Olives a mitges.

Per aumentar el tamany de la lletra Ctrl més rodeu la roda del ratolí.
Al final del text hi torbareru un comentrari explicatiu del final del relat.

Eixe any les oliveres manzanilles de  Pere  no en tenien ni per als pardalets, ja que havien entrat en un procés de fructificació anyívola i treballaven un any sí un no. Les del sogre degut al fongos del repilo havien perdut la fulla a finals de l’hivern i entre totes no tindrien ni un sac d’olives. Així que acceptà de bon grat l’oferta d’arreplegar a mitges les del seu veí Francesc.

Francesc tenía cincuanta-i-pocs anys. Era més gos que un portal, amic del faena fuig i menjar acosta’t. Treballava en les oficines de correus de València. Donat que feia poc exercici estava gros com un sac. Els caps de setmana, quan anava al poble, tampoc era molt amic de cremar calories. Així que un dia que coincidí amb Pere a la porta de casa, comentant de la proximitat de la collita de les olives, s’assabentà que eixe any Pere no tindria oli ni per fer una amanida. Li faltà el temps en proposar-li si volia fer les d’ell a mitges. Eren cinquanta oliveres situades en l’ombria de la serra Grossa en una escala de llastres que sols tenien una filada per bancalet.

Després d’anar a vore el tros i alfarrassar de 650 a 700 quilos. Pere acceptà. Les olives les portaria a l’almàssera del poble d’on els dos eren clients. Les despeses les pagarien a mitges i l’oli que eixira a repartir entre els dos.

Pere al contrari que Francesc, havia estat educat amb les màximes de “qui no treballa no menja” i “a donar-se aire que la processó és llarga i el ciri curt”.  Calia aprofitar els dies de les vacances de Nadal per fer les olives i acabar com més prompte millor. L’únic problema és que la seua dona eixe any que no tenien olives volia descansar i es negà en ajudar el seu marit en la tasca que havia agafat. El seu fill de deu anys tampoc estava per ajudar a son pare i tampoc hi volia anar. Així que el primer dia a les huit del matí quan la claredat del dia començava a guanyar-li la batalla a la nit, Pere arribava al bancal. Descarregà la furgona i començà a pujar els atifells per la costeruda senda. Hauria de fer tres viatges per pujar-ho tot a la llastra de dalt; un amb la màquina vibradora, la vara i els cabassos, un altre amb les teles i almenys un paquet amb tres caixons d’eixos de collir taronges per anar envasant les olives i el tercer per portar el garbell per separar les olives de les fulles.

Quan acabà de fer el tercer viatge, tot i que les herbes estaven cobertes per una manta de rosada blanca, a Pere ja li molestava la jaqueta. Estengué les teles de 8x5 metres, una a cada banda de l’olivera, per subjectar-les a la soca emprà dues pinces d’al.lumini de les que s’utilitzen en els mercats per subjectar els tendals.

“Recollons i quin gorrinet està fet este Francesc, no ha llevat ni un rebrotí de les soques, encara sort que porte les pinces i les teles es mantindran ben fermes.”

Li tirà cordà a la màquina i es disposà a tirar olives amb la màquina vibradora. El llarg pal ho tenia difícil per sacsejar les rames desitjades. Les oliveres feien un parell d’anys que no s’havien esporgat i semblaven argelagues d’atapeïdes de rames i secalls. Pere a més tenia un altre inconvenient, eixe any les olives estaven molt fortes i costaven molt de tirar.

“Refotre si no cauen, tampoc podré fer-los el monyo. No passa res. Sort que porte la vara. Les faré estil andalús. Sinó, haver-les podat com toca”. Per a fer-los el monyo, com deia ell, portava uns rasclets; una mena de rastells xicotets de plàstic, un poc més amples que la mà. Per poder arribar un poc més alt amb ells els havia acoblat un mànec de fusta de trenta centímetres de llargària.

Pere, a varades, començà a barallar-se amb la primera olivera. Arreplegà un poc les teles per no perdre les olives pel bancal i les arrossegà al segon arbre.

“Xe, xe, mira que no tirar ni un poc d’herbicida. Tot ple de brosses i alguna que altra argelaga. Només em falta foradar les teles i que m’ixca la festa cara”. Pere només feia que rondinar. No portava ni mitja hora i ja anava amb el cap calen i el peus gelats. Recordava les paraules del seu avi. “L’hivern és millor que l’estiu. En hivern t’abrigues, si tens fred treballes més depressa i entres en calor. En l’estiu per molta roba que et lleves sempre patiràs calor”.

