El fantasma dels somnis.

El siguiente texto está en valenciano y un poco más abajo en castellano.

Degut al mal temps que ha fet estes Pasqües he tingut més temps lliure i l’he invertit en submergir-me en una  de les lectures pendents que tenia; El fantasma dels somnis de Ramón Cerdà. La segona novel·la de la trilogia basada en fenòmens del més enllà, tinguent en esta de base els viatges astrals.

Oliver un escriptor prestigiós, el qual veu com la seua vida sentimental està apunt de naufragar sota les embranzides de la monotonia i el desencant, es assassinat en el moment que està apunt d’enllestir la seua última novel·la, la qual pareix ser la més prestigiosa de la seua carrera. Una vegada mort el seu esperit no acaba d’abandonar este món i serà quan per mediació de Consol, -un espiritista que també ix a l’anterior novel·la L’habitació de les papallones- amb qui mantindrà temporalment el contacte en este món fins que no complixca la seua última missió.

En un segon plànol s’hi troba la història dels negocis bruts d’uns forns crematoris a la ciutat de València i l’obscura i complicada vida de cadascun dels personatges. La història ens du a la ment la pel·lícula Ghost, encara que si esta fora portada a la gran pantalla seria més exitosa. La trama dona voltes inesperades que desconcerten el lector i com no, de vegades, les aparences enganyen. Ramón Cerdà ha sabut magistralment conjuminar les actituds amb les circumstàncies de cada personatge per fer que a estos se’ls  aparega el fantasma dels somnis;  ni més ni menys que el sentiment de culpa que pot pesar sobre cadascun de nosaltres en determinades actuacions que hàgem fet en el passat.

 Amor, odi, zels, traïcions, egoisme, mentides són algunes de les emocions reflectides en esta història que podríem catalogar de psicothriller, tot i que, El fantasma dels somnis te trets de les novel·les de  Stephen King, també hi ha pinzellades de filosofia i algunes metàfores que tenen una semblança aLas esposas felices se suicidan a las seis de la tarde.  Hi trobarem els sentiments i les passions més grans i els més baixos del ésser humà  Una història que ben bé narra el complicat món de les relacions humanes i el seu comportament. Una novel·la amb un poder d’atracció adictiu que no deixarà indiferent al lector.

Feliç lectura.

  Debido al mal tiempo que hizo estas Pascuas, he tenido más tiempo libre y lo he invertido en sumergirme en una de las lecturas pendientes que tenía, El fantasma de los sueños de Ramón Cerdá. La segunda novela de la trilogía basada en fenómenos del más allá, teniendo de base los viajes astrales. 

Oliver, un escritor de prestigio, el cual, ve como su vida sentimental está a punto de naufragar bajo la tempestad que ocasiona  la monotonía y el desencanto, es asesinado en el momento en que está a punto de terminar su última novela, la que parece ser que será la más prestigiosa de su carrera. Una vez muerto, su espíritu no acaba de abandonar este mundo y será cuando por mediación de Consuelo (un espiritista que también aparece en la anterior novela La habitación de las mariposas), con quien mantendrá temporalmente el contacto en este mundo hasta cumplir con su última misión. En un segundo plano se encuentra la historia de los negocios sucios de unos hornos crematorios en la ciudad de Valencia y la oscura y complicada vida de cada uno de los personajes. La historia nos trae a la mente la película Ghost, aunque si ésta obra fuera llevada a la gran pantalla sería más exitosa. La trama da giros inesperadas que desconciertan al lector, y como no, a veces, las apariencias engañan. Ramón Cerdá ha sabido magistralmente aunar las actitudes con las circunstancias de cada personaje para hacer que a estos se les aparezca el fantasma de los sueños, ni más ni menos que el sentimiento de culpa que puede pesar sobre cada uno de nosotros en determinadas actuaciones que hayamos cometido  en el pasado.
 Amor, odio, celos, traiciones, egoísmo y mentiras son algunas de las emociones reflejadas en esta historia que podríamos catalogar de psicothriller. Aunque, El fantasma de los sueños tiene rasgos de las novelas de Stephen King, también hay pinceladas de filosofía y algunas metáforas como la que encontraremos en el texto las esposas felices se sucidan a las seis de la tarde. Texto que narra una gran verdad de nuestra sociedad. Los sentimientos más grandes y las pasiones más oscuras del ser humano se barajan en la trama. Una historia que narra el complicado mundo de las relaciones humanas y su comportamiento. Una novela con un poder de atracción adictivo que no dejará indiferente al lector.

 Feliz lectura.

Crònica d'una marxa de muntanya.

Per agrandar el tamay de la lletra Ctrl i fer rodar la rodeta del ratolí.

Pot ser era una bogeria presentar-se a la marxa de muntanya de la la font amarga-les Salines, però una vegada inscrits no anàvem a renunciar-hi. L’entrenament que portàvem acumulat el meu company i jo, era de 9’600 km. Amb un desnivell de 228m, el qual l’havíem fet el diumenge anterior en una ruta senderista per Vallada. La sort que teníem era que la marxa era caminant i eren 17 Km. Tot i que deien que l’havien retallada un kilòmetre o dos. La cursa ja era per a més valents, 21 Km.

Nosaltres havíem arribat amb la idea de caminar i córrer un poc per on poguérem. Faltaven uns minuts per a les huit del matí i des de la carretera, a la banda dreta, es veia el conreu de gent a l’antiga fàbrica de paper, començaven a acudir els primers participants per arreplegar els dorsals. Aparcarem el cotxe a l’entrada de Vilanova de Castelló. Només teníem que seguir la gent que per baix del pont de la carretera s’enfilava a la zona d’eixida. Després d’arreplegar els dorsals i deixar les samarretes commemoratives al cotxe ens untarem bé els braços, la cara i bescoll amb crema protectora per al sol. Jo portava un traget d’atletisme amb publicitat de la pàgina web del meu company. Un mocador negre amb mostres blanques al cap , per protegir la calba dels rajos del sol i dos bastons de senderista. Juanvi portava unes malles curtes i una samarreta de manega curta tècnica de mizuno i per a l’ocasió dos bastons de senderista acabats d’estrenar. Al cap no va voler posar-se res per protegir-se la calba. Cal esmentar que Juanvi estava com a col·laborador de la prova, ja que té una tenda d’esport especialitzada en runing.

