Aldea

Com en totes les entrades del llibres de Ramon Cerdà la primera és en valencià i la segona part en castellà.

Diu La Bíblia que els últims seran els primers i els primers seran els últims. Això és el que m’ha passat a mi a l’hora de llegir la novel·la de “Ramon Cerdà”, Aldea. Després de llegir tota la seua obra literària la que s’ha quedat per al final ha sigut la primera que l’autor va publicar.

Aldea és un llibre que sense mirar la sinopsi a la tapa posterior i sols vegent la portada ja podem esbrinar alguns trets que hi trobarem; sexe, violència o algun crim i per descomptat tot això ambientat en un poble rural.

Mireia és una dona d’uns quaranta anys, delicada de salut  que viu a una aldea gallega amb el seu únic fill, el seu marit i son pare d’ella que viu a una cabana al bosc, a més a l’aldea hi viu una altra família que també té un xiquet.  La resta de la gent ha anat anant-se’n d’allí. Mireia patix el turment dels maltractes físics i psicològics per part del seu marit, el qual li dona a la beguda, a més de freqüentar un prostíbul on es deixa part del seu sou en beguda i bagasses.  L’altra família  porta una vida senzilla i ordenada.

La història va teixint-se des dels distints punts de vista dels personatges segons es desenvolupen les accions, fins i tot el gos té el seu punt de vista de les coses. Com a missatge de fons es pot albirar el pensament maquiavèl·lic de que la fi justifica els mitjos. Ramon també ens mostra l’estil de vida senzill a una aldea fa uns pocs anys enrere.

Ramon en esta ocasió ha creat una novel·la curta, de ritme àgil en les accions i caracteritzat pel seu estil d’escriptura senzilla sense paraules rebuscades, la qual cosa fa que la seua lectura siga ràpida i amena, sense  perdre l’encant que caracteritza les seues obres més llargues.

Feliç´lectura.

     Dice La Biblia que los últimos serán los primeros y los primeros serán los últimos. Esto es lo que me ha pasado a mí a la hora de leer la novela de “Ramón Cerdá”, Aldea. Después de leer toda su obra literaria la que se ha quedado para el final ha sido la primera que el autor publicó.

     Aldea es un libro que sin mirar la sinopsis en la tapa posterior y sólo viendo la portada ya podemos averiguar algunos rasgos que encontraremos; sexo, violencia o algún crimen y por supuesto todo ello ambientado en un pueblo rural.

María es una mujer de unos cuarenta años, delicada de salud que vive en una aldea gallega con su único hijo, su marido y su padre de ella que vive en una cabaña en el bosque, además en la aldea vive otra familia que también tiene un niño de edad similar al suyo. El resto de la gente ha ido yéndose de allí. María sufre el tormento de los malos tratos físicos y psicológicos por parte de su marido.  Además de tener problemas con el alcohol, suele  frecuentar un prostíbulo donde se deja parte de su sueldo en bebida y prostitutas. La otra familia lleva una vida sencilla y ordenada.

     La historia se  va tejiendo desde los distintos puntos de vista de los personajes según se va desarrollan las acciones, incluso el perro tiene su punto de vista de las cosas. Como mensaje de fondo se puede divisar el pensamiento maquiavélico de que el fin justifica los medios. Ramón también nos muestra el estilo de vida sencillo en una aldea hace unos pocos años atrás.

    Ramón en esta ocasión ha creado una novela corta, de ritmo ágil en las acciones y caracterizado por su estilo de escritura sencilla sin palabras rebuscadas, lo que hace que su lectura sea rápida y amena, sin perder el encanto que caracteriza sus obras más largas.

Feliz lectura.

Caçador.

“Vine-te’n de safari i voràs com ho passem de bé”. Em va dir el meu amic. Mira que he estat en llocs arreu del món, però aleshores jo tenia una altra edat. I es que els anys no passen de bades i jo ja no tinc edat per a estes proeses. Uff! Per començar ens han fet alçar-nos molt matí, després tot el dia donant sotracs en el Jeepp per la sabana, suportant un calor tòrrid, pols, mal menjats. Clar i es que jo ja no estic acostumat a fer estos picnics tan peculiars, m’he aburgesat i me s’han refinat els gustos. Les cabanes tenen aigua calenta! Quasi quasi, menut luxe! Ara de nit vorem qui dorm amb els animals que hi ha per ahí solts fent brams i rugits. Recollons, tan agust que estic jo a ma casa.

Ara, ha pagat la pena suportar tot el patiment. I açò que és el primer dia. A vore hui que em fet; zebres, girafes, uah! Els lleons son impressionants, encara que el millor de tots ha estat l’elefant. Menut exemplar, el cap és immens. Quedarà preciós decorant el saló, encara que pot ser la meua dona preferixca posar els lleons. No sé, ja vorem. Demà anirem al riu a vore si tinguem sort i vegem algun cocodril o nyus que segur van a beure.

