Paraules afectuoses

  

      Avava assegut dins l'Alaris des de Xàtiva cap a Madrid. El vagó anava quasi ple d'homes i alguna dona de negocis, jo en canvi, no cabia en el camió i m'enviaven a desmontar la fira del moble. Ben còmode al meu seient vaig fer la major part del viatge llegint.
     Davant de mí, un parell de seients, anaven un xiquet i una xiqueta d'uns deu o dozte anys. Eren germans i feien el viatge sols des de Valéncia a Madrid, allí ja els esperaven els seus pares.
     El viatge dura unes tres hores i els xiquets passat Albacete començaren a posar-se desficiosos. Fent-se la guitza l'un a l'altre insultant-se, amenaçant-se: -Quan vaja a casa li ho dire a la mare!
     Callaven i al cap d'una estona tornaven al solc. Faltaven uns quaranta-cinc minuts per arribar i a tots s'ens estava esgotant la paciència. Un home abillat amb trage i corbata li digué al xiquet amb rostre seriós i un to elevat de veu:
     -¿Por qué no te callas? -Els xiquets s'estigueren quiets dos minuts i el xiquet tornà a provocar la seua germana.
     Un altre home veient que no anva a poder llegir degut a l'aldarull que armaven va pensar que seria millor posar un poc de pau però no amb ordres ni males maneres.
     Comença a preguntar-li al xiquet com era que viatjaven tots sols amb to educat i suau. Poc  poc anà donant-li conversa i explicant-li que tenia un fill més o menys de la seua edat i un nebot que li deien igual que a ell. La conversa s'allargà fins que arribarem a l'estació d'Atoxa regnant la pau al vagó.
     Este home fent ús de les bones maneres entretingué el xiquet, el qual es va oblidar per complet de la germana i no la tornà a molestar més.
     Els nostres fills ens fan perdre la paciència fent-nos enfadar, -jo el primer-. De vegades l'únic que aconsseguim és que continuen sense fer-nos cas, però si els parlem de manera educada algunes vegades resulta que els podem dur al solc.
     Seria genial que les persones vinguerem al món amb un llibre d'instrucions baix del bràs.

El senyor de la muntanya; l'amic dels xiquets.

     Vivim una època en la que el temps lliure és un dels tresors més valuosos que tinguen. Ningú no vol dedicar el seu temps si no és a canvi de diners. Però sempre hi ha excepcions, jo en conec una.

     Sempre li he tingut simpatia, des de el primer moment que el vaig coneixer me'n vaig adonar que és una persona d’eixes que tenen un magnetisme especial. Atent en la conversa, seriós quan toca, amic dels seus amics i sobre tot ho ha sigut i encara ho és dels xiquets.
     La seua segona professió durant tretze anys ací a Vallada ha sigut la de monitor de taekwondo. Durant eixe llarg periode de temps ha tingut una dedicació molt especial cara als seus alumnes. Ha sabut guanyar-se el respecte i l'estima dels més majors així com la dels xiquets. Per als xiquets era una gràcia especial la que tenia. Sabia imposar-se quan tocava i estar de broma en el moment escaient. Pot ser un dels secrets per guanyar-se els xiquets siga la capacitat de sorprendre’s quan els xiquets li deien alguna cosa o volien que ell vegera el que feien, encara que fora una cosa insignificant. Manolo no ha perdut el xiquet que tots els adults portem dins i sabia posar-se a la seua altura.
     Moltes vegades ha hagut de posar diners de la seua butjaca per comprar material perquè els alumnes pogueren desenvolupar l'esport. Altres se'ls ha emportat a la muntanya a fer escalada o senderisme. Alguns de vosaltres segur que se'n recordareu d'haver anat de Bicorp a Vallada a peu, o d'eixes acampades als campellets i les excursions per la cova de "Pates". Quants heu anat al Barranc de l'infern o al Bercolom? Va ser un dels fundadors del Centre Excursionista Alt de la Creu de Vallada. D'açò farà uns vint-i-cinc anys o un poc més. S'ha preocupat perquè els xiquets aprengueren a estimar i respectar la natura, així com als seus companys.
     Hui la gent no volem responsabilitats. Quin adult fa ara el que ell ha fet durant tants anys? I a canvi no ha demanat res. Jo he vist la frustració al seus ulls quan ha demanat la colaboració dels pares per portar els xiquets a Bicorp per iniciar d'allí l'exida i no ha anat ningú, sols Vicent "pelegrí l'ha acompanyat moltes vegades en les seus escapades i ha hagut de fer de taxista.
     Els xiquets i adolescents creixen i aplega un moment que comencen a eixir de festa per les nits. Els diumenges ja no poden anar a la muntanya, necessiten dormir. A poc a poc van deixant de banda el senderisme i l'escalada i una altra remesa torna a ocupar el lloc que eixos van deixant buit. El sacrifici i la dedicació que ha tingut este home perquè un poble com Vallada tingueren una alternativa d'oci com la que representa el centre excursionista, no ho sap ningú i si ho saben no li donen importància.
     No passarà mai, perquè no crec que m'involucre en el món de la política, però si algun dia jo arribara a alcalde, posaria el nom de Manolo Cano a un carrer. Com això no ocorrerà, tinc l'esperança que els que estan hui en el poder llixguen estes línees i puguen tindre en compte la idea en qüestió.

