüestió és que hem de fer ús de la nostra llengua per preservar-la, bé siga quan escrivim o quan parlem. És el que ha fet Jordi Raül Verdú en el llibre la velleta refranyera. La velleta refranyera és una història per a joves lectors en la que se’ns conta la història d’una dona centenària. La dona conserva la parla del passat farcida de frases fetes, refranys i locucions. La seua forma de parlar crida l’atenció d’un xiquet, el qual la presentarà al seu mestre i companys de classe. Acabaran treballant junts en el món de l’aprenentatge. Una història que té repunts de filosofia, els quals ens diuen que la persona amb menys formació acadèmica sempre ens pot ensenyar alguna cosa i que mai es tard per a aprendre si hom vol. L’autor ha sabut col·locar 400 exemples de frases fetes, refranys i locucions en esta xicoteta obra que gaudireu tant vosaltres com els vostres fills.

Un llibre que paga la pena llegir perquè de segur que a banda de millorar el nostre bagatge cultural, amés, ens farà passar agradables moments, tots sols o amb companyia dels nostres fills o nebots. La nostra memòria viatjarà al passat i recordarem als nostres iaios dient algun refrany o frase que apareix en el llibre. Sens dubte es convertirà en un viatge al passat i en un referent per conservar este xicotet tresor de la nostra llengua per al futur. Així com un atleta a d’entrenar els seus músculs per mantenir-los en forma, nosaltres hem d'utilitzar la nostra llengua perquè no acabe atrofiant-se. L’autor és conscient –com molts de nosaltres- que eixa generació està desapareguent i amb ells una part de la nostra cultura.

Eixes persones pot ser careixen de formació acadèmica, però estan versats en moltes qualitats i coneixements que nosaltres hem anat atrofiant i substituint per altres. Quants joves d’avui saben adobar una garrafa d’olives? O on aconseguir herbes per curar determinades malalties? Les superfícies comercials, la industria farmacèutica, el progrés en general han anat fent que cada vegada siguem més còmodes i no ens preocupem per preservar eixos coneixements, al cap i a la fi no ens fan falta per a la vida quotidiana. Per això els romàntics com jo valorem molt este tipus d’obres literàries, així que si voleu apropar-vos un poc més a la nostra llengua vos recomane La Velleta refranyera. Espere que siga del vostre grat. Feliç lectura.

Enllaços d'interés:

http://www.youtube.com/watch?v=uLNh5po1ccI

http://bullent.blogspot.com/2010/08/la-velleta-refranyera-presentacio-alcoi.html

Quan fa què no somrius?

2010-11-15T10:18:00.000-08:00

Sara i Tere havien sigut amigues de quadrilla, encara que no es queien massa bé l’ona a l’altra. El pare de Tere la havia consentit massa al ser la xicoteta de dos germans. Tere havia estudiat FP en la branca de delineació. Li costà Déu i ajuda completar la titulació dels cinc anys. Sara en canvi la major de tres germans va haver de posar-se a treballar en acabar l’EGB per ajudar econòmicament la seua família.

Sempre havien anat juntes a l’escola i havien continuat anant en la mateixa colla d’amigues encara que no es podien vore. Tere era una orgullosa amb un complex de superioritat que la resta d’amigues havien acceptat i Sara la considerava massa senyoreta per a ser tan pobra.

Les seues vides es varen separar quan Sara es casà i se n’anà de l’Olleria per viure a Xàtiva, el poble del seu marit, Lluís, on els dos treballaven. Sara treballava en un supermercat i el marit en una fàbrica de cartonatges.

Els dos primers anys tot els anà bé fins que naixqué el primer fill. Ahí fou quan aparegué Mr. Hyde. Lluís deixà de ser tan encantador com havia sigut i és tornà més egoista. Tot el que guanyava ell era i per a les seues despeses; bona roba, perfums cars, bons vins per menjar a casa, un Audi A4, sopars amb els amics, i la dona que es quede a casa amb el xiquet. Els amics guanyaven més diners i podien dur un altre tren de vida, ell no. L’infern per a Sara durà tres anys. Acabaren separant-se i Sara se’n tornà a viure a l’Olleria per estar prop dels seus pares i també de les seues amigues encara va tindre sort de treballar a un supermercat de la mateixa cadena a Ontinyent. Molt prompte ella i Tere acabarien compartint alguna cosa més que l’antipatia que se sentien l’una per l’altra.

Vicent era un xic d’Ontinyent que conegué Sara i les amigues anant de festa a Gandia. S’afegí al grup en el que també i havia algun altre xic, entre ells Lluís que s’acabava de posar a festejar amb Sara.

Sara despertava certa atracció física i intel·lectual cap a Vicent. Li pareixia un xica molt lluitadora i mereixedora de lloances. S’havia tret el títol d’administratiu grau superior per les nits, el certificat de valencià de grau mitjà i altres cursets d’informàtica per compte d’ella. Hi havia un tret del caràcter de Sara que no li agradava. Ell bromejava i li deia: “si hagueres treballat al món de les altes finances no m’havera agradat ser rival teu hauries sigut més perillosa que els grans taurons financers”. Era molt obstinada i un poc maquiavèl·lica.

Finalment Vicent es posà a festejar amb Tere, i com que no li queia massa bé el nuvi de Sara a poc a poc anaren separant-se i sols s’ajuntaven contades vegades a l’any, així i tot quan es veien feien molt bona lliga, a més, Vicent la mirava amb una espurna de desig, cosa que a Sara no li passava desapercebuda.

El matrimoni de Vicent era un vaixell que havia començat a fer aigua per tots els costats. “Quan els diners eixen per la porta l’amor bota per la finestra”. Vicent treballava a una fàbrica de vidre a l’Olleria. La crisi havia feta que la seua jornada es reduira sense hores extres a 4 hores diàries. Per altra banda la seua dona s’havia quedat en l’atur, però no s’esforçava gens en millorar acadèmicament. No es preocupava de fer cap curs d’anglés per poder entrar en una oficina o estudiar una altra cosa, apuntar-se a una bossa de treball... A més no volia perdre’s cap festa ni deixar d’anar de sopar com feien les altres parelles. Vicent feia algun jornal en el que li anava eixint els caps de setmana; arreglava jardins, pintava xalets, fins i tot, alguna coseta de poca envergadura relacionada amb temes elèctrics. Sens dubte les seues vides giraven en òrbites diferents. El remat final el posava la manera d’educar el seu fill. Tots els dies plorava a l’hora d’entrar a l’escola i Tere a l’eixida, quan anava a arreplegar-lo, li portava una joguina. A Vicent això no li pareixia bé, ja que estava malcriant-lo.

Els pares de Sara havien heretat un xaletet dels avis i Sara havia pensat fer unes reformetes per modernitzar-lo un poc. Per a la reforma havia pensat en Vicent.

Vicent havia tingut una discussió amb la dona perquè a Tere no li pareixia bé que anara a treballar a eixa casa. Simplement per fotre a Sara i que es gastaren més diners en altres professionals. A Vicent li feien falta els diners i li deia que no protestara tant i buscara alguna faena encara que fora de cambrera. Finalment accepta el treball.

Aquell divendres per la vesprada feia una calor inusual per a ser primeries del mes d’octubre. Sara portava unes malles apretades i una samarreta de tirantet. El conjunt li remarcava els atributs del seu escultural cos. Rebé a Vicent amb un somriure i dos afectuosos besos. Vicent s’alegrava de vore Sara encara que els seus ulls reflectien la tristor acumulada a la llar. Estigueren una llarga estona parlant de les seues penes. Vicent li confessà que el seu matrimoni s’enfonsava cada dia més. Havien passat a ser una parella d’individus que cohabitaven en la mateixa vivenda, però quasi ni parlaven, anant cadascú per les d’ells. Tots dos es lamentaven de com som les persones en la vida diària. Quantes màscares ens posem per aparençar allò que no som, encara que al final s’acaba descobrint el pastís i t’emportes una desil·lusió. Altres vegades et fa canviar la vida i eixe canvi resulta insuportable per a la parella. El resultat sol ser el mateix; la separació.

Recorregueren tot el xaletet vegent els canvis que es podien fer segons les preferències de Sara. Per a Vicent era tot un plaer parlar amb ella, a més de ser molt simpàtica era una xica molt expressiva que feia servir molt el contacte físic alhora de parlar, li tocava la mà, el braç, bromejava i li pegava alguna espenteta al pit... La vesprada va estar molt gratificant i quedaren per a l’endemà dissabte de matí en anar a triar la pintura. Estigueren un més treballant a caps de setmana, fins que un matí que venien del viver de comprar plantes, després d’esmorzar i descarregar tot el material en el xalet, Sara li digué al temps que li passava la mà pel pit.

-L’últim curs que he fet és de massatge relaxant. Voldries fer de conill d’índies i fer-me una crítica per millorar? –Al temps que el mirava amb ulls vius.

Vicent acceptà com aquell que no vol, encara que sense segones intencions.

Al poc de temps Vicent es trobava en calçotets boca en avall en un llit de matrimoni que hi havia en una habitació gran. Les mans de Sara untades d’oli corporal s’esvaraven per l’atlètica esquena del xicon. Les mans pressionaven la nuca i la base dels cabells. Vicent no deia res però s’aborronava de plaer. Sara era conscient i encara s’esmerava més. Amb una mà treballava la part de la nuca al temps que amb una altra amb les ungles li acariciava la part dels ronyons buscant-li el punt escaient on es troben les terminacions nervioses que produeixen més plaer i excitació sexual. Vicent ja no podia reprimir-se més i soltava xicotets gemecs de plaer. Sara somreia complaguda i excitada de vore el cos de Vicent en les seues mans.

-T’agrada? –Li digué murmurant-li a cau d’orella.

-Uaa! Saraaa! Qui t’ha ensenyat a fer estes coses?

-No saps tu bé el que he aprés últimament. –Digué Sara amb veu sensual i càlida.

L’agafà d’un muscle i feu que és donara la volta. Somrigué complaguda al vore que tenia el penis ert amb una xicoteta taqueta humida. –Veig que t’ha agafat una rampa. –Li deia mentre li passava la punta del dit per la punta del membre ple de desig. –Caldrà fer alguna cosa per rebaixar l’inflamació.

Vicent la mirava torbat i presa de l’excitació. Sempre s’havien desitjat i quan Sara es casà, als dos els quedà un regust amarg, com si tingueren una assignatura pendent encara que només fora una sola vegada. Sara s’assegué damunt d’ell mentre es treia la samarreta, les mans de Vicent van lliscar pel sensual cos buscant el passador del sostenidor deixant dos pits de talla mitjana bambolejants davant la seua cara. No tardà gens Sara en un moviment ràpid en llevar-se el pantalò i quedar-se en bragues refregant el seu sexe contra el de Vicent. Vicent li acariciava el pits i el mugrons augmentant el plaer de Sara. Sara li agafà les mans en actitud dominadora al temps que li passava els pits per davant del rostre. Vicent intentava acostar els seus llavis anhelants de succionar les fruites prohibides i quan estava a punt d’arribar ella es feia cap arrere mirant-lo amb somriure guilopo. En una regirada Vicent s’incorporà i la truita es gira. Ara era Sara la que jeia baix i Vicent damunt. Es besaren apassionadament. Les seues mans s’acariciaven apassionadament com si els faldara el temps i el mon anara a acabar-se. La parella panteixava de passió, la ma esquerra de Vicent buscava sota les bragues el càlid i humit sexe que palpitava de passió. Primer amb moviments suaus per anar poc a poc augmentant el ritme. Sara amb les ungles recorria l’esquena i feia que Vicent s’estremira de plaer. Entre gemecs i pantaixos, Sara acabà tinguent un orgasme clavant-li les ungles en l’esquena sense arribar a fer-li sang. Vicent començà a besar-li el coll per baixar poc a poc als pits passant la punta de la llengua per ventre, li llevà les bragues que ja estaven mullades dels fluxos del desig i s’escabussà buscant amb la llengua l’interior del càlid i humit sexe. Sara li passava les mans pels cabells i el dirigia segons les seues preferències. Ja havia tingut un orgasme i no tardaria en córrer-se de nou. Els gemecs de Sara alendaven a Vicent a continuar treballar amb la llengua amb un ritme frenètic.

Sara tenia un altre orgasme ili deia a Vicent que parara que ara volia tenir-lo dins. Ella tornava apujar-se’n damunt d’ell i amb un moviment hàbil de malucs el membre tibant entrà en la cavitat llefiscosa mentre tots dos gemegaven de plaer. Vicent li acariciava els pits mentre ella es bambolejava rítmicament.

Al poc Vicent li digué que es deixara caure damunt d’ell. L’agafà dels malucs al temps que doblava les cames per poder controlar millor els moviments i començà a sacsar-la cada vegada més despresa.

-Ahh! Vicent què em fas? Que em pixee!!

-No..No estàs pixant-te... És un orgasme que et ve. –Digué el xicon entre pantaixos. – No et reprimixquees i deixaaa’t anarr.

-Méss...Ahh...Més... Que em pixee!

Sara tingué un orgasme com mai no n’avia tingut cap.

-Paraa, paraa, jaa!- Li deia Sara plena de satisfacció. S’alçà i es posà a quatre grapes arrimada a la vora del llit, perquè Vicent poguera agafar-la per darrere. Vicent se sorprenia de com era d’alliberada Sara. La seua dona, quasi mai no volia fer-ho a quatre grapes.

Al poc estaven tots dos gemegant de plaer. Sara es corregué dues vegades més i en el tercer orgasme, tots dos alhora sentien els seus sexes explotar de màxim plaer. Poc després jeien esgotats abraçats damunt del llit mirant-se i besant-se tendrament amb un somriure de complicitat.

-Estem fets una parella de pervertits. Ha sigut el millor polvo de ma vida.-Digué Vicent mentre la besava suament als llavis.

-Som una parella de pervertits. –Digué Sara satisfeta. – Per cert, Quant feia que no somreies?

Recuerdos.

2010-11-09T14:22:00.000-08:00

Com algunes de les coses bones de la vida, -per casualitat-, així va arribar este llibre a les meues mans. Records, és un llibre ideal per a eixes temporades en les que hom no te temps per a llegir i de sobte un dia tenim una vesprada lliure. No ens apetix llegir alguna obra que ens lligue durant bastant temps, així que este de 109 pàgines, és ideal per a eixos moments en els que les circumstàncies ens limiten, però al mateix temps necessitem calmar la nostra adicció a la lectura llegint quelcom que ens deixe satifets

Camil, un ancià que viu l’hivern de la seua vida a l’hospital geriàtric reviu el passat de la seua vida sexual. Te la necessitat inherent d’escriure el seus records de les seues experiències sexuals que visqué en el passat. És l’única forma de fugir de l’angoixa del present i l’avorriment quotidià. La presó en la que es veu reclòs li dona poques alegries i bastants sofriments, per la qual cosa tira mà de la memòria per reviure temps millors. Les aigües del passat el refresquen i conforten en la soledat del geriàtric. Altres vegades de tant de remenar l’aigua, esta es barreja amb el fang del fons i s’enterboleix provocant-li turment amb fantasmes del passat. Se n’adona que mai es tard per a enamorar-se, falta que este amor siga correspost per l’altra persona.

Records és més que una novel·la eròtica, és un quadre que reflectix la lletjor de la vellesa amb tots els seus matisos: l’abandó i l’oblit dels fills, la soledat, el deteriorament físic i psíquic amb totes les seues conseqüències... Pinzellades d’humor dins l’amargor de la tercera edat, -i és que quasi tothom vol arribar a vell, però ningú no vol ser-ho-, pensaments filosòfics que diuen veritats, un crim, una mort accidental, passions i traïcions sentimentals, un ventall de caràcters i personalitats diferents en una obra breu. Pinzellada a pinzellada Ramon Cerdà ha creat una obra literària de final inesperat que no deixarà indiferent ningú. Un mirall on es reflectixen algunes de les fantasies sexuals que qualssevol de nosaltres pot tindre i no s’atrevix a confessar. Sempre s’ha dit que llegir es viure altres vides i en este cas nosaltres podem viure la intensa vida sexual del protagonista encara que siga en la nostra imaginació.

Per acabar només esmentar que està narrat en primera persona, la qual cosa produix un apropament més íntim amb el protagonista, creant-se uns lligams com si una vella amistad unira al lector i al narrador. Una xicoteta obra que vos proporcionarà uns bons moments d’esbargiment. Feliç lectura.

Enllaços d'interés: www.ramoncerda.com

www.ramoncerdablog.com

www.sociedadesurgentes.com

Como algunas de las cosas buenas de la vida, -por casualidad-, así llegó este libro a mis manos. Recuerdos, es un libro ideal para esas temporadas en las que se no tiene tiempo para leer y de repente un día tenemos una tarde libre. No nos apetece leer alguna obra que nos mantenga atados durante bastante tiempo, así que este de 109 páginas, es ideal para esos momentos en los que las circunstancias nos limitan, pero al mismo tiempo necesitamos calmar nuestra adicción a la lectura leyendo algo que nos deje satisfechos.

Camilo, un anciano que vive el invierno de su vida en un hospital geriátrico revive el pasado de su vida sexual. Siente la necesidad inherente de escribir los recuerdos de sus experiencias sexuales que vivió en el pasado. Es la única forma de huir de la angustia del presente y el aburrimiento cotidiano. La prisión en la que se ve recluido le da pocas alegrías y bastantes sufrimientos, por lo que echa mano de la memoria parar revivir tiempos mejores. Las aguas del pasado le refrescan y confortan en la soledad del geriátrico. Otras veces de tanto remover el agua, esta se mezcla con el fango del fondo y se enturbia provocándole tormento con fantasmas del pasado. Se percata que nunca es tarde para enamorarse, falta que este amor sea correspondido por la otra persona.

