viernes, 31 de diciembre de 2010

Contes de Nadal: Insomni.



“Quina hora és? Són les quatre i mitja de la matinada. Uff! Com tinc la panxa de plena. No em trobe bé. Vaig a alçar-me a vore si em faig un got d’aigua amb sals de fruites, em tire dos rots i em torne a gitar.
No trobe el flascó. I és que estes festes Nadal el portem a carxots. Crec que ne’m pres més en estos dies que en tot l’any. Menjades copioses, vins, licors, dolços... No m’estranya que esta època els hospitals estiguen més visitats per malalts amb problemes gastrointestinals. A més se’ls sumen els augments d’infarts. Som l’hòstia. Ahí està Joan amb principi  d’úlcera d’estomac. Abusa dels licorets i cubates. Hui abuse demà ja vorem. I a l’endemà està mal. Així com ell altres amb problemes diabètics, de colesterol, els quals no poden menjar més de quatre coses, però com esten en Nadal... Un dia un dia és.
Aii! Que l’encant dels Nadals resideix en gaudir de la bona companyia dels éssers estimats, la conversa... El menjar també, però amb moderació. Tot amb moderació pot ser bo, i en excés dolent per a la salut i el cos. Per què no aprendré dels que segueixen la màxima de sopar com un pobre i esmorzar com un ric, fins i tot en Nadal? Ara no estaria alçat fent-me esta potinga taronja. Que curiós. Té el mateix color que “l’aigua” que treien del pou els negrets del documental. Que fava estic. Fent zàping la primera imatge que he vist ha sigut la del pobre home que mostrava a la càmera un got de vidre amb el líquid taronja. Jo em pensava que era suc que havien repartit les ONGS, i era aigua bruta d’un pou. Aigua que de segur provocarà trastorns intestinals i inclús la mort de les persones més febles. Quanta gent hi haurà ara al mon que no podrà dormir de fam? Quanta gent estarà desperta per les conseqüències d’aigües contaminades o brutes? I en  l’altre mig mon farts com gossos.
Tots a retre-li culte al Déu consum en els moderns temples anomenats centres comercials. A comprar i a tirar allò que ja no ens fa falta, encara que estiga en bon ús. I a l’altre costat els qui no tenen ni per fer una menjada al dia en condicions. Ara en passar les festes a posar en marxa “l’operació polvoró”. De cap al gimnàs a perdre eixos quilets que ens han deixat els Reis i el Pare Noel. Ja veus quin problema que estos pantalons ara no m’entren. Que si no em puc posar esta bata. I a l’altra banda morint-se de fam. 
Collons qué filosòfic m’estic posant! A vore si els bolets que acompnyaben el rellomello eren psicotròpics i m’han afectat el cap? Psicotròpics o no, el que sé és que este mon està molt mal repartit. No entenec els economistes que diuen que perquè nosaltres vixquem bé, l’altre mig mon ha de viure mal i morint-se de misèria. Diuen que encara que es repartira la riquesa no arribaria per a que tots vixquerem dignament. No ho sé. O no voldrien que es repartira per no perdre el seu actual nivell de vida? El que si que sé és que es un desgavell que alguns rics balafien els diners en festes rruixant els demés amb botelles de cava que amb el que costen menjaria una familia al tercer món una llarga temporada.
Quin fred deu fer ahí fora. La lluna està minvant però esta encisadora. Eixa una altra. Què se’ns ha perdut per ahí dalt per a gastar-nos milionades en coets i en investigació espacial? Acàs els poderosos tenen por de fer pols el planeta i estan pensant en anarse’n a un altre? I ací merda per als qui queden.
El què si que sé es que tots sabem com de díficil està la vida a altres païssos... I no cal anarse’n molt lluny, ací també hi ha gent que està passant-ho molt malament. És clar que no volem vore que estan ahí mentre nosaltres vivim en el nostre particular país de les meravelles. Me’n vaig al llit  a vore si puc dormir, encara que em trobe pesat i pot ser em coste un poc agafar el son.”

Feliç any nou.


sábado, 25 de diciembre de 2010

Carta de Papà Noël a una família.