Per desenvolupar una afició cal tindre bon material. Este equip m’ha costat un ronyó, però paga la pena. Ai!! Si fa quaranta anys enrere jo hagués tingut l’equip i la tecnologia que tinc en l’actualitat tindria  la casa superdecorada amb imatges espectaculars i dotzenes d’àlbums plens de fotos de la fauna i la flora de mig món.

El mapa del cel.

 Yo sueño que estoy aquí,
destas prisiones cargado;
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

     D’aquesta manera comença el cèlebre poema La vida es sueño de Calderón de la Barca es el poema que m’ha vingut a la ment després de llegir l’ultima creació literària de Fèlix J. Palma El mapa del cielo. Una edició de 740 pàgines en tapes dures bellament decorades amb sobrecobertes, un ex-libris molt suggerent i un llom que resulta d’allò més seductor si el volem lluir a la llibreria.

Fèlix J. Palma ens presenta la segona novel·la de la trilogia Victoriana en la que el protagonista per ser qui és segur que despertarà la curiositat de vore com es desenvolupa la història, H.G. Wells.

L’obra  dividida en tres parts ens mostra l’encant de la novel·la en fulletons. En la primera apareix un personatge vinculat a la literatura, el qual no descobrim fins que no em avançat bastant en la lectura. Un vaixell balener en una expedició al pol sud cercant l’entrada al centre de la terra es veu atrapat pel gel. Allí són testimonis del accidental aterratge d’una nau extraterrestre. Misteri i intriga es conjuminen creant una substància més potent que la cafeïna. El lector una vegada endinsat en la lectura de la primera part es vorà alleujat de la son fins que no l’acabe de llegir.

En la segona part Emma Harlow per posar-li-ho difícil a un dels seus pretendents li demana que per conquerir el seu cor reproduixca la invasió marciana descrita en la novel·la La guerra dels móns de l’escriptor londinenc, Wells. El milionari, per al qui no hi ha res impossible decidix tirar cap avant amb la descabellada proposició, però com diu en la contraportada del llibre cal anar amb compte amb el que desitgem no es convertixca en realitat.

La tercera part ens dona una visió nefasta del que seria el nostre planeta baix l’amenaça d’una tecnologia superior d’oritge alienígena. El lector suposa que les coses han d’acabar bé però no sap com, no té més remei que seguir la veu del narrador omnipresent que tot ho sap i tot ho ha vist per guiar-nos per les meravelloses sendes de la narració a un desenllaç inesperat.

El llibre despertarà la curiositat del lector per continuar amb les lectures de La màquina del temps, La narració de Arthur gordon pim o Viatge al centre de la terra.  Pugeu a un carrusel d’emocions que de segur vos farà somriure, vos omplirà els ulls de llàgrimes i viureu amb tensió i inclús por les aventures dels protagonistes. L’obra engloba diversos gèneres ciència ficció, aventures, romàntica, terror... Un espill on vore reflectits el millor i el pitjor de l’ànima del ésser humà. Aspectes que solen aflorar en casos de guerres o catàstrofes naturals. En la invasió alienígena podem vore la figura dels conqueridors al llarg de la història siguen de la nacionalitat que siguen i els seu comportament amb els pobles sotmesos. Al mateix temps ens pot fer reflexionar de què serà de la espècie humana si esgota els recursos del planeta terra. Haurem d’emigrar a un altre planeta per explotar-lo?

Per acabar vos convide a que llegiu l’obra i es plantegeu estes i altres qüestions que no vos adelante perquè les descobriu vosaltres mateixos.

Feliç lectura.

La primera no s'oblida.

Eren les huit i mitja d’un diumenge de matí. El meu company de treball romania assegut al portal de la finca on viu esperant-me amb una ombra de neguit al semblant.

-Com estàs, has dormit bé? –Li vaig preguntar.

-Més o menys. A les set m’he despertat creient que havíem fet tard.

-Tranquil. La primera vegada és normal estar un poc nerviós. Quan tot haja acabat voràs com t’envaeix l’eufòria.

Caminarem cap a la cotxera on tanque el cotxe. El matí prometia un dia assolellat i amb bones temperatures, tot i que a eixes hores feia un poc de frescor.

Arribarem al nostre destí i aparcarem.

-Espera! Al maleter porte les armes. Estes dos per a mi. T’hauràs de defendre amb una, la parella la tinc trencada.

-Me n’hauré de comprar jo també.

-Vaig a telefonar-li al Mister. Bon dia, és la pizzeria?

-Bon dia. Ei, la guàrdia civil està a punt de tallar l’accés i no podreu entrar... –Em deia amb una nota d’estrès a la veu.

