La barca.

Trastejant per Internet vaig llegir un article sobre un quadre; La balsa de la medusa de Teodre Gericault. En ell l’artista plasma les diferents actituds que pot adoptar l’home davant les desgracies i els avatars  que poden succeir en la vida. Degut que ara estem en una situació econòmica delicada, les actituds dels demés, sobre tot dels que convieun amb nosaltres, poden fer-nos influir d’una manera o una altra. Com ha sigut el cas d’un conegut meu que  ha actuat com un dels dos personatges d’este microrelat i així li ha anat.

Una parella anava damunt d’una barca per dins d’un llac enorme. Un dels dos remava i l’altre no. La barca avançava a ritme lent però constant. Les barques dels altres amics i coneguts avançaven més de pressa, ja que remaven els dos membres i en la mateixa direcció.

De sobte es girà un suau vent en contra i el remer hagué d’esforçar -se més per poder avançar.

-Podries remar tu també i així avançarem més de pressa.

-Jo no he remat mai amb estos rems tan rudimentaris, jo vull remar amb uns rems més lleugers. –Contestà la parella. El remer no digué res i continuà fent més esforços per avançar.

   Al poc entraren en una corrent que frenava la seua marxa. El remer suava mentre els seus músculs es tibaven baix un abofegant sol.

-Veges si  m’ajudes que jo tot sol poc puc fer per avançar. Si estos rems no t’apanyen busca’ns uns altres que et servixquen. Però rema!  

-Ah no! Ara  tal com estan les coses ningú no em pot deixar rems. Apanyem-nos i més endavant ja vorem.

El remer s’enfadà molt i després de tots dos enardir-se en una acalorada discussió el remer digué:

-Ahí et quedes tu i la teua barca! –Al temps que es llançà de cap al llag i continuà nedant el seu viatge.

En les unitats familiars passa el mateix. Si tots dos no remen junts hi ha dos camins o un es tira de la barca de cap o tira a l’altre al llac.

La imatge l'he treta d'ací.

Hi havia un temps.

Hi havia un temps no molt llunyà en què els ramats de cabres i ovelles trepitjaven les nostres serres. Els homes mantenien netes les sendes, les fonts i les muntanyes. Feien garbes de llenya per als forns de ceràmica de Manises i per a les seues llars. Els carboners desenvolupaven un ofici sacrificat i dur. Altres es dedicaven a la agricultura amb unes tècniques respectuoses amb el medi ambient. Eren coneixedors de les plantes i herbes amb qualitats per a curar malalties, adobar menjars i fins i tot l’espart servia per a confeccionar els seus atifells per al camp.

Hi ha via un temps en què les dones abillades amb els seus davantals agranaven el tros de davant de les façanes de les seues cases. No tenien temps per a avorrir-se a casa hi havia molta faena que fer i tot havia de passar per les seues mans; pastar pa, anar a per aigua a la font, rentar la roba al llavador del poble... Eren unes vertaderes alquimistes culinàries; sabien guisar, pastar mones dolços de diferents tipus. Dones valentes i fortes de caràcter, que tanmateix pelaven un conill, com anaven a plegar olives. Amb agulla i fil també s’apanyaven bé, era un dels requisits per a ser “unes dones de sa casa”.

Hi havia un temps en què els xiquets malauradament no podien assistir a l’escola per problemes econòmics. Així que una vegada sabien llegir, escriure i un poc de comptes, acabaven la seua formació i els posaven a treballar per poder contribuir al suport de l’economia domèstica. Els qui vivien a les cases de camp encara ho tenien més difícil, però així i tot rebien la seua paupèrrima formació. Les alternatives d’oci que tenien eren ben variades. Des de anar a buscar nius, caçar granotes al riu, jugar al sambori, a la trompina, les caniques, el canut, encara que a aquest joc jugaven també els més majors. Educats en la cultura del respecte, obeïen i es mostraven educats amb els més majors; la voluntat dels pares era inqüestionable.

Hi havia un temps en què estes persones s’apinyaven arrimades a la vora de la llar durant l’hivern i contaven contes i històries que perduraven en el temps gràcies a la tradició oral que passava de pares a fills. L’única tecnologia que hi havia era la radio, i malgrat això prevalia el poder de la comunicació oral en la família.
Estes mateixes persones a l’estiu eixien al carrer per les nits i s’ajuntaven amb els veïns a fer vida social, els xiquets a jugar i córrer pels carrers. També es feien farolets amb els melons més xicotets i jugaven a fer de serenos.

