La dama gris.

     La Cadena Ser en col·laboració amb "la escuela de escritores" orgnitzen semanalment un concurs de microrelats encadena. Açò vol dir que  la frase amb la que acaba el relat guanyador de la setmana serveix per a donar peu al relat de la setmana següent. La informació la trobareu ací. 
    La setmana pasada vaig participar sent un del 539 relats participants no passant a la final semanal evidentment, així que ací vos deixe el meu micro-relat.

     Se oye un rítmico puf puf de fantasmas paridos del complejo de inferioridad  arrastrado desde la infancia. Las palabras de su padre diciéndole que era un inútil y que no servía para nada tantas veces repetidas en su juventud se habían grabado a fuego en su memoria.

El divorcio de su mujer y la pérdida de su trabajo propiciaron la llegada de la dama gris a su estado de ánimo.

Pensó en abandonar este mundo sufriendo un dramático accidente. No quería que sus conocidos lo recordaran como un cobarde

Per cer la foto l'he treta d'ací.

Caçador.

“Vine-te’n de safari i voràs com ho passem de bé”. Em va dir el meu amic. Mira que he estat en llocs arreu del món, però aleshores jo tenia una altra edat. I es que els anys no passen de bades i jo ja no tinc edat per a estes proeses. Uff! Per començar ens han fet alçar-nos molt matí, després tot el dia donant sotracs en el Jeepp per la sabana, suportant un calor tòrrid, pols, mal menjats. Clar i es que jo ja no estic acostumat a fer estos picnics tan peculiars, m’he aburgesat i me s’han refinat els gustos. Les cabanes tenen aigua calenta! Quasi quasi, menut luxe! Ara de nit vorem qui dorm amb els animals que hi ha per ahí solts fent brams i rugits. Recollons, tan agust que estic jo a ma casa.

Ara, ha pagat la pena suportar tot el patiment. I açò que és el primer dia. A vore hui que em fet; zebres, girafes, uah! Els lleons son impressionants, encara que el millor de tots ha estat l’elefant. Menut exemplar, el cap és immens. Quedarà preciós decorant el saló, encara que pot ser la meua dona preferixca posar els lleons. No sé, ja vorem. Demà anirem al riu a vore si tinguem sort i vegem algun cocodril o nyus que segur van a beure.

Per desenvolupar una afició cal tindre bon material. Este equip m’ha costat un ronyó, però paga la pena. Ai!! Si fa quaranta anys enrere jo hagués tingut l’equip i la tecnologia que tinc en l’actualitat tindria  la casa superdecorada amb imatges espectaculars i dotzenes d’àlbums plens de fotos de la fauna i la flora de mig món.

Agricultor.

     

   La cadena SER realitza un concurs de micro-relts setmanal amb la col·laboració d'escuela de escritores. Del total de relats enviats, tres passen a la final setmanal i el guanyador setmanal passa a la final mensual. A final d'any se celebra la final anual. El relat guanyador amb la frase que acaba dona peu a la frase amb la que ha de començar el relat per a la propera setmana.
     Jo vaig participar la setmana passada. I com que resultar guanyador de la final setmanal és més difícil que fer-ma a mi la permanent. Ací vos el deixe  perquè el llegiu.
   
    Como tantas veces había hecho de niño. Sólo que ahora era diferente. Había hecho las zanjas, esparcido el estiércol y luego lo había tapado todo de nuevo con tierra. Plantó las hortalizas y las semillas.

Después de regar el campo se lavó las manos  en la acequia. Levantó la cabeza mientras esbozaba una sonrisa de satisfacción.  

“Este año habrá una buena cosecha de calabazas”. Pensó mientras daba media vuelta y se disponía a  subir al coche. Ya casi había terminado. Sólo le faltaba asearse un poco e ir al cuartel de la guardia civil a denunciar la desaparición de su mujer.

Xocolate.

     La devoció que sent pel xocolate em vé des de ja fa temps, sobre tot quan estava fent la mili. Ai! Quins temps aquells que compartiem el que teniem com bons companys i ens posavem les botes mentres veiem una pel.licula de vídeo. De vegades el seu aroma en fa viatjar en el temps i em du a la memòria tots aquells bons records. M'agrada molt  l'olor que fa quan el calfes i mentres es desfà, el bon sabor de boca que et deixa després de consumit.
     No és que siga adicte, però m'agrada molt. Després d'algunes menjades sol apetir-me. Alguna vegada a l'hora de berenar hi ha qui no menja i fuma tabac, altres berenen i jo alguna vegada em delecte amb el xocolate.
     Xocolates n'hi ha de moltes classes i de moltes parts del món. A mí m'agrada probar-los tots. També, com en tot n'hi ha de diferents qualitats i preus. És com tot, només cal saber on buscar per trobar el millor. Jo no és que siga un sibarita però com he esmetat abans, un que m'agrada molt és el  pur que s'empra per a cobertures de repostería, tot i  que, el que  més m'agrada és amb llet i amb ametles, i per excel.lència el suïs. I a tu, quin xocolate t'agrada?

No vull menjar...

    

      El dinar es gelava damunt la taula. Jo continuava amb la negativa de no voler menjar rodant el cap cada vegada que ma mare m’acostava la cullera a la boca. Ma mare estava desesperada de vore que es feia tard i jo no en treia trellat.

      -No en vulll.-Deia jo mentre amb el semblant trist acotava el cap.
      Mon pare em mirava indiferent i deia: -No passa res. No vols menjar? Doncs a l’hora de berenar més fam!
     La cullera tornava a acostar-se a la meua boca i jo continuava sense obrir-la.
      -Quines ganes tinc que complixques sis anys, a vore si fas el canvi i menges més. Tots el dies igual, açò és desesperant!! Elena, si no menges demà t’apunte al menjador, però per a tot el curs! A vore si vegent als altres xiquets menges!
     -Al menjador va Lluís Perales. –Vaig dir jo amb la meua veueta dolça i agradable.
     -Sí, ja sé que de la teua classe és l’únic xiquet que va. Però no en serà l’únic!
      Lluís Perales és un xiquet de cabell rossos amb uns preciosos ulls blaus company de la classe de primer d’infantil.
       Aii... Quants sacrificis he de fer per poder estar prop del xiquet que m’agrada!

L'ENCANT DE LA PRIMERA COMUNIO.

  

     Este cap de setmana han sigut les comunions al poble. La celebració de les comunions no pot caure en una data millor. Comença a fer calor i les mares dels xiquets i xiquetes van totes de vint-i-un botons. Trages, que encara alguns porten jaqueta, mostren i remarquen els atributs de les belles models. Vestits vaporosos que desperten la meua imaginació i alimenten les fantasies més íntimes.
 Jo anava  tot el matí amb el ciri ben ert dissimulat per les meues vestidures i un  somriure dibuixat al meu rostre de vore tanta sensualitat. La gent deia: -mireu com està de content hui el retor de vore l’església  plena.

Per sempre jove.

     En l’última reunió de companys d’universitat tots compartien la mateixa preocupació; haver superat la barrera dels quanranta anys.
     Jo en canvi no em preocupe pel pas del temps, a més tots comentaven que continue tinguent diuit anys.