-Tranquil que el cotxe l’hem deixat en un lloc apartat. Ara anem a peu cap al lloc que havíem acordat. Ens vegem després.

Em penjà el telèfon i nosaltres continuarem el nostre camí. Ens creuarem amb una dona que anava a caminar bescanviant un amable bon dia.

Una vegada arribats al punt de trobada vaig descarregar la motxilla i li vaig dir al meu company:

-Vaig a tirar mà de les substàncies químiques. Tu en vols un?

-Un...? Ens el partim.

-Tin fes els honors.

-A mi açò no em fa res. –Em digué mentre obria la llauna i bevia uns glops.

-Doncs a mi la cafeïna em posa de volta i mitja. No és Red bull, però és de la mateixa família. En porte tres més per a després.

Al poc se sentia el motor d’una moto d’enduro precedida pel primer corredor. Nosaltres teníem en principi la faena de tallar l’accés del camí perquè ningun vehicle envaira el circuit de la cursa. Ataviats amb malles llargues de córrer, esportives de trail, samarreta tècnica i desudadora de la cursa de muntanya de JV sports romaníem   recolzats en els bastons de senderisme –les nostres armes- a la espera  que passara la processó d’atletes.

Al poc de temps, un nodrit grup amb diverses vestimentes esportives de colors d’allò mes variats donava vida i color al camí de Bellús. Animàvem els corredors de Vallada que distingíem entre el grup i ells ens dedicaven el seu millor somriure.

Atletes veterans, joves, dones tots anaven desfilant per davant de nosaltres. Tancant la carrera venia Juanvi amb el cotxe.

A l’assegador que partix els termes de Vallada i Moixent començava la nostra tasca. Portaríem uns tres-cents metres de pujada per l’assegador  quan vàrem veure el primer corredor que se’n tornava cap arrere. Era el primer que es retirava de la prova. La costera se’ns feia més entretinguda al haver d’anar llevant les cintes. Saludarem la gent del primer avituallament i continuarem amb l’ascens.

Només arribar dalt i agafar la senda que torna cara a Moixent ja veiem a uns cent metres l’últim corredor. Decidirem no apretar el pas per no donar-li alcanç, però l’atleta pareixia que no estava en massa bona forma. Pararem a llevar-nos les desudadores en l’últim tram de senda que rematava l’ascensió planejant lleument a la banda esquerra d’unes llastres d’oliveres. Un grup de gent ens animava i fins i tot Vizca i jo pararem perquè ens feren una foto. Uns metres mes endavant Núria la filla de Serafí, el seu marit i el germà entre altres ens animaven. Muñoz  em  buidà la motxilla que anava atapeïda de cintes de plàstic.

Començà l’ascensió per un tram tècnic. Allí no ens calia llevar-les cintes, ja que després tornaríem a passar per ahí. Li vaig oferir els bastons al corredor Roberto Vallés perquè pujara millor la costera. Una vegada començà a minvar el desnivell me’ls tornà.

Un poc més avant arribàvem a un altre avituallament. Voluntàries,  i gent de la brigada forestal composaven un nombrós grup de col·laboradors.

-Gràcies per tot xiques, amb el vostre permís vaig a omplir esta ampolleta d’aigua que porte al cinturó. – Els vaig dir mentre repostava.

-Si vols emportar-te una marraixa de 5 l., tin ahí va. –M’oferí una de les xiques.

-Si per favor enganxa-me-la al cinturó que ens l’emportem. Bé la vostra companyia em resulta molt agradable però nosaltres hem “d’escortar” este xic fins el bosquet.

-Tranquil que després tornareu a passar per ací.

-Ja ho sabem, ja. Fins després.

Ara el tram que venia era una pista forestal ampla fins l’embassament del Bosquet.  Mentre baixàvem ens creuàvem amb la resta de corredors que mamprenia l’ascensió cap a Camp Redó. Saludàvem i animàvem als coneguts de Vallada; Piga i Javi, Rafa, Boils i Blasco...

-Santi aguanta el ritme que estàs atabalant-lo. –Em digué Vizca.

-El que passa és que tu ja no pots en la teua pell. –Li vaig contestar.

-Que noo!! A la pata coixa acabe jo la carrera.

-Va que estàs fet una “auela”!

Entre bromes i comentaris jocosos rematarem el descens. La veritat és que en les curses populars els recorreguts son urbans i hi ha molta gent animant els atletes, megafonia amb música i molt d’ambient que fan més suportable la prova, però a la muntanya la cosa canvia i més quan regna la solitud. La solitud es bona companya del desànim sobre tot en eixos moments en els quals hom pensa:

“Qui m’haurà manat a mi vindre a esta carrera, tant bé que estaria jo a ma casa”.