Recuerdos es más que una novela erótica, es un cuadro que refleja la fealdad de la vejez con todos sus matices: el abandono y el olvido de los hijos, la soledad, el deterioro físico y psíquico con todas sus consecuencias... Pinceladas de humor dentro de la amargura de la tercera edad, -y es que, casi todo el mundo quiere llegar a viejo, pero nadie quiere serlo-, pensamientos filosóficos que dicen grades verdades, un crimen, pasiones y traiciones sentimentales, un abanico de caracteres y personalidades diferentes en una obra breve. Pincelada a pincelada Ramon Cerdà ha creado una obra literaria de final inesperado que no dejará indiferente a nadie. Un espejo donde se reflejan algunas de las fantasías sexuales que cualquiera de nosotros puede tener y no se atreve a confesar. Siempre se ha dicho que leer es vivir otras vidas y en este caso nosotros podemos vivir la intensa vida sexual del protagonista aunque sea en nuestra imaginación.

Para acabar solo mencionar que está narrado en primera persona, lo cual produce un acercamiento más íntimo con el protagonista, creándose unos lazos inheludibles como si una vieja amistad uniera al lector y al narrador. Una pequeña obra que os proporcionará unos buenos momentos de ocio.

Fira de Tots Sants a Cocentaina.

2010-11-04T01:28:00.000-07:00

Este passat cap de setmana ha sigut la festivitat de Tots Sants i com no, a Cocentaina s’ha celebrat la tradicional fira des de fa més de 600 anys. Durant el cap de setmana milers de visitants han gaudit de la monumental fira. Jo feia nou anys que no hi anava, així que enguany que no tinc res que m’ho impedisca no podia faltar-hi.

Dilluns pel matí –dia de Tots Sants- la gent que baixava del parking enfilava cap a la part dels cavalls per començar el seu recorregut. Un grup de danses donava la nota musical i de color en una placeta mentres la gent gaudia d’un bon entrepà per esmorzar. Passarem per davant dels cavalls, els quals cridaven l’atenció dels xiquets. Els més atrevits acariciaven els cavalls que s’acostaven a la tanca. Ens endinsarem per un carrer estret. Començava el mercat medieval. Les pintoresques paradetes, les banderoles, estendards... Nosaltres érem els qui desentonàvem amb les nostres vestidures. Hauria d’estar obligat vestir-se d’època per visitar una fireta d’estes així el realisme seria extraordinari, amés de molt pintoresc.

Donàrem una volta per la part medieval, després visita al palau comtal i com no el zoco àrab. Allí la gent deixava pas a tres músics ataviats amb xilaves precedits per dos xiques joves vestides de musulmanes ballant la dansa del ventre. Amb el somriure als llavis, els seus moviments sensuals i una mirada càlida i misteriosa encisaven el públic.

Un allau de gent circulava en dos sentits per la part més moderna de la fira. Un matrimoni amb un carro i un xiquet d’uns dos o tres anys feien un tap, al temps que de tant en tant ensopegaven amb la gent amb el carro. Nosaltres anàvem darrere d’ells i em provocà cert enuig al temps que pensava per què no s’haurien quedat a casa, o almenys haver deixat el xiquet en ca els iaios. El nadó sols veia que culs i cames i el cotxet molestava més que una altra cosa. Jo no he portat els meus fills en carro a cap fira, encara que cadascú es molt lliure de fer el que vullga.En un carrer més ample un altre carro em provocà un sentiment de llàstima al temps que em feia vore quina sort tinc d’estar sencer i sa, així com els meus fills. Un matrimoni amb un carro de rodes passejava el seu fill –possiblement amb paràlisi cerebral- per la fira. El xicot d’uns desset o divuit anys amb el coll de costat i les extremitats encollides seia condemnat en la cadira sense poder valer-se per ell mateixa. La gent ni es fixava en ell cadascú anava a la seua.

Després de dinar en un baret fora de la fira continuàrem la nostra visita, esta vegada per la part de la maquinària i d’allí passarem a la fireta del llibre. No podia faltar la paradeta de l’escola valenciana entre altres paradetes de llibres. Tornàrem a endinssar-nos en la part medieval per acabar-la de vore. De sobte el cel anà ennuvolant-se i el vent es tornà més humit. Començà a plovisquejar. La nostra salvació va ser el museu fester on hi havia una exposició de trages de moros i cristians, documents i llibrets de la festa i inclús una partitura original del pasdoble Paquito el Xocolatero. Però on més gojarem el meu fill i jo fou en el pis superior on hi havia una exposició d’armes blanques. Espases de diferents èpoques i països, llances africanes, una armadura, 4 uniformes de soldats, fins i tot, perillosíssims punyals de Malasia de fulla ondulada.

Quan eixirem del museu la pluja ja havia parat i una melodia medieval s’escoltava pels carrers. La melodia amb la seua cadència hipnòtica anava guiant-me mentres jo arrossegava la meua família cap a la plaça del palau comtal, on a la porta un dolçainer, un tambor, un bombo i dos instruments medievals feien la festa. Un ballarí també ataviat amb vestidures medievals dansava al mig agafat del braç de dos xiques. El seu rostre manifestava alegria per la música i satisfacció per dansar tan ben acompanyat. Els meus fills no veien res, així que els alcí als dos cadascun en un braç perquè poderen vore l’espectacle. Jo també dansava al ritme de la música, la qual cosa provocà el somriure dels meus fills. M’entraven ganes de dançar al mig del rogle amb els músics. Al principi les xiques tenien un poc de vergonya, després una es va soltar i fins i tot anà a buscar una amiga perquè s’unira amb ells. La veritat es que ambientaven la fira i feien festa, que al cap i a la fi la festa manifesta l’alegria de la gent.

La llum començava a minvar de pressa. Era hora de tornar cap a casa. Entrarem novament en el torrent de gent enfilant-nos cap a la part dels cavalls per cercar l’eixida i fer via cap al cotxe. Em vaig alegrar d’haver anat a la fira de Tots Sants, almenys segueixen la tradició i any rere any continuen celebrant-la, i jo mentres puga continuaré anant-hi. Una festa i un nom que no em de perdre encara que els nord-americans vagen envaint-nos amb el seu Halloween i les seues disfresses.

Conèixer el nostre territori; Otos.

2010-10-25T16:19:00.000-07:00

Sempre s’ha dit que hi ha dos tipus de turistes; aquell que ho veu tot amb ulls infantils i es deixa seduir per tot allò que veu i aquell al qui no li agrada res del que veu. Jo m’englobe en el primer grup, per tant la meua curiositat per vore qualssevol racó del nostre territori en mou a recórrer qualssevol indret. Des que vaig llegir Pana negra de Joan Olivares, tenia l’assignatura pendent d’anar a Otos al poble dels rellotges de sol. Este diumenge passat després de dinar férem una escapada a este encisador poblet de la Vall d’Albaida.

Otos té uns 500 habitants, on es respira la pau i la tranquil·litat d’un poblet de muntanya als peus del Benicadell. Només arribar ja vegérem el primer rellotge de sol. Cal estar atents si no es porta cap fullet indicatiu d’on estan situats perquè en el racó més inesperat n’hi ha un. La gent és molt amable i educada. Preguntarem per Ca les senyoretes –l’hotel rural regentat per Joan Olivares-. Allí una xica jove ens donà fullets per fer la ruta del poble seguint el rellotges de sol. Una curiositat encara que no porteu aigua no passareu set. Hi ha abundants fonts pel poble. Si aneu amb xiquets com jo, gaudiran dels gronxadors i tobogans dels tres xicotets parcs que hi varem vore. Rellotges de sol, de lluna, l’encant dels colorits camps de vinya contrastant amb el verd d’altres cultius, amés, de vore llenya amuntonada al carrer i una clau a la porta d’una casa. La clau No sé si estava al pany per oblit o pel costum que dona la confiança de viure a un lloc tan tranquil. Tot baix l’impressionant panoràmica de la muntanya del Benicadell.

Podia imaginar-me a “Mariano Seguí” el mític roder trepitjant eixes contrades, buscant refugi en la muntanya i fent incursions nocturnes a la vall. Pres de l’emoció com a remat decidirem demanar permís per vore els rellotges de sol de “Ca les senyoretes” i tractar de vore a Joan Olivares. Ens atengué la seua dona, tot i que anaven a tancar ens deixà passar. Un home alt, educat, tranquil en la conversa i molt amable ens atengué... Era Joan Olivares autor d’alguns llibres que jo havia llegit, amés de col·laborador en el projecte de la creació dels rellotges de sol. Havera estat mitja vesprada xarrant amb ell, però em sabia mal fer-li perdre el temps, ja que anaven a tancar l’hotel. Travessarem tota la casa, -la podreu vore en l’enllaç que vos adjunte més avall- i finalment arribàrem a una solejada terrassa on hi havia diversos rellotges de sol. Després de fer unes fotos i rebre unes interessants explicacions. Decidirem continuar la nostra excursió i no entretindre més a la família que tant amablement ens havia atés. La nostra relació continuarà per via e-mail i no descarte la possibilitat de tornar i fer una visita per parlar amb més tranquil·litat amb este cavaller.

A l’eixida del poble seguint la senyal indicadora ens adreçarem cap a la font de baix. On hi ha una font amb dos canos d’aigua fresca, un safareig i una basseta envoltada per una reixa amb peixos. Els xiquets dardaven amunt i avall mentre jo m’esplaiava mirant-ho tot i fent alguna que altra foto. Per acomiadar-nos visitàrem el rellotge de sol del poliesportiu donant per finalitzada l’excursió mentre el sol anava ponent-se en l’horitzó i de dalt del Benicadell l’esperit del Gatet d’Otos eixia per vigilar el poble que havia sigut el seu llar.

Enllaços d'interés.

rellotges de sol. Ca les senyoretes.

Un món feliç.

2010-10-13T00:17:00.000-07:00

Aldous Huxley en la seua novel.la Un món feliç ens presenta un futur distòpic. Un futur antiutòpic en el que s’han perdut els valors morals i humans on la societat avançada tecnològicament presenta una vida manipulada pels científics.

Un món feliç es va publicar en 1932, així i tot es va avançar a la seua època. Pot fer-nos pensar en futur regit per una espècie de societat secreta que poc a poc va manipulant el món en el que vivim per fer una mena de govern únic al món regit per les mateixes lleis. L’autor ja se’n va a adonar que el consum és necessari perquè funcione esta societat en la que cada vegada les persones vivim més anys i la tecnologia va reduint la mà d’obra no especialitzada, així, en la seua novel·la les persones naixen en plantes embrionàries on són manipulades per tal de perfeccionar els individus de les classes altes anomenats Alfes. Poc a poc van deteriorant el material genètic amb la finalitat de fer més imperfectes -lletjos i baixets- als de l’últim estrat social els Èpsilons, els quals s’encarreguen de les tasques més pesades i manuals. Es crea la quantitat justa d’individus que fan falta per fer funcionar la societat i els vells no és fan massa vells si deixen de ser útils.

Els xiquets són educats i suggestionats durant les hores de son per a ser educats i estar tallats tots amb el mateix patró. Aprenen a familiaritzar-se amb la mort, a gaudir del sexe sense estar lligat a una parella estable, on fins i tot està mal vist que una parella dure un determinat temps. No hi ha que tindre cap lligam emocional amb ningú, els metges ho solucionen tot a cop de tractaments hormonals i per a arrodonir-ho tot tenen una droga legal anomenada soma, la qual es serveix per desconnectar de la rutina quotidiana. Socialment, la societat està molt equilibrada, però a quin preu... La cultura ha mort, els únics llibres que es poden llegir són els autoritzats pels governs, i si algú pensa diferent se’l pot desterrar.

Curiositats:

-L’avi de Huxley era un reconegut biòleg i un dels primers defensors de les teories de l’evolució i la selecció natural de Charles Darwin.

-El títol del llibre ve de la “Tempesta”, de Shakespeare, on Miranda, al vore per primera vegada éssers humans del món exterior, exclama: “Oh món feliç, en el que viu gent així!”

-Segons un assaig publicat en el 1958 “Nova visita a un món feliç, l’autor argumenta que cada vegada eixe futur distòpic està més prop.

Per a acabar només dir-vos que la foto de la capçalera és del nostre amic Kike Peréz. La podreu vore entre altres al seu blog hein-rich.blogspot.com

Vaig pensar que era la al·legoria era perfecta; una parella que gaudix de la felicitat en el seu món feliç, encara que el que els envolta és un femer. El detector de metalls representa les persones que pensen diferent i pensen que no és un món tan feliç, per tant van cercant la felicitat.

Una xicoteta confusió.

2010-09-10T13:33:00.000-07:00

La primera setmana de setembre la clientela de l’hotel començava a canviar. Ja no hi havia tantes famílies amb xiquets i començaven a augmentar les de parelles de jubilats.

A les dos del mig dia començava a fer-se cua a la porta del menjador. Roger i els altres jubilats que havien anat tots junts en el mateix viatge, com ja sabien que passava havien acudit a la una i quart per no haver d’esperar.

Roger tenia seixanta-set anys i la seua dona Empar, la qual també s’acabava de jubilar, en tenia seixanta-cinc. Tots dos feien molt bona lliga amb Pere i Paqui encara que estos eren quasi deu anys majors que ells. Era el segon viatge que feien junts i com altres vegades al menjador compartien taula. Roger tragué de la butjaca una capsa amb pastilles i començà a fer una xicoteta filera. “Una roja per a la circulació, esta verda per al sucre, la blanca per al colesterol i esta blava per al dolor del genoll”. –Deia mentre anava colocant-les una a la vora l’altra.

-Mira que eres cabut! –Li digué la seua dona.- Per no anar al metge i vore’t el genoll ahí estàs patint i prenen-te píndoles per al dolor!

-Què et prens?- Preguntà Pere.

-Està pastilla és dinamita per al dolor es diu antalgin. A mi em va molt bé.

-Sí la meua filla també se les pren per a les molèsties de la regla. –Contestà Paqui.

-Ara em toca a mí fer l’escampada abans de dinar.-Pere va fer una fila més llarga i variada de colors.

-Xè, si pareix que vages fer l’arc de San Martí. Sort que les tenim de bades sinò menuda roïna, encara que a les empreses farmacèutiques no els interessa curar-nos sinò més bé apaivagar un poc la dolència i tindre clients de per vida.

-Aí! Roger no comences prente-les i gaudix del dinar. –Li amonestà la seua dona.

Tots els jubilats anaren prenent-se les seues racions de pastilles abans de dinar i passaren a donar bon compte dels plats del buffet lliure. Plats acaramull desfilaven cap a les taules i eren devorats botantant-se les dietes severes que havien quedat de vacances al poble.

Roger gaudia del dinar i de les belleses que anaven entrant al menjador. “Com està la francesa esta, menut cul... I males sebes que no té la tia. Hi ha que vore com es bambolejen quan camina. I la murciana quin escàndol de dona”. Mentre Roger anava pensant totes estes coses notava com el seu màstil desplegava veles cap amunt al vore les transparències de la bateta que deixaven vore un tallapets i dos globus de carn que l’envoltaven. La seua cintura de vespa ressaltava els seus pits, tot i que no eren excessivament grans resultaven molt temptadors. Els cabells rossos i arrissats contrastaven amb els seus ulls verdosos en un rostre eixerit mostrant una mirada libidinosa plena de fogositat sexual. O almenys això li pareixia a Roger.

Els jubilats anaren alçant-se per retirar els plats i abandonar-se als braços de Morfeu . Roger es trobava un poc afrontat per que li costava dissimular l’erecció entre les seues vestidures. Feia temps que no tenia una enlairada de màstil tan gran, pot ser les vacances, la platja, les dones que hi havia per allí...

En entrar a l‘habitació li digué a la dona: -Vine cap ací que hui no t’escapes, vaig a punxar-te com una oliva!-Li deia amb somriure provocador al temps que s’abaixava els pantalons i li mostrava una llonganissa enrogida i erta com una espasa.

-Ai mareee!! Això com és? Ara què, què no em deixaràs fer la migdiada? –Deia la dona amb estupefacció i una mena de complaença al mateix temps.

-Dormir? Tira, a la nit ja dormirem!! Ara tenim faena, no és gens sà anar-se’n a dormir amb una inflamació com esta. Vine cap ací. –Roger no podia reprimir tirar-li mà a la dona als malucs i acostar-se-la cap a ell.

Pere es posa lleuger de roba i es tombava damunt del llit mentre buscava en la tele el canal de películes porno. La dona entrava al bany per rentar-se les dents i li deia:

-Ja estàs així?

-Hui es divendres, i com ja saps toca... Vaig a estimular-me un poc perquè faça efecte la pastilleta blava del dinar i després et diré dos i dos quan fan... -Li digué amb ulls vius el seu marit.

Passava el temps cara la tele, i tot i que les escenes eren de sexe dur Pere sols aconseguia inflamar mínimament el seu globus i a penes s’enlairava.

-Hui em pense que no fem res. –Li deia Paqui.

-No ho entenc. M’he prés la píndola abans de dinar, ha passat prou temps perquè faça efecte i mira... A vore si he d’augmentar la dosi... Bé a la nit me’n prendre una altra abans de sopar i menjaré menys a vore si es cosa de la digestió...

-Què no t’ha vingut? –Preguntà Empar.

-Clar que sí, però encara tinc més ganes...

-Tu no has sigut mai de dos corregudes seguides. Què et passa hui?- Deia Empar mig esgotada per la llarga sessió sexual.

-No ho sé, però com diuen els castellans “Despatarrate Genara que aquí mismo te la clavo”. Vine cap ací...

Després d’una llarga i atrafegada sessió Empar li digué a Roger:

-Collins hui, es veu que l’aire de la mar t’ha sentat bé.

-Açò ho hauriem de repetir més sovint...-Deia Roger amb un somriure d’orella a orella.

Roger i Empar havien perdut la noció del temps i era hora d’anar a la piscina amb els altres jubilats. S’ho havien passat d’allò més bé encara que a Roger no li se n’havia anat el mal de genoll. Pot ser s’estava acostumant als antalgils i hauria d’augmentar la dosi. O pot ser, a algun altre jubilat aquella vesprada no li fera mal res.

Quin sabor tenen les teues vacances?