Es respirava un agradable ambient, hi havia cares conegudes de Canals. I per la part de Juanvi, nombrosos clients. Decidirem posar-nos pel principi amb idea de trotar un poc mentres poguérem...

“Qui m’haurà manar a mi ficar-me en este embolic, Juanvi amb els lligaments trencats del genoll no podrà fer meravelles, i jo... Quan de temps fa que no ixc a córrer? Entre la faena, el camp, les obligacions familiars... Bé en acabar-la prou”. M’entre rumiava els meus pensaments, una cara coneguda de Canals em somreia i em saludava.

-Tu també per ací? Saps? El meu cunyat l’any passat quedà segon en la cursa i enguany vol quedar el primer està fort com un roure...

Després d’uns moments de conversa ens preparàvem. La prova anava a començar. Podíem haver gaudit de la marxa en un pla tranquil i relaxat, acoblant-nos a qualssevol grup de dones o coneguts. Millor amb dones... Jo sóc del parer que una conversa amb una dona simpàtica, que es mostra atenta i a més et somriu, és un dels xicotets plaers de la vida. Però el nostre esperit competitiu ens negava cap alternativa. No és que en el passat hajam  sigut estreles d’elit, però em fet alguns pinets en algunes competicions.

Comencem trotant amb els bastons a les mans. El bidonet d’aigua que porte al cinturó em molesta i prompte l’agafe amb la mà. S’acaba l’asfalt i ens desviem per un barrancó. Juanvi ha d’anar amb compte amb les baixades no acabe fastidiant-se un genoll. Em perdut de vista als tres primers, a mesura que ens endinssem en el barranc decidim caminar. Les canyes ens envolten pels dos costats. El barranc és preciós.

-L’any que ve vinguem en un pla més relaxat i portaré la càmera de fotos i la de vídeo, açò és una passada.

El que per a mi és una passada amb canyes, algun bassal que altre i una agradable frescor, per al meu company acabaria sent un poc pesat.

-Mira, ja m’he cansat de botar bassalets, vaig a provar les esportives, a vore si entra o no l’aigua. –Juanvi estrenava esportives amb la finalitat de testar-les.

Arribarem a una gran penya i una cinta ens barrava el pas. Juanvi seguint les cintes s’enfilà per una sendeta, jo més curiós vaig passar per baix la penya i vaig descobrir l’engany.

-No! Que per ahí no és! És per ací!- Em deia Juanvi.

-Estàs segur que era per ahí? -Li deia jo al eixir-li al davant.

-Que pendons són...

-Ei! Els de darrere! Passeu per baix la roca i avançareu.

Pel barranc ens passaren alguns marxadors amb bon pas, un xic i una xica, un jove amb el cap rapat amb un gosset menudet...

El barranc arribava a la fi. Una cadena feia de barana per poder passar per la dificultosa senda. Començàvem l’ascensió.

Juanvi bescanvià unes paraules amb Rafa un client  de Vilanova de Castelló que estava en l’organització. Em quede mirant-lo...

-Fotre! Tu treballaves al magatzem de taronges de Muñoz... Jo a tu et conec!

-Doncs jo de tu no me’n recorde...

-Ves tu davant que ara t’alcance.-Li vaig dir a Juanvi.

Rafa finalment em reconegué i jo vaig continuar la meua marxa... Ara em tocava córrer per agafar a Juanvi.

-Buf sort que he agafat els bastons, sinó amb el genoll fotut no sé com haguera quedat jo hui. Per a baixar van bé però es que per a pujar també.

L’ascensió continuà fins arribar a un bancalet on hi havia unes pruneres.

-Mira! Les xiques que ens havien deixat darrere en el barranc! Anem amb elles o què? – Li vaig preguntar a Juanvi.

La seua resposta fou començar a trotar i amb veu un poc gay Juanvi els digué:

-Hola xicas ja estamos aquí!

-Collins! No deien que la Ribera era plana? Ja ho veig jo, ja!-Els vaig comentar.

-Si i el que ens queda!

“Comencem a baixar, que guai. Anem a recordar vells temps, No, millor espere a Juanvi.” El tram més fotut passa però no puc evitar la temptació  i em deixe caure amb al trot. Els bastons em sevixen d’estabilitzadors en alguns llocs. Un fotògraf m’espera amb la seua càmera.

Els nostres músculs no estan acostumats a tant d’esforç i no podem córrer tot el temps. Costera amunt caminem.

-Vols Beguda isotònica? –Li oferixc a Juanvi després de beure jo.

Juanvi havia agafat suplements en pols per a barrejar amb l’aigua dels avituallaments, jo vaig estimar més agafar beguda isotònica. Pese 78 Kg, però sóc molt suador, Juanvi en canvi pesa quasi vint Kg més i no sua tant.

Arribem dalt d’un cim on hi havia un xic de l’organització per indicar-nos que la baixada era perillosa.

-Xe! Per ací no donen llonganisses i botifarres per esmorzar?- Li vaig dir amb un somriure als llavis.

-No, i la cassalla se l’han acabada els meus companys. –Respongué ell-.

-Tu també tens mèrit, també, d’estar ací aguantant el sol sense cap ombra. –Li digué Juanvi.

Continuarem el descens. Al fons es veia una paradeta protegida per l’ombra d’un tendal. Un policia municipal i tres o quatre persones més repartien aigua, beguda isotònica, dàtils, plàtans a trocets i taronges fetes a talladetes xicotetes.