Hi havia un temps en què les persones estaven tot el dia ocupades amb els quefers diaris i no tenien temps per a avorrir-se. Una vida un tant dura, en la qual mancaven moltes comoditats i avantatges que ara existeixen, però així i tot eren feliços, tenien una altra filosofia, una perspectiva diferent de la vida, i menys ambicions, segons conten les persones eren feliços.

Ha passat el temps i em canviat. Quantes dones continuen pastant mones per Pascua? Quans homes saben teixir espart, o adobar una garrafa d’olives, o un tarret de raïm de pastor? Ja no són necesaris exos coneixements, la societat de consum ens ho dona tot fet, tan sols necesitem diners per poder compar-ho tot. Tenim més cultura, més tecnologia i altres qualitats. Simplement el món ha evolucionat.

Ara hi ha un temps en què està a punt de desaparèixer una generació i amb ells un munt de saviesa popular, gastronòmica, una manera de viure i entendre la vida. Els romàntics lamentarem no haver passat més temps amb els nostres majors oint eixes històries de la seua vida i la dels seus conveïns, en la qual ens mostren un mode de vida ben diferent al nostre.

Qui m'ha furtat el meu tresor?

El meu tresor està compost de diverses joies, però me n’he adonat que dues d’elles no les puc conservar. Sempre s’ha dit que els diners van i venen, que res és estable, tot canvia. El pas del temps tot ho transforma i ho madura. El pas del temps és inevitable i tampoc és pot retrocedir en ell per canviar coses del passat. De vegades pensem si el temps no transcorreguera i poderem detindre’l la felicitat podria ser eterna. Però, no hi ha ni bé ni mal que cent anys dure.
Quines joies tenim que poden fer-nos sentir rics? La salut, l’amor, el treball, una vivenda, la família i dins d’esta els fills. En el paper de pares que hem triat desenvolupar durant la resta de la nostra vida el fills són algunes de les joies més valuoses del nostre tresor.
Quan són xicotets 4 o 8 anys, sovint ens demanen que juguem amb ells, tot i que arribem cansats del treball. Volen que juguem amb ells que compartim moments d’oci i esbargiment. El problema és quan les obligacions ens resten molt de temps i el poc temps que tenim el volem per a nosaltres; temps per connectar-nos a internet, per a llegir... La resposta de vegades és; “estic cansat deixa’m descansar un poc”. No valorem eixos moments que el xiquet vol compartir amb nosaltres. Passarà el temps i al cap d’uns anys quan nosaltres li diguem al nostre fill d’anar a fer una excursió en bicicleta o anar qualssevol lloc, ell ens respondrà que se’n va amb els seus amics. S’haurà fet més major i independent sense quasi adonar-nos i eixos meravellós anys en els que anaven junts ací i allà ja seran cosa del passat.
En el meu cas el meu fill major té sis anys, enguany ja ha començat el catecisme per prendre la comunió. Ja ha començat el primer pas en tindre una obligació els diumenges anant a missa. Jo tinc poc de temps lliure i els diumenges pel matí ell ja està lligat. Creixerà i pot ser voldrà fer una activitat extraescolar: música, futbol... Haurà d’anar a entrenar, a assajar, després quedarà amb els amics i companys per fer una volta. Més tard vindran els sopars amb els amics, les eixides nocturnes a les discoteques, la universitat -si vol estudiar-, i a poc a poc anirà desapegant-se nosaltres els pares i fent la seua vida. La xiqueta és un poc més menuda però també li arribarà l’hora.
Nosaltres ens trobarem un poc deixats de banda, pot ser un tant tristos perquè els nostres fills no ens fan massa cas i no ens necessiten. Això serà bo, llei de vida, i nosaltres haurem d’estar ben orgullosos d’haver criat i educat els nostres fills, fent-los arribar a madurar i a ser independents de nosaltres, tot i que, en el fons ens agradaria que no cresqueren per poder gaudir d’ells i d’eixa etapa en la que una vegada es tancava la porta de casa per anar-se’n la família a dormir, tots els membres romanien gitats als seus llits.
El meu tresor no me’l furtarà ningú, tan sols el pas del temps el fa créixer i madurar, fent-lo independent i apartant-lo de mi, alhora que ell poc a poc va vivint la seua vida i integrant-se en la societat de la que forma part, i jo quin remei, arribada l’hora ho hauré d’acceptar amb una mescla de resignació, melangia i alegria tot al mateix temps.