Un poc abans al Bosquet  li vaig oferir a  Roberto una beguda energètica, la qual es va beure de bon grat. Allí estaven els bombers voluntaris de Vallada; Paco i el “pernilero”. Roberto passà pel punt de control sobrant-li uns minuts del temps màxim.

El calvari li venia en l’ascensió. Li vaig tornar a deixar els bastons però en la primera senda va patir una rampa. Un voluntari li va fer uns estiraments i li posà reflex. Al poc continuava la seua marxa omplint l’aire d’una estela perfuma de mentol.

Pujant cap a Camp Redó arreplegarem un altre corredor que no podia en la seua pell. Era la seua primera mitja marató de muntanya i possiblement l’última. Li donàrem aigua i ànims, però en el segon punt de control es quedà per baixar en cotxe.

El meu cosí Rafa membre del club d’atletisme de Moixent participava de col·laborador amb un altre home. Ells s’encarregarien de baixar-lo. Nosaltres ja teníem feina arreplegant tires llargues de plàstic, les quals deixàrem en l’avituallament de la brigada forestal per on passàvem per segona vegada. Ara ja començava el descens cara a la Torre Mora.

Robert tornava a trotar, encara que arribaríem a meta fora del temps marcat. Acabar dels primer té mèrit, però l’últim amb els esforços que li estava costant al xicon també. Al camp de futbol hi havia que pegar-li una volta.

-Pots apretar un poc? –Li pregunta Vizca.

-Si aprete m’agafa una rampa que em quede ací.

Amb un temps de 3:40:19 entràrem tots tres agafats de la mà a la meta. Allí estaven Grisel, Mikel i la seua dona Elen, Loles i Vicent, Tere i Vicent i Nieves la dona de Juanvi tots havíem col·laborat en la cursa.

Després de beure i felicitar a Juanvi per la prova que havia organitzat, li vaig donar l’enhorabona a Robert per la capacitat de sacrifici i ell a nosaltres el seu agraïment pel recolzament que li havíem donat. Era la seua primera mitja marató de muntanya. El mal de cames li duraria tota la setmana. L’eufòria i la satisfacció d’haver-la acabada tota la vida.

 Ací tingueu una imatge.

El príncipe de las moscas.

Ací vos deixe la resenya de ka novel·la El príncipe de las moscas, primer en valencià i un poc més avall en castellà.

Fa unes setmanes ha vist la llum l’ultima creació literària del prolífic escriptor d’Ontinyent Ramón Cerdà editada per ECU, editorial Club Universitario. El príncipe de las moscas, un thriller psicològic, als quals ja ens té acostumats l’autor, al mateix temps que enganxats a les seues creacions.

En un convent de l’orde del Dominics a la ciutat de Xàtiva en el segle XIV una sèrie de fenòmens i circumstàncies trencaran la pau regnant en el monestir. La visita de l’inquisidor Bernat Guidoni no pot arribar en un moment menys oportú per acabar de complicar-los la vida als habitants del convent. 

El diable es responsable d’alguns dels fets, el qual tracta de consumar una venjança personal des dels albors del cristianisme fins els nostres dies.

En l’època actual Pere, un rector exorcista, es requerit per ajudar un empresari que està tancat a la presó per uns delictes que diu que no ha comés i són obra del diable. El presidiari li confessa que creu estar posseït i necessita una entrevista amb ell. El diable resultarà més poderós del que pareix. Podrà l’exorcista ser més intel·ligent i derrotar al maligne? O pel contrari les forces del mal assoliran la seua venjança en la Persona de Pere?

Sessions d’espiritisme, possessions diabòliques, aparicions del diable, sexe, intriga, terror... són alguns dels ingredients que hi trobarem en El príncipe de las moscas. Al mateix temps el llibre ens aporta informació sobre la Santa inquisició i la seua forma de treball, així com era la viada a un convent de frares i algunes pinzellades de la vida de la gent de la ciutat. Cal esmentar que la novel·la en la primera part es pot catalogar de novel·la històrica. Les escenes del exorcismes estan molt ben representades, així com l’escena del joc de la ouija, la qual ens sembrarà la llavor de la por en la nostra ment, i perquè no? Pot ser dissuadixca a algun aficionat a eixa pràctica.

 Una novel·la comparable a les de Stephen King en la que el terror és un dels ingredients principals. Una història que seria un èxit de taquilla si fora representada en la gran pantalla, tot i que el tema dels exorcistes ja està vist, esta història està enfocada d’una altra manera, al combinar dues èpoques la fa molt més atractiva.

Escrita en un llenguatge senzill i directe, sense excessos ni floritures exagerades fan que la lectura siga àgil i amena. Té un inconvenient, el mateix que altres novel·les de l’autor,  vos mantindrà en suspens i acabarà restant-vos hores de són. Així que haureu de ser vosaltres els qui decidiu si passar son o deixar la lectura per al dia següent. Una teranyina que vos atraparà, vos mantindrà en tensió, vos farà passar por, sofrireu i gojareu amb els personatges, però sobre tot passareu una bona estona llegint esta obra.