No vull menjar...

    

      El dinar es gelava damunt la taula. Jo continuava amb la negativa de no voler menjar rodant el cap cada vegada que ma mare m’acostava la cullera a la boca. Ma mare estava desesperada de vore que es feia tard i jo no en treia trellat.

      -No en vulll.-Deia jo mentre amb el semblant trist acotava el cap.
      Mon pare em mirava indiferent i deia: -No passa res. No vols menjar? Doncs a l’hora de berenar més fam!
     La cullera tornava a acostar-se a la meua boca i jo continuava sense obrir-la.
      -Quines ganes tinc que complixques sis anys, a vore si fas el canvi i menges més. Tots el dies igual, açò és desesperant!! Elena, si no menges demà t’apunte al menjador, però per a tot el curs! A vore si vegent als altres xiquets menges!
     -Al menjador va Lluís Perales. –Vaig dir jo amb la meua veueta dolça i agradable.
     -Sí, ja sé que de la teua classe és l’únic xiquet que va. Però no en serà l’únic!
      Lluís Perales és un xiquet de cabell rossos amb uns preciosos ulls blaus company de la classe de primer d’infantil.
       Aii... Quants sacrificis he de fer per poder estar prop del xiquet que m’agrada!

L'ENCANT DE LA PRIMERA COMUNIO.

  

     Este cap de setmana han sigut les comunions al poble. La celebració de les comunions no pot caure en una data millor. Comença a fer calor i les mares dels xiquets i xiquetes van totes de vint-i-un botons. Trages, que encara alguns porten jaqueta, mostren i remarquen els atributs de les belles models. Vestits vaporosos que desperten la meua imaginació i alimenten les fantasies més íntimes.
 Jo anava  tot el matí amb el ciri ben ert dissimulat per les meues vestidures i un  somriure dibuixat al meu rostre de vore tanta sensualitat. La gent deia: -mireu com està de content hui el retor de vore l’església  plena.

Mikrokosmos.

   
      Vaig rebre una grata sorpresa quan vaig saber que Àngel havia escrit un poemari i l’havia publicat.



     Cal dir que a Àngel el vaig conéixer quan va estar de mestre d’anglés en un curset per a treballadors dels que promou l’ajuntament. Àngel és educat, elegant, molt culte i tranquil. En la parla és moderat amb una tonalitat i cadència que fan agradable i amena la seua oratòria. Quan vaig saber que havia publicat un poemari vaig pensar que pagava la pena llegir-lo només per ser d’ell, ja que és una persona que posa molt de la seua part en allò que fa. És d’eixes persones que encara que només hi haja una persona que valore el seu esforç ja es dona per satisfet.