2010-08-27T00:45:00.000-07:00

Les meues vacances tenen el regust amarg de les cartes d’acomiadament de les empreses. Fan gust de cua de l’INEM i de curset per a aturats. El meu futur fa olor a incertesa i a dubte, però no m’importa no m’escalfe el cap, sols importa el present, el dia a dia. Sóc jove i visc amb els meus pares, no tinc que mantindre a ningú. Tinc dos anys de vacances pagades, de mi depén aprofitar el temps o deixar-lo perdre.

Les meues vacances tenen el sabor de les classes altes amb moltes qualitats organolèptiques; tenen un sabor fort i durader a hotels de luxe, festes amb altres persones adinerades, llargues sessions de compres per les tendes més prestigioses, em puc permetre vicis legals i il·legals. Les meues vacances fan olor a despreocupació i a la tranquil·litat d’aquell que sap que no ha de patir per la manca de diners. Jo sóc el millor amic que tinc així que “ca u panye” i “qui tinga cucs que pele fulla”.

Les meues vacances fan olor a fum de tabac i a cuina de restaurant. No puc assaborir el temps lliure l’he bescanviat per unes setmanes de treball. Necessite guanyar més diners per tirar cap avant. El sabor de les llargues jornades plantat servint taules i l’olor dels qui he de servir m’acompanyaran durant totes les vacances. Gràcies que he trobat un treball per poder guanyar alguns diners i anar pagant algunes cosetes materials que dec al banc i em feien pensar que era més ric del que en realitat sóc.

Les meus vacances fan gust a piscines municipals, a horta, a descans, entreteniment, a lectures, a llargues vetlades gaudint de la frescor de la nit amb bona companyia, a bons moments compartits amb la família.

Pot ser no siguen unes vacances amb el bon sabor dels viatges o les estades als hotels... Però com se sol dir les vacances és un estat mental del que hi ha que saber traure profit.

Encara em queda els matisos a la boca de el que han sigut part de les meues vacances. Unes vacances a un país llunyà sotragat per una catàstrofe natural, unes persones que tenien poc i havien perdut tot el que tenien inclús a alguns dels seus familiars. El regust amarg del sofriment d’estes persones és persistent al meu paladar. Llargues jornades de treball convisquent amb ells amb els pocs recurssos que les ONGS els aportaven, i tot i que per a ells eren tresors d’un valor incalculable. El menjar diari no ha sigut ninguna meravella i les inclemències climàtiques que se’ls acosten degut a l’època que anem no son gens alentadores per als qui viuen baix el sotre de plàstic d’una tenda de campanya.

Ací assaborisc el poder encendre un llum prement una claueta, obrir una clau i vore rajar aigua neta i saludable, un llit amb un sostre per poder dormir, un supermercat amb prestatgeries atapeïdes de productes comestibles i altres que no son de primera necessitat... Tenim escoles, instituts universitats on poder estudiar i llaurar-nos un futur més pròsper. La gran majoria dels qui vivim al primer món i al país de les meravelles som afortunats, encara que el Déu consumista al qui li tenim gran devoció ens ha posat una bena als ulls, la qual no ens deixa vore que la nostra vida té tots els ingredients de la recepta de la felicitat.

El pecat dels pares no l'han de pagar els fills.

2010-07-25T15:39:00.000-07:00

Quan tenia uns set anys, una xiqueta va repetir curs i es va ajuntar amb mi i els companys de classe. Era una xiqueta de família humil, son pare no estava massa bén acabat i sa mare era alcohòlica.

El pare treballava en l’obra, i tot que guanyava bon sou no sabien administrar-se i gastaven més del compte, a banda de tindre quatre fills sent la xiqueta la més xicoteta.

Els xiquets sempre anaven mal vestits, feien mala olor per la manca d’higiene amb els cabells greixosos acabaven de composar el quadre. Estos xiquets, als qui els mancaven les atencions del pares, tenien a més problemes d’aprenentatge. Sempre hi ha xiquets que els costa més aprendre que a altres, però si a sa casa no fan res per ajudar-los dificilment progressaran. Tenint molta sort d’haver nascut en una bona època i un país desenvolupat eren presoners de les seues circumstàncies. Així com un presidiari amb un trage a ratlles no passa desapercebut entre el vianants, estos xiquets també estaven estigmatitzats. Els adults solien dir als seus fills: “No s’ajunteu amb eixos que son pare és un tirat i sa mare una borratxa, a més sempre van mal forjats i fan una olor que tira de cul”. No tenien amics, tan sols algun xiquet o xiqueta de família humil i desgraciats com ells. Estos xiquets, a més de patir la tristor del rebuig social i la soledat, també estaven en el punt de mira dels qui eren un poc més majors per anar a fer-los la guitza i burlar-se d’ells.

Mals estudiats, condicionats per la una situació que ells no han triat en esta vida, una vegada cumplida l’edat per eixir de l’escola, la seua opció és posar-se a treballar on poden, deixant com a perspectiva un futur erm en quan a formació acadèmica per assolir un bon lloc de treball.

La xiqueta que venia amb mi a l’escola fou l’única dels germans que se n’anà a viure a casa d’una tia a un altre poble, amb la finalitat de oblidar eixe trista època de la infància i començar una nova vida. Els altres continuen vivint a Montesa; un treballa a l’obra i els altres dos al camp. No sé si encara arrossegaran els complexos assolits de menuts o si ja els hauran superat, el que si que sé, és que mire cap arrere i sent llàstima per tot el que varen passar.

Ací a Vallada també hi ha una xiqueta que enguany repetirà curs i ve d’una família un tant “rara”, doncs bé, els comentaris de les mares dels altres xiquets no són gens agradables, encara que diuen la veritat. El problema és que els xiquets que compartiran l’aula amb ella només d’escoltar els comentaris a casa la deixaran de costat, i els que a casa no escolten als pares criticar-la, també la deixaran de costat per no ser rebutjats per la resta de companys. Algú li haurà de llegir la cartilla a la mare i fer-li vore que la xiqueta no va mínimament abillada per anar a l’escola. I pot ser que els mestres hagen d’intercedir perquè algun xiquet que faça de líder del grup jugue amb ella, per a arrossegar als demés a relacionar-se amb ella i no deixar-la de costat.

Esta xiqueta en concret no ha triat eixa família desestructurada, ni una mare que es queda curta en quan a mancances afectives. No es just que xiquets i xiquetes com està paguen el pecat que han comés els seus pares, encara que sempre ha sigut i malauradament serà així.

Paraules afectuoses

2010-07-09T09:29:00.000-07:00

      Avava assegut dins l'Alaris des de Xàtiva cap a Madrid. El vagó anava quasi ple d'homes i alguna dona de negocis, jo en canvi, no cabia en el camió i m'enviaven a desmontar la fira del moble. Ben còmode al meu seient vaig fer la major part del viatge llegint.
     Davant de mí, un parell de seients, anaven un xiquet i una xiqueta d'uns deu o dozte anys. Eren germans i feien el viatge sols des de Valéncia a Madrid, allí ja els esperaven els seus pares.
     El viatge dura unes tres hores i els xiquets passat Albacete començaren a posar-se desficiosos. Fent-se la guitza l'un a l'altre insultant-se, amenaçant-se: -Quan vaja a casa li ho dire a la mare!
     Callaven i al cap d'una estona tornaven al solc. Faltaven uns quaranta-cinc minuts per arribar i a tots s'ens estava esgotant la paciència. Un home abillat amb trage i corbata li digué al xiquet amb rostre seriós i un to elevat de veu:
     -¿Por qué no te callas? -Els xiquets s'estigueren quiets dos minuts i el xiquet tornà a provocar la seua germana.
     Un altre home veient que no anva a poder llegir degut a l'aldarull que armaven va pensar que seria millor posar un poc de pau però no amb ordres ni males maneres.
     Comença a preguntar-li al xiquet com era que viatjaven tots sols amb to educat i suau. Poc poc anà donant-li conversa i explicant-li que tenia un fill més o menys de la seua edat i un nebot que li deien igual que a ell. La conversa s'allargà fins que arribarem a l'estació d'Atoxa regnant la pau al vagó.
     Este home fent ús de les bones maneres entretingué el xiquet, el qual es va oblidar per complet de la germana i no la tornà a molestar més.
     Els nostres fills ens fan perdre la paciència fent-nos enfadar, -jo el primer-. De vegades l'únic que aconsseguim és que continuen sense fer-nos cas, però si els parlem de manera educada algunes vegades resulta que els podem dur al solc.
     Seria genial que les persones vinguerem al món amb un llibre d'instrucions baix del bràs.

El senyor de la muntanya; l'amic dels xiquets.

2010-06-22T14:23:00.000-07:00

     Vivim una època en la que el temps lliure és un dels tresors més valuosos que tinguen. Ningú no vol dedicar el seu temps si no és a canvi de diners. Però sempre hi ha excepcions, jo en conec una.

     Sempre li he tingut simpatia, des de el primer moment que el vaig coneixer me'n vaig adonar que és una persona d’eixes que tenen un magnetisme especial. Atent en la conversa, seriós quan toca, amic dels seus amics i sobre tot ho ha sigut i encara ho és dels xiquets.
     La seua segona professió durant tretze anys ací a Vallada ha sigut la de monitor de taekwondo. Durant eixe llarg periode de temps ha tingut una dedicació molt especial cara als seus alumnes. Ha sabut guanyar-se el respecte i l'estima dels més majors així com la dels xiquets. Per als xiquets era una gràcia especial la que tenia. Sabia imposar-se quan tocava i estar de broma en el moment escaient. Pot ser un dels secrets per guanyar-se els xiquets siga la capacitat de sorprendre’s quan els xiquets li deien alguna cosa o volien que ell vegera el que feien, encara que fora una cosa insignificant. Manolo no ha perdut el xiquet que tots els adults portem dins i sabia posar-se a la seua altura.
     Moltes vegades ha hagut de posar diners de la seua butjaca per comprar material perquè els alumnes pogueren desenvolupar l'esport. Altres se'ls ha emportat a la muntanya a fer escalada o senderisme. Alguns de vosaltres segur que se'n recordareu d'haver anat de Bicorp a Vallada a peu, o d'eixes acampades als campellets i les excursions per la cova de "Pates". Quants heu anat al Barranc de l'infern o al Bercolom? Va ser un dels fundadors del Centre Excursionista Alt de la Creu de Vallada. D'açò farà uns vint-i-cinc anys o un poc més. S'ha preocupat perquè els xiquets aprengueren a estimar i respectar la natura, així com als seus companys.
     Hui la gent no volem responsabilitats. Quin adult fa ara el que ell ha fet durant tants anys? I a canvi no ha demanat res. Jo he vist la frustració al seus ulls quan ha demanat la colaboració dels pares per portar els xiquets a Bicorp per iniciar d'allí l'exida i no ha anat ningú, sols Vicent "pelegrí l'ha acompanyat moltes vegades en les seus escapades i ha hagut de fer de taxista.
     Els xiquets i adolescents creixen i aplega un moment que comencen a eixir de festa per les nits. Els diumenges ja no poden anar a la muntanya, necessiten dormir. A poc a poc van deixant de banda el senderisme i l'escalada i una altra remesa torna a ocupar el lloc que eixos van deixant buit. El sacrifici i la dedicació que ha tingut este home perquè un poble com Vallada tingueren una alternativa d'oci com la que representa el centre excursionista, no ho sap ningú i si ho saben no li donen importància.
     No passarà mai, perquè no crec que m'involucre en el món de la política, però si algun dia jo arribara a alcalde, posaria el nom de Manolo Cano a un carrer. Com això no ocorrerà, tinc l'esperança que els que estan hui en el poder llixguen estes línees i puguen tindre en compte la idea en qüestió.

No vull menjar...

2010-06-14T10:14:00.000-07:00

      El dinar es gelava damunt la taula. Jo continuava amb la negativa de no voler menjar rodant el cap cada vegada que ma mare m’acostava la cullera a la boca. Ma mare estava desesperada de vore que es feia tard i jo no en treia trellat.

     -No en vulll.-Deia jo mentre amb el semblant trist acotava el cap.
     Mon pare em mirava indiferent i deia: -No passa res. No vols menjar? Doncs a l’hora de berenar més fam!
     La cullera tornava a acostar-se a la meua boca i jo continuava sense obrir-la.
     -Quines ganes tinc que complixques sis anys, a vore si fas el canvi i menges més. Tots el dies igual, açò és desesperant!! Elena, si no menges demà t’apunte al menjador, però per a tot el curs! A vore si vegent als altres xiquets menges!
     -Al menjador va Lluís Perales. –Vaig dir jo amb la meua veueta dolça i agradable.
     -Sí, ja sé que de la teua classe és l’únic xiquet que va. Però no en serà l’únic!
     Lluís Perales és un xiquet de cabell rossos amb uns preciosos ulls blaus company de la classe de primer d’infantil.
     Aii... Quants sacrificis he de fer per poder estar prop del xiquet que m’agrada!

L'ENCANT DE LA PRIMERA COMUNIO.

2010-06-08T10:19:00.000-07:00

Este cap de setmana han sigut les comunions al poble. La celebració de les comunions no pot caure en una data millor. Comença a fer calor i les mares dels xiquets i xiquetes van totes de vint-i-un botons. Trages, que encara alguns porten jaqueta, mostren i remarquen els atributs de les belles models. Vestits vaporosos que desperten la meua imaginació i alimenten les fantasies més íntimes.
Jo anava tot el matí amb el ciri ben ert dissimulat per les meues vestidures i un somriure dibuixat al meu rostre de vore tanta sensualitat. La gent deia: -mireu com està de content hui el retor de vore l’església plena.

Mikrokosmos.

2010-05-24T10:46:00.000-07:00

      Vaig rebre una grata sorpresa quan vaig saber que Àngel havia escrit un poemari i l’havia publicat.

     Cal dir que a Àngel el vaig conéixer quan va estar de mestre d’anglés en un curset per a treballadors dels que promou l’ajuntament. Àngel és educat, elegant, molt culte i tranquil. En la parla és moderat amb una tonalitat i cadència que fan agradable i amena la seua oratòria. Quan vaig saber que havia publicat un poemari vaig pensar que pagava la pena llegir-lo només per ser d’ell, ja que és una persona que posa molt de la seua part en allò que fa. És d’eixes persones que encara que només hi haja una persona que valore el seu esforç ja es dona per satisfet.

      Mikrokosmos és un pomaeri estructurat en cinc parts, les quals van correlatives donant un sentit de continuïtat com si d’una novel.la es tractara. Temes com l’oratòria la vida i la mort, l’amor i el desamor –dualitats que formen part de la vida queden reflectides en estos poemes-. Sentiments que es desencadenen en la vida, dibuixats en parules en el llenç de la poesia. Queden reflectides les vivències d’un ànima sensible i també les que ha pogut observar a la nostra societat.

     Els poemes de Mikrokosmos afloren del llibre com papallones multicolors envoltades per una flaire de tarongina. A poc a poc, van penetrant en l’ànima del lector al temps que van fent-lo pensar en les idees que vol transmetre el poeta. En algun cas pot donar a diverses interpretacions fent encara més lloable la bellesa dels textos, al cap i a la fi eixa és una de les particularitats de la poesia. Poemes breus com el haiku –poemes japonesos de tres versos que no per ser curts careixen de gran valor literari. Poemes fàcils de llegir i de comprendre que es convertixen en una delícia per als èsperits que ens deixem seduir per la bellesa.

     Ací vos en deixe un de l’estil haiku, perquè vejau un poc la línia de treball.

Haiku I

Vespreda de diumenge

mirant l’alt precipici,

dubtant si llançar-me.

Si teniu interés en seguir els textos d’Àngel ho podeu fer al seu blog: elblogdeangelcompany.blogspot.com El seu llibre el trobareu ací.

Feliç lectura.

Per sempre jove.

2010-05-18T11:18:00.000-07:00

En l’última reunió de companys d’universitat tots compartien la mateixa preocupació; haver superat la barrera dels quanranta anys.
Jo en canvi no em preocupe pel pas del temps, a més tots comentaven que continue tinguent diuit anys.

Homes llop.

2010-05-11T10:12:00.000-07:00

La transformació d’un ésser humà qualssevol en un monstre a conseqüència de la mossegada d’una criatura que apareix les nits de lluna plena ha inspirat el septim art per llançar al mercat un elevat nombre de produccions. Sens dubte la figura de l’home llop també ha inspirat alguna creació literària.

Pareix ser que la licantropia està inspirada en la malaltia vírica anomenada hidrofòbia. La malaltia es transmitix a través d’una mossegada, a més en altres èpoques en que no hi havia vacunes la “ràbia” era temuda ja que acabava provocant la mort de la víctima. Jo coneixia una dona que en el primer terç del segle passat va ser testimoni d’un xiquet que havia sigut mossegat per un gos rabiós. Passat el temps d’incubació el xiquet manifestà la malaltia i el van haver de sacrificar per evitar-li sofriments.

Avui en dia al•legòricament parlant trobem altres casos de licantropia. Són els joves els qui poden patir la mossegada convertint-se en un més de la manada. En qualssevol lloc poden trobar un “homellop” que els puga oferir algun tipus de substància il•legal, la qual una vegada provada por incitar el consum en repetides ocasions, especialment en les nits de cap de setmana o festes senyalades. El individu en qüestió canvia els hàbits i els costums, li canvia el caràcter, de vegades canvia d’amics, altres no. La seua conducta fa patir els pares i a altres persones del voltant però ell no se n’adona, ell és feliç amb la transformació que ha assolit quasi sense adonar-se’n. Si la malaltia s’estén durant molt de temps la transformació cada vegada és més acusada i més difícil la curació. En alguns casos,la pròpia mare ha arribat a desitjar la mort del seu fill. Com de dolorós ha de ser per a una mare perdre un fill? Quin calvari deu passar eixa mare per desitjar-li la mort? Es clar que això són casos aïllats, sobre tot, en casos d’addiccions a drogues dures com la heroïna, són la generació perduda, eixa gent que ha patit la desinformació al respecte i s’ha deixat seduir per la moda del seu temps. Però una vegada patida la transformació alguns han pagat amb la seua vida.

Sempre hi ha qui ha sabut reaccionar a temps i donar marxa enrere Els homes llops per curar-se havien de recórrer a una planta que creixia en el Tíbet, els moderns ”homesllop”, també poden curar-se, però només si ells volen i amb molta voluntat. Per això el millor és no deixar-se mossegar i evitar la caiguda. Cal fomentar alternatives d’oci i culturals perquè els adolescents i joves tinguen la ment i el cos ocupat en activitats sanes i il•lustratives. Els pares farem tot el que estiga al nostre abast perquè els nostres fills no caiguen en el món de les drogues, encara que per molta informació, i bona educació que els donem ells de vegades faran el que fa el grup, i arrossegats per la moda i la tendència del moment, potser, tinguen els seus flirtejos en major o menor mesura. La realitat és que la llavor del mal resulta pràcticament impossible d’eradicar i cada vegada pareix que està més instaurada en la nostra societat. Nosaltres com a pares ens alegrarem quan els nostres fills freqüenten el què per a nosaltres ens pareixeran bones companyies, però, els avatars del futur ningú no els coneix. Esperem que els nostres fills en un futur no caiguen en les urpes dels homes llop.

.

Vampirs

2010-04-23T10:05:00.000-07:00

Des dels albors de la humanitat l’home ha inventat històries en les que s’han enfrontat les forces del bé i el mal. Sempre el bé a triomfat sobre les forces de la foscor encara que de vegades en la vida real no sempre siga així.

Una història que ha fet immortal al seu autor aixi com al seu personatge ha sigut Dràcula de Bram Estocker. Una novela que perdura en el temps i de lectura molt recomanable tot i que tothom coneix sobradament la història.

El nom d’un cruel i sanguinari personatge històric rumà traspassat a un ser d’ultratomba, el qual necesita alimentar-se de la sang de persones innocents. Pareix que el tema no acaba mai de passar de moda bé siga en el món literari o en el del septim art. Des del Dràcula interpretat per Bela Lugosi s’han fet un munt de versions i històries diferents sobre els vampirs. Ara torna el tema a estar de moda amb la trilogia de Crepúsculo de Stephenie Meyer.. La prova la dona el públic amb la bona acollida que ha posat de manifest amb les noveles com amb les pelicules.

No m’estranya gens que el tema tinga tan bona acollida amb la de vampirs que tenim a la nostra societat, encara que en estos casos les forces del bé no fan res per lluitar contra ells i les victimes desitgem ser mossegades per estos éssers d’este món, i encara els donem les gràcies.

Jo com a pare de família defendria els meus fills de qualssevol amenaça que podera fer-los mal. Com a fill d’Espanya, on està el pare estat per defendre’m d’estos moderns vampirs legals que són les ETTS? Ja existeix el Servef amb uns funcionaris que cobren dels impostos que paguem entre tots per correlacionar les ofertes de treball entre les persones aturades amb capacitats per desenvolupar-les. Per què per trobar un lloc de treball he de recurrir a un intermediari, el qual m’ha de cobrar un porcentatge del meu sou? Jo també vaig ser víctima d’una d’estes sangoneres. Per cada hora treballada jo cobrava 30 cts d’euro menys que els meus companys incloses la part prpoporcional de la paga esxtra, de les vacances i el comiat, però el millor venia amb les hores extres de les qual s’emportaven un porcentatge un poc més elevat; jo cobrava 3,96 euros i els meus companys 7,93, així que encara havia de donar-los les gràcies per donar-me treball.

La veritat no entenc per què l’estat no prohibix este tipus d’empreses sangoneres que l’únic que fan és perjudicar a la classe social obrera. Tampoc sé els avantages que tenen les empreses per contractar treballadors a través d’estos vampirs. L’únic que sé que quan no existien la gent treballava igual i guanyava més diners.

Ara vos deixe la porta oberta perquè algú puga amb els seus comentaris llançar un poc de llum sobre les tenebres del meu desconeixement.

Aparença i realitat.

2010-03-31T10:15:00.000-07:00

El tema d’aparença i realitat va ocasionar molts escalfaments de cap als filòsofs presocràtics. El món es veia d’una manera però en realitat era d’una ben diferent. Cadascú treia les seues conclusions arran de les investigacions que portaven a terme. Avui més que mai sabem que les aparences enganyen.

El primer cas sóc jo, sense anar més lluny. Un pseudònim, -amic dels llibres-, el qual pot donar a entendre que amaga una persona molt culta, i en realitat tan sols sóc un graduat en ESO. Jo no tinc cap estudi de F.P. i menys universitari. Si Socrates deia: “sols sé que no sé res”. Imagineu-vos jo que sabré. Encara que avui qualssevol pot enriquir-se culturalment gràcies a la gran oferta que tinguem: escoles d’adults, Internet, llibres...

Un altre cas que les aparences enganyen el voreu ben clar els qui sou de Vallada. Imagineu-vos un cotxe foraster que para a la altura de la estatua del Pare Presentat. Una dona d’uns setanta-i-tants o vuitanta anys de cabells blancs, pell morena i no massa ben vestida, va per la vorera cap a sa casa. El cotxe s’atura i li pregunta per on es va a l’àrea recreativa. Una vegada rebudes les indicacions i donar-li les gràcies proseguix el seu camí. El primer que pensa és: “Aquesta deu ser la més pobreta del poble”. Quan la realitat és que eixa dona té molts bancals, pisos i algun baix, dels quals trau bons arrendaments. Sens dubte té prou diners per colgar a bitllets al foraster. Encara que el seu aspecte malforjat dona a entendre el contrari, ja que, les persones “segons com van les tenen”.

Si este mateix cotxe para en un carrer que d’una cotxera ix l’amo amb un cotxe nou, el fill darrere amb un cotxe de dos anys de línia esportiva, a més tots ben abillats, la dona amb el cos motlurat pel gimnàs, este foraster quan se’n va el primer que pensa és que la crisi a aquesta família no els afecta. El que no sap és que el pare està en l’atur, la dona va 4 hores diàries a netejar cases i el fill sí que treballa a jornada completa però el xiquet xicotet està estudiant. Així que, novament les aparences enganyen.

Des de fa uns quants mesos la crisi ha aparegut com un espectre al nostre país creant mal estar i incertesa. Però com estem realment de enfastijats? Tant com pareix, menys? Cadascú conta el ball segons li va, a més a més, la crisi la té qui perd el seu lloc de treball. Qui continua en actiu i cobrant no patix els efectes negatius de la crisi encara que la situació siga ben lletja per a molta gent. Camps de futbol plens, un alt index d’ocupació hotelera en falles, centres comercials de gom a gom els caps de setmana, alguns restarurants plens a l’hora de sopar... Són indicatius que hi ha gent que no patix els efectes de la crisi. En canvi, per altra banda cada vegada hi ha més gent aturada, el menjadors de càritas i altres entitats per estiu ja havien esgotat el pressupost per l’any passat, cada vegada hi ha més gent que espera a la porta dels supermercats de les grans ciutats que estos tanquen i tiren al fem el menjar que ha caducat eixe dia... Segons el que observem vorem que cada aparença dona una idea diferent de la realitat.

Sols ens queda esperar que en un període de temps no molt llunyà les coses vagen millor, superem les sotragades de la crisi, i el futur no el vejam cobert pels núvols de la incertesa i el desconcert.

P.S. Parlant del futur, al blog http://http://hein-rich.blogspot.com/2010/03/future.html hi trobareu una magistral fotografia de com le noves generacions poden veuen el futur si les coses no canvien.

Cercant les nostres arrels.

2010-03-26T11:40:00.000-07:00

Sempre hem resulta plaent anar a ca el meu amic Otili. Feia molt de temps que no ens veiem. Després de xerrar una bona estona tragué un llibre de la prestatgeria diguent-me si l’havia llegit. Una antiga foto de la plaça de Montesa il•lustrava la portada. El títol Retrobar Montesa 1900 a 1950. Només vore la portada i llegir el títol un calfred em recorregué l’esquena. Em vaig quedar uns segons deixant volar la meua imaginació al passat. Quantes vegades haurien passat per ahí els meus iaios? Li vaig agafar el llibre de les mans amb molta cura com qui agafa un delicat tresor. Sí, sóc un nostàlgic d’estes coses d’un passat no massa llunyà, pot ser, perquè en tots eixos objectes del passat, els paisatges del meu poble, les vivendes... Encara perviu l’esperit dels nostres avantpassats, i de manera inconscient el contacte amb ells em produix una mena de record, un contacte místic amb ells i les seues vivències.
Li vaig dir que no coneixia l’existència de la publicació, però, en volia un. Em digué que al bar Musical en venien, a més estava preparant-se una segona part, la qual espere amb il•lusió.
El llibre esta dividit per parts: economia, política i costums i societat. Oficis soterrats en les arenes del temps, costums i tradicions que encara perduren, cultius que la societat ha anat fent desaparèixer per instaurar-ne uns altres, testimonis de persones que han viscut un passat dur i maltret econòmicament. Obligades a fer moviments migratoris tant pel territori nacional com a altres països per poder sobreviure van anar transformant el paisatge del seu poble amb esforç i tenacitat.
Il•lustrat amb fotografies de persones del nostre poble, a més d’alguns paisatge emblemàtic i construccions significatives suposa una bona eina per al curiós o aquell que necessita saber un poc de la història del seu poble per fer algun treball acadèmic. Un interessant viatge a un passat no molt llunyà que despertarà la nostàlgia als que es vegen en ell reflectits i aportarà llum a tots aquells que desconeixem tantes coses del nostre poble.
Llegir Retrobar Montesa es pot llegir tot d’una tirada o cercant a poc a poc els capítols que ens resulten més atractius. Molt útil per conéixer les nostres arrels, les quals no hem d’oblidar per saber qui som i cap a on anem. Sense oblidar que a un arbre si li tallem les arrels es mor.

Carta als pares jubilats.

2010-03-18T11:27:00.000-07:00

Després d’una llarga trayectoria en el món laboral ha arribat l’anhelada jubilació. Ha estat una vida farcida d’esforços, sacrificis i dependència del rellotge per complir uns horaris. Ara Teniu tot el temps del món per a vosaltres i gaudir esta etapa de la vida amb la màxima qualitat possible, lliures de preocupacions i obligacions.
Els fills tinguem molt a vore amb eixa tranquil•litat. Ara que es quan més lliures esteu de vegades és quan més faena vos donem. En moltes cases treballa el matrimoni i vos toca a vosaltres fer de cangurs; anant a portar als xiquets a l’escola i arreplegar-los, donar-los a berenar i tindre cura d’ells mentre els pares estan absents. Algun cap de setmana també quan volem eixir de sopar o a alguna festa, vos els deixem al vostre càrrec. Cert és que el contacte amb els néts vos rejoveneix, però, tot amb mesura pot ser bo i els excessos en canvi són perjudicials. Quants avis hi ha que patixen estrés a conseqüència dels néts?
Sempre esteu disposats a ajudar, també en tasques del camp. Si tingueu bona salut està que vos mantingueu actius, però sense abusar.
Ara és el moment de gaudir del temps lliure, temps que de vegades, pot ser vos oprimisca i desperte cert neguit al no saber que fer d’ell. Hi ha qui es compra un trosset de terra per distraure’s, altres viatgen pel món o la història a través de documentals o llibres. També cal no descuidar l’exercici; passejar, fer bicicleta, entre altres activitats que esta moderna societat ens oferix.
També es digne de menció haver arribat a esta etapa de la vida junts units en matrimoni, posant de manifest la fidelitat que haveu tingut l’un per l’altre. Heu compartit moments bons i adversitats, etapes de salut i malalties... I vegem per on, pareix que una vegada superades les crisis i els patiments –sobre tot si han sigut a causa dels fills o dels néts-, la parella veu reforçats els seus vincles d’unió.
En estos moments en els que la soledat vos pot assetjar amb més facilitat, és quan més falta vos feu l’un a l’altre per donar-vos companyia i conversa. També vos servirà de gran ajuda endinsar-vos en les aigües del passat i tirar ma dels records agradables, els quals vos faran revirure els millors moments de les vostres vides.
Per a acabar, només recordar-vos que l’amor, el sentir-vos útils, les relacions amb els demés són algunes de les claus de la felicitat, i sobre tot mantindre la il•lusió, ja que, si esta es perd sol aparèixer l’ombra negra de la depressió.

Que gaudiu d’una ben merescuda jubilació.

Afectuosament: el vostre fill.

Superar l'adversitat.

2010-03-08T11:29:00.000-08:00

La vida es dual, sempre hi ha dos cares oposades en tot; la vida i la mort, la salut i la malaltia... Normalment al primer món les coses ens solen anar bé i no tenim massa sofriments. Quan les coses van bé no ho valorem i tots actuem de forma pareguda, però davant els infortunis és quan es posa de manifest la resiliència, la capacitat de superar la adversitat, la qual requereix de varies aptituds, les quals de vegades van marcades pel caràcter o amb la genètica, altres vegades s’aprenen amb la filosofia o el saber.

La complexa ment humana de vegades ens dona sorpreses i davant l’adversitat el més valent pot tornar-se un poruc, i el més apoquit pot convertir-se en un heroi. Ningú no sap com reaccionarà en un cas determinat fins que no es troba de ple en ell. Hi ha una màxima samurai que deia així: “tin-li por a la por.” La por atordeix la ment, bloqueja la capacitat de resposta i impedeix pensar amb coherència. La por és un mecanisme de supervivència de la natura, la qual ens fa apartar-nos del perill amb la finalitat de fer-nos sobreviure, encara que de vegades si esta es desmesurada es converteix en un verí.

Una vegada passat el contratemps; malaltia, catàstrofe natural, accident... La ment pot continuar estancada i caure en una depressió, la qual pot arribar a posar en perill la vida de l’individu. Per contra les connexions afectives que té la persona, l’autoestima, el sentit de l’humor i el diàleg poden ajudar-nos a passar pàgina i començar una nova etapa en la nostra vida. De vegades l’adversitat desperta en nosaltres capacitats que teníem adormides i desconeixíem. Altres vegades cambiem i ens fem més solidaris, més afectuosos amb els demés o inclús l’adversitat crea vincles d’unió i estreteix llaços entre les persones que pateixen el mateix mal. Les religions també uneixen a la gent en l’esperança llançant un raig de llum sobre les tenebres de la dissort. El sofriment patit sempre es deixa en mans de Déu com una prova que ens ha imposat superar, sempre amb l’esperança que es faça la seua voluntat i en una altra vida tinguem una recompensa.

Siga com siga l’home l’únic que pretén és ser feliç i superar les adversitats que formen part de la vida. De vegades els contratemps si no ens maten ens fan més savis o més forts. Si emocionalment no els superem, podem acabar dins d’un pou negre del qual ens costarà molt eixir amargant-nos la vida i amargant-los-la als del nostre voltant. Per això com deien els guerrers japonesos “cal esperar allò que no s’espera” i estar preparats per al que ens toque viure.

Un bon llibre que ens parla de tot açò és Superar la adversidad la resilencia. De Luís Rojas Marcos. Tota una eminència en el món de la psiquiatria. En ell trobareu mitjançant les diferents històries que en es conten el complex funcionament de la ment humana davant els problemes i els infortunis. Sens dubte un llibre il•lustratiu i entretingut.

Hi havia un temps.

2010-02-16T11:18:00.000-08:00

Hi havia un temps no molt llunyà en què els ramats de cabres i ovelles trepitjaven les nostres serres. Els homes mantenien netes les sendes, les fonts i les muntanyes. Feien garbes de llenya per als forns de ceràmica de Manises i per a les seues llars. Els carboners desenvolupaven un ofici sacrificat i dur. Altres es dedicaven a la agricultura amb unes tècniques respectuoses amb el medi ambient. Eren coneixedors de les plantes i herbes amb qualitats per a curar malalties, adobar menjars i fins i tot l’espart servia per a confeccionar els seus atifells per al camp.

Hi ha via un temps en què les dones abillades amb els seus davantals agranaven el tros de davant de les façanes de les seues cases. No tenien temps per a avorrir-se a casa hi havia molta faena que fer i tot havia de passar per les seues mans; pastar pa, anar a per aigua a la font, rentar la roba al llavador del poble... Eren unes vertaderes alquimistes culinàries; sabien guisar, pastar mones dolços de diferents tipus. Dones valentes i fortes de caràcter, que tanmateix pelaven un conill, com anaven a plegar olives. Amb agulla i fil també s’apanyaven bé, era un dels requisits per a ser “unes dones de sa casa”.

Hi havia un temps en què els xiquets malauradament no podien assistir a l’escola per problemes econòmics. Així que una vegada sabien llegir, escriure i un poc de comptes, acabaven la seua formació i els posaven a treballar per poder contribuir al suport de l’economia domèstica. Els qui vivien a les cases de camp encara ho tenien més difícil, però així i tot rebien la seua paupèrrima formació. Les alternatives d’oci que tenien eren ben variades. Des de anar a buscar nius, caçar granotes al riu, jugar al sambori, a la trompina, les caniques, el canut, encara que a aquest joc jugaven també els més majors. Educats en la cultura del respecte, obeïen i es mostraven educats amb els més majors; la voluntat dels pares era inqüestionable.

Hi havia un temps en què estes persones s’apinyaven arrimades a la vora de la llar durant l’hivern i contaven contes i històries que perduraven en el temps gràcies a la tradició oral que passava de pares a fills. L’única tecnologia que hi havia era la radio, i malgrat això prevalia el poder de la comunicació oral en la família.
Estes mateixes persones a l’estiu eixien al carrer per les nits i s’ajuntaven amb els veïns a fer vida social, els xiquets a jugar i córrer pels carrers. També es feien farolets amb els melons més xicotets i jugaven a fer de serenos.

Hi havia un temps en què les persones estaven tot el dia ocupades amb els quefers diaris i no tenien temps per a avorrir-se. Una vida un tant dura, en la qual mancaven moltes comoditats i avantatges que ara existeixen, però així i tot eren feliços, tenien una altra filosofia, una perspectiva diferent de la vida, i menys ambicions, segons conten les persones eren feliços.