Feliç lectura.

Hace unas semanas ha visto la luz la última creación literaria del prolífico escritor de Ontinyent Ramón Cerdá editada por ECU, editorial Club Universitario. El príncipe de las moscas, un thriller psicológico, a los que ya nos tiene acostumbrados el autor, al mismo tiempo que enganchados a sus creaciones literarias.
En un convento de la orden del Dominicos en la ciudad de Xàtiva en el siglo XIV una serie de fenómenos y circunstancias romperán la paz reinante en el monasterio. La visita del inquisidor Bernardo Guidoni no puede llegar en un momento menos oportuno para acabar de complicarles la vida a los habitantes del convento.
El diablo es responsable de algunos de los hechos, el cual trata de consumar una venganza personal desde los albores del cristianismo hasta nuestros días.
En la época actual Pedro, un cura  exorcista, es requerido para ayudar a un empresario que está encerrado en la cárcel por unos delitos que dice que no ha cometido y son obra del diablo. El presidiario le confiesa que cree estar poseído y necesita una entrevista con él. El diablo resultará más poderoso de lo que parece. ¿Podrá el exorcista ser más inteligente y derrotar al maligno? ¿O por el contrario las fuerzas del mal consumaran su venganza en la persona de Pedro?
Sesiones de espiritismo, posesiones diabólicas, apariciones del diablo, sexo, intriga, terror... son algunos de los ingredientes que encontraremos en El príncipe de las moscas. Al mismo tiempo el libro nos aporta información sobre La Santa inquisición y su forma de trabajo, así como era la vida  en un convento de frailes y algunas pinceladas de la vida de la gente en  la ciudad. Cabe mencionar que la novela en la primera parte se puede catalogar de novela histórica. Las escenas de exorcismos están muy bien representadas, así como la escena del juego de la ouija, la cual nos sembrará la semilla del miedo en nuestra mente, y ¿porque no? Puede que acabe disuadiendo a algún aficionado a esa práctica.
 Una novela comparable a las de Estephen King en la que el terror es uno de los ingredientes principales. Una historia que sería un éxito de taquilla si fuera representada en la gran pantalla, aunque el tema de los exorcistas ya está visto, esta historia está enfocada de  manera diferente, al combinar dos épocas la hace mucho más atractiva.
Escrita en un lenguaje sencillo y directo, sin excesos ni florituras exageradas hacen que la lectura sea ágil y amena. Tiene un inconveniente, lo mismo que otras novelas del autor, os mantendrá en suspense y acabará robándoos algunas horas  de sueño. Así que tendréis que ser vosotros los que decidís si pasáis sueño o dejáis  lectura para el día siguiente. Una telaraña que os atrapará, os mantendrá en tensión, os hará pasar miedo, sufrir y gozar con los personajes, pero sobre todo pasará un buen rato leyendo esta obra.
Feliz lectura.

I què faràs ara, Clara?

A través del face book he descobert a l’escriptora Antònia Carré-Pons, la qual és autora de tres novel·les. Jo particularment he tingut el plaer de llegir-ne una; I què faràs ara, Clara? Editada per columna jove en el 2001, reeditada en el 2004 i novament en el 2011 és una xicoteta joia  de 156 pàgines que no vos podeu perdre.

Clara una estudiant de segon d’ESO és una xiqueta amb problemes com la majoria d’adolescents. La filla segon en una unitat familiar sempre es comparada amb la germana major i amb el comportament que l’altra desenvolupa, la qual cosa fa que la seua rebel·lia s’incremente i la seua conducta a l’institut deixe molt que desitjar. Es expulsada durant cinc dies, però ella decideix no dir res a casa a més de llançar-se a viure una agosarada aventura, passar eixos cinc dies pels carrers de la ciutat.

Una vegada presa la decisió, els companys van  a acomiadar-se d’ella quan eixen de l’institut. Per una banda es converteix en la seua heroïna, i per l’altra saben que tenen problemes com tots els de la seva edat, encara que no volen renunciar a l’estabilitat i seguretat que els dona el seu llar. Per a Clara no hi ha volta cap arrere, el seu orgull l’empeny a no tornar a casa, però té unes limitacions i carències que no havia comptat en el moment inicial. Anirà descobrint la realitat de la vida al carrer i com de dura es la situació que ha decidit viure.

I què faràs ara, Clara? És una novel·la que haurien de llegir tant els adolescents com els pares. Mirall on poder vore  reflectides situacions de la vida real, ens aporta algunes claus per a la complicada tasca educativa que desenvolupen els pares. Al mateix temps pot servir perquè els adolescents, als qui segur a molts d’ells se’ls ha passat pel cap en algun moment emular a Clara, s’ho pensen dues vegades abans de cometre una barbaritat com eixa i facen servir el diàleg amb els seus pares per alleujar les tensions familiars que hi puguen haver a casa.