Aquell matí, Marc un xiquet de set anys, s’alça del llit només es va despertar. Es posà el batí i amb els ulls mig clucs per el son i les lleganyes, anà a l’habitació d’enfront a despertar la seua germana, la qual tenia dos anys menys que ell.
-Carme! Carme! Anem a vore si el Papà Noël ha vingut a dur-nos regals!
La xiqueta s’alça com un llamp, es posà el batí i les espardenyes d’anar per casa i anaren a vore què hi havia al menjador. El pis on vivíen no era gaire gran, per la qual cosa no hi havia lloc per a un arbre de Nadal. Dels calaixos del moble gran penjaven quatre botes roges amb motius nadalencs i una etiqueta amb el nom de cada membre de la família.

Els xiquets al vore que hi havia regals, eixiren corrents a despertar el seus pares per obrir tots junts els obsequis. Al moment ja estaven tots obrint els regals que els havia deixat Papà Noël. Els xiquets feren unes xicotetes protestes però no s’espantaren massa al vore que no hi havia les coses que ells havien demanat; Marc demanà una piràmide egipcia, i una granja,en el seu lloc hi havia un video joc per a l’ordinador i un llibre de contes. Carme havia demanat la cuina de la Hello Kittie i en el seu lloc hi havia una nina i un paquet amb vestits per jugar amb ella. La mare havia demanat un abric i li havia deixat un flascó de colonia. El pare tampoc tenia el que havia demanat, li havia deixat un paquet de calcetins per a l’hivern. També hi havia una carta del Papà Noél que deia així:

Benvolguts xiquets,  he rebut les vostres cartes en les quals ens demanàveu moltes coses. Com tots els anys vos hem portat regals, però enguany hi ha una xicoteta diferència... Com ja sabreu el vostre pare volia una càmera de fotos reflex i s’ha quedat sense ella, a la vostra mare no li he pogut dur l’abric que volia. El que té encara està prou nou i el pot fer servir un any més. Això vol dir que sempre no és pot tindre allò que es desitja i més en estos temps difícils.

Per poder tindre els regals  que heu demanat, cal fer els deures, portar-se bé amb els companys de classe, ser obedients amb els mestres, pares i familiars... Marc és estudiós i bon xic, tot que de vegades fa pelear a la seua germana,  no ens agrada eixos arravataments d’enuig que tens, es a dir que t’enfades amb facilitat, contestes de mala manera, ixques corrents, dones puntellons a tot el que es pose en el teu camí  etc. Marc has d’aprendre a demanar les coses per favor, no enfadar-te amb tanta facilitat, has de tindre més paciència. No tot allò que desitges ho aconseguiràs de seguida, de vegades les coses  que desitgem tarden a vindre o no arriben mai.

Heu de saber ser agraïts i donar gràcies per tindre la sort d’haver nascut en este temps i este poble. Teniu una vivenda, roba, televisió, ordinador, un munt de joguets, els vostres pares cotxe, bicicletes, no vos manca el menjar... Com ja sabeu hi ha països molt pobres on la gent no té ni per poder menjar. Com van a tindre regals de Reis? A més, ací també hi ha qui no té ni casa, ni menjar i ho passen molt malament.
Els vostres pares de vegades vos pareixeran uns pesats amb les seues recomanacions i insistències. Ells vos volen molt  volen que aprengueu a obeir, ja que en la vida vos tocarà obeir en molts llocs, l’escola, el treball... A més volen que aprengueu a respectar les normes d’aquesta societat en la que visquem. No podem comportar-nos com borreguets ni fer sempre allò que volem. Heu d’aprendre a compartir i deixar les vostres coses als demés, si voleu que els demés vos deixen les seues coses.
   No vull fer-me pesat així que ara ja podeu obrir els regals que vos he deixat i doneu gràcies per tot allò que tingueu, considereu-vos uns privilegiats i no es lamenteu perquè hi ha xiquets rics que tenen més que vosaltres, cadascú té el que pot i ha de saber conformar-se amb allò que té.
Que tingueu un bon any i sigueu més bons que l’any anterior.

Una abraçada de part de:

Papà Noël.

Els xiquets es quedaren conformats mentre deien:
-No passa res estos joguets també estan molt bé.
-Amí m’agrada molt la meua nina.
Els pares els miraren amb una barreja d’amor, satisfacció i una espurna de tristor. Però satisfets d’estar tots junts i  amb salut.
    