Ha passat el temps i em canviat. Quantes dones continuen pastant mones per Pascua? Quans homes saben teixir espart, o adobar una garrafa d’olives, o un tarret de raïm de pastor? Ja no són necesaris exos coneixements, la societat de consum ens ho dona tot fet, tan sols necesitem diners per poder compar-ho tot. Tenim més cultura, més tecnologia i altres qualitats. Simplement el món ha evolucionat.

Ara hi ha un temps en què està a punt de desaparèixer una generació i amb ells un munt de saviesa popular, gastronòmica, una manera de viure i entendre la vida. Els romàntics lamentarem no haver passat més temps amb els nostres majors oint eixes històries de la seua vida i la dels seus conveïns, en la qual ens mostren un mode de vida ben diferent al nostre.

Silenci i solitud.

2010-02-02T10:44:00.000-08:00

Açò és un relat curt que parla del que hem sigut en un passat no molt llunyà i del que som. Espere que us agrade.

Quique i jo, tenien una cosa en comú. Tots dos haviem nascut el 4 d´octubre de 1974

a l´Antic Hospital de Xàtiva. Ell d´una familia de Vallada i jo fill d´una de Llanera.

Catorze anys després, en plena adolescència tornavem a coincidir a Xàtiva, però

aquesta vegada a l´institut de Formació Profesional en la branca d´ausiliar administratiu.

Ens haviem caiugut bé desde el primer dia, i seiem junts a les classes.
Aquell dia de primers de març la mestra de pràctiques d´oficina, ens havia manat per a l´endemà fer un treball en el que haviem d´explicar les diferents eines, materials d´oficina i les seues utilitats. Era un treball força senzill, el qual haverem pogut enllestir a l´hora del pati al dia següent. Nosaltres erem amics d’escalfar-nos poc el cap i improvisar sobre el terreny. Així i tot, era l´escusa perfecta perquè jo anara a dinar a sa casa, i als dos ens feia força il.lusió trencar la monotonia diaria.
A les 11:50 teniem deu minuts de descans entre classes, temps que nosaltres aprofitarem per a telefonar a les respectives cases, jo avisant que no anava a dinar, i Quique per a dir que posaren un plat més a taula.
Per tornar després a Llanera Quique hem digué que no em preocura per res, ja que son pare treballava a Industries Cerdà i allí hi treballava gent de Llanera i algú hem portaria a casa.
A les dos del mig dia acabavem les classes, pujarem a l´autobús dels estudiants, arribant a Vallada al voltant de les tres, després d´haver pasat per Canals i Montesa a deixar més alumnes. Teniem fins les set que era quan acabaven la jornada a la fàbrica.
La mare de Quique, una dona baixeta i grosseta però molt alegre i dinàmica ens havia preparat allò que més agrada als adol.lescents, creïlles fregides amb ous i carn.
La dona s´al.legrava molt de coneixer el xic que naixqué el mateix dia que el seu fill. Mentre dinavem m´acribillava a preguntes pels meus pares, si tenia més germans… el que solen preguntar les mares dels companys d´estudis.
Una vegada haviem donat bon compte del dinar, ens recloguerem a la cambra de Quique, amb la finalitat d´enllestir el treball amb quatre esquemes i acabar com més aviat millor.
Aniriem a fer una passejada pel poble després a arreplegar a léscola a un amic que repetia octau d´EGB i al germà de Quique que era dos anys més menut.
Al carrer de baix trobarem un xicot que descarregava armadures i respatllers de cadires i uns rolls de tireta de plàstic de colors a la porta d´una casa.
Quique el saludà amistosament i pasà a contar-li el motiu de la meua presència a Vallada.
S´obrigué la porta de la casa i aparegué una dona ataviada amb un bavi, al temps que Quique i jo ens acomiadarem del xicot que ananva a deixar-li la tasca a l´ama de casa.
El meu amic tenia un carácter molt obert i desimbolt, però tenia un defecte, era molt orgullós i alló que era d´ell era millor que el dels demés. Passà a contar-me que el seu xicotet poble era molt pròsper, un poble on no existia l´atur. Les fàbriques de mobles de canya tenien molta faena, a més existien molts artesans que treballaven per compte d´ells i els anava molt bé. La gran majoria de les dones, tanmateix com la mare de Quique, treballaven a casa fent cistelles de mimbre o com la que acabavem de vore fent cadires i taules forrades de tireta de plàstic, mobles de terrassa per a les dos grans indústries del poble, la de Cerdà o la de la Indústria del Mimbre. La fàbrica de Cerdà on son pare treballava d´encarregat de secció donaba faena a 230 treballadors, dels quals dos eren de Llanera, alguns de Moixent i la gran majoria eren de Vallada.
Jo li vaig replicar que Llanera, tot i que era un poble majoritariament agrícola, un gran nombre de persones treballaven a Canals a les fàbriques tèxtils com Ferry i als curtidors de la pell com Rodrigo Sancho o Impelsa. En eixes empreses la gent feia els torns intensius, per tant, podien emprar unes hores al dia, o bé pel matí o per la vesprada a treballar-se les seus terres. Després també estaven els que és dedicaven unicament a la terra:
collint taronja, plantant pebres, o maduixots, a més de fer algún jornal per ahí si els eixia la possibilitat.
La discussió s´acabà de seguida. Sempre s´ha dit que si u no vol dos no discutixen. El vaig deixar estar, i per a ell la burra.
Passejaven pel poble amb la felicitat típica de la noiesa, sense preocupacions ni maldecaps.
Al girar una cantonada aparegué un xiquet d´uns huit o nou anys que anava amb bicicleta, i Quique li preguntà per què no havia anat a l´escola. El xiquet li contestà: “Es que en fà mal el cap”. I continuà pedalejant frenèticament mentre s´allunyava pel carrer. Quique en vore allò esclatà una rialla mentre deia: “Li fal mal el cap per a anar a l´escola, i mira´l, ahí el tens damunt de la bicicleta.”
Jo vaig callar i no vaig dir res, però sí que pensí: “Estes són les conseqüències d´una unitat familiar en la que treballen el pare i la mare, deixant als xiquets a càrrec dels iaios, als quals de vegades els nanos es prenen els pel.”
Però clar, per a poder viure bé avui cal que treballen marit i muller.
Per la meua part ma mare va deixar de treballar quan jo tenia tres anys, i com que era fill únic amb el sou de mon pare de la fàbrica tèxtil i les terretes que tenia viviem bé.
A les cinc de la vesprada arreplegarem al seu germà Paco i a Gustavo, l´altre xic. Paco i Gustavo volien anar a casa a berenar. Nosaltres com haviem dinat tard no teniem gana, però decidirem que en agafar el berenar de Paco passariem per ca Gustavo i tos quatre aniriem a pegar uns xuts al baló.
Gustavo no hi era a casa. Sa mare ens digué que havia anat a portar-li el berenar a son pare, ja que eixa vesprada eixiria més tard del “taller,-que era com s´anomenaven en Vallada a les fàbriques de mimbre i caña-. Hi havia que acabar unes comandes urgents i havien de quedar-se a fer més hores extres, tot i que la jornada estava marcada com a huit hores més dos extres tots els dies i els dissabtes pel matí.
Eixirem corrents i alcançarem a Gustavo en el carrer de dalt anant a ca Cas Peris, que era com s´anomenava el taller on son pare traballava.
Era una construcció als afores del poble de fassana ampla, la d’una casa a dues mans i planta baixa i una alçada. Entrarem per una porta escorredissa, la qual estava oberta Gustavo saludà al iaio Peris i preguntà per son pare que en eixos moments abaixava del pis de dalt carregat amb armadures de mimbre per fer cistelles. Li donà l´entrepà per a berenar i nosaltres ens n´anarem.
En la part de baix podia entrar un camió xicotet pel corredor central fins a la mitad. Els bauls de mimbre i les cistelles s´amuntegaven als dos costats. Hi havia una petita cabina de pintura en un racó, junt amb una serra de cinta componien tota la maquinaria que allí hi havia. A la part de dalt estava l´oficina i magatzem per al material. Era un dels xicotets tallers de la localitat. Es este concretament hi treballaven set persones contant als amos.

Pasarem la resta de la vesprada jugant a futbòl a un solar que hi havia als carrers nous. Al voltant de les sis i mitja de la vesprada plegarem trastos i jo me n´aní a arreplegar les meues coses i a tornar a donar-li les gràcies a sa mare de Quique pel dinar, al temps que m´acomiadava d´ella i de Paco.
Quique i jo, anarem a la fàbrica de Cerdà. Esta no tenia res a vore amb la que havia vist adés. Estava ubicada en un carrer a l´entrada del poble als afores. Una fila de naus s´estenien al llarc del carrer de tres-cents metres de llargaria, i als últims cent metres hi havia naus als dos costats.
Desde el carrer se sentia el soroll que dins hi havia: la remor dels sistemes d´aspiració de les serradures de les màquines, el xiulit constant de les serres de cinta i de disc, a més d´un aparell de ràdio amb el volum prou alt com per a oirlo per damunt l´enrenou que hi havia.
Entrarem per una porteta, la qual permitia l´accés als treballadors a la nau de serreria que era on treballaven el pare del meu amic i el meu conveí que m´havia de portar a casa. Quique entrà amb la llibertat del qui entra al forn, o a qualsevol tenda. Jo el precedia amb cert apocament, més que res per si algun encarregat superior al pare de Quique ens cridava l´atenció respecte a que feiem allí dins. Però el meu amic em digué que no patira que allí el coneixien quasi tots i ningú ens diria res.
Localitzarem primer el meu conveí de mal nom Picola, al qui ja havia avisat el pare del meu amic de la situació. Després de saludar-lo i bescanviar unes paraules quedarem en veure-n´s després, ja que anvem a saludar al pare de Quique i a fer una ullada per allí en els deu minuts escassos que faltavem per a les set.
El pare de Quique era força amable i graciós. Quique li diguè que volia enssenyar-me un poc la fàbrica. “Ara anirem a vore a les rotlladores i voràs com estan de bones.” -Em digué el meu amic amb un somriure.
Travessarem la nau de serreria i en la següent ja no hi havia tant de sorroll, s´escoltava el repiquetejar de les grapadores d´aire comprimit dominant l´ambient la música que escoltaven en un radiocasset.
Allí estaven les rotlladores. Una dotzena de dones de vint-i-tants anys i algunes de trenta-i-pocs. Dones de semblant eixerit, de mirada sensual, càlida i misteriosa, de cossos de corves sinuoses i seductores les quals despertaven la nostra imaginació d´adolescents. I és clar, a la nostra edat totes les dones joves ens semblaven deeses.
Algunes d´elles estaven assegudes i altres traginaven amunt i avall portant anses de cistelles, o respatllers de canya.
Les saludarem i Quique amb la desilvoltura que el caracteritzaba els contava el motiu de la nostra visita, exagerant com haviem estat d´atrafegats amb els deures. De sobte un potent lament s´escoltà per totarreu. Era la sirena que anunciava la fí de la jornada. Les serres es detingueren amb un xiulet ofegat, els sistemes d´apiració s´aturaren al temps que es desendollaven els aparells de radio, i un conrreu de gent començà a eixir de les naus, Picola i jo, ens dirigirem al seu cotxe i ferem via cap a Llanera

Els estudis per la meua part quedaren inacabats i Quique per la seua banda si que continuà en FP II, a més d´arrimar-se a les hombres de la politica assolint un bon lloc de treball. Passaren els anys i acabí casant-me amb una valladina, visquent i treballant a Vallada.
L´any 2002 el meu cap li comprà dues naus a Indústries Cerdà. Una la del magatzem de la canya i l´altra la que feia de cobert per a la fusta.
Els tres germans Cerdà s´havien separat. Pepe havia montat la seua empresa de matalafs d´importació, Angel també es dedicaba a portar de Xina mobiliari d´oficina. Així que Ramón hagué de pagar-los la part proporcional que els pertocava, aixó a més del bac que havia pegat el moble de canya en el mercat, deixaven l´empresa en una mala situació econòmica. Per eixe temps l´empresa ja havia començat a acomiadar gent minvant bastant la seua plantilla, a més de no fer ja més hores extres.
Nosaltres treballaven en les dos últimes naus i sempre veiem el conreu de gent encara que molt inferior al de feia uns anys enrere.
Però l´estiu de 2003 les coses no anaven gaire bé, el gendre de Ramon Cerdà, segons es deia no gestionava bé l´empresa, i l´empresa devia als treballadors trs mesos de sou a més de la paga extra de l´estiu.
Pel més d´agost se n´anaven de vacances i a setembre ja s´estudiaria la situació per a acomiadar més gent o reduïr la jornada. La gent eixia amb les cares llargues. Una nuvolada negra d´incertesa i dubte enterbolia les seues ments, presagi de la tronada que s´acostava imminent.
Pel més de setembre vingueren els planys, després d´un més sense facturar ni una peça, l´empresa va fer fallida, a més de no tenir diners per a pagar acomiadaments ni els dos mesos que els devia. Fou un dur colp per a l´economia del poble. La gent intentà recol.locar-se com va poder, llevat dels qui és varen prejubilar i algú que passa ponts i calderes després d´esgotar la prestació de l´atur, i no haver trobat faena estable.

Les naus passaren a mans de Bancaixa, que era el banc amb qui l´empresa havia contret un deute desorbitat. Amb la perspectiva que l´empresa no anava a ser reflotada, el banc decidí vendre la maquinaria i tot allò que podera generar-li algun benefici.
Un amic meu tenia les claus de la fàbrica, i aquell dissabte d´octubre de 2007 començaven a buidar les naus.
Esmorzarem junts, i un poc abans de les deu, hora en que havia de vindre el camió, ens dirigirem a fer una ullada, i a escodrinyar el que allí hi havia.
Entrarem per la part de darrere. La vella caldera de corvar canya ennegrida pel pas del temps i amb les pareds clavillades tenia un aspecte sinistre al temps que llastimós.
De sobte sonà el mòbil del meu amic, com la conversa no era de la meua incumbència amb gestos li vaig indicar que anava a donar una volta.
Les armadures emprades per a corvar i donar forma a la canya s´amuntegaven per sèries i models. En la segënt nau sumida en una semi-penombra els taulers d´aglomerat romanien organitzat per grossaries damunt de palets. Quan vaig vore les màquines de serrar m´invaí certa melàngia, al recordar la visita que vaig fer feia uns quants anys amb Quique. Ara ja no s´escoltava l´enrenou de les aspiradores de serradures ni la música en el aparells de radio. Les serres romanien en silenci esperant la tornada dels seus operaris, tanmateix com una mare espera la tornada del seu fill que se n´ha anat i intuix que este no tornarà
Entrí al taller on per damunt del banc de la ferramenta hi havia algunes eines fora del seu lloc. Feia l´impressió que la gent havia acabat de treballar divendres, i que dilluns tothom tornaria als seus llocs de treball, llevat d´una capa de pols que ho cobria tot i les terallines dels racons demostraven el contrari.
Al acostar-me a la següent nau es veia molta llum. El sostre semblava que havia patit un bombardeig. Ple de forats i amb moltes plaques d´oralita soltes havia deixat entrar la plutja de feia uns dies, havent hi algún xicotet bassal al terra.
La teulada pel motiu que fora en eixa nau era més fluixa i fou victima de la forta tronada de granissa de setembre de 2004.
Les cabines de pintura embassades d´aigua de plutja li donaven un aspecte lamentable al conjunt.
Quants mobles haurien passat per allí
Havia recorregut quasi sense adonar-me la totalitat de la fàbrica presa d´una gran emoció.
La porta de les oficines estava tancada amb clau i no hi vaig poder entrar. Havia arribat al final de la fàbrica a la secció del magaztem, on encara hi havia algún moble embalat d´alguna comanda que mai no arribaria a la seua destinació.
La fàbrica havia tingut uns amos que es negaren a ensenyar als xinesos a treballar la canya i el mimbre per por a que fora la mort del poble, al temps que donaren tots els drets pertinents als treballadors cuidant d´ells com si foren part d´una gran familia. Una perfecta simbiosi, en la que els treballadors feien amb el seu treball prosperar l´empresa i esta els donava els guanys necessaris per poder viure ells i les seues families. Una empresa que havia sigut el motor econòmic de la localitat i s´havia convertit un cementeri on jeien soterrats els somnis i les perspectives de futur d´un poble.
Amb el cor constret vaig desfer les meues pases cercant el meu amic.

Acaba de començar la primavera de 2009, però els vents de la incertesa, les boires de la frustació i el descoratge, han fet que al meu cor siga hivern. Pedalejant lentament i pausada en la meua bicicleta de muntanya recorrec el carrer de la fàbrica de Cerdà. La meua empresa acaba de fer fallida tanmateix com altres tantes arrossegades pel riu turbulent de la actual crisi i ara estic en l´atur. Sota un sol tebi i agradable la meua ment es un bullidor de pensaments: la globalització, els avanços tecnològics que han fet minvar la mà d´obra, la crisi mundial, un país que ha viscut per damunt de les seues possibilitats endeutant-se fins les selles, els increments desorbitats del preu de la vivenda, les pujades de tipus d´interés de l´euribor. Entre tot s´ha fet una barreja que ha deixat mig moribunda la mare economia, la qual, està a punt de deixar orfe el benestar i el futur de la societat.
El poble de Vallada a poc a poc, s’estava quedant sense fàbriques; Indústries Cerdà, La indústria del mimbre, Gabar que s’havia cremat, Dissenyos vegetales que com moltes altres havia reduït considerablement la seua plantilla... Què queda al poble? Frustració i atur.
La meua dona no cobra cap prestació i està atrurada, jo en l´atur, dos xiquets xicotets que mantindre. Una situació molt semblant a la de molta gent. Per una altra banda pense: “pitjor ho passaren els nostres iaios quan l´economia espanyola estava sumida en una letàrgia hivernal a conseqüència d´una guerrra civil, i mols d´ells es convertiren en aus migratòries buscant una primavera de prosperitat i benestar”.
Ara tinc dos anys de prestació per atur, després Déu proveirà.

(continuarà)

Il.lusió; la clau de la felicitat.

2010-01-21T10:26:00.000-08:00

El fret de la nit convidava a romandre dins les cases. Tot i que eren les set de la vesprada els carrers romanien tranquils. Els únics locals on es veia activitat era al bar Bessó i la farmàcia. En voltat per la foscor de la nit m’adreçava pel carrer de la panificadora cap amunt cercant el carrer Mare de Déu del Carme.
La casa té l’encant i la seducció que em produixen les cases velles. Una casa a dos mans pintada de blanc, les portes de fusta, les quals conserven un picaporta, Les finestres enreixades; reformada però conservant la memòria del passat.
Truque i m’obri l’amo amb un somriure al vorem. El sentiment de satisfacció és recíproc.
Entrem a la habitació que hi ha a mà dreta. Jo considere que per a ell és la seua cambra dels tresors. Tot i que no és massa gran, les parets forrades d’un material que imita la fusta li donen un aspecte confortable i acollidor. Una prestatgeria que envolta dos de les quatre parets atapeïda de llibres acumula un munt de cultura i saber, la qual calmaria la set d’algunes ànimes assedegades de coneixements. Una finestra dona al carrer facilitant la ventilació i l’entrada de llum. En sentit oposat una tauleta amb un ordinador li obri la porta a les noves tecnologies i al món gràcies a Internet. Em crida la curiositat la foto a la vora de l’ordinador dels seus fills, als quals estima, i un dibuix a llapis del personatge que més admira i adora “Jesús de Nazaret. Un silló al costat de la taula de l’ordinador permet que puguen haver dos persones assegudes tafanejant cara l’ordinador.
Em desperta admiració com un home de cinquanta-i-pocs anys, vinsquent una infantesa difícil per a la cultura i l’estudi, a poc a poc i en una línia autodidacta ha adquirit tanta cultura; la seua ploma és àgil, explícita i directa, per la qual cosa els seus textos són agradables i fàcils de llegir. En la conversa paga la pena deixar-lo parlar, ja que sempre es poden aprendre coses noves. Tot i que la diferència d’edat és considerable –podria ser mon pare- conversar amb ell sempre em resulta satisfactori.
El vaig conèixer quan em convidà a participar com a articulista a la revista Parròquia de Tots, -encara que no sóc cap il•lustrat en açò de les lletres-. Ara s’ha creat un blog retazosdelsdestiempo.blogspot.com, per la qual cosa m’ha demanat ajuda, encara que els meus coneixements són més bé escassos, però farem el que podrem.
Un home que viu la vida amb intensitat i no té temps per a avorrir-se; editor de la revista Parròquia de Tots, catequista, component de la Caritas parroquial i com no un àvid lector. Sens dubte du endavant unes activitats que l’il•lusionen i li donen ganes de viure, al temps que satisfacció.
Simplement des de estes línees l’únic que pretenc és retre-li un xicotet homenatge per totes les coses que fa, en algunes de les quals compartim afinitats.
Per molts anys que pugues seguir així com un xiquet que corre en llibertat. Ernesto que no et falte mai la il•lusió.

Qui m'ha furtat el meu tresor?

2010-01-08T10:06:00.000-08:00

El meu tresor està compost de diverses joies, però me n’he adonat que dues d’elles no les puc conservar. Sempre s’ha dit que els diners van i venen, que res és estable, tot canvia. El pas del temps tot ho transforma i ho madura. El pas del temps és inevitable i tampoc és pot retrocedir en ell per canviar coses del passat. De vegades pensem si el temps no transcorreguera i poderem detindre’l la felicitat podria ser eterna. Però, no hi ha ni bé ni mal que cent anys dure.
Quines joies tenim que poden fer-nos sentir rics? La salut, l’amor, el treball, una vivenda, la família i dins d’esta els fills. En el paper de pares que hem triat desenvolupar durant la resta de la nostra vida el fills són algunes de les joies més valuoses del nostre tresor.
Quan són xicotets 4 o 8 anys, sovint ens demanen que juguem amb ells, tot i que arribem cansats del treball. Volen que juguem amb ells que compartim moments d’oci i esbargiment. El problema és quan les obligacions ens resten molt de temps i el poc temps que tenim el volem per a nosaltres; temps per connectar-nos a internet, per a llegir... La resposta de vegades és; “estic cansat deixa’m descansar un poc”. No valorem eixos moments que el xiquet vol compartir amb nosaltres. Passarà el temps i al cap d’uns anys quan nosaltres li diguem al nostre fill d’anar a fer una excursió en bicicleta o anar qualssevol lloc, ell ens respondrà que se’n va amb els seus amics. S’haurà fet més major i independent sense quasi adonar-nos i eixos meravellós anys en els que anaven junts ací i allà ja seran cosa del passat.
En el meu cas el meu fill major té sis anys, enguany ja ha començat el catecisme per prendre la comunió. Ja ha començat el primer pas en tindre una obligació els diumenges anant a missa. Jo tinc poc de temps lliure i els diumenges pel matí ell ja està lligat. Creixerà i pot ser voldrà fer una activitat extraescolar: música, futbol... Haurà d’anar a entrenar, a assajar, després quedarà amb els amics i companys per fer una volta. Més tard vindran els sopars amb els amics, les eixides nocturnes a les discoteques, la universitat -si vol estudiar-, i a poc a poc anirà desapegant-se nosaltres els pares i fent la seua vida. La xiqueta és un poc més menuda però també li arribarà l’hora.
Nosaltres ens trobarem un poc deixats de banda, pot ser un tant tristos perquè els nostres fills no ens fan massa cas i no ens necessiten. Això serà bo, llei de vida, i nosaltres haurem d’estar ben orgullosos d’haver criat i educat els nostres fills, fent-los arribar a madurar i a ser independents de nosaltres, tot i que, en el fons ens agradaria que no cresqueren per poder gaudir d’ells i d’eixa etapa en la que una vegada es tancava la porta de casa per anar-se’n la família a dormir, tots els membres romanien gitats als seus llits.
El meu tresor no me’l furtarà ningú, tan sols el pas del temps el fa créixer i madurar, fent-lo independent i apartant-lo de mi, alhora que ell poc a poc va vivint la seua vida i integrant-se en la societat de la que forma part, i jo quin remei, arribada l’hora ho hauré d’acceptar amb una mescla de resignació, melangia i alegria tot al mateix temps.

Per a tots vosaltres.

2009-12-21T09:31:00.000-08:00

En estes dates de Nadal m’agradaria decorar un arbre. Però envers de decorar-lo amb garlandes i boles penjaria cartells amb els noms de tots el meus amic i amigues; els qui fa temps que no veig i els qui veig tots els dies, els qui em deuen quelcom i als qui dec alguna cosa, els qui m’han ensenyat coses i els qui de mi han aprés quelcom, els qui han compartit risses i llàgrimes i els qui tan sols han compartit moments breus de conversa, els qui viuen prop i els qui viuen lluny, els qui han compartit il•lusions i projectes de futur i els qui tan sols han compartit moments intrascendentals, els qui són de tota la vida i els qui he fet fa poc.
Sens dubte tots vosaltres heu ocupat un lloc en la meua vida al temps que heu marcat unes circumstàncies i determinades actuacions, l’únic que vull que sapieu és que a tots/es vos tinc reservat un lloc al meu cor, per la qual cosa vos desitge un bon Nadal i un millor any nou.

L’amic dels llibres.

Un tema que mai no passarà de moda; La Segona Guerra Mundial.

2009-12-11T10:09:00.000-08:00

Fa uns dies tafanejant pels prestatges de la llibreria de ca ma mare vaig trobar un llibre que de seguida despertà la meua curiositat pel personatge en qüestió. El llibre, Heinrich Himmler, una biografia d’un personatge molt arrimat a Hitler i cap de les SS.
El llibre ens fa un repàs des de la Primera Guerra Mundial mostrant-nos la situació econòmica i social d’alemanya que produeixen la Segona Guerra Mundial.
Ens dona apunts de la personalitat de Hitler, de Himmler, el naixement de les SS, les lluites internes dins del partit nacional socialista i dins del propi exèrcit. Va narrant-nos cronològicament tot el que va succeir fins la caiguda del Tercer Reïch. Com deia Humberto Ecco, els llibres ens parlen d’altres llibres. Aquest alimentant la meua curiositat pot conduir-me a llegir Yo fui médico del diablo, el qual ens parla del metge jueu que tenia Hitler o Las hienas de Rawensbruck, ambientada en l’horror d’un camp d’extermini per a dones.
La Segona Guerra Mundial és un tema que hem produix certa fascinació al temps que horror pel que va ocórrer. Els poders d’oratòria de i convicció del líder nazi arrossegant a una nació darrere la bogeria Hitleriana. Hi hagueren grans avanços aeronàutics, armamentístic amés d’un munt de treball científic, però malauradament sempre amb la finalitat de crear destrucció. De l’horror i l’holocaust millor ni parlar-ne, ja que tots sabem de massa les atrocitats que cometeren. Si algú té curiositat pot llegir La gran estafa de la medicina naci.
Hi ha gent que veu els soldats envoltats d’una aureola de romanticisme sense parar-se a pensar que la guerra només sembra sofriment, odi i destrucció. Sols hi ha dos papers a les guerres: corders i llops. Els corders sempre són el dèbils, - la població civil-, els llops carnissers, -els soldats-. Pel•lícules com Doce del Patíbulo ens donen una visió d’uns condemnats a mort. -Escòria de la societat; assassins, lladres...- Els quals acaben convertint-se en herois. Els obliguen a formar una unitat d’operacions especials en la que el seu paper és el de llops ferotges, havent de lluitar i matar per sobreviure. Esta faceta ha estat present al llarg de la història en les guerres on presos redimien les seus culpes i pagaven condemna en diferents unitats vèliques normalment d’elit.
Els nazis també tenien una unitat de gent d’este tipus, els quals cometien tots tipus de barbaritats als llocs que conquerien
Referent a aquest tema el director de cinema Quentin Tarantino, també fa uns tres mesos va estrenar a Espanya Esos malditos bastardos. Encara que la història siga falsa, la finalitat pot ser siga la de recordar-nos com de sanguinàries i cruels poden ser les guerres. De tant en tant ix un llibre per refrescar-nos la memòria que ens parla de les SS, el Tercer Reïch o qualsevol altre tema que ens recorda la Segona Guerra Mundialcom per exemple El niño con el pijama de rallas, del qual també s’ha fet una pel.lícula. És un tema que mai no passarà de moda ni deu quedar en l’oblit, ja que l’home que oblida la història està condemnat a repetir-la. Per eixe motiu encara que de vegades siga dolorós recordar-los als supervivents de les guerres el seu passat, cal anar de tant en tant remenant el brou de la memòria perquè no sens oblide el sofriment que comporta una guerra.
Ara són dates de pau amor i fraternitat en les que tots ens desitgem pau i amor. Per què no podem ser així tot l’any?

Bon Nadal a tots, vos desitja l’amic dels llibres.

Els pilars de la terra.

2009-11-24T10:14:00.000-08:00

Tenim la sort de viure a un poble tranquil on mai no passa res; hi ha poc de trànsit, els xiquets encara poden anar amb les bicicletes pel carrer, no hi ha delinqüència... Però hi ha coses a la que tots els pares li tenen por, les males companyies i les drogues.
Sempre s’ha dit que per allunyar als joves de la droga han de tindre alternatives d’oci on ocupar el temps lliure; esport, lectura, associacions... Hi ha una associació, la qual la dirigeix l’església, anomenada Juniors. Els Juniors admeten xiquets des d’els cinc o sis anys fins al setze, després passen a ser monitors.
La forma de treball consistix en reunir-los dissabte de vesprada o diumenge pel matí, allí fan jocs on es fomenten valors com: l’amistat, companyerisme, tolerància... Valors cristians que al mateix temps són necessaris per al bon funcionament de la nostra societat, al temps que complementaran la formació dels xiquets que seran els adults del futur. És utòpic pensar que si tots forem bons este món seria millor. Per això cal començar un canvi des de la nostra casa, es a dir el nostre poble, per poder a poc a poc canviant la societat.
Durant el transcurs de l’any escolar es fan activitats, després es cel.lebra algun campament d’estiu per fer la cloenda, agafant-se vacances fins al més d’octubre següent.
Alguns diuen que els Juniors és un invent de l’església per captar “ovelletes per al ramat”, ja que també es resa o es fa alguna missa. Molt bé, paro tingueu en compte que allí no ensenyen res mal, a més de tindre als xiquets i adolescents entretinguts, i de vegades també fan alguna reunió al llarg de la setmana.
Ací a Vallada Don Àngel el nostre rector, ha intentat dos o tres vegades posar el carro dels Juniors en marxa, però la gent no ha respost, no pels xiquets, sinó perquè fan falta monitors joves que facen més atractives les reunions que no adults de trenta-i-tants anys. Tots els inicis són costosos i més als pobles més menuts on el reduït nombre d’habitants llimita a les associacions. Seria un triomf per al poble que un projecte com aquest es posara en funcionament. Jo com a pare m’alegre que hi hagen com més alternatives d’oci millor i esta seria una molt bona opció, encara que la resposta l’ha de donar la joventut.

Ho reconec, sóc adicte.

2009-11-24T10:11:00.000-08:00

Ho reconec patixc una malaltia, una addicció. Em produix tant gran plaer i tant de benestar que no puc renunciar-hi. Sé que no és massa saludable ni per a mi ni per a la resta, però tant em fa, jo amb els meus diners i els meus bens faig el que vull.
Tal vegada la culpa siga de la moderna societat en la que vivim... O pel contrari jo també tinc part de culpa per no resistir la temptació i no fer res per canviar.
Sí, també em servix de consol saber que no sóc l’únic. Ja ho diu el refrany castellà; “mal de muchos, consuelo de tontos”. I és clar sóc tonto, “sabent totes les repercussions negatives que té”, amb l’agravant que cada vegada som més els malalts que hi ha a la nostra societat. Necessitarem tractament mèdic, o pel contrari serem capaços de superar-ho per nosaltres mateix? Què és el que és necessari per obrir-nos els ulls? Ho sabem i està a l’abast de tothom, cal dir no. Però no volem resistir-nos, som massa febles. Ja s’ha convertit en un hàbit, en un costum diari, el problema és que cada vegada ho faig amb més freqüència i per a més activitats quotidianes. Avui sense anar més lluny l’he agafat per anar a comprar una pizza al súper que està a tres-cents metres de ma casa. Després no he pogut aparcar a la porta i m’he enutjat molt. El faig servir per portar els xiquets a l’escola, la qual, està a un tir de pedra de ma casa. I per anar a comprar el diari al quiosc de la plaça, no em fa anar a peu ni el senyor alcalde. Sí, ho reconec, sóc addicte al cotxe, i com jo hi ha molts que l’agafen quasi que per anar al lavabo.
Podem anar a peu o en bici però som massa senyorets. Cuidem el medi ambient, cuidem-nos nosaltres, guanyarem diners i salut.

Aquest i altres articles els trobaràs al meu blog.

Una visita al cementeri.

2009-11-09T11:09:00.000-08:00

Tots els dies passe per davant del cementeri abandonat abans d’anar a treballar. No puc evitar fer una ullada cap al seu interior, pot ser perquè sóc un romàntic empedreït. Tot el que ha sigut i ara no és, m’ompli el cor de melangia envoltat per una nota de enyorança provocada pel record d’un passat que pot ser fora millor.
La meua idea era fer un relat curt en referència al lloc on regna la mort. L’únic inconvenient és que en l’actualitat no el coneixia per dins no tenint altre remei que fer una vista.
Les portes estaven tancades, encara que els moderns profanadors de tombes havien fet un forat en una paret lateral per poder entrar i espoliar tot el que volgueren. Un amic meu havia vist el forat en la paret, mogut per la curiositat havia entrat per veure com havia quedat allò. “Allí no han deixat estaca en paret, s’han emportat tot el que podera tindre valor”.
Jo per la meua banda tenia cert neguit al meu interior; no és que em fera por trobar-me amb l’esperit d’algun difunt més bé em feia por trobar-me amb l’ànima en pena d’algun viu, el qual per circumstàncies haguera convertit el cementeri en la seua llar. També em feia por que algun delinqüent tinguera instal·lat allí el seu magatzem o base d’operacions. Temors alimentats pot ser pel cinema i les novel·les, tot i que en el fons jo sabia o volia pensar que allí no hi havia ningú. Aniria de dia és clar, no anava anar de nit quan les siluetes es confonen i les ombres s’allargassen. Jo el que volia era retindre les imatges a la meua ment per poder treballar, encara que agafaria la càmera per fer alguna foto.
Feia vint anys exactament que havia estat allí. Va ser quan tenia quinze anys i era un adolescent. La vegetació no regnava per les parets exteriors i el seu aspecte no era gens desolador. Les coses en aquell temps eren ben diferents, aleshores encara hi havia vida. I on hi ha vida hi ha esperança, perspectives de futur, somnis... Els temps ho transforma tot, res permaneix impassible al seu pas. L’àngel de la mort acaba visitant ha tots els éssers vius, emportant-se’ls a l’altre costat, deixant-nos un buit al cor i a les nostres vides, envaint-ho tot de silenci i solitud, fent bufar un vent fred que ens traspua la pell i ens arriba a la medul·la dels ossos. La mort d’un ésser estimat pot afectar a molta gent, però amb el pas del temps la gent se n’oblida de les despulles i en moltes ocasions com diu el refrany castellà “a rei muerto rei puesto”.
Vaig entrar per l’orifici practicat al mur, l’aspecte resultava desalentador. Em provocava un regust amarg a més de cert descoratjament. De tant en tant la meua imaginació volava al passat tractant d’imaginar a les persones que ja no hi eren, aleshores em baixava un calfred per l’esquena que em posava la pell de gallina. Tenia ganes de vore-ho tot i eixir d’allí com més prompte millor, el meu sentimentalisme estava manifestant-se com una ànima en pena que apareix per turmentar al botxí que l’ha enviada al més enllà.
Ja està, ja tinc el que necessite per fer el meu relat curt. Espere que es celebre el concurs literari per poder presentar-lo, sinó sempre em quedarà l’opció de penjar-lo en internet.
De camí a casa em venen a la ment altres romàntics que destacaren per les seues qualitats literàries; Espronceda, Bequer... No vull comparar-me amb ells, tan sols em conformaria en algun dia escriure un relat que fora suficientment bo com perquè resultarà publicat. Ara pel moment em conforme en que algú seguixca els meus textos al blog.