La novel·la pot ser catalogada com  a juvenil, psicològica i amb  arguments filosòfics. Per a mi un punt que cal destacar per l’exquisitesa en el muntatge novel·lístic, és el del somni que té Clara i la interpretació que acaba donant-li la protagonista, interpretació que si porta a terme li canviarà la vida. Escrit en un llenguatge senzill el llibre és llig amb facilitat i rapidesa. El ritme que li dona l’autora fa que la seua lectura siga adictiva i vullguem descobrir com acabaran les peripècies de Clara. Sens dubte un llibre ideal per a llegir en un cap de setmana i amb el que passareu una agradable estona, a més de temptar-vos a rellegir-lo. Cal esmentar que jo no sóc dels qui solen rellegir cap llibre de no ser una obra que m’haja captivat.

Feliç lectura. 

Agricultor.

     

   La cadena SER realitza un concurs de micro-relts setmanal amb la col·laboració d'escuela de escritores. Del total de relats enviats, tres passen a la final setmanal i el guanyador setmanal passa a la final mensual. A final d'any se celebra la final anual. El relat guanyador amb la frase que acaba dona peu a la frase amb la que ha de començar el relat per a la propera setmana.
     Jo vaig participar la setmana passada. I com que resultar guanyador de la final setmanal és més difícil que fer-ma a mi la permanent. Ací vos el deixe  perquè el llegiu.
   
    Como tantas veces había hecho de niño. Sólo que ahora era diferente. Había hecho las zanjas, esparcido el estiércol y luego lo había tapado todo de nuevo con tierra. Plantó las hortalizas y las semillas.

Después de regar el campo se lavó las manos  en la acequia. Levantó la cabeza mientras esbozaba una sonrisa de satisfacción.  

“Este año habrá una buena cosecha de calabazas”. Pensó mientras daba media vuelta y se disponía a  subir al coche. Ya casi había terminado. Sólo le faltaba asearse un poco e ir al cuartel de la guardia civil a denunciar la desaparición de su mujer.

La barca.

Trastejant per Internet vaig llegir un article sobre un quadre; La balsa de la medusa de Teodre Gericault. En ell l’artista plasma les diferents actituds que pot adoptar l’home davant les desgracies i els avatars  que poden succeir en la vida. Degut que ara estem en una situació econòmica delicada, les actituds dels demés, sobre tot dels que convieun amb nosaltres, poden fer-nos influir d’una manera o una altra. Com ha sigut el cas d’un conegut meu que  ha actuat com un dels dos personatges d’este microrelat i així li ha anat.

Una parella anava damunt d’una barca per dins d’un llac enorme. Un dels dos remava i l’altre no. La barca avançava a ritme lent però constant. Les barques dels altres amics i coneguts avançaven més de pressa, ja que remaven els dos membres i en la mateixa direcció.

De sobte es girà un suau vent en contra i el remer hagué d’esforçar -se més per poder avançar.

-Podries remar tu també i així avançarem més de pressa.

-Jo no he remat mai amb estos rems tan rudimentaris, jo vull remar amb uns rems més lleugers. –Contestà la parella. El remer no digué res i continuà fent més esforços per avançar.

   Al poc entraren en una corrent que frenava la seua marxa. El remer suava mentre els seus músculs es tibaven baix un abofegant sol.

-Veges si  m’ajudes que jo tot sol poc puc fer per avançar. Si estos rems no t’apanyen busca’ns uns altres que et servixquen. Però rema!  

-Ah no! Ara  tal com estan les coses ningú no em pot deixar rems. Apanyem-nos i més endavant ja vorem.

El remer s’enfadà molt i després de tots dos enardir-se en una acalorada discussió el remer digué:

-Ahí et quedes tu i la teua barca! –Al temps que es llançà de cap al llag i continuà nedant el seu viatge.

En les unitats familiars passa el mateix. Si tots dos no remen junts hi ha dos camins o un es tira de la barca de cap o tira a l’altre al llac.

La imatge l'he treta d'ací.

L'encantador d'abelles.

     

     Seguint el costum amb els llibres de Ramon Cerdà, el següent text el trobareu en valencià i més avall en castellà.


     Amb la lectura de L’encantador d’abelles complete la lectura de la trilogia de l’escriptor ontinyentí Ramon Cerdà. En els tres llibres trobem el nexe d’unió a Consol un mèdium un tant peculiar, el qual es veu involucrat en històries de fenòmens paranormals. En este cas el tema es la reencarnació.