Xuclarem amb avidesa un parell de gallons de taronja i vaig repostar el bidonet amb beguda isotònica.

Al moment arribaren una parella de xicons.

-Heu fet tard! Les llonganisses ens les hem menjades nosaltres.

-Xe quina llàstima, una altra vegada serà!

Continuarem el descens per un camí enquitranat. Novament una cinta groga i un xic de l’organització ens barraven el pas.

-Aneu amb compte amb la baixada. –Ens avisà.

Trencarem a la dreta mentre Juanvi amb més precaució baixà a poc a poc. Passem el tram i arribem a la font Amarga o vaig aprofitar per mullar-me els braços i la cara.

En un descens torne a anar jo davant quan arriba Juanvi li dic:

-Vaig a donar-te la comunió.-Mentre treia un paquetet amb dues galetes dobles farcides de xocolate.

-Xe també portes galetes al cinturó!

-Sí! I aspirines per si de cas. En vols una o no?

-No, que ja saps que el xocolate em fa el cos agre.

-Home per una no passa res, ara que si no en vols més part.

Continuem el descens. Gaudixc com un infant, quant de temps sense fer el cabra.

En un tram ens ajuntem amb els corredors. M’afegixc a la fila i mantinc el ritme. Estes curses de muntanya són molt més divertides que les d’asfalt, l’únic que cal es preparar-se un poc. Comencen a fallar-me les forces costera a munt. Decidixc parar i esperar a Juanvi. M’arrime a un costat mentre per la senda van passant corredors. Alguns m’ignoren un es queda mirant-me i li dic:

-Vaig a fer una cigarreta.

-Però no faces molt de fum, eh? –Em contesta amb un somriure.

Arriba el meu company.

-Ala anem!

-Xe però que tenien eixes galetes? Has fet dòping?

-Home clar! A tu que et sembla.

La cursa transcorre d’allò mes animada. Varem tindre molta sort d’anar protegits per les ombres dels pins, les quals suavitzaven la temperatura.

Torne a adelantar-me fins un punt d’avituallament.

-Vinga Santiago! A recuperar!

El simpàtic xic de l’organització m’indica que m’acoste a beure. Per un moment em quede mirant-lo per si el coneixia... “Ostres clar si port el nom al dorsal”

-Va Santi que et passen tots!

La veu em resultà familiar, era Joan, un xic de Vallada contractat per l’organització per portar l’ambulància.

-Vaig a agafar forces i esperar Juanvi que ve darrere. Es que te un genoll fotut i costera avall no pot apretar.

Em crida l’atenció un xic amb el cap rapat amb un gosset, era el que ens havia passat pel barranc. Bescanviem unes paraules fent al·lusió al animalet... Juanvi ja arriba, carrega les piles i continuem.

-Quedarà molt o què? Ai! Que jo ja tinc quaranta anys! Encara que tu no.

-No a mi encara me’n falten quatre. –Li vaig contestar.

Una banda de música amenitza la prova tocant al mig del pinar. Tot un detall que donava una nota de diversió. De sobte Juanvi solta un esternut.

-Ai l’al·lèrgia de Déu! Ja anem!

-Vols un mocador de paper?

-També portes mocadors?

-Home clar per si m’entren ganes de pondre...

-Ei! I alibú per si t’escaldes també?-Em preguntà amb to divertit.

-No! Això ja ho porte posat de casa. –Li vaig contestar entre rialles.

Algun tram el fem amb una dona que feia com nosaltres, corria, quan es cansava caminava. Ens deixava darrere, després li tornàvem a passar i així anàvem. En les costeres avall ens adelantàven corredors de la cursa.

L’últim punt d’avituallament ja queda poc. Segons ens indica un home de l’organització queda un kilòmetre i mig. Amb més ànim que forces decidim trotar un poc. Un grup de dones de Vilanova de Castelló que van caminant ens saluden pel nom al passar. Tornem la salutació i continuem al trot.

Quan anàvem caminant ens passa un corredor de Vallada, “Massianet”.

-Anem amb ell!- Diu Juanvi.

Corríem cadascun a un costat.

-Pareguem els guardaespatlles amb els bastons. –Digué Juanvi.

Ja ens acostàvem a la meta. El primer en xafar la catifa fou Massianet, després Juanvi i jo un segon darrere. No va estar malament. De la classificació de la marxa a peu el meu temps fou 2:33:03 en la 16 posició.

Agafarem un entrepà de blanc i negre, una ampolleta d’aigua, una malla de taronges i un potet de fruita en conserva. Quan acabarem d’esmorzar anàrem vegent cares conegudes com la de Boils de Vallada que també va córrer la cursa i la de Paco de Canals, el qual, volia vore com havia quedat el seu cunyat.

Passarem un matí molt entretingut i divertit, entre comentaris jocosos i alguna que altra broma. Un deu per a l’organització i el meu sincer agraïment per a tots els que varen fer possible la realització d’esta prova.

Xocolate.

     La devoció que sent pel xocolate em vé des de ja fa temps, sobre tot quan estava fent la mili. Ai! Quins temps aquells que compartiem el que teniem com bons companys i ens posavem les botes mentres veiem una pel.licula de vídeo. De vegades el seu aroma en fa viatjar en el temps i em du a la memòria tots aquells bons records. M'agrada molt  l'olor que fa quan el calfes i mentres es desfà, el bon sabor de boca que et deixa després de consumit.
     No és que siga adicte, però m'agrada molt. Després d'algunes menjades sol apetir-me. Alguna vegada a l'hora de berenar hi ha qui no menja i fuma tabac, altres berenen i jo alguna vegada em delecte amb el xocolate.
     Xocolates n'hi ha de moltes classes i de moltes parts del món. A mí m'agrada probar-los tots. També, com en tot n'hi ha de diferents qualitats i preus. És com tot, només cal saber on buscar per trobar el millor. Jo no és que siga un sibarita però com he esmetat abans, un que m'agrada molt és el  pur que s'empra per a cobertures de repostería, tot i  que, el que  més m'agrada és amb llet i amb ametles, i per excel.lència el suïs. I a tu, quin xocolate t'agrada?

Confese, de Ramon Cerdà.

Novament m’he sumergit en la adictiva i seductora narrativa de Ramón Cerdà. Esta vegada l’obra és Confieso. De vegades les portades dels llibres ens diuen molt del que hi ha al seu interior i en esta la porta ens diu molt. Sexe, un crim, una confessió...

El protagonista de la nostra història és un prestigiós escriptor que està escrivint una novel•la en la que es barreja la realitat i la ficció. La finalitat és que el lector no sàpiga esbrinar què és veritat i què no. La relació amb la seua dona és un tant diferent a el que és habitual decidint posar-li un detectiu privat amic d’ell perquè seguixca tots els seus moviments. Un succés inesperat entrarà a formar part de la novel•la en construcció i les coses acabaran donant un gir inesperat.

Una novel•la que podria estar en els catàlegs de negra amb pinzellades eròtiques i marcadament psicològica, alguns trets filosòfics i com no sempre fent una foto de la nostra societat i alguns problemes actuals, en este cas matrimonials. Com que sempre s’ha dit que a grans mals, grans remeis, arran del remei va teixint-se la història ambientada en València  i una part d’ella en Segòvia. Molt ben ambientada i narrada amb un estil àgil i concís.

En este psicotriller Ramón Cerdà torna a mostrar-nos com son de complicades les ments humanes i les diferents pautes de comportaments, a més entre línies podem llegir el clar missatge de que tot allò que fem afecta els demés, sobre tot el que estan més prop o en contacte amb nosaltres. De vegades cercant la nostra felicitat des d’un punt de vista egoista no som conscients del mal que podem ocasionar.

Una novel•la curta però captivadora des de la primera línia. Confieso, en la part final, és comparable a un riu d’aigües turbulentes en el que nosaltres anem surant i lluitant contra els obstacles, però la corrent és més forta que nosaltres i no podem fer altra cosa que deixar-nos arrossegar cap al final inesperat que de segur trenca els esquemes que teníem en ment. Molt recomanable per a un cap de setmana  plujós en el que el calor de la llar ens convida a romandre còmodament asseguts al sofà.

     Nuevamente me he sumergido en la adictiva y seductora narrativa de Ramón Cerdá. Esta vez la obra es Confieso. A veces las portadas de los libros nos dicen mucho de lo que hay en su interior y en esta la puerta nos dice mucho. Sexo, un crimen, una confesión ...

El protagonista de nuestra historia es un prestigioso escritor que está escribiendo una novela en la que se mezcla la realidad y la ficción. La finalidad es que el lector no sepa averiguar qué es verdad y qué no. La relación con su mujer es un tanto diferente a lo habitual decidiendo ponerle un detective privado amigo de él porque siga todos sus movimientos. Un suceso inesperado entrará a formar parte de la novela en construcción y las cosas acabarán dando un giro inesperado.

Una novela que podría estar en los catálogos de negra con pinceladas eróticas y marcadamente psicológica, algunos rasgos filosóficos y como no siempre haciendo una foto de nuestra sociedad y algunos problemas actuales, en este caso matrimoniales. Como siempre se ha dicho que a grandes males, grandes remedios, a raíz del remedio va tejiendo a la historia ambientada en Valencia y una parte de ella en Segovia. Muy bien ambientada y narrada con un estilo ágil y conciso.

En este psicotriller Ramón Cerdá vuelve a mostrarnos como son de complicadas las mentes humanas y las diferentes pautas de comportamientos, además entre líneas podemos leer el claro mensaje de que todo lo que hacemos afecta a los demás, sobre todo lo que están más cerca o en contacto con nosotros. A veces buscando nuestra felicidad desde un punto de vista egoísta no somos conscientes del daño que podemos ocasionar.

Una novela corta pero cautivadora desde la primera línea. Confieso, en la parte final, es comparable a un río de aguas turbulentas en lo que nosotros vamos flotando y luchando contra los obstáculos, pero la corriente es más fuerte que nosotros y no podemos hacer otra cosa que dejarnos arrastrar hacia el final inesperado que de seguro rompe los esquemas que teníamos en mente. Muy recomendable para un fin de semana lluvioso en el que el calor del hogar nos invita a permanecer cómodamente sentados en el sofá.

     

Lletres de la nostra terra: Memòries del paradís.

Quan vaig saber que Francesc Belda i Tortosa havia estat guanyador del premi de Narrativa Curta “25 d’abril” Vila de Benissa 2010 amb la novel.la Memòries del paradís, el llibre va passar a la llista de les lectures pendents. Ara quan les circumstàncies m’ho han permès l’he llegit i veig que no debades el llibre ha guanyat un premi.

Memòries del paradís és un mosaic  d’històries acumulades en la memòria de l’autor. Una obra bucòlica, la qual ens mostra la vida al món rural i també al poble de Vallada. Un espill que des d’el punt de vista d’un xiquet ens mostra una forma de vida molt diferent a la que tinguem avui, ni millor ni pitjor, simplement diferent. Els esforços, les dificultats, la convivència, les tradicions conreades al llarg del temps. La convivència i el respecte de l’home amb la mare natura i esta el paper que té com a mestra. Les reflexions i les preguntes que ens fa l’infant als lectors fan que la lectura siga sossegada i agradable, com si d’un licor d’alta qualitat es tractara que cal anar assaborint i deixar reposar en el paladar de la nostra ment per anar traguent tots els matisos i les qualitats, que en este cas no són organolèptiques, sinó filosòfiques. Una forma de vida lliure de la moderna malaltia anomenada estrés, en la que el sol marcava la durada de la jornada i les estacions les activitats a realitzar en el camp. La senzillesa d’un estil de vida en la que amb poc la gent era feliç i no tenia eixa ansietat per anhelar allò que tenen els qui són més rics. Veien la vida des de la perspectiva  de conformar-se amb el que tenien i viure tranquils.

Un homenatge al món rural i a un estil de vida en llibertat que tenia els dies comptats. La societat i la llei de selva han anat fent que eixa forma de vida no tinguera futur i cada individu lluitara per assolir un bon lloc de treball, entrant en la competició a la que ens enfrontem els humans dia a dia.

Un plaer per als nostàlgics d’este passat no tan llunyà en el que poden vore els seus avantpassats integrats en el paisatge, tot i que no cal ser de Vallada, ja que la història sent real, haguera pogut passar igual a qualssevol indret del nostre territori. L’obra té la particularitat d’estar formada per capítols molt curts i en cada capítol una historieta diferent. Podent-se llegir tot seguit o saltejat. La seua narrativa descriptiva compaginada amb l’acció escaient fan que la lectura siga molt àgil i entretinguda, agradant tant als amants de les més refinades descripcions, com als lectors que busquen l’acció en les escenes.

Un llibre molt recomanable que de segur vos farà passar unes agradables estones. I per què no? Tal vegada vos duga a la memòria els vostres avantpassats i eixes històries que vos contaven quan éreu menuts.

Olives a mitges.

Per aumentar el tamany de la lletra Ctrl més rodeu la roda del ratolí.
Al final del text hi torbareru un comentrari explicatiu del final del relat.

Eixe any les oliveres manzanilles de  Pere  no en tenien ni per als pardalets, ja que havien entrat en un procés de fructificació anyívola i treballaven un any sí un no. Les del sogre degut al fongos del repilo havien perdut la fulla a finals de l’hivern i entre totes no tindrien ni un sac d’olives. Així que acceptà de bon grat l’oferta d’arreplegar a mitges les del seu veí Francesc.

Francesc tenía cincuanta-i-pocs anys. Era més gos que un portal, amic del faena fuig i menjar acosta’t. Treballava en les oficines de correus de València. Donat que feia poc exercici estava gros com un sac. Els caps de setmana, quan anava al poble, tampoc era molt amic de cremar calories. Així que un dia que coincidí amb Pere a la porta de casa, comentant de la proximitat de la collita de les olives, s’assabentà que eixe any Pere no tindria oli ni per fer una amanida. Li faltà el temps en proposar-li si volia fer les d’ell a mitges. Eren cinquanta oliveres situades en l’ombria de la serra Grossa en una escala de llastres que sols tenien una filada per bancalet.

Després d’anar a vore el tros i alfarrassar de 650 a 700 quilos. Pere acceptà. Les olives les portaria a l’almàssera del poble d’on els dos eren clients. Les despeses les pagarien a mitges i l’oli que eixira a repartir entre els dos.

Pere al contrari que Francesc, havia estat educat amb les màximes de “qui no treballa no menja” i “a donar-se aire que la processó és llarga i el ciri curt”.  Calia aprofitar els dies de les vacances de Nadal per fer les olives i acabar com més prompte millor. L’únic problema és que la seua dona eixe any que no tenien olives volia descansar i es negà en ajudar el seu marit en la tasca que havia agafat. El seu fill de deu anys tampoc estava per ajudar a son pare i tampoc hi volia anar. Així que el primer dia a les huit del matí quan la claredat del dia començava a guanyar-li la batalla a la nit, Pere arribava al bancal. Descarregà la furgona i començà a pujar els atifells per la costeruda senda. Hauria de fer tres viatges per pujar-ho tot a la llastra de dalt; un amb la màquina vibradora, la vara i els cabassos, un altre amb les teles i almenys un paquet amb tres caixons d’eixos de collir taronges per anar envasant les olives i el tercer per portar el garbell per separar les olives de les fulles.

Quan acabà de fer el tercer viatge, tot i que les herbes estaven cobertes per una manta de rosada blanca, a Pere ja li molestava la jaqueta. Estengué les teles de 8x5 metres, una a cada banda de l’olivera, per subjectar-les a la soca emprà dues pinces d’al.lumini de les que s’utilitzen en els mercats per subjectar els tendals.

“Recollons i quin gorrinet està fet este Francesc, no ha llevat ni un rebrotí de les soques, encara sort que porte les pinces i les teles es mantindran ben fermes.”

Li tirà cordà a la màquina i es disposà a tirar olives amb la màquina vibradora. El llarg pal ho tenia difícil per sacsejar les rames desitjades. Les oliveres feien un parell d’anys que no s’havien esporgat i semblaven argelagues d’atapeïdes de rames i secalls. Pere a més tenia un altre inconvenient, eixe any les olives estaven molt fortes i costaven molt de tirar.

“Refotre si no cauen, tampoc podré fer-los el monyo. No passa res. Sort que porte la vara. Les faré estil andalús. Sinó, haver-les podat com toca”. Per a fer-los el monyo, com deia ell, portava uns rasclets; una mena de rastells xicotets de plàstic, un poc més amples que la mà. Per poder arribar un poc més alt amb ells els havia acoblat un mànec de fusta de trenta centímetres de llargària.

Pere, a varades, començà a barallar-se amb la primera olivera. Arreplegà un poc les teles per no perdre les olives pel bancal i les arrossegà al segon arbre.

“Xe, xe, mira que no tirar ni un poc d’herbicida. Tot ple de brosses i alguna que altra argelaga. Només em falta foradar les teles i que m’ixca la festa cara”. Pere només feia que rondinar. No portava ni mitja hora i ja anava amb el cap calen i el peus gelats. Recordava les paraules del seu avi. “L’hivern és millor que l’estiu. En hivern t’abrigues, si tens fred treballes més depressa i entres en calor. En l’estiu per molta roba que et lleves sempre patiràs calor”.

En eixos dies pegaria dos bacs, el primer no tardaria molt en pegar-lo. A les deu estava més blau que un lliri, així que  se’n baixà al cotxe a donar bon compte d’un entrepà de pernil amb formatge. Quan acabà d’esmorzar li telefonà a la seua dona per vore si s’ho havia repensat i anava a  pujar a ajudar-lo. Però malauradament la dona continuava amb la negativa i encara li espetà. “El que havies d’haver fet es no haver-les agafat i que se les havera fetes ell”. Pere cabrejat, li digué a la seua dona que no l’esperara a dinar que ell portava berena per a tot el dia. Ell era el marit que més manava de tots els del poble, ara també era al que menys cas li feien en casa.  El seu aspecte de xic dur contrastava amb la seua personalitat. Els cabells bruns sempre ben retallats, la barba d’una setmana ben perfilada i per a conduir o anar pel carrer quan feia molt de sol vestia els seus ulls amb unes ulleres de sol platejades amb cristalls d’efecte espill. D’eixes que et reflectixes en ells quan mires als ulls al teu interlocutor. Mai havia aconseguit imposar la seua voluntat a la de la seua dona i en esta ocasió tampoc. Sens dubte estava fet un calçasses.  Així que no tenia més collons que aguantar-se i continuar la feina.

Quatre dies portava reballat per eixes llastres treballant al estil tradicional; de sol a sol i menjant en el camp. Ara per fi sols li quedava  l’última llastra, després de dinar apretaria un poc el ritme per vore si ho acabava eixe dia i no empastava el matí de l’endemà.

“Fotre i quina manera de bregar. El tio este ho té ple de pedres. No ha llevat ni una sulsida. Doncs a mi no em molesten, que es lleve ell les pedres.  Quan arreplegue l’oli el valoraré i de la paga extra traure els diners del banc. Eixos seran per a mi, per poder anar al bar a esmorzar i per fer-me quatre cerveses amb els amics”. A Pere li agradava anar al bar els caps de setmana per fer un poc de vida social i entre setmana a esmorzar tots els dies. Estos últims mesos degut a la crisi i a la manca d’hores extres ja no hi podia anar tant sovint. Quan tocava apretar-se el cinturó...

Pere es trobava enfilat dalt de l’olivera. Un peu ací l’altre allà feia equilibris metre amb el rasclet tirava les olives de la part central de l’olivera. “Xe, si no paga la pena. Pot ser la meua dona tenia raó. Jo havera estat millor amb la meua dona i el meu fill fent excursions... A València, a l’albufera, a la Font roja... Agafant la berena de casa amb pocs diners ho haverem passat d’allò més bé i ens haverem evitat alguna que altra discussió. De vegades fem esforços per  guanyar diners i aconseguir determinades coses i l’únic que fem és amargar-nos l’existència, complicar-nos la vida, esclavitzar-nos perdent bons moments i situacions que amb pocs diners ens poden fer molt feliços. De vegades les coses mes senzilles son les més plaents, tot i que no sabem veure-les. Quines ganes tinc d’acabar esta olivera, la última, ja tenia ganes. Ara a garbellar-les, carregar la furgona i m’espera el refresquet. A fer cua en l’almàssera. A vore si encara pese hui o em quede a tall per a demà. Després, a descarregar la furgona. De la furgona a la bascula, de la bascula al ascensor, del ascensor dalt i després al racó que em toque. Este almasserer ja podria mecanitzar un poc el negoci. Per rematar, com que no em fa anàlisi del rendiment no em puc fer comptes, ja que sempre eixen torts.” De sobte Pere s’esvarà i girà sobre ell mateix caiguent de tos, intentà agafar-se a alguna rama, però fou impossible. Caigué a terra d’esquena amb un soroll sord. Devia haver caigut damunt d’alguna pedra de les sulsides. Un intens dolor agut li eixí del centre de l’esquena estenguent-se cap als pulmons. Li semblava que  li havia caigut una llosa damunt. No podia respirar, el dolor li ho impedia. S’incorporà un poc estirant el braços per alcançar una rama. –Aaagg!-Va emetre un gemec apagat. Al estirar els braços l’esquena s’alleujà i pantaixant a respiracions ràpides i curtes anà insuflant aire a la maltreta caixa pulmonar. A poc a poc anà recuperant-se, tot i  que es trobava un poc torbat.

“Uff, ja estic millor. Quin esclafit m’he pegat. Vaig a donar-me aire per acabar açò i me’n vaig cap a casa. Ja n’he menjat prou”.

Li quedava poc de temps el sol no tardaria en desaparèixer darrere les muntanyes i la claredat aniria diguent-li adéu ràpidament. Pere gira la vista cap a la soca de l’olivera, el seu cos jeia inert amb la mirada perduda cap a l’infinit. Havia aprés la lliçó.

Contes de Nadal: Insomni.

“Quina hora és? Són les quatre i mitja de la matinada. Uff! Com tinc la panxa de plena. No em trobe bé. Vaig a alçar-me a vore si em faig un got d’aigua amb sals de fruites, em tire dos rots i em torne a gitar.

No trobe el flascó. I és que estes festes Nadal el portem a carxots. Crec que ne’m pres més en estos dies que en tot l’any. Menjades copioses, vins, licors, dolços... No m’estranya que esta època els hospitals estiguen més visitats per malalts amb problemes gastrointestinals. A més se’ls sumen els augments d’infarts. Som l’hòstia. Ahí està Joan amb principi  d’úlcera d’estomac. Abusa dels licorets i cubates. Hui abuse demà ja vorem. I a l’endemà està mal. Així com ell altres amb problemes diabètics, de colesterol, els quals no poden menjar més de quatre coses, però com esten en Nadal... Un dia un dia és.

Aii! Que l’encant dels Nadals resideix en gaudir de la bona companyia dels éssers estimats, la conversa... El menjar també, però amb moderació. Tot amb moderació pot ser bo, i en excés dolent per a la salut i el cos. Per què no aprendré dels que segueixen la màxima de sopar com un pobre i esmorzar com un ric, fins i tot en Nadal? Ara no estaria alçat fent-me esta potinga taronja. Que curiós. Té el mateix color que “l’aigua” que treien del pou els negrets del documental. Que fava estic. Fent zàping la primera imatge que he vist ha sigut la del pobre home que mostrava a la càmera un got de vidre amb el líquid taronja. Jo em pensava que era suc que havien repartit les ONGS, i era aigua bruta d’un pou. Aigua que de segur provocarà trastorns intestinals i inclús la mort de les persones més febles. Quanta gent hi haurà ara al mon que no podrà dormir de fam? Quanta gent estarà desperta per les conseqüències d’aigües contaminades o brutes? I en  l’altre mig mon farts com gossos.

Tots a retre-li culte al Déu consum en els moderns temples anomenats centres comercials. A comprar i a tirar allò que ja no ens fa falta, encara que estiga en bon ús. I a l’altre costat els qui no tenen ni per fer una menjada al dia en condicions. Ara en passar les festes a posar en marxa “l’operació polvoró”. De cap al gimnàs a perdre eixos quilets que ens han deixat els Reis i el Pare Noel. Ja veus quin problema que estos pantalons ara no m’entren. Que si no em puc posar esta bata. I a l’altra banda morint-se de fam. 

Collons qué filosòfic m’estic posant! A vore si els bolets que acompnyaben el rellomello eren psicotròpics i m’han afectat el cap? Psicotròpics o no, el que sé és que este mon està molt mal repartit. No entenec els economistes que diuen que perquè nosaltres vixquem bé, l’altre mig mon ha de viure mal i morint-se de misèria. Diuen que encara que es repartira la riquesa no arribaria per a que tots vixquerem dignament. No ho sé. O no voldrien que es repartira per no perdre el seu actual nivell de vida? El que si que sé és que es un desgavell que alguns rics balafien els diners en festes rruixant els demés amb botelles de cava que amb el que costen menjaria una familia al tercer món una llarga temporada.

Quin fred deu fer ahí fora. La lluna està minvant però esta encisadora. Eixa una altra. Què se’ns ha perdut per ahí dalt per a gastar-nos milionades en coets i en investigació espacial? Acàs els poderosos tenen por de fer pols el planeta i estan pensant en anarse’n a un altre? I ací merda per als qui queden.

El què si que sé es que tots sabem com de díficil està la vida a altres païssos... I no cal anarse’n molt lluny, ací també hi ha gent que està passant-ho molt malament. És clar que no volem vore que estan ahí mentre nosaltres vivim en el nostre particular país de les meravelles. Me’n vaig al llit  a vore si puc dormir, encara que em trobe pesat i pot ser em coste un poc agafar el son.”

Feliç any nou.

Carta de Papà Noël a una família.

Aquell matí, Marc un xiquet de set anys, s’alça del llit només es va despertar. Es posà el batí i amb els ulls mig clucs per el son i les lleganyes, anà a l’habitació d’enfront a despertar la seua germana, la qual tenia dos anys menys que ell.

-Carme! Carme! Anem a vore si el Papà Noël ha vingut a dur-nos regals!

La xiqueta s’alça com un llamp, es posà el batí i les espardenyes d’anar per casa i anaren a vore què hi havia al menjador. El pis on vivíen no era gaire gran, per la qual cosa no hi havia lloc per a un arbre de Nadal. Dels calaixos del moble gran penjaven quatre botes roges amb motius nadalencs i una etiqueta amb el nom de cada membre de la família.

Els xiquets al vore que hi havia regals, eixiren corrents a despertar el seus pares per obrir tots junts els obsequis. Al moment ja estaven tots obrint els regals que els havia deixat Papà Noël. Els xiquets feren unes xicotetes protestes però no s’espantaren massa al vore que no hi havia les coses que ells havien demanat; Marc demanà una piràmide egipcia, i una granja,en el seu lloc hi havia un video joc per a l’ordinador i un llibre de contes. Carme havia demanat la cuina de la Hello Kittie i en el seu lloc hi havia una nina i un paquet amb vestits per jugar amb ella. La mare havia demanat un abric i li havia deixat un flascó de colonia. El pare tampoc tenia el que havia demanat, li havia deixat un paquet de calcetins per a l’hivern. També hi havia una carta del Papà Noél que deia així:

Benvolguts xiquets,  he rebut les vostres cartes en les quals ens demanàveu moltes coses. Com tots els anys vos hem portat regals, però enguany hi ha una xicoteta diferència... Com ja sabreu el vostre pare volia una càmera de fotos reflex i s’ha quedat sense ella, a la vostra mare no li he pogut dur l’abric que volia. El que té encara està prou nou i el pot fer servir un any més. Això vol dir que sempre no és pot tindre allò que es desitja i més en estos temps difícils.

Per poder tindre els regals  que heu demanat, cal fer els deures, portar-se bé amb els companys de classe, ser obedients amb els mestres, pares i familiars... Marc és estudiós i bon xic, tot que de vegades fa pelear a la seua germana,  no ens agrada eixos arravataments d’enuig que tens, es a dir que t’enfades amb facilitat, contestes de mala manera, ixques corrents, dones puntellons a tot el que es pose en el teu camí  etc. Marc has d’aprendre a demanar les coses per favor, no enfadar-te amb tanta facilitat, has de tindre més paciència. No tot allò que desitges ho aconseguiràs de seguida, de vegades les coses  que desitgem tarden a vindre o no arriben mai.

Heu de saber ser agraïts i donar gràcies per tindre la sort d’haver nascut en este temps i este poble. Teniu una vivenda, roba, televisió, ordinador, un munt de joguets, els vostres pares cotxe, bicicletes, no vos manca el menjar... Com ja sabeu hi ha països molt pobres on la gent no té ni per poder menjar. Com van a tindre regals de Reis? A més, ací també hi ha qui no té ni casa, ni menjar i ho passen molt malament.