      Mikrokosmos és un pomaeri estructurat en cinc parts, les quals van correlatives donant un sentit de continuïtat com si d’una novel.la es tractara. Temes com l’oratòria la vida i la mort, l’amor i el desamor –dualitats que formen part de la vida queden reflectides en estos poemes-. Sentiments que es desencadenen en la vida, dibuixats en parules en el llenç de la poesia. Queden reflectides les vivències d’un ànima sensible i també les que ha pogut observar a la nostra societat.


      Els poemes de Mikrokosmos afloren del llibre com papallones multicolors envoltades per una flaire de tarongina. A poc a poc, van penetrant en l’ànima del lector al temps que van fent-lo pensar en les idees que vol transmetre el poeta. En algun cas pot donar a diverses interpretacions fent encara més lloable la bellesa dels textos, al cap i a la fi eixa és una de les particularitats de la poesia. Poemes breus com el haiku –poemes japonesos de tres versos que no per ser curts careixen de gran valor literari. Poemes fàcils de llegir i de comprendre que es convertixen en una delícia per als èsperits que ens deixem seduir per la bellesa.


     Ací vos en deixe un de l’estil haiku, perquè vejeu un poc la línia de treball.




Haiku I


Vespreda de diumenge


mirant l’alt precipici,


dubtant si llançar-me.




Si teniu interés en seguir els textos d’Àngel ho podeu fer al seu blog: elblogdeangelcompany.blogspot.com El seu llibre el trobareu ací.


Feliç lectura.

Per sempre jove.

     En l’última reunió de companys d’universitat tots compartien la mateixa preocupació; haver superat la barrera dels quanranta anys.
     Jo en canvi no em preocupe pel pas del temps, a més tots comentaven que continue tinguent diuit anys.

Homes llop.

La transformació d’un ésser humà qualssevol en un monstre a conseqüència de la mossegada d’una criatura que apareix les nits de lluna plena ha inspirat el septim art per llançar al mercat un elevat nombre de produccions. Sens dubte la figura de l’home llop també ha inspirat alguna creació literària.




Pareix ser que la licantropia està inspirada en la malaltia vírica  anomenada hidrofòbia. La malaltia es transmitix a través d’una mossegada, a més en altres èpoques en que no hi havia vacunes la “ràbia” era temuda ja que acabava provocant la mort de la víctima. Jo coneixia una dona que en el primer terç del segle passat va ser testimoni d’un xiquet que havia sigut mossegat per un gos rabiós. Passat el temps d’incubació el xiquet manifestà la malaltia i el van haver de sacrificar per evitar-li sofriments.





Avui en dia al•legòricament parlant trobem altres casos de licantropia. Són els joves els qui poden patir la mossegada convertint-se en un més de la manada. En qualssevol lloc poden trobar un “homellop” que els puga oferir algun tipus de substància il•legal, la qual una vegada provada por incitar el consum en repetides ocasions, especialment en les nits de cap de setmana o festes senyalades. El individu en qüestió canvia els hàbits i els costums, li canvia el caràcter, de vegades canvia d’amics, altres no. La seua conducta fa patir els pares i a altres persones del voltant però ell no se n’adona, ell és feliç amb la transformació que ha assolit quasi sense adonar-se’n. Si la malaltia s’estén durant molt de temps la transformació cada vegada és més acusada i més difícil la curació. En alguns casos,la pròpia mare ha arribat a desitjar la mort del seu fill. Com de dolorós ha de ser per a una mare perdre un fill? Quin calvari deu passar eixa mare per desitjar-li la mort? Es clar que això són casos aïllats, sobre tot, en casos d’addiccions a drogues dures com la heroïna, són la generació perduda, eixa gent que ha patit la desinformació al respecte i s’ha deixat seduir per la moda del seu temps. Però una vegada patida la transformació alguns han pagat amb la seua vida.



Sempre hi ha qui ha sabut reaccionar a temps i donar marxa enrere Els homes llops per curar-se havien de recórrer a una planta que creixia en el Tíbet, els moderns ”homesllop”, també poden curar-se, però només si ells volen i amb molta voluntat. Per això el millor és no deixar-se mossegar i evitar la caiguda. Cal fomentar alternatives d’oci i culturals perquè els adolescents i joves tinguen la ment i el cos ocupat en activitats sanes i il•lustratives. Els pares farem tot el que estiga al nostre abast perquè els nostres fills no caiguen en el món de les drogues, encara que per molta informació, i bona educació que els donem ells de vegades faran el que fa el grup, i arrossegats per la moda i la tendència del moment, potser, tinguen els seus flirtejos en major o menor mesura. La realitat és que la llavor del mal resulta pràcticament impossible d’eradicar i cada vegada pareix que està més instaurada en la nostra societat. Nosaltres com a pares ens alegrarem quan els nostres fills freqüenten el què per a nosaltres ens pareixeran bones companyies, però, els avatars del futur ningú no els coneix. Esperem que els nostres fills en un futur no caiguen en les urpes dels homes llop.

.

Aparença i realitat.

El tema d’aparença i realitat va ocasionar molts escalfaments de cap als filòsofs presocràtics. El món es veia d’una manera però en realitat era d’una ben diferent. Cadascú treia les seues conclusions arran de les investigacions que portaven a terme. Avui més que mai sabem que les aparences enganyen.

El primer cas sóc jo, sense anar més lluny. Un pseudònim, -amic dels llibres-, el qual pot donar a entendre que amaga una persona molt culta, i en realitat tan sols sóc un graduat en ESO. Jo no tinc cap estudi de F.P. i menys universitari. Si Socrates deia: “sols sé que no sé res”. Imagineu-vos jo que sabré. Encara que avui qualssevol pot enriquir-se culturalment gràcies a la gran oferta que tinguem: escoles d’adults, Internet, llibres...

Un altre cas que les aparences enganyen el voreu ben clar els qui sou de Vallada. Imagineu-vos un cotxe foraster que para a la altura de la estatua del Pare Presentat. Una dona d’uns setanta-i-tants o vuitanta anys de cabells blancs, pell morena i no massa ben vestida, va per la vorera cap a sa casa. El cotxe s’atura i li pregunta per on es va a l’àrea recreativa. Una vegada rebudes les indicacions i donar-li les gràcies proseguix el seu camí. El primer que pensa és: “Aquesta deu ser la més pobreta del poble”. Quan la realitat és que eixa dona té molts bancals, pisos i algun baix, dels quals trau bons arrendaments. Sens dubte té prou diners per colgar a bitllets al foraster. Encara que el seu aspecte malforjat dona a entendre el contrari, ja que, les persones “segons com van les tenen”.

Si este mateix cotxe para en un carrer que d’una cotxera ix l’amo amb un cotxe nou, el fill darrere amb un cotxe de dos anys de línia esportiva, a més tots ben abillats, la dona amb el cos motlurat pel gimnàs, este foraster quan se’n va el primer que pensa és que la crisi a aquesta família no els afecta. El que no sap és que el pare està en l’atur, la dona va 4 hores diàries a netejar cases i el fill sí que treballa a jornada completa però el xiquet xicotet està estudiant. Així que, novament les aparences enganyen.

Des de fa uns quants mesos la crisi ha aparegut com un espectre al nostre país creant mal estar i incertesa. Però com estem realment de enfastijats? Tant com pareix, menys? Cadascú conta el ball segons li va, a més a més, la crisi la té qui perd el seu lloc de treball. Qui continua en actiu i cobrant no patix els efectes negatius de la crisi encara que la situació siga ben lletja per a molta gent. Camps de futbol plens, un alt index d’ocupació hotelera en falles, centres comercials de gom a gom els caps de setmana, alguns restarurants plens a l’hora de sopar... Són indicatius que hi ha gent que no patix els efectes de la crisi. En canvi, per altra banda cada vegada hi ha més gent aturada, el menjadors de càritas i altres entitats per estiu ja havien esgotat el pressupost per l’any passat, cada vegada hi ha més gent que espera a la porta dels supermercats de les grans ciutats que estos tanquen i tiren al fem el menjar que ha caducat eixe dia... Segons el que observem vorem que cada aparença dona una idea diferent de la realitat.

Sols ens queda esperar que en un període de temps no molt llunyà les coses vagen millor, superem les sotragades de la crisi, i el futur no el vejam cobert pels núvols de la incertesa i el desconcert.

P.S. Parlant del futur, al blog http://http://hein-rich.blogspot.com/2010/03/future.html hi trobareu una magistral fotografia de com le noves generacions poden veuen el futur si les coses no canvien.

Cercant les nostres arrels.

Sempre hem resulta plaent anar a ca el meu amic Otili. Feia molt de temps que no ens veiem. Després de xerrar una bona estona tragué un llibre de la prestatgeria diguent-me si l’havia llegit. Una antiga foto de la plaça de Montesa il•lustrava la portada. El títol Retrobar Montesa 1900 a 1950. Només vore la portada i llegir el títol un calfred em recorregué l’esquena. Em vaig quedar uns segons deixant volar la meua imaginació al passat. Quantes vegades haurien passat per ahí els meus iaios? Li vaig agafar el llibre de les mans amb molta cura com qui agafa un delicat tresor. Sí, sóc un nostàlgic d’estes coses d’un passat no massa llunyà, pot ser, perquè en tots eixos objectes del passat, els paisatges del meu poble, les vivendes... Encara perviu l’esperit dels nostres avantpassats, i de manera inconscient el contacte amb ells em produix una mena de record, un contacte místic amb ells i les seues vivències.
Li vaig dir que no coneixia l’existència de la publicació, però, en volia un. Em digué que al bar Musical en venien, a més estava preparant-se una segona part, la qual espere amb il•lusió.
El llibre esta dividit per parts: economia, política i costums i societat. Oficis soterrats en les arenes del temps, costums i tradicions que encara perduren, cultius que la societat ha anat fent desaparèixer per instaurar-ne uns altres, testimonis de persones que han viscut un passat dur i maltret econòmicament. Obligades a fer moviments migratoris tant pel territori nacional com a altres països per poder sobreviure van anar transformant el paisatge del seu poble amb esforç i tenacitat.
Il•lustrat amb fotografies de persones del nostre poble, a més d’alguns paisatge emblemàtic i construccions significatives suposa una bona eina per al curiós o aquell que necessita saber un poc de la història del seu poble per fer algun treball acadèmic. Un interessant viatge a un passat no molt llunyà que despertarà la nostàlgia als que es vegen en ell reflectits i aportarà llum a tots aquells que desconeixem tantes coses del nostre poble.
Llegir Retrobar Montesa es pot llegir tot d’una tirada o cercant a poc a poc els capítols que ens resulten més atractius. Molt útil per conéixer les nostres arrels, les quals no hem d’oblidar per saber qui som i cap a on anem. Sense oblidar que a un arbre si li tallem les arrels es mor.

Carta als pares jubilats.

Després d’una llarga trayectoria en el món laboral ha arribat l’anhelada jubilació. Ha estat una vida farcida d’esforços, sacrificis i dependència del rellotge per complir uns horaris. Ara Teniu tot el temps del món per a vosaltres i gaudir esta etapa de la vida amb la màxima qualitat possible, lliures de preocupacions i obligacions.
Els fills tinguem molt a vore amb eixa tranquil•litat. Ara que es quan més lliures esteu de vegades és quan més faena vos donem. En moltes cases treballa el matrimoni i vos toca a vosaltres fer de cangurs; anant a portar als xiquets a l’escola i arreplegar-los, donar-los a berenar i tindre cura d’ells mentre els pares estan absents. Algun cap de setmana també quan volem eixir de sopar o a alguna festa, vos els deixem al vostre càrrec. Cert és que el contacte amb els néts vos rejoveneix, però, tot amb mesura pot ser bo i els excessos en canvi són perjudicials. Quants avis hi ha que patixen estrés a conseqüència dels néts?
Sempre esteu disposats a ajudar, també en tasques del camp. Si tingueu bona salut està que vos mantingueu actius, però sense abusar.
Ara és el moment de gaudir del temps lliure, temps que de vegades, pot ser vos oprimisca i desperte cert neguit al no saber que fer d’ell. Hi ha qui es compra un trosset de terra per distraure’s, altres viatgen pel món o la història a través de documentals o llibres. També cal no descuidar l’exercici; passejar, fer bicicleta, entre altres activitats que esta moderna societat ens oferix.
També es digne de menció haver arribat a esta etapa de la vida junts units en matrimoni, posant de manifest la fidelitat que haveu tingut l’un per l’altre. Heu compartit moments bons i adversitats, etapes de salut i malalties... I vegem per on, pareix que una vegada superades les crisis i els patiments –sobre tot si han sigut a causa dels fills o dels néts-, la parella veu reforçats els seus vincles d’unió.
En estos moments en els que la soledat vos pot assetjar amb més facilitat, és quan més falta vos feu l’un a l’altre per donar-vos companyia i conversa. També vos servirà de gran ajuda endinsar-vos en les aigües del passat i tirar ma dels records agradables, els quals vos faran revirure els millors moments de les vostres vides.
Per a acabar, només recordar-vos que l’amor, el sentir-vos útils, les relacions amb els demés són algunes de les claus de la felicitat, i sobre tot mantindre la il•lusió, ja que, si esta es perd sol aparèixer l’ombra negra de la depressió.