 Un paraplègic que viu amb la seua decrèpita  mare a una solitària i atrotinada casa es posa a investigar per Internet un crim que es va cometre allí feia quaranta anys. Al poc contacta amb a qui ell li pareix que és l’autor d’aquell antic crim  idèntic a l’últim  que va cometre Jack el d’estripador lluny d’allí en el temps i la distància. El fàstic per  la mísera  vida que porta, farà que li propose al qui ell considerà un assassí, un pacte un tant peculiar.

Un centurió romà que participà en el degollament dels infants ordenat per Herodes, Jack el d’estripador, la verge María i altres personatges enllacen les seues vides en esta trepidant novel·la que enganxa el lector.

Ramon Cerdà despertarà la curiositat del lector pels personatges esmentats fent que busquem informació al respecte en la xarxa d’Internet, a més, de llevar-nos algunes hores de son enganxats a la lectura del llibre. Tot i que coneguent l’eix principal es pot intuir el final de la història, l’autor sempre acaba donat eixe xicotet toc particular que o ens sorprén o ens fa pensar, no deixant-nos indiferents.

Particularment a mi no m’agraden les pel·lícules del tipus Hannibal –el caníbal-, ja que hi ha massa sang  i es mostra la cara més horrible del ésser humà. És clar que la il·luminació de les escenes, la música, l’excel·lent interpretació dels actors i els efectes especials fan que a més d’un se li remoguen les tripes davant certes escenes. En canvi llegir-ho per a mi no és el mateix, per molt ben descrites que estiguen les escenes la meua ment posa un límit perquè no em resulten tan desagradables, encara que cada lector és un món. Així que tanmateix com repeteixc que el llibre té un gran poder adictiu, he de dir que té alguns capítols un poc sagnosos i desagradables per a estomacs febles.

El seguiment de les obres de Ramon en fan pensar que és un entés en la psicologia humana, la qual cosa es pot vore en com ens presenta les emocions dels personatges, les seues pors, inquietuds i les  passions més ocultes  del cor humà. Les accions que van cometent influïts per les actituds i fets dels que els envolten. A més Ramon sempre il·lustra les novel·les amb pinzellades de filosofia que ens poden fer reflexionar sobre la vida i com ser un poc més feliços. 

En definitiva, un llibre de recomanada lectura per a llevar-se de damunt la típica depressió post vacacional i reprendre la marxa cara a la tardor.

Feliç lectura.

Con la lectura de El encantador de abejas, completo la lectura de la trilogía del escritor ontinyentino Ramón Cerdà. En los tres libros encontramos como nexo de unión a Consuelo, un médium un tanto peculiar, el cual se ve involucrado en historias de fenómenos paranormales. En este caso el tema es la reencarnación.
Un parapléjico que vive con su decrépita madre en una solitaria y destartalada casa se pone a investigar por Internet un crimen que se cometió allí hacía cuarenta años. Al poco contacta con quien a él le parece que es el autor de aquel antiguo crimen idéntico al último que cometió Jack el Destripador, alejado  de allí en el tiempo y la distancia. El asco por la mísera vida que lleva, hará que le proponga a quien él considera un asesino, un pacto un tanto peculiar.
Un centurión romano que participó en el degüello de los niños ordenado por Herodes, Jack el Destripador , la virgen María y otros personajes enlazan sus vidas en esta trepidante novela que engancha al lector.
Ramón Cerdá despertará la curiosidad del lector por los personajes mencionados haciendo que busquemos información al respecto en la red de Internet, además, de quitarnos algunas horas de sueño enganchados en la lectura del libro. Aunque conociendo el eje principal se puede intuir el final de la historia, el autor siempre acaba dando ese pequeño toque particular que o nos sorprende o nos hace pensar, no dejándonos indiferentes.
Particularmente a mí no me gustan las películas del tipo Hannibal-el caníbal-, ya que hay demasiada sangre y se muestra la cara más horrible del ser humano. Claro que la iluminación de las escenas, la música, el excelente talento de interpretación de los actores y los efectos especiales hacen que a más de uno se le remuevan las tripas ante ciertas escenas. En cambio leerlo para mí no es lo mismo, por muy bien descritas que estén las escenas mi mente pone un límite y así, no me resultan tan desagradables, aunque cada lector es un mundo. El libro tiene un gran poder adictivo, pero debo decir que tiene algunos capítulos un poco sangrientos y desagradables para estómagos débiles.
El seguimiento de las obras de Ramon hacen pensar que es un entendido en la psicología humana, lo que se puede ver en cómo nos presenta las emociones de los personajes, sus miedos, inquietudes y las pasiones más ocultas del corazón humano. Las acciones que, cometiendo influidos por las actitudes y hechos de los que los rodean. Además Ramón siempre ilustra las novelas con pinceladas de filosofía que nos pueden hacer reflexionar sobre la vida y cómo ser un poco más felices.
En definitiva, un libro de recomendada lectura para quitarse de encima la típica depresión post vacacional y reanudar la marcha de cara al otoño que se avecina.
Feliz lectura.