Sols vull dir que en cap moment he profanat el cementeri. No cal entrar-hi, des de fora es veu el desolador panorama que hi ha al interior. El relat curt si que està escrit a l’espera del concurs literari en qüestió.
Ah! Que encara no sabeu de quin lloc estic parlant. No importa de quin poble sigueu, segur que en teniu un ben prop. Els morts són els mateixos a tots els pobles, l’economia, els somnis, les esperances de futur... Ací baix vos adjunte una foto, la qual vos desvelarà el misteri al temps que vos obrirà els ulls a la metàfora.

2009-11-09T10:39:00.000-08:00

La fí és el principi.

2009-10-30T12:00:00.000-07:00

Yace la vida envuelta en alto olvido.

Francisco de Quevedo.

Els dies són cada vegada més curts al temps que acaben d’estrenar l’horari d’hivern. Sens dubte ja ha arribat també la festivitat de Tots sants. Una festa vinculada als morts des de l’influencia de la religió cristiana. Un dia a l’any per a retre’ls un xicotet homenatge als nostres difunts, els quals durant tot l’any encara viuen als nostres records.
La pèrdua d’una persona estimada ens sumix en una profunda tristor, davant la qual, un psicòleg ens dirà que la mort forma part de la vida, tanmateix com altres dualitats existents: el bé i el mal, la nit i el dia... La mort al cap i a la fi és un mal necessari, sinó ja no cabríem al món.
Per molta filosofia i molta perspectiva, jo sóc el primer que davant la pèrdua d’algun ésser estimat en sumiria en una profunda tristor. Al mer cor sonaria incessablement la tornada:

¿Quién me ha robado el més de abril? ¿Cómo pudo sucederme a mí?
¿Pero, quién me ha robado la ilusión? La guardaba en el cajón donde guardo el corazón.

Joaquín Sabina.

A poc a poc, les aigües tornarien al seu lloc i aniria assimilant la pèrdua pensant en que la vida seguix, i cal pensar en allò que ens queda per davant i no obssesionar-se el el que hem perdut. Els qui creuen en un altra vida, creuen que al altre costat es pot estar millor, en canvi els qui no creuen en res la mort es la fí. El que és cert és que els filòsofs diuen “estudia com si anares a viure sempre, viu com si anares a morir demà”. “No balafies la vida i aprofita el temps.

Hem evolucionat i la mort ja anem vegent-la de diferent manera. La gent no creu tant en un altra vida i tampoc en ser soterrada a un cementeri. La mort pot produir por seducció, morbo i fins i tot diners. En els temps que corren hi ha un negoci que genera molts guanys a les funeràries. I com no, també hi ha una revista, la publicació Adiós.
A la cadena Ser feren una enquesta sobre com voldrien que fora el seu soterrar. Un individu digué que ell donava el seu cos a la ciència, sols hi havia una condició; el cotxe que transportara el cos no havia de posar intermitents en tot el trajecte, i si els posava havien de ser els contraris a la direcció que anara a prendre, a més a les circumval.lacions no frenaria i entraria a tota velocitat. Un altre deia que no volia crear despeses a la família, així que donava el cos a la ciència,i en un últim atac de cinisme volia que a la seua vetla sonara incessantment la cançó de Mecano Hoy no me puedo levantar. Com es pot vore algunes persones s’agafen amb humor açò de la mort.
I ara per deixar una porta oberta al debat. Què penseu vosaltres de la mort?

Que passeu bona festivitat de Tots Sants.

Un amic dels llibres.

Quan que ens costa.

2009-10-26T11:47:00.000-07:00

Este article pretén fer un xicotet homenatge a totes les persones que dia a dia s’esforcen en les seues tasques i ningú no les reconeix, al temps espere que servixca per a fer reflexionar a tots els lectors i entre tots pugam fer més feliços als demés.

Recorde ja fa un grapat d’anys, quan treballava a Canals en una fàbrica de tèxtil, m’impactà vore a l’entrada de l’oficina un bust del fundador de l’empresa. El bust havia estat un regal per part dels treballadors en reconeixement a com s’havia portat de bé amb ells.

És clar que això dataria dels anys setanta quan la gent encara pareixia que tenia un poc més de consideració pels demés. Avui ens em fet egoistes i no valorem allò que tenim o que la resta fa per nosaltres; els fills anem a la nostra i no reconeguen l’esforç dels pares, els marits no valorem la tasca de les nostres dones a casa. I la llista es podria perllongar molt més. Les tasques desenvolupades passen com una obligació que la vida ens ha imposat a cadascun de nosaltres sent el nostre deure fer-ho ben fet. El que no sabem és que tots de vegades necessitem que se’ns lloe el treball que fem, especialment en etapes de molt d’estrés o tensió. Que poc costa dir-li al nostre fill com està fent-ho de bé a l’escola, o la nostra parella dir-li lo meravellosa que és i la sort que tenim al estar casts amb ella per tot el que fa per la família. De xicotets ens ensenyaven a donar gràcies per les coses que ens donaven, i ara, de adults ens hem oblidat de ser agraïts. Pareix que només saben obrir per queixar-nos. Quan el dinar no està massa bo si que sabem protestar, en canvi si està bo, no alabem al cuiner o a la cuinera.

La persona a la que si li reconeix el treball ben fet se sent útil al temps que agraix el reconeixement de la seua tasca. Les nostres paraules poden ser tan reconfortants per a l’ànim, com una sopa ben calenta per al cos en un dia d’hivern. La persona que se sent lloada és més feliç i per tant més amable amb la resta, amb la qual cosa pot fer més agradable l’existència als demés.

Per a acabar sols em queda recomanar-vos la lectura de Sopa de pollo para el alma de Jack Canfield.

Feliç lectura.

El laboriós art de la convivència.

2009-10-08T10:48:00.000-07:00

El laboriós art de la convivència.

L’home és un animal pluricel·lular format per milions de cèl·lules interconexionades unes amb altres. Així com l’home no seria ésser si eixes cèl·lules no estigueren unides, l’home no pot viure tot sol en societat. Necessita relacionar-se amb altres persones, encara que de vegades la tasca resulte força complicada pot arribar a ser un art això que anomenem convivència.
“Jo sóc jo, però també les meues circumstàncies.”- Ja ho deia Miguel de Hunamuno-. L’home com a individu es lliure de fer el que vullga, sempre i quan no moleste a ningú i complisca les normes cíviques i socials. Però a l’hora de compartir vivències, bé siga en parella, amb els amics, companys de treball... Les circumstàncies personals de vegades condicionen i no ens deixen fer tot el que voldríem. Situacions que de vegades deixant l’egoisme de banda i fent servir el raciocini es poden dur endavant sempre mirant-li la part positiva i gaudint el moment.

En les relacions de parella solen haver xicotets enfrontaments o tensions que requereixen algunes qualitats que cal posar en pràctica: saber escoltar, dialogar pacientment i sense enfadar-se, ser tolerant i de vegades saber prendre sense i donar sense deixar-se sometre per l’altre... La llista es podria perllongar molt més, però el més difícil és posar tot això en pràctica.

Els qui tenim parella acostumem a dir: “El home, la meua dona”. Ningú no pertany a ningú, els dos són individus lliures que poden compartir moltes coses junts, però alhora poden tindre aficions diferents o inquietuds, i cadascú també necessita el seu espai i el seu temps per poder sentir-se realitzat i ser feliç.

Hi ha que respectar i fer-se respectar però cal invertir temps i diàleg en la parella perquè funcione la relació.

En les relacions fora de parella es poden donar situacions ben diferents. La gran majoria dels éssers humans ens alegrem dels fracassos dels companys o veïns. L’enveja és la causant de del problema. Quan un company de treball prospera més que nosaltres alguns es disgusten i fins i tot el deixen de banda. Si pel contrari el mateix individu fracassa o li van mal les coses encara se n’alegren. De totes les maneres el company no va a furtar-los res a ells per molt que prospere, ni tampoc els va a afavorir si li van mal les coses, però no ho podem evitar, l’enveja forma part de la condició humana, encara que amb eixa actitud denoten falta de cultura i coherència.

És clar que conviure és complexe, però amb educació, racionalitat i paciència -paraula que significa: la calma i la pau necessàries per enfrontar una situació i el coneixement adequat per poder arreglar la situació-. Amb estes qualitats els problemes dels humans es resoldrien millor.

Per acabar unes recomanacions que ens ajudaran a dur una vida més plena i feliç.
Dediqueu-vos a persones, grups o causes. Submergiu-vos en el treball social, polític o artístic. Desitgeu passions que siguen suficientment intenses que vos impedisquen tancar-vos en vosaltres mateixos. Aprecieu els demés i viscau una vida activa i de projecte amb significat.

I finalment recomanar-vos la lectura de Convivir de Luis Rojas Marcos, prestigiós psiquiatra espanyol fincat a Nova-York on exerceix de cap de psiquiatria a l’hospital Central.

Feliç lectura.

Els nostres herois.

2009-09-18T10:10:00.000-07:00

ELS NOSTRES HEROIS.

A tots ens agradaven les pel·lícules que feien els dissabtes de vesprada en les que eixien personatges històrics que han fet córrer rius de tinta tant en biografies com en novel.les: Napoleó, Juli Cèsar , Catalina d´aragó...Personatges que s´han fet immortals en la memòria per les seues proeses, de cossos esculturals, intel.ligents o capaços de lluitar incansablement contra els enemics i eixir vencedors, encara que estos foren més nombrosos.
Però hi ha uns altres herois, dels quals ningú els té cap reconeixement, persones que passen desapercebudes, que tenen emotives històries que ens tocarien la fibra sensible si les coneguérem. Gent que ha deixat palés el seu esperit de sacrifici i la seua capacitat de superació de les adversitats. Gent que no eixirà en els llibres d´història ni en cap novel.la.
Hi ha uns herois que es sacrifiquen cada dia al seu lloc de treball per portar endavant la seua família, dones que a més realitzen les tasques de casa.
Eixos subjectes que empren el seu temps lliure en dedicar-lo a ensenyar i educar els seus fills, que de vegades deixen de vore la seua sèrie favorita per contar-los un conte o romandre al llit amb ells fins que s´adormen tots dos, sempre a petició del infant perquè té por o bé vol companyia. Els qui velen pels nens quan estos estan malalts i tenen cura d´ells. La llista dels esforços i sacrificis seria molt llarga.
Ara la qüestió és: eixe amor és correspost per part dels fills als pares? Ells tot ho fan pensant amb nosaltres però de vegades som egoistes i no els reconeguem l´esforç que han fet.
Una vegada parlant amb un xic de vint-i-pocs anys em deia que anava a posar-se a estudiar, i recuperar el temps perdut de la adolescència, i són pare tenia l´obligació de pagar-li eixos estudis, que per això era son pare. La família en eixe moment no travessava una bona situació econòmica i no podia pagar-li´ls però ell no volia acceptar-ho. Exemples pareguts ha este n´hi ha molts, per això pense que hauríem de reflexionar pel que han fet per nosaltres els nostres pares i no ser tan exigents amb ells i ser més agraïts.
Hi ha un conte que reflecteix el cas anterior ben bé.
Eren dos arbres un el pare ja ancià i l´altre el fill. El fill ja adult anava a vore son pare el qui li deia: “Vens a fer-me companyia?” -I el fill li contestava:
“no, necesite els teus fruits per donar-los a menjar als meus fills”. L´arbre els agafava i se n´anava.
Un altre dia tornava a fer-li la visita i el pare li preguntava: “Vens a fer-me companyia? –I el fill responia:
“no, necesite les teues rames per a fer-me una casa”.
Una vegada tenia el que volia se´n tornava a anar.
Al cap d´unes dies torna el fill a fer-li la visita. “Vens a fer-me companyia?- repetia la mateixa pregunta.
“no, necesite el teu tronc per a escalfar-me este hivern”.
Una vegada aconseguit el que volia el tornà a deixar sol.
Els pares es fan majors i quan arriben a l´hivern de les seues vides perdent capacitats tan físiques com intel.lectuals tinguem la tendència d´aïllar-los i deixar-los un poc apartats. Ells l´únic que demanen és un poc de calor humà; que sel´s faça un poc de cas, sel´s escolte i sel´s tinga un poc de consideració. Només hi ha que vore com es canvia la cara quan els seus fills o els seus nets van a fer-los la visita.
Ells que tant sacrificis han pels seus estimats i amb quin poc esforç podem fer-los feliços. Així i tot, som egoistes i el nostre temps lliure el volem per a nosaltres, recordant-nos-en dels nostres majors ben poc o inclús de vegades com en la faula quan els necessitem.
Per a acabar i fer reflexionar als possibles lectors hi ha un proverbi oriental que diu així: “Casa´t, forma una família, cria els teus fills i aleshores sabràs el que deus als teus pares.”
Per a mi, els meus herois ni són musculosos, ni grans estrategs militars, són els meus pares, els qui ma´n criat, educat i ensenyat una llengua, la qual és el major signe d’identificació que tinc. Ells ho donat tot per mi, i amb els seus defectes i les seues virtuts verdaderament són els meus herois.
I per a tu estimat lector, quins són els teus herois?

La Mare de Déu de més lluny no fa més miracles.

2009-08-30T02:53:00.000-07:00

Els humans per la nostra condició d’éssers racionals tendim a creure que allò que està fora de la nostra casa és millor; es adir pensem que la Mare de Déu de més lluny fà més miracles.
Ací a Vallada hi ha gent que gaudix de l’esport dels senderisme i alguns caps de setmana se’n van a practicar-lo a altres localitats quan encara hi ha molts racons que tenen el seu encant i molta gent els desconeix.
Un altre exemple és el berenador i l’àrea recreativa; creats per a l’ús i gaudi públic, del qual fan més ús els forasters que els veïns del poble. “Això ja ho tenim massa vist”. És el que solem dir.
No sabem valorar allò que tenim fins que ho perdem, no podrem arribar a estimar quelcom si primer no ho coneguem.
Quantes vegades hem escoltat allò de “hi ha que consumir productes de la terra”. L’embotit de Requena, el raïm de taula del Vinalopó. A les terres catalanes el mateix: el cava de Sant Sadurní d’Anoia... Però i la literatura en la nostra llengua? -Esta llengua que ens ha acompanyat des que hem nascut-.Consumim llibres dels nostres autors?
De segur que molts de nosaltres hem llegit El Guardià de l’anell de Vicent Pascual, el qual ens el feren llegir a l’escola quan érem adolescents. Així com altres de lectura obligada a l’escola. Però els escriptors com Toni Cuquerella, Joan Andrés Sorribes i Francesc Bodí, si no fora perquè van guanyant algun premi literari i tenen altres ocupacions no podrien viure de l’ofici d’escriptors. I es que estem acostumats a llegir en castellà i si llegim en valencià o català són majoritàriament bestsellers. Crec que hauríem de replantejar-nos un poc la nostra selecció alhora de llegir. Els llibres d’autors valencians o catalans, normalment solen ser mes curts i fàcils de llegir que els bestsellers. Això no vol dir que vagen a ser més roïns en quan a qualitat literària o en entreteniment.
Per acabar vos faré unes recomanacions per si vos apetix llegir alguna coseta interessant.
Quina lenta agonia la dels ametlers perduts. Toni Cuquerella.
La Creu de Cabrera. Joan Andrés Sorribes.
L’infidel. De Francesc Bodí.
Dies de Verema. Joan Olivares.
La plaça del diamant. Isabel Clara Simó.
Això és llarg de contar. Josep Franco.

Espere que estos títols vos ajuden a superar la depressió “postvacacional”que a tots ens afectarà en major o menor mesura.

Feliç lectura.

EDUCACIÓ; UNA INVERSSIÓ DE FUTUR.

2009-08-18T09:09:00.001-07:00

Quan anem pel carrer i veiem a un xiquet enfadar-se amb els seus pares, muntar el numeret i inclús insultar-los perquè no li compren esta o l’altra cosa o no el deixen fer el que l’infant vol, el primer que pensem: “Quin xiquet més mal educat”. Es a dir associem la seua conducta amb l’educació rebuda. Però qui educa al xiquet?

En primer lloc els qui han de donar exemple de conducta són els pares, els quals viuen amb ell i són el far guia de l’infant. La forma de parlar, com tracten als demés, als seus propis pares i familiars, com s’expressen. Totes eixes coses van deixant un registre en el disc dur dels més menuts, sempre s’ha dit: “en el cau dels conills el que fan els pares fan els fills.” Després cal "perdre el nostre temps" com a pares amb els nostres fills; educant-los en valors, explicant-los que allò que no els agradaria que els demés els feren a ells que no ho facen als demés, llegint-los contes i històries, però explicant-los eixe missatge moralitzador que de vegades es llig entre línees. Tot el temps que invertim en els nostres fills a la llarga resultarà profitós, per la qual cosa uns pares curiosos amb inquietuds culturals i dedicació als seus fills, és més fàcil que els trasmetesquen més valors morals que un altre que els té més descuidats i els deixa amb el ramalet damunt del muscle. Açò sempre no és així, ja que també se sol dir “tots d’un ventre i cadascú d’un temple” . Uns pares poden tindre dos o tres fills i per causes psicològiques o genètiques que li marquen el caràcter poden fer que un fill siga un home de compte i raó i un altre una ovella descarrilada.

Altres factors que influeixen en la educació són els mestres i l’escola. On els pares han delegat l’educació dels seus fills, i precisament on menys valors morals s’ensenya o s’ha ensenyat fins ara. –No sé açò de la educació per a la ciutadania quin fruits donarà a llarg termini-.
La societat i el medi en el que el xiquet viuen, els mitjans de comunicació, les sèries televisives, els videojocs, tot allò que rodeja la vida dels nostres fills també tenen una forta influència en la seua conducta, en la forma de parlar d’expressar-se. Les persones que ronden els cinquanta anys miren arrere i miren al present pensant com ha canviat la societat. Què ha pogut passar per a que s’haja perdut el respecte, als majors i als no tant majors, els bons modals...? Quines han sigut les causes sociològiques del canvi? Ara tot es fa més prompte; s’ix de festa més prompte, comencen a beure i a flirtejar amb les drogues, a iniciar-se en el sexe... Qué està passant?