Els vostres pares de vegades vos pareixeran uns pesats amb les seues recomanacions i insistències. Ells vos volen molt  volen que aprengueu a obeir, ja que en la vida vos tocarà obeir en molts llocs, l’escola, el treball... A més volen que aprengueu a respectar les normes d’aquesta societat en la que visquem. No podem comportar-nos com borreguets ni fer sempre allò que volem. Heu d’aprendre a compartir i deixar les vostres coses als demés, si voleu que els demés vos deixen les seues coses.

   No vull fer-me pesat així que ara ja podeu obrir els regals que vos he deixat i doneu gràcies per tot allò que tingueu, considereu-vos uns privilegiats i no es lamenteu perquè hi ha xiquets rics que tenen més que vosaltres, cadascú té el que pot i ha de saber conformar-se amb allò que té.

Que tingueu un bon any i sigueu més bons que l’any anterior.

Una abraçada de part de:

Papà Noël.

Els xiquets es quedaren conformats mentre deien:

-No passa res estos joguets també estan molt bé.

-Amí m’agrada molt la meua nina.

Els pares els miraren amb una barreja d’amor, satisfacció i una espurna de tristor. Però satisfets d’estar tots junts i  amb salut.

    

       Bon Nadal a tothom.

L'habitació de les papallones.

   

  Seguint novament amb els llibres de Ramon Cerdà d'Ontinyent, ara li ha tocat el torn al de L’habitació de les papallones. Una novel·la que m’ha atrapat des de la primera pàgina i fins i tot, m’ha llevat algunes hores de son. Intriga, misteri i fenòmens paranormals són alguns dels ingredients  que hi trobarem.

La història d’un notari de València que es segrestat de sa casa i torna a la mateixa al cap d’una setmana sense recordar res del que li ha passat. La seua roba permaneix intacta al temps que no han demanat cap rescat per ell despertaran sospites en la seva dona i complicaran la vida del protagonista. La seva vida canviarà des d’aleshores tractant d’esbrinar els fets. Un company de treball també és víctima d’uns fenòmens paranormals que l’assetgen, tant a ell com a un rodamóns que no aconsegueix recordar qui és ni d’on ve. Altres personatges com si foren fils de diferents colors -però que tots guarden una relació-, van teixint la novel·la i convertint-la en un tapis molt atractiu. També ens acosta un poc al món dels mendicants i les seues misèries. Un món que contemplem a les grans ciutats però que la gran majoria de nosaltres volem ignorar i fer com que no existeix. En estes dates que s’acosten els lectors reflexionaran més sobre estes persones, l’infern que els toca viure i del que difícilment no podran eixir.  Sexe, traïcions, sectes són alguns altres ingredients que conté la trama, a més d’un final inesperat que capgira completament la idea inicial del lector. Un altre al·licient es la semblança entre les històries de Robin Cook i el mestre del gènere de terror Stephen king. Però no només és un llibre que atrau als lectors àvids d’acció i emocions fortes. També seguint la línia de l’autor hi ha trets filosòfics que tracten de donar-nos un poc de llum en les nostres vides i fins i tot segur que algú traurà profit. Paraules que inciten a la reflexió de la vida conjugal i poden influir en determinats lectors. Este és un altre dels atractius que per a mi te l’autor.

En resum, un llibre ideal per a regalar o regalar-vos estos Nadals i gaudir d’ell ben còmodament asseguts al vostre silló. Ara, això sí, procureu no tindre massa compromisos i quelcom  de temps per davant o vos doldrà no poder llegir tot el que vosaltres voldríeu.

Siguiendo nuevamente con los libros de Ramon Cerdà de Ontinyent, ahora le ha tocado el turno al de La habitación de las mariposas. Una novela que me ha atrapado desde la primera página e incluso, me ha quitado algunas horas de sueño. Intriga, misterio y fenómenos paranormales son algunos de los ingredientes que encontraremos.

La historia de un notario de Valencia que es secuestrado de su casa y vuelve a la misma al cabo de una semana sin recordar nada de lo que le ha pasado. Su ropa permanece intacta, como si acabase de salir, además no han pedido ningún rescate por él. Estos dos hechos despertarán sospechas en su mujer y complicarán la vida del protagonista. Su vida cambiará desde entonces tratando de averiguar lo sucedido. Un compañero de trabajo también es víctima de unos fenómenos paranormales que le acosan, tanto a él como a un vagabundo que no consigue recordar quién es ni de dónde viene.Otros personajes como si fueran hilos de diferentes colores -pero que todos guardan una relación-, van tejiendo la novela y convirtiéndola en un tapiz muy atractivo. 

También nos acerca un poco al mundo de los mendigos y sus miserias. Un mundo que contemplamos en las grandes ciudades pero que la gran mayoría de nosotros queremos ignorar y hacer como que no existe. En estas fechas que se acercan los lectores reflexionarán más sobre estas personas, el infierno que les toca vivir y del que difícilmente no podrán salir.

 Sexo, traiciones, sectas son algunos otros ingredientes que contiene la trama, además de un final inesperado que cambia la idea inicial del lector. Otro aliciente es la semejanza entre las historias de Robin Cook y el maestro del género de terror Stephen king.Pero no sólo es un libro que atrae a los lectores ávidos de acción y emociones fuertes. También siguiendo la línea del autor hay trazos filosóficos que tratan de darnos un poco de luz en nuestras vidas e incluso seguro que alguien sacará provecho. Palabras que incitan a la reflexión de la vida conyugal y pueden influir en determinados lectores. Este es otro de los atractivos que para mí tiene el autor.

En resumen, un libro ideal para regalar o regalaros estos Navidades y disfrutar de él cómodamente sentados en su sillón. Ahora, eso sí, procurad no tener demasiados compromisos y algo de tiempo por delante o os dolerá no poder leer todo lo que vosotros queríais.