El bastó del "tio Vicent".

    

    La història del tio Vicent és popular al nostre territori. Per si algú no la coneix ací li la deixe.

   El tio Vicent era un home de poble, arrelat a la terra, la qual li donava el seu jornal i el menjar. Treballava les terres d'un del senyorets del poble fent de cap de colla, amés de unes terretes pròpies que havia heretat de son pare i  del sogre.

   El tio Vicent mirava amb ulls desitjosos l'elegant bastó que lluia el seu amo. Era un basto marró obscur brillant amb el puny d'argent massís. A l'amo no li resultaven alienes les mirades del seu treballador, així que un any per nadal el senyoret li regalà un bastó mol paregut al seu però amb un bany d'argent en l'empunyadura.

   El tio Vicent estava més content que un gínjol, només  arribar a casa es posà el trage dels diumenges i és mirà davant l'espill de l'armari del seu dormitori.

   -Recollons quin bastó més elegant. El cas és que el barret que tinc està un poc descolorit. Me n'hauré de comprar un que li diga al bastó. -Deia mentre gallejava davant l'espill.

   Al cap d'uns dies tornà a mirar-se a l'espill amb el nou barret, el bastó i el trage dels diumenges.

   -El cas és que les sabates estes comencen a estar una mica roçades per davant i no combinen massa amb els nous complements. Vaig a comparme'n unes noves.

   Després de comprar-se unes sabates noves tornà a fer el mateix davant l'espill.

   -Xè, el trage no és que estiga per a tirar però li queda com a un Crist dos pistoles. Estos complements requereixen un trage nou.

   Així va ser com el "tio Vicent" es va quedar sense estalvis i un poc endeutat.

   De vegades molts de nosaltres adopten l'acitud del "tio Vicent", la qual acaba sent la nostra ruina.

  De vegades molts de nosaltres adoptem l'actitud del "tio Vicent".

Lucia o la fragilidad de las fuertes.

El llibre en qüestió va arribar a les meues mans en forma de premi a través de la pàgina La calle de los libros del facebook. Quan el vaig tindre a les meues mans el títol i la portada resultaven temptadors. Ràpidament li vaig donar la volta per llegir la sinopsi. Sí, el que jo suposava. Sempre ens han venut l’estereotip de les dones com al sexe dèbil quan en realitat està demostrat que no és així, encara que sempre hi ha punts dèbils que ens fan fràgils davant l’escenari de la vida.

La protagonista, una periodista de quaranta anys torna a València després de deu anys de treballar a Roma. El motiu es a petició del seu ex-marit, el qual li demana el divorci per poder tornar a casar-se. El regrés li suposarà retornar al escenaris que formaven part de la seua vida i la feien feliç fins que va patir el despit del seu marit al deixar-la per una altra més jove. Llúcia no pot superar que la seua exparella estiga vixquent amb una altra en el pis que havien compartit durant eixe període de temps quan les coses els anaven bé.

Es retroba amb dos amigues de la infància amb les qui conserva l’amistat, les quals representen dos figures socials: Lola la típica estudiant d’esquerres que  no pensa casar-se mai i ser una ànima lliure, tot i que amb el pas del temps va aburgesant-se i entrada en els quaranta cau víctima de les fletxes de l’enamorament. Paloma és la cara cara oposada de Llúcia, ella era amant d’un metge major que ella i acaba destronant a la reina de la casa per ocupar ella el seu lloc. Totes tres fan el  mateix que tothom, procurar ser feliços, malgrat les por i inseguretats que van apareguent en les seues vides.

Torna a casa amb els seus pares i també es retroba amb el seu germà, la dona i els fills. Les vacances les passa mitjanament bé encara que amb el germà té algunes diferències i amb els pares alguna xicoteta discussió. El cop fort se l’emporta al morir son pare i tornar per segona vegada des de Roma i és quan descobrix el secret del seu oritge.

El final es predicible, però la protagonista tira mà de la força interior per continuar navegant a la recerca de la paradisíaca platja de la felicitat, la qual en principi residix en estimar i ser estimada per alguna persona amb qui poder compartir la vida.

 Una novel·la marcadament psicològica, en la que podem vore les diferents pautes de comportament i les emocions de les persones davant determinades situacions que qualssevol de nosaltres podem patir en  algun moment de les nostres vides. També es mostren les màscares que acostuma a fer servir la societat per aparençar allò que no és i guardar les formes vestides d’hipocresia. Una història que enganxa i desperta l’interés des de la primera pàgina, a més d’una àgil lectura en 207 pàgines en les quals abunden uns magistrals diàlegs.

Feliç lectura.