       Bon Nadal a tothom.

miércoles, 15 de diciembre de 2010

L'habitació de les papallones.


   


  Seguint novament amb els llibres de Ramon Cerdà d'Ontinyent, ara li ha tocat el torn al de L’habitació de les papallones. Una novel·la que m’ha atrapat des de la primera pàgina i fins i tot, m’ha llevat algunes hores de son. Intriga, misteri i fenòmens paranormals són alguns dels ingredients  que hi trobarem.

La història d’un notari de València que es segrestat de sa casa i torna a la mateixa al cap d’una setmana sense recordar res del que li ha passat. La seua roba permaneix intacta al temps que no han demanat cap rescat per ell despertaran sospites en la seva dona i complicaran la vida del protagonista. La seva vida canviarà des d’aleshores tractant d’esbrinar els fets. Un company de treball també és víctima d’uns fenòmens paranormals que l’assetgen, tant a ell com a un rodamóns que no aconsegueix recordar qui és ni d’on ve. Altres personatges com si foren fils de diferents colors -però que tots guarden una relació-, van teixint la novel·la i convertint-la en un tapis molt atractiu. També ens acosta un poc al món dels mendicants i les seues misèries. Un món que contemplem a les grans ciutats però que la gran majoria de nosaltres volem ignorar i fer com que no existeix. En estes dates que s’acosten els lectors reflexionaran més sobre estes persones, l’infern que els toca viure i del que difícilment no podran eixir.  Sexe, traïcions, sectes són alguns altres ingredients que conté la trama, a més d’un final inesperat que capgira completament la idea inicial del lector. Un altre al·licient es la semblança entre les històries de Robin Cook i el mestre del gènere de terror Stephen king. Però no només és un llibre que atrau als lectors àvids d’acció i emocions fortes. També seguint la línia de l’autor hi ha trets filosòfics que tracten de donar-nos un poc de llum en les nostres vides i fins i tot segur que algú traurà profit. Paraules que inciten a la reflexió de la vida conjugal i poden influir en determinats lectors. Este és un altre dels atractius que per a mi te l’autor.

En resum, un llibre ideal per a regalar o regalar-vos estos Nadals i gaudir d’ell ben còmodament asseguts al vostre silló. Ara, això sí, procureu no tindre massa compromisos i quelcom  de temps per davant o vos doldrà no poder llegir tot el que vosaltres voldríeu.



Siguiendo nuevamente con los libros de Ramon Cerdà de Ontinyent, ahora le ha tocado el turno al de La habitación de las mariposas. Una novela que me ha atrapado desde la primera página e incluso, me ha quitado algunas horas de sueño. Intriga, misterio y fenómenos paranormales son algunos de los ingredientes que encontraremos.

La historia de un notario de Valencia que es secuestrado de su casa y vuelve a la misma al cabo de una semana sin recordar nada de lo que le ha pasado. Su ropa permanece intacta, como si acabase de salir, además no han pedido ningún rescate por él. Estos dos hechos despertarán sospechas en su mujer y complicarán la vida del protagonista. Su vida cambiará desde entonces tratando de averiguar lo sucedido. Un compañero de trabajo también es víctima de unos fenómenos paranormales que le acosan, tanto a él como a un vagabundo que no consigue recordar quién es ni de dónde viene.Otros personajes como si fueran hilos de diferentes colores -pero que todos guardan una relación-, van tejiendo la novela y convirtiéndola en un tapiz muy atractivo. 

También nos acerca un poco al mundo de los mendigos y sus miserias. Un mundo que contemplamos en las grandes ciudades pero que la gran mayoría de nosotros queremos ignorar y hacer como que no existe. En estas fechas que se acercan los lectores reflexionarán más sobre estas personas, el infierno que les toca vivir y del que difícilmente no podrán salir.

 Sexo, traiciones, sectas son algunos otros ingredientes que contiene la trama, además de un final inesperado que cambia la idea inicial del lector. Otro aliciente es la semejanza entre las historias de Robin Cook y el maestro del género de terror Stephen king.Pero no sólo es un libro que atrae a los lectores ávidos de acción y emociones fuertes. También siguiendo la línea del autor hay trazos filosóficos que tratan de darnos un poco de luz en nuestras vidas e incluso seguro que alguