Un món feliç.

Aldous Huxley en la seua novel.la Un món feliç ens presenta un futur distòpic. Un futur antiutòpic en el que s’han perdut els valors morals i humans on la societat avançada tecnològicament presenta una vida manipulada pels científics.

Un món feliç es va publicar en 1932, així i tot es va avançar a la seua època. Pot fer-nos pensar en futur regit per una espècie de societat secreta que poc a poc va manipulant el món en el que vivim per fer una mena de govern únic al món regit per les mateixes lleis. L’autor ja se’n va a adonar que el consum és necessari perquè funcione esta societat en la que cada vegada les persones vivim més anys i la tecnologia va reduint la mà d’obra no especialitzada, així, en la seua novel·la  les persones naixen en plantes embrionàries on són manipulades per tal de perfeccionar els individus de les classes altes anomenats Alfes. Poc a poc van deteriorant el material genètic amb la finalitat de fer més imperfectes -lletjos i baixets- als de l’últim estrat social els Èpsilons, els quals s’encarreguen de les tasques més pesades i manuals. Es crea la quantitat justa d’individus que fan falta per fer funcionar la societat i els vells no és fan massa vells si deixen de ser útils.

Els xiquets són educats i suggestionats durant les hores de son per a ser educats i estar tallats tots amb el mateix patró. Aprenen a familiaritzar-se amb la mort, a gaudir del sexe sense estar lligat a una parella estable, on fins i tot està mal vist que una parella dure un determinat temps. No hi ha que tindre cap lligam emocional amb ningú, els metges ho solucionen  tot a cop de tractaments hormonals i per a arrodonir-ho tot tenen una droga legal anomenada soma, la qual es serveix per desconnectar de la rutina quotidiana. Socialment, la societat està molt equilibrada, però a quin preu... La cultura ha mort, els únics llibres que es poden llegir són els autoritzats pels governs, i si algú pensa diferent se’l pot desterrar.

Curiositats:

-L’avi de Huxley era un reconegut biòleg i un dels primers defensors de les teories de l’evolució i la selecció natural de Charles Darwin.

-El títol del llibre ve de la “Tempesta”, de Shakespeare, on Miranda, al vore per primera vegada éssers humans del món exterior, exclama: “Oh món feliç, en el que viu gent així!”

-Segons un  assaig publicat en el 1958 “Nova visita a un món feliç, l’autor argumenta que cada vegada eixe futur distòpic està més prop.

Per a acabar només dir-vos que la foto de la capçalera és del nostre amic Kike Peréz. La podreu vore entre altres al seu blog hein-rich.blogspot.com

 Vaig pensar que era la al·legoria era perfecta; una parella que gaudix de la felicitat en  el seu món feliç, encara que el que els envolta és un femer. El detector de metalls representa les persones que pensen diferent i pensen que no és un món tan feliç, per tant van cercant la felicitat.

Una xicoteta confusió.

La primera setmana de setembre la clientela de l’hotel començava a canviar. Ja no hi havia tantes famílies amb xiquets i començaven a augmentar les de parelles de jubilats.

A les dos del mig dia començava a fer-se  cua a la porta del menjador. Roger i els altres jubilats que havien anat tots junts en el mateix viatge, com ja sabien que passava havien acudit a la una i quart per no haver d’esperar.

Roger tenia seixanta-set anys i la seua dona Empar, la qual també s’acabava de jubilar, en tenia seixanta-cinc. Tots dos feien molt bona lliga amb Pere i Paqui encara que estos eren quasi deu anys majors que ells. Era el segon viatge que feien junts i com altres vegades al menjador compartien taula. Roger tragué de la butjaca una capsa amb pastilles i començà a fer una xicoteta filera. “Una roja per a la circulació, esta verda per al sucre, la blanca per al colesterol i esta blava per al dolor del genoll”. –Deia mentre anava colocant-les una a la vora l’altra.

-Mira que eres cabut! –Li digué la seua dona.- Per no anar al metge i vore’t el genoll ahí estàs patint i prenen-te píndoles per al dolor!