Per altra banda els nostres governants exerceixen de pares de la nació. Ell són els que han de posar les lleis i les llimitacions de nosaltres els ciutadans i de les autonomíes. Si l’estat posa una llei en la que un pare no li pot pegar un carxot al seu fill i tampoc un mestre, la cosa no va massa bé. No és que jo siga partidari de la violència ni els mals tractes, però de vegades un xiquet fa perdre els papers a un pare i si este li pega una bufetada, el xiquet el denuncia i el du a juí, li posen una ordre d’allunyament “del seu propi fill”. Fins on arribarem? Un altre exemple és que el pare li diga al seu fill d’anar a ajudar-li a fer olives i el fill li conteste que ell no va, i si l’obliga el denunciarà per explotació infantil. Davant d’açò el pare de vegades amb resignació calla i el deixa estar i possiblement no aplique mesures. Pot ser també li diga al cap d’un temps: “Vols eixes sabatilles? Doncs treballa i guanyate-les. Te’n recordes quan no va voler vindre a fer olives? Ara veges qui te les compra.”
La veritat és que amb eixes lleis absurdes no anem a cap lloc, jo per la meua banda mai he gossat negar-me a ajudar a casa en les tasques del camp, cert és que cada u té el seu caràcter i manera de pensar, també potser m’han inculcat des de menut que hi ha que ajudar en casa que els pares molt fan per mí.

Per a acabar i de forma utòpica, si tots els pares perdérem més temps educant als nostres fills i la societat en general respirara d’una altra manera guiada per l’estat, pot ser els nostres fills, -la generació del futur- es comportara d’un altra manera.

BANDOLERS NOBLES, NOBLES BANDOLERS.

2009-08-10T03:18:00.000-07:00

Des que l’home viu en comunitat agrupat en pobles sempre hi ha hagut partides de gent que han viscut fora de la comunitat al marge de la llei. Homes rudes i sense escrúpols, els quals han consagrat la seua vida a perpetrar robatoris i al pillatge. Són els homes de la serra anomenats roders o bandolers a les terres catalanes i valencianes.
Sens dubte quan parlem de roders, la nostra imaginació vola al segle XIX, i ens ve a la ment la imatge de l’individu ataviat amb botes de cuir altes, pantalons ajustats, camisa blanca, jupetí de pana negra, mocador al coll per tapar-se el rostre a l’hora de cometre malifetes, barret de forma arrodonida, embolcallat en una manta morellana, exhibint una gran navalla a faixa i trabuc en mà.
Quasi sempre pensem en el roder dolent, el qual amb poques ganes de treballar i fart de suportar l’opressió del cabdill local o noble que el sotmet, tria l’opció més fàcil, dedicar-se a cometre robatoris, assaltar viatjants que trepitgen els solitaris camins, i fins i tot segrestar persones importants amb la finalitat de demanar una quantiosa xifra econòmica a canvi del seu alliberament.
Hem de tindre en compte que el segle XIX fou un segle sotragat per nombroses guerres; les guerres Carlistes, la guerra contra el “francés”. El territori valencià, tanmateix com la resta del territori espanyol patien dificultats econòmiques amb l’incentiu que els terratinents i el cacics no renunciaven a cobrar-los les excessives rendes als mitgers i camperols. Les malaurades vides romanien subjugades al ric propietari, ires podien fer per canviar la seua dramàtica situació. D’aquestes circumstàncies sorgeix la figura envoltada per una aureola de romanticisme; la del roder d’esperit noble. Homes treballadors i honestos, els quals pels avatars del destí es veuen obligats a fugir a la serra i viure al marge de la societat. Homes amb sentiments que pateixen l’infern d’haver de viure apartats de les persones a els que estimen i estar contínuament fugint de la justícia, obligats a cometre pilleries per poder sobreviure. Però aquest tipus de roder pren revenja i fa la guitza als cacics dels nuclis urbans, de vegades reparteix part del botí entre els més desfavorits que de vegades l’ajuden donant-li menjar i refugi. També solen estar amb bones relacions amb els rectors i capellans. Els estrats més baixos de la societat de vegades els tenen com a herois que fustiguen als rics i ajuden als pobres.
Respectats per uns i temuts per altres tres exemples clars són: el Gatet d’Otos, que trepitjava principalment la Vall d’Albaida, el Frare, el qual estava assentat a la Ribera Alta i un molt conegut a les terres catalanes, el qual el seu nom es barreja entre la història i la llegenda, el qual visqué a primeries del segle XVII Joan Sala el Serrallonga.
Sobre estos i altre roders podríem escriure un munt de coses, però si voleu gaudir del plaer de la lectura i endinsar-vos en el món del bandolerisme tres títols molt recomanables són: L’últim roder, de Josep Franco, Pana negra de Joan Olivares, estos dos títols de edicions Bromera i Serrallonga de Isabel Graupera i Lluís Burillo de l’esfera dels llibres.
Haureu de ser vosaltres els qui decidireu quin és més bó que els demés.

Feliç lectura i bones vacances.

Pregunta-li a Alicia.

2009-08-01T08:19:00.000-07:00

“El diable poseeix el poder d’adoptar formes agradables.”

Hamlet.

William Shakespeare.

Transcurría el curs escolar 1986/87. Aleshores jo tenia dotze anys. Una edat difícil segons els adults. Recorde amb especial afecte a D. José Ocón, el nostre professor de ciències naturals i matemàtiques, el qual era un gran aficionat a la lectura i a escriure relats curts. Alguns dies si sobrava temps després d'explicar la lliçó ens llegia alguna de les seues creacions.
El que més hem va agradar i encara recorde és el de Priscil.la, el qual vos referiré, no tan elegantment com escrivia ell, però si que en quedarà l’essència.
El relat ens situa en un poble que pot ser qualssevol de tot el territori nacional a mitjans dels anys 80.

Miquel, un jove adolescent en temporada d’exàmens primaverals, després d’uns dies de pluja decideix eixir a donar una volta per les immediacions del castell. Necessita desentumir els músculs i airejar la seua ment castigada per tantes hores d’estudi.
Les pluges han deixat al descobert una xicoteta cova, la qual ningú no sabia de la sua existència. Encuriosit s’endinsa en la petita excavació i descobreix un caixa de fusta, dins de la qual hi ha un llibre amb les tapes metàl·liques. En el la part superior es llegeix el títol: Priscil.la. I més avall una inscripció: si no tens por, obri’m. Al bell mig del llibre uns ulls femenins, càlids, i sensuals el miren amb aire insinuant.
Miquel l’obri i comença a llegir:”Jo sóc Priscil.la, una princesa encantada en forma de llibre. Per a conèixer-me passa les meues pàgines i delectat amb el tacte, l’olfacte y la vista. Passant les meues pàgines aniràs coneixent-me, al temps que gojaràs de plaers inimaginables.”
El xic passa la pàgina i es trobà amb la pell de Priscil.la, agradable al tacte, perfumada amb reminiscències de canyella. El simple contacte amb els dits el feia embogir. El plaer era infinitament superior al que mai haguera pogut experimentar.
Quan el jove se n’adonà, havien passat dues hores, decidí tancar el llibre i tornar-se’n a casa al temps que pensava en no dir-li res d’allò a ningú.

El jove tornà a la vesprada següent a visitar la cova per passar una nova pàgina i repetir la mateixa satisfactòria experiència. Se li va aparèixer Priscil.la en forma d’espectre lluminós. Era ermosa, sensual i encisadora, no feia por, però transmetia una estranya sensació d’atracció.

L’esperit li digué que el llibre li proporcionaria els majors plaers que podera imaginar. El llibre era bastant gruixut, però una vegada arribara al final el jove moriria, aleshores Priscil.la li donaria tres-cents anys de màxima felicitat en l’altra vida. Després l’ànima del jove seria per a Priscil.la per tota la eternitat. Tenia cinc dies per a decidir-se, una vegada passat el termini no hi hauria marxa enrere.

El jove es trobava extasiat amb la pell de la princesa i per res del món renunciaria al llibre.
Dia rere dia el jove visitava la cova per retrobar-se amb el llibre, al quint dia se li paregué l’ànima d’un príncep que un dia va ser jove, fort i sà. Li contà que caigué en les mans del maleït llibre i li recomanava que abandonara la seua lectura.
“Torna a ta casa, segueix amb els estudis per a ser algú el dia de demà, no continues amb Priscil.la. Què són tres-cents anys de felicitat comparats amb tota la eternitat?
El jove no li va fer cas i continua amb les seues visites. Ara ja estava enganxat al llibre.
Passaren els dies i el jove començà a faltar a classe, a perdre pes. Ara ja no freqüentava els seus amics, tot el temps lliure era per al llibre. Començà a baixar-li el rendiment acadèmic, i acte seguit aparegueren les bregues amb els seus pares per la seua conducta. Al mateix temps el llibre ja no li proporcionava el plaer de les primeres pàgines, encara que ell esperava que tot fora com adés. S’endinsà en les entranyes de la princesa; fètides, fastigoses, les quals el feien sentir-se incòmode i malalt, però ja no hi havia marxa enrere.

Donat el seu estat de feblesa s’emportà el llibre a sa casa i continuà repassant el llibre d’amagat postrat al llit. Quan arribà a l’última pàgina el jove morí amb el llibre entre les mans. Son pare el trobà mort, i en un atac de ràbia llançà el llibre a la llar on fou past de les flames. Tan sols quedaren les tapes mig socarrades.

Ningú va gosar tocar el jove ni tan sols per tancar-li els ulls. Quan el metge arribà per certificar la mort, veié reflectit els ulls de Priscil.la en els del jove.
Eixa mateixa nit el metge tingué un estrany somni en el que un misteriós príncep li relatava la seua història i la del jove que havia mort eixe dia.

Setmanes després a les tres de la matinada sonava insistentment el timbre de cal metge. Era el policia local. Havien trobat un jove mort en una vorera, requerien la presència del metge per certificar la mort.
El metge es vestí a corre cuita i se n’anà amb el municipal.
El jove estava assegut amb les cames estirades damunt de la vorera amb la camisa arremangada en un braç fins al colze. Una goma li oprimia el braç, al temps que una petita xeringa romania clavada en la vena del jove. El metge s’hi acostà i un vent fred li traspuà la medul·la del ossos. Als ulls del jove es reflectien els de Priscil.la. El metge ho veié clar; Priscil.la era un esperit maligne que s’alimentava de l'energia del joves a través del llibre. Una vegada el llibre va ser destruït es va buscar un altre mitjà; les drogues.

El relat segons recorde tenia uns quants folis, jo com he dit adés no tinc la destresa en l’art de l’escriptura com la del meu professor, encara que el missatge queda palés.

Sobre llibres que ens parlen de les drogues podríem escriure rius de tinta, però vos en suggeriré un parell:
“Pregúntale a Alicia.” Llibre d’autor anònim del mitjans del setanta editat pel Circulo de lectores. Ambientada a principis dels anys 70, ens mostra la cara amarga de la suposada triomfant societat nord-americana. Es reflecteix l’etern conflicte generacional amb els seus problemes de comunicació, així com alguns motius pels quals els joves s’endinsen en el món de les drogues. El diari d’una adolescent que cau en el món de les drogues amb dramàtic final.

El segon, Los archivos de Salem de Robin cook. En edició de Plaza y Janés de 1995 o del Círculo de lectores amb edició del mateix any.

Robin Cook especialista en novel·les d’intriga mèdica ha sabut combinar la passió dels avanços mèdics amb el plaer de la investigació històrica aconseguint una magistral novel·la.

Kim Stiwart infermera i suposada descendent d’una bruixa de Salem hereta una propietat de la seua avantpassada, en la que durà una investigació històrica junt amb la troballa d’uns estranys fongs al sotan de la casa.

Un llibre que enganxa al lector i no el deixarà indiferent si sap esbrinar el missatge que hi ha entre línees.

En resum un parell de llibres molt recomanables per a estes vacances.

Feliç lectura:

Un amic dels llibres. “

El soroll de la resta.

2009-07-25T18:11:00.001-07:00

Francesc Bodí (Agres 1963) és professor de Filosofia a Alcoi. També es dedica al camp de la narrativa, en el qual alguns de les seues millors obres són: Passions apòcrifes, L’infidel (Premi Enric Valor de Novel·la i Premi de la Crítica dels escriptors valencians), Havanera (Premi Alfons el Magnànim) i la seua última creació El soroll de la resta, el qual ha estat distinguit amb el XIII Premi Enric Valor de Novel·la.
La seua professió és fa de notar en els seus textos, als quals els dona un caire filosòfic, i psicològic.
En El soroll de la resta, Bataller un periodista consagrat en el món de la publicitat, pateix un infart de miocardi greu. Apartir d’eixe moment agafa consciència que el compte enrere ha començat i aleshores li venen a la memòria records de la seua joventut quan estudiava a França i com va ser de feliç en aquell temps. Conscient que la vida s’encarrila depenent de la direcció que s’agafa en cada cruïlla li agradaria tonar enrere i redirigir la seua vida, la qual ha caigut en la rutina. El passat per a ell l’ompli de melangia i records. Eixa absència el fa sentir-se buit, al temps que amb resignació ha d’acceptar el que li pertoca viure.
En resum és una reflexió sobre el món de la publicitat, de la cultura de la imatge, de la falsedat del present, l’escissió del subjecte contemporani i sobre la rapidesa en la que transcorre la vida. Una novel·la psicològica, carregada d’ingredients filosòfics que ens ensenyen com es pot ser de feliç amb una vida senzilla, evitant la competència a la que ens sotmet la societat per a adquirir un estatus elevat i triomfal.
Francesc Bodí, amb una prosa àgil, en la que fa us d’unes descripcions encisadores, té la qualitat de transmetre’ns els sentiments dels personatges i fer-nos sentir la nostàlgia que comporta el haver de separar-se d’ells quan la novel·la s’acabe.
Un llibre molt recomanable per a esta època estiuenca en la que tenim més temps lliure i que segur no deixarà indiferent al lector.
Bones Festes Patronals i feliç lectura, us desitja:

Un amic dels llibres.

Caçadors d'emocions.

2009-07-18T15:05:00.000-07:00

Fa uns anys que conec a Kike. Va ser al Centre Excursionista Alt de la Creu de Vallada. Tots dos teníem dues aficions en comú; els esports de muntanya i guardar records d’aquestes excursions, ell mitjançant la càmera de fotos i jo amb la de vídeo.
Per la meua banda ha sigut una afició en la qual no he aprofundit massa, en canvi ell ha arribat a un nivell professional en el món de la imatge digital.
Fa excursions pel territori nacional i viatges per qualssevol indret del planeta captant eixos petits instants o imatges de la vida, que tanmateix com l’aigua d’un riu no torna a passar pel mateix lloc, eixos instants no es tornaran a repetir.
Si les fotos són de un viatge que Kike ha fet ell tot sol, ens podem fer una idea d’on esta o com hi viu la gent en aquell indret. Podem seguir el seu treball en la web
http://www.hein-rich.com/ o al seu blog http://hein-rich.blogspot.com/
A Rubén Mitjavila, la seua afició al món de la imatge li nasqué quan es va casar i els companys de treball li regalaren una càmera de vídeo digital. Després de gravar el viatge de noses i muntar el vídeo amb un programa informàtic, descobrí que hi havia un món que l’encisava i no li era conegut. Al poc de temps començà a fer cursos de fotografia i el que comença com una afició ara és la seua passió.
La càmera es convertí en la seua companyona de viatges i escapades.
Una vegada vaig estar visionant unes fotos d’un viatge de Rubén i la meua cosina a França a la zona dels castells del Loira i amb el reportatge fotogràfic em vaig fer una idea de l’encant de la regió.

Una vegada a sa casa, se les miren si cal les retoquen amb l’ordinador adornant la realitat o corregint eixos xicotets defectes que han pogut eixir. Després, com si foren enòlegs que tenen cura de la seua bodega, se les classifiquen i ordenen en àlbums digitals o impreses en paper.
Així com el vi millora les seues qualitats organolèptiques amb el repòs al lloc adequat, les imatges capturades adquireixen valor amb el temps. Però no es tracta d’un valor monetari com les antiguitats, sinó més bé d’un valor sentimental per al qui ha compartit excursions i viatges amb ell. I més encara si han passat un quants anys. Quan hom veu les fotos d’aquella excursió a tal lloc, les imatges es converteixen en la clau que obri la porta de la memòria, i esta viatja al passat. El cofre de les emocions sobri i una nota de melangia barrejada amb al.legria es dibuixa en el semblant. Sempre se sol dir “ostress, miraa les fotos de quan anàrem a”... Els més sensibles poden inclús notar un calfred que els recorre l’esquena. “Mira fulanet que jove estava”. O “com o passarem de bé en eixe poble”. Són les expressions que se solen dir en estos cassos.
La ment es trasllada al lloc de la imatge, però a més reviu records d’aquelles dates. Pensant mentres les mira que el temps passa i no torna, per tant cal viure el moment i saber gaudir-lo. Açò no vol dir que hom vaja a dilapidar els seus estalvis i no tindre unes previsions mínimes de futur, sinó que la vida està per a viure-la i gaudir-la. El nostre objectiu en este món és ser feliços.
Els qui més poden gaudir de la frescor de les aigües del passat és la gent més major, la qual ja va entrant en edat i perdent forces o capacitats. Per a ells de vegades volar al passat per mediació de la memòria els fa reviure els bons moments viscuts de la joventut, vegent com han canviat ells i els que els envoltaven i inclús, de vegades, vegent com hi ha gent que ja no hi és a este món. Per això eixos petits retalls de la realitat s’han de conservar i guardar per a esplaiar-se en un futur.
Per a acabar només em resta dir-vos: “Continue així, no perdau la vostra afició, perquè durant molts anys pugau continuar sent caçadors d’emocions.

Un amic dels llibres.