Que gaudiu d’una ben merescuda jubilació.

Afectuosament: el vostre fill.

Superar l'adversitat.

La vida es dual, sempre hi ha dos cares oposades en tot; la vida i la mort, la salut i la malaltia... Normalment al primer món les coses ens solen anar bé i no tenim massa sofriments. Quan les coses van bé no ho valorem i tots actuem de forma pareguda, però davant els infortunis és quan es posa de manifest la resiliència, la capacitat de superar la adversitat, la qual requereix de varies aptituds, les quals de vegades van marcades pel caràcter o amb la genètica, altres vegades s’aprenen amb la filosofia o el saber.

La complexa ment humana de vegades ens dona sorpreses i davant l’adversitat el més valent pot tornar-se un poruc, i el més apoquit pot convertir-se en un heroi. Ningú no sap com reaccionarà en un cas determinat fins que no es troba de ple en ell. Hi ha una màxima samurai que deia així: “tin-li por a la por.” La por atordeix la ment, bloqueja la capacitat de resposta i impedeix pensar amb coherència. La por és un mecanisme de supervivència de la natura, la qual ens fa apartar-nos del perill amb la finalitat de fer-nos sobreviure, encara que de vegades si esta es desmesurada es converteix en un verí.

Una vegada passat el contratemps; malaltia, catàstrofe natural, accident... La ment pot continuar estancada i caure en una depressió, la qual pot arribar a posar en perill la vida de l’individu. Per contra les connexions afectives que té la persona, l’autoestima, el sentit de l’humor i el diàleg poden ajudar-nos a passar pàgina i començar una nova etapa en la nostra vida. De vegades l’adversitat desperta en nosaltres capacitats que teníem adormides i desconeixíem. Altres vegades cambiem i ens fem més solidaris, més afectuosos amb els demés o inclús l’adversitat crea vincles d’unió i estreteix llaços entre les persones que pateixen el mateix mal. Les religions també uneixen a la gent en l’esperança llançant un raig de llum sobre les tenebres de la dissort. El sofriment patit sempre es deixa en mans de Déu com una prova que ens ha imposat superar, sempre amb l’esperança que es faça la seua voluntat i en una altra vida tinguem una recompensa.

Siga com siga l’home l’únic que pretén és ser feliç i superar les adversitats que formen part de la vida. De vegades els contratemps si no ens maten ens fan més savis o més forts. Si emocionalment no els superem, podem acabar dins d’un pou negre del qual ens costarà molt eixir amargant-nos la vida i amargant-los-la als del nostre voltant. Per això com deien els guerrers japonesos “cal esperar allò que no s’espera” i estar preparats per al que ens toque viure.

Un bon llibre que ens parla de tot açò és Superar la adversidad la resilencia. De Luís Rojas Marcos. Tota una eminència en el món de la psiquiatria. En ell trobareu mitjançant les diferents històries que en es conten el complex funcionament de la ment humana davant els problemes i els infortunis. Sens dubte un llibre il•lustratiu i entretingut.