En eixos dies pegaria dos bacs, el primer no tardaria molt en pegar-lo. A les deu estava més blau que un lliri, així que  se’n baixà al cotxe a donar bon compte d’un entrepà de pernil amb formatge. Quan acabà d’esmorzar li telefonà a la seua dona per vore si s’ho havia repensat i anava a  pujar a ajudar-lo. Però malauradament la dona continuava amb la negativa i encara li espetà. “El que havies d’haver fet es no haver-les agafat i que se les havera fetes ell”. Pere cabrejat, li digué a la seua dona que no l’esperara a dinar que ell portava berena per a tot el dia. Ell era el marit que més manava de tots els del poble, ara també era al que menys cas li feien en casa.  El seu aspecte de xic dur contrastava amb la seua personalitat. Els cabells bruns sempre ben retallats, la barba d’una setmana ben perfilada i per a conduir o anar pel carrer quan feia molt de sol vestia els seus ulls amb unes ulleres de sol platejades amb cristalls d’efecte espill. D’eixes que et reflectixes en ells quan mires als ulls al teu interlocutor. Mai havia aconseguit imposar la seua voluntat a la de la seua dona i en esta ocasió tampoc. Sens dubte estava fet un calçasses.  Així que no tenia més collons que aguantar-se i continuar la feina.

Quatre dies portava reballat per eixes llastres treballant al estil tradicional; de sol a sol i menjant en el camp. Ara per fi sols li quedava  l’última llastra, després de dinar apretaria un poc el ritme per vore si ho acabava eixe dia i no empastava el matí de l’endemà.

“Fotre i quina manera de bregar. El tio este ho té ple de pedres. No ha llevat ni una sulsida. Doncs a mi no em molesten, que es lleve ell les pedres.  Quan arreplegue l’oli el valoraré i de la paga extra traure els diners del banc. Eixos seran per a mi, per poder anar al bar a esmorzar i per fer-me quatre cerveses amb els amics”. A Pere li agradava anar al bar els caps de setmana per fer un poc de vida social i entre setmana a esmorzar tots els dies. Estos últims mesos degut a la crisi i a la manca d’hores extres ja no hi podia anar tant sovint. Quan tocava apretar-se el cinturó...

Pere es trobava enfilat dalt de l’olivera. Un peu ací l’altre allà feia equilibris metre amb el rasclet tirava les olives de la part central de l’olivera. “Xe, si no paga la pena. Pot ser la meua dona tenia raó. Jo havera estat millor amb la meua dona i el meu fill fent excursions... A València, a l’albufera, a la Font roja... Agafant la berena de casa amb pocs diners ho haverem passat d’allò més bé i ens haverem evitat alguna que altra discussió. De vegades fem esforços per  guanyar diners i aconseguir determinades coses i l’únic que fem és amargar-nos l’existència, complicar-nos la vida, esclavitzar-nos perdent bons moments i situacions que amb pocs diners ens poden fer molt feliços. De vegades les coses mes senzilles son les més plaents, tot i que no sabem veure-les. Quines ganes tinc d’acabar esta olivera, la última, ja tenia ganes. Ara a garbellar-les, carregar la furgona i m’espera el refresquet. A fer cua en l’almàssera. A vore si encara pese hui o em quede a tall per a demà. Després, a descarregar la furgona. De la furgona a la bascula, de la bascula al ascensor, del ascensor dalt i després al racó que em toque. Este almasserer ja podria mecanitzar un poc el negoci. Per rematar, com que no em fa anàlisi del rendiment no em puc fer comptes, ja que sempre eixen torts.” De sobte Pere s’esvarà i girà sobre ell mateix caiguent de tos, intentà agafar-se a alguna rama, però fou impossible. Caigué a terra d’esquena amb un soroll sord. Devia haver caigut damunt d’alguna pedra de les sulsides. Un intens dolor agut li eixí del centre de l’esquena estenguent-se cap als pulmons. Li semblava que  li havia caigut una llosa damunt. No podia respirar, el dolor li ho impedia. S’incorporà un poc estirant el braços per alcançar una rama. –Aaagg!-Va emetre un gemec apagat. Al estirar els braços l’esquena s’alleujà i pantaixant a respiracions ràpides i curtes anà insuflant aire a la maltreta caixa pulmonar. A poc a poc anà recuperant-se, tot i  que es trobava un poc torbat.

“Uff, ja estic millor. Quin esclafit m’he pegat. Vaig a donar-me aire per acabar açò i me’n vaig cap a casa. Ja n’he menjat prou”.

Li quedava poc de temps el sol no tardaria en desaparèixer darrere les muntanyes i la claredat aniria diguent-li adéu ràpidament. Pere gira la vista cap a la soca de l’olivera, el seu cos jeia inert amb la mirada perduda cap a l’infinit. Havia aprés la lliçó.

Contes de Nadal: Insomni.

“Quina hora és? Són les quatre i mitja de la matinada. Uff! Com tinc la panxa de plena. No em trobe bé. Vaig a alçar-me a vore si em faig un got d’aigua amb sals de fruites, em tire dos rots i em torne a gitar.

No trobe el flascó. I és que estes festes Nadal el portem a carxots. Crec que ne’m pres més en estos dies que en tot l’any. Menjades copioses, vins, licors, dolços... No m’estranya que esta època els hospitals estiguen més visitats per malalts amb problemes gastrointestinals. A més se’ls sumen els augments d’infarts. Som l’hòstia. Ahí està Joan amb principi  d’úlcera d’estomac. Abusa dels licorets i cubates. Hui abuse demà ja vorem. I a l’endemà està mal. Així com ell altres amb problemes diabètics, de colesterol, els quals no poden menjar més de quatre coses, però com esten en Nadal... Un dia un dia és.

Aii! Que l’encant dels Nadals resideix en gaudir de la bona companyia dels éssers estimats, la conversa... El menjar també, però amb moderació. Tot amb moderació pot ser bo, i en excés dolent per a la salut i el cos. Per què no aprendré dels que segueixen la màxima de sopar com un pobre i esmorzar com un ric, fins i tot en Nadal? Ara no estaria alçat fent-me esta potinga taronja. Que curiós. Té el mateix color que “l’aigua” que treien del pou els negrets del documental. Que fava estic. Fent zàping la primera imatge que he vist ha sigut la del pobre home que mostrava a la càmera un got de vidre amb el líquid taronja. Jo em pensava que era suc que havien repartit les ONGS, i era aigua bruta d’un pou. Aigua que de segur provocarà trastorns intestinals i inclús la mort de les persones més febles. Quanta gent hi haurà ara al mon que no podrà dormir de fam? Quanta gent estarà desperta per les conseqüències d’aigües contaminades o brutes? I en  l’altre mig mon farts com gossos.

Tots a retre-li culte al Déu consum en els moderns temples anomenats centres comercials. A comprar i a tirar allò que ja no ens fa falta, encara que estiga en bon ús. I a l’altre costat els qui no tenen ni per fer una menjada al dia en condicions. Ara en passar les festes a posar en marxa “l’operació polvoró”. De cap al gimnàs a perdre eixos quilets que ens han deixat els Reis i el Pare Noel. Ja veus quin problema que estos pantalons ara no m’entren. Que si no em puc posar esta bata. I a l’altra banda morint-se de fam. 

Collons qué filosòfic m’estic posant! A vore si els bolets que acompnyaben el rellomello eren psicotròpics i m’han afectat el cap? Psicotròpics o no, el que sé és que este mon està molt mal repartit. No entenec els economistes que diuen que perquè nosaltres vixquem bé, l’altre mig mon ha de viure mal i morint-se de misèria. Diuen que encara que es repartira la riquesa no arribaria per a que tots vixquerem dignament. No ho sé. O no voldrien que es repartira per no perdre el seu actual nivell de vida? El que si que sé és que es un desgavell que alguns rics balafien els diners en festes rruixant els demés amb botelles de cava que amb el que costen menjaria una familia al tercer món una llarga temporada.

Quin fred deu fer ahí fora. La lluna està minvant però esta encisadora. Eixa una altra. Què se’ns ha perdut per ahí dalt per a gastar-nos milionades en coets i en investigació espacial? Acàs els poderosos tenen por de fer pols el planeta i estan pensant en anarse’n a un altre? I ací merda per als qui queden.

El què si que sé es que tots sabem com de díficil està la vida a altres païssos... I no cal anarse’n molt lluny, ací també hi ha gent que està passant-ho molt malament. És clar que no volem vore que estan ahí mentre nosaltres vivim en el nostre particular país de les meravelles. Me’n vaig al llit  a vore si puc dormir, encara que em trobe pesat i pot ser em coste un poc agafar el son.”

Feliç any nou.