-Què et prens?- Preguntà Pere.

-Està pastilla és dinamita per al dolor es diu antalgin. A mi em va molt bé.

-Sí la meua filla també se les pren per a les molèsties de la regla. –Contestà Paqui.

-Ara em toca a mí fer l’escampada abans de dinar.-Pere va fer una fila més llarga i variada de colors.

-Xè, si pareix que vages  fer l’arc de San Martí. Sort que les tenim de bades sinò menuda roïna, encara que a les empreses farmacèutiques no els interessa curar-nos sinò més bé apaivagar un poc la dolència i tindre clients de per vida.

-Aí! Roger no comences prente-les i gaudix del dinar. –Li amonestà la seua dona.

Tots els jubilats anaren prenent-se les seues racions de pastilles abans de dinar i passaren a donar bon compte dels plats del buffet lliure. Plats acaramull desfilaven cap a les taules i eren devorats botantant-se les dietes severes que havien quedat de vacances al poble.

Roger gaudia del dinar i de les belleses que anaven entrant al menjador. “Com està la francesa esta, menut cul... I males sebes que no té la tia. Hi ha que vore com es bambolejen quan camina. I la murciana quin escàndol de dona”. Mentre Roger anava pensant totes estes coses notava com el seu màstil desplegava veles cap amunt al vore les transparències de la bateta que deixaven vore un tallapets i dos globus de carn que l’envoltaven. La seua cintura de vespa ressaltava els seus pits, tot i que no eren excessivament grans resultaven molt temptadors. Els cabells rossos i  arrissats contrastaven amb els seus ulls verdosos en un rostre eixerit mostrant una mirada libidinosa plena de fogositat sexual. O almenys això li pareixia a Roger.

 Els jubilats anaren alçant-se per retirar els plats i abandonar-se als braços de Morfeu . Roger es trobava un poc afrontat per que li costava dissimular l’erecció entre les seues vestidures. Feia temps que no tenia una enlairada de màstil tan gran, pot ser les vacances, la platja, les dones que hi havia per allí...

En entrar a l‘habitació li digué a la dona: -Vine cap ací que hui no t’escapes, vaig a punxar-te com una oliva!-Li deia amb somriure provocador al temps que s’abaixava els pantalons i li mostrava una llonganissa enrogida i erta com una espasa.

-Ai mareee!! Això com és? Ara què, què no em deixaràs fer la migdiada? –Deia la dona amb estupefacció i una mena de complaença al mateix temps.

-Dormir? Tira,  a la nit ja dormirem!! Ara tenim faena, no és gens sà   anar-se’n a dormir amb una inflamació com esta. Vine cap ací. –Roger no podia reprimir tirar-li mà a la dona als malucs i acostar-se-la cap a ell.

Pere es posa lleuger de roba i es tombava damunt del llit mentre buscava en la tele el canal de películes porno. La dona entrava al bany per rentar-se les dents i li deia:

-Ja estàs així?

-Hui es divendres, i com ja saps toca... Vaig a estimular-me un poc perquè faça efecte la pastilleta blava del dinar i després et diré dos i dos quan fan... -Li digué amb ulls vius el seu marit.

Passava el temps cara la tele, i tot i que les escenes eren de sexe dur Pere sols aconseguia inflamar mínimament el seu globus i a penes s’enlairava.

-Hui em pense que no fem res. –Li deia Paqui.

-No ho entenc. M’he prés la píndola abans de dinar, ha passat prou temps perquè faça efecte i mira... A vore si he d’augmentar la dosi... Bé a la nit me’n prendre una altra abans de sopar i menjaré menys a vore si es cosa de la digestió...

-Què no t’ha vingut? –Preguntà Empar.

-Clar que sí, però encara tinc més ganes...

-Tu no has sigut mai de dos corregudes seguides. Què et passa hui?- Deia Empar mig esgotada per la llarga sessió sexual.

-No ho sé, però com diuen els castellans “Despatarrate Genara que aquí mismo te la clavo”. Vine cap ací...

Després d’una llarga i atrafegada sessió Empar li digué a Roger:

-Collins hui, es veu que l’aire de la mar t’ha sentat bé.

-Açò ho hauriem de repetir més sovint...-Deia Roger amb un somriure d’orella a orella.

Roger i Empar havien perdut la noció del temps i era hora d’anar a la piscina amb els altres jubilats. S’ho havien passat d’allò més bé encara que a Roger no li se n’havia anat el mal de genoll. Pot ser s’estava acostumant als antalgils i hauria d’augmentar la dosi. O pot ser, a algun altre jubilat aquella vesprada no li fera mal res.

Quin sabor tenen les teues vacances?

Les meues vacances tenen el regust amarg de les cartes d’acomiadament de les empreses. Fan gust de cua de l’INEM i de curset per a aturats. El meu futur fa olor a incertesa i a dubte, però no m’importa no m’escalfe el cap, sols importa el present, el dia a dia. Sóc jove i visc amb els meus pares, no tinc que mantindre a ningú. Tinc dos anys de vacances pagades, de mi depén aprofitar el temps o deixar-lo perdre.

Les meues vacances tenen el sabor de les classes altes amb moltes qualitats organolèptiques; tenen un sabor fort i durader a hotels de luxe, festes amb altres persones adinerades, llargues sessions de compres per les tendes més prestigioses, em puc permetre  vicis legals i il·legals. Les meues vacances fan olor a despreocupació i a la  tranquil·litat d’aquell que sap que no ha de patir per la manca de diners. Jo sóc el millor amic que tinc així que “ca u panye” i “qui tinga cucs que pele fulla”.

Les meues vacances fan olor a fum de tabac i a cuina de restaurant. No puc assaborir el temps lliure l’he bescanviat per unes setmanes de treball. Necessite  guanyar més diners per tirar cap avant. El sabor de les llargues jornades plantat servint taules i l’olor dels qui he de servir m’acompanyaran durant totes les vacances. Gràcies que he trobat un treball per poder guanyar alguns diners i anar pagant algunes cosetes materials que dec al banc i em feien pensar que era més ric del que  en realitat sóc.

Les meus vacances fan gust a piscines municipals, a horta, a descans, entreteniment, a lectures, a llargues vetlades gaudint de la frescor de la nit amb bona companyia, a bons moments compartits amb la família.

Pot ser no siguen unes vacances amb el bon sabor dels viatges o les estades als hotels... Però com se sol dir les vacances és un estat mental del que hi ha que saber traure profit.

Encara em queda els matisos a la boca de el que han sigut part de les meues vacances. Unes vacances a un país llunyà sotragat per una catàstrofe natural, unes persones que tenien poc i havien perdut tot el que tenien inclús a alguns dels seus familiars. El regust amarg del sofriment d’estes persones és persistent al meu paladar. Llargues jornades de treball convisquent amb ells amb els pocs recurssos que les ONGS els aportaven, i tot i que per a ells eren tresors d’un valor incalculable. El menjar diari no ha sigut ninguna meravella i les inclemències climàtiques que se’ls acosten degut a l’època que anem no son gens alentadores per als qui viuen baix el sotre de plàstic d’una tenda de campanya.

 Ací assaborisc el poder encendre un llum prement una claueta, obrir una clau i vore rajar aigua neta i saludable, un llit amb un sostre per poder dormir, un supermercat amb prestatgeries atapeïdes de productes comestibles i altres que no son de primera necessitat... Tenim escoles, instituts universitats on poder estudiar i llaurar-nos un futur més pròsper.  La gran majoria dels qui vivim al primer món i al país de les meravelles som afortunats, encara que el Déu consumista al qui li tenim gran devoció ens ha posat una bena als ulls, la qual no ens deixa vore que la nostra vida té tots els ingredients de la recepta de la felicitat.

El pecat dels pares no l'han de pagar els fills.

    

      Quan tenia uns set anys, una xiqueta va repetir curs i es va ajuntar amb mi i els companys de classe. Era una xiqueta de família humil, son pare no estava massa bén acabat i sa mare era alcohòlica.

     El pare treballava en l’obra, i tot que guanyava bon sou no sabien administrar-se i gastaven més del compte, a banda de tindre quatre fills sent la xiqueta la més xicoteta.

     Els xiquets sempre anaven mal vestits, feien mala olor per la manca d’higiene amb els cabells greixosos acabaven de composar el quadre. Estos xiquets, als qui els mancaven les atencions del pares, tenien a més problemes d’aprenentatge. Sempre hi ha xiquets que els costa més aprendre que a altres, però si a sa casa no fan res per ajudar-los dificilment progressaran. Tenint molta sort d’haver nascut en una bona època i un país desenvolupat eren presoners de les seues circumstàncies. Així com un presidiari amb un trage a ratlles no passa desapercebut entre el vianants, estos xiquets també estaven estigmatitzats. Els adults solien dir als seus fills: “No s’ajunteu amb eixos que son pare és un tirat i sa mare una borratxa, a més sempre van mal forjats i fan una olor que tira de cul”. No tenien amics, tan sols algun xiquet o xiqueta de família humil i desgraciats com ells. Estos xiquets, a més de patir la tristor del rebuig social i la soledat, també estaven en el punt de mira dels qui eren un poc més majors per anar a fer-los la guitza i burlar-se d’ells.

     Mals estudiats, condicionats per la una situació que ells no han triat en esta vida, una vegada cumplida l’edat per eixir de l’escola, la seua opció és posar-se a treballar on poden, deixant com a perspectiva un futur erm en quan a formació acadèmica per assolir un bon lloc de treball.

     La xiqueta que venia amb mi a l’escola fou l’única dels germans que se n’anà a viure a casa d’una tia a un altre poble, amb la finalitat de oblidar eixe trista època de la infància i començar una nova vida. Els altres continuen vivint a Montesa; un treballa a l’obra i els altres dos al camp. No sé si encara arrossegaran els complexos assolits de menuts o si ja els hauran superat, el que si que sé, és que mire cap arrere i sent llàstima per tot el que varen passar.

     Ací a Vallada també hi ha una xiqueta que enguany repetirà curs i ve d’una família un tant “rara”, doncs bé, els comentaris de les mares dels altres xiquets no són gens agradables, encara que diuen la veritat. El problema és que els xiquets que compartiran l’aula amb ella només d’escoltar els comentaris a casa la deixaran de costat, i els que a casa no escolten als pares criticar-la, també la deixaran de costat per no ser rebutjats per la resta de companys. Algú li haurà de llegir la cartilla a la mare i fer-li vore que la xiqueta no va mínimament abillada per anar a l’escola. I pot ser que els mestres hagen d’intercedir perquè algun xiquet que faça de líder del grup jugue amb ella, per a arrossegar als demés a relacionar-se amb ella i no deixar-la de costat.

     Esta xiqueta en concret no ha triat eixa família desestructurada, ni una mare que es queda curta en quan a mancances afectives. No es just que xiquets i xiquetes com està paguen el pecat que han comés els seus pares, encara que sempre ha sigut i malauradament serà així.

Paraules afectuoses

  

      Avava assegut dins l'Alaris des de Xàtiva cap a Madrid. El vagó anava quasi ple d'homes i alguna dona de negocis, jo en canvi, no cabia en el camió i m'enviaven a desmontar la fira del moble. Ben còmode al meu seient vaig fer la major part del viatge llegint.
     Davant de mí, un parell de seients, anaven un xiquet i una xiqueta d'uns deu o dozte anys. Eren germans i feien el viatge sols des de Valéncia a Madrid, allí ja els esperaven els seus pares.
     El viatge dura unes tres hores i els xiquets passat Albacete començaren a posar-se desficiosos. Fent-se la guitza l'un a l'altre insultant-se, amenaçant-se: -Quan vaja a casa li ho dire a la mare!
     Callaven i al cap d'una estona tornaven al solc. Faltaven uns quaranta-cinc minuts per arribar i a tots s'ens estava esgotant la paciència. Un home abillat amb trage i corbata li digué al xiquet amb rostre seriós i un to elevat de veu:
     -¿Por qué no te callas? -Els xiquets s'estigueren quiets dos minuts i el xiquet tornà a provocar la seua germana.
     Un altre home veient que no anva a poder llegir degut a l'aldarull que armaven va pensar que seria millor posar un poc de pau però no amb ordres ni males maneres.
     Comença a preguntar-li al xiquet com era que viatjaven tots sols amb to educat i suau. Poc  poc anà donant-li conversa i explicant-li que tenia un fill més o menys de la seua edat i un nebot que li deien igual que a ell. La conversa s'allargà fins que arribarem a l'estació d'Atoxa regnant la pau al vagó.
     Este home fent ús de les bones maneres entretingué el xiquet, el qual es va oblidar per complet de la germana i no la tornà a molestar més.
     Els nostres fills ens fan perdre la paciència fent-nos enfadar, -jo el primer-. De vegades l'únic que aconsseguim és que continuen sense fer-nos cas, però si els parlem de manera educada algunes vegades resulta que els podem dur al solc.
     Seria genial que les persones vinguerem al món amb un llibre d'instrucions baix del bràs.

El senyor de la muntanya; l'amic dels xiquets.

     Vivim una època en la que el temps lliure és un dels tresors més valuosos que tinguen. Ningú no vol dedicar el seu temps si no és a canvi de diners. Però sempre hi ha excepcions, jo en conec una.

     Sempre li he tingut simpatia, des de el primer moment que el vaig coneixer me'n vaig adonar que és una persona d’eixes que tenen un magnetisme especial. Atent en la conversa, seriós quan toca, amic dels seus amics i sobre tot ho ha sigut i encara ho és dels xiquets.
     La seua segona professió durant tretze anys ací a Vallada ha sigut la de monitor de taekwondo. Durant eixe llarg periode de temps ha tingut una dedicació molt especial cara als seus alumnes. Ha sabut guanyar-se el respecte i l'estima dels més majors així com la dels xiquets. Per als xiquets era una gràcia especial la que tenia. Sabia imposar-se quan tocava i estar de broma en el moment escaient. Pot ser un dels secrets per guanyar-se els xiquets siga la capacitat de sorprendre’s quan els xiquets li deien alguna cosa o volien que ell vegera el que feien, encara que fora una cosa insignificant. Manolo no ha perdut el xiquet que tots els adults portem dins i sabia posar-se a la seua altura.
     Moltes vegades ha hagut de posar diners de la seua butjaca per comprar material perquè els alumnes pogueren desenvolupar l'esport. Altres se'ls ha emportat a la muntanya a fer escalada o senderisme. Alguns de vosaltres segur que se'n recordareu d'haver anat de Bicorp a Vallada a peu, o d'eixes acampades als campellets i les excursions per la cova de "Pates". Quants heu anat al Barranc de l'infern o al Bercolom? Va ser un dels fundadors del Centre Excursionista Alt de la Creu de Vallada. D'açò farà uns vint-i-cinc anys o un poc més. S'ha preocupat perquè els xiquets aprengueren a estimar i respectar la natura, així com als seus companys.
     Hui la gent no volem responsabilitats. Quin adult fa ara el que ell ha fet durant tants anys? I a canvi no ha demanat res. Jo he vist la frustració al seus ulls quan ha demanat la colaboració dels pares per portar els xiquets a Bicorp per iniciar d'allí l'exida i no ha anat ningú, sols Vicent "pelegrí l'ha acompanyat moltes vegades en les seus escapades i ha hagut de fer de taxista.
     Els xiquets i adolescents creixen i aplega un moment que comencen a eixir de festa per les nits. Els diumenges ja no poden anar a la muntanya, necessiten dormir. A poc a poc van deixant de banda el senderisme i l'escalada i una altra remesa torna a ocupar el lloc que eixos van deixant buit. El sacrifici i la dedicació que ha tingut este home perquè un poble com Vallada tingueren una alternativa d'oci com la que representa el centre excursionista, no ho sap ningú i si ho saben no li donen importància.
     No passarà mai, perquè no crec que m'involucre en el món de la política, però si algun dia jo arribara a alcalde, posaria el nom de Manolo Cano a un carrer. Com això no ocorrerà, tinc l'esperança que els que estan hui en el poder llixguen estes línees i puguen tindre en compte la idea en qüestió.

No vull menjar...

    

      El dinar es gelava damunt la taula. Jo continuava amb la negativa de no voler menjar rodant el cap cada vegada que ma mare m’acostava la cullera a la boca. Ma mare estava desesperada de vore que es feia tard i jo no en treia trellat.

      -No en vulll.-Deia jo mentre amb el semblant trist acotava el cap.
      Mon pare em mirava indiferent i deia: -No passa res. No vols menjar? Doncs a l’hora de berenar més fam!
     La cullera tornava a acostar-se a la meua boca i jo continuava sense obrir-la.
      -Quines ganes tinc que complixques sis anys, a vore si fas el canvi i menges més. Tots el dies igual, açò és desesperant!! Elena, si no menges demà t’apunte al menjador, però per a tot el curs! A vore si vegent als altres xiquets menges!
     -Al menjador va Lluís Perales. –Vaig dir jo amb la meua veueta dolça i agradable.
     -Sí, ja sé que de la teua classe és l’únic xiquet que va. Però no en serà l’únic!
      Lluís Perales és un xiquet de cabell rossos amb uns preciosos ulls blaus company de la classe de primer d’infantil.
       Aii... Quants sacrificis he de fer per poder estar prop del xiquet que m’agrada!

L'ENCANT DE LA PRIMERA COMUNIO.

  

     Este cap de setmana han sigut les comunions al poble. La celebració de les comunions no pot caure en una data millor. Comença a fer calor i les mares dels xiquets i xiquetes van totes de vint-i-un botons. Trages, que encara alguns porten jaqueta, mostren i remarquen els atributs de les belles models. Vestits vaporosos que desperten la meua imaginació i alimenten les fantasies més íntimes.
 Jo anava  tot el matí amb el ciri ben ert dissimulat per les meues vestidures i un  somriure dibuixat al meu rostre de vore tanta sensualitat. La gent deia: -mireu com està de content hui el retor de vore l’església  plena.

Mikrokosmos.

   
      Vaig rebre una grata sorpresa quan vaig saber que Àngel havia escrit un poemari i l’havia publicat.



     Cal dir que a Àngel el vaig conéixer quan va estar de mestre d’anglés en un curset per a treballadors dels que promou l’ajuntament. Àngel és educat, elegant, molt culte i tranquil. En la parla és moderat amb una tonalitat i cadència que fan agradable i amena la seua oratòria. Quan vaig saber que havia publicat un poemari vaig pensar que pagava la pena llegir-lo només per ser d’ell, ja que és una persona que posa molt de la seua part en allò que fa. És d’eixes persones que encara que només hi haja una persona que valore el seu esforç ja es dona per satisfet.


      Mikrokosmos és un pomaeri estructurat en cinc parts, les quals van correlatives donant un sentit de continuïtat com si d’una novel.la es tractara. Temes com l’oratòria la vida i la mort, l’amor i el desamor –dualitats que formen part de la vida queden reflectides en estos poemes-. Sentiments que es desencadenen en la vida, dibuixats en parules en el llenç de la poesia. Queden reflectides les vivències d’un ànima sensible i també les que ha pogut observar a la nostra societat.


      Els poemes de Mikrokosmos afloren del llibre com papallones multicolors envoltades per una flaire de tarongina. A poc a poc, van penetrant en l’ànima del lector al temps que van fent-lo pensar en les idees que vol transmetre el poeta. En algun cas pot donar a diverses interpretacions fent encara més lloable la bellesa dels textos, al cap i a la fi eixa és una de les particularitats de la poesia. Poemes breus com el haiku –poemes japonesos de tres versos que no per ser curts careixen de gran valor literari. Poemes fàcils de llegir i de comprendre que es convertixen en una delícia per als èsperits que ens deixem seduir per la bellesa.


     Ací vos en deixe un de l’estil haiku, perquè vejeu un poc la línia de treball.




Haiku I


Vespreda de diumenge


mirant l’alt precipici,


dubtant si llançar-me.




Si teniu interés en seguir els textos d’Àngel ho podeu fer al seu blog: elblogdeangelcompany.blogspot.com El seu llibre el trobareu ací.


Feliç lectura.

Per sempre jove.

     En l’última reunió de companys d’universitat tots compartien la mateixa preocupació; haver superat la barrera dels quanranta anys.
     Jo en canvi no em preocupe pel pas del temps, a més tots comentaven que continue tinguent diuit anys.

Homes llop.

La transformació d’un ésser humà qualssevol en un monstre a conseqüència de la mossegada d’una criatura que apareix les nits de lluna plena ha inspirat el septim art per llançar al mercat un elevat nombre de produccions. Sens dubte la figura de l’home llop també ha inspirat alguna creació literària.




Pareix ser que la licantropia està inspirada en la malaltia vírica  anomenada hidrofòbia. La malaltia es transmitix a través d’una mossegada, a més en altres èpoques en que no hi havia vacunes la “ràbia” era temuda ja que acabava provocant la mort de la víctima. Jo coneixia una dona que en el primer terç del segle passat va ser testimoni d’un xiquet que havia sigut mossegat per un gos rabiós. Passat el temps d’incubació el xiquet manifestà la malaltia i el van haver de sacrificar per evitar-li sofriments.





Avui en dia al•legòricament parlant trobem altres casos de licantropia. Són els joves els qui poden patir la mossegada convertint-se en un més de la manada. En qualssevol lloc poden trobar un “homellop” que els puga oferir algun tipus de substància il•legal, la qual una vegada provada por incitar el consum en repetides ocasions, especialment en les nits de cap de setmana o festes senyalades. El individu en qüestió canvia els hàbits i els costums, li canvia el caràcter, de vegades canvia d’amics, altres no. La seua conducta fa patir els pares i a altres persones del voltant però ell no se n’adona, ell és feliç amb la transformació que ha assolit quasi sense adonar-se’n. Si la malaltia s’estén durant molt de temps la transformació cada vegada és més acusada i més difícil la curació. En alguns casos,la pròpia mare ha arribat a desitjar la mort del seu fill. Com de dolorós ha de ser per a una mare perdre un fill? Quin calvari deu passar eixa mare per desitjar-li la mort? Es clar que això són casos aïllats, sobre tot, en casos d’addiccions a drogues dures com la heroïna, són la generació perduda, eixa gent que ha patit la desinformació al respecte i s’ha deixat seduir per la moda del seu temps. Però una vegada patida la transformació alguns han pagat amb la seua vida.



Sempre hi ha qui ha sabut reaccionar a temps i donar marxa enrere Els homes llops per curar-se havien de recórrer a una planta que creixia en el Tíbet, els moderns ”homesllop”, també poden curar-se, però només si ells volen i amb molta voluntat. Per això el millor és no deixar-se mossegar i evitar la caiguda. Cal fomentar alternatives d’oci i culturals perquè els adolescents i joves tinguen la ment i el cos ocupat en activitats sanes i il•lustratives. Els pares farem tot el que estiga al nostre abast perquè els nostres fills no caiguen en el món de les drogues, encara que per molta informació, i bona educació que els donem ells de vegades faran el que fa el grup, i arrossegats per la moda i la tendència del moment, potser, tinguen els seus flirtejos en major o menor mesura. La realitat és que la llavor del mal resulta pràcticament impossible d’eradicar i cada vegada pareix que està més instaurada en la nostra societat. Nosaltres com a pares ens alegrarem quan els nostres fills freqüenten el què per a nosaltres ens pareixeran bones companyies, però, els avatars del futur ningú no els coneix. Esperem que els nostres fills en un futur no caiguen en les urpes dels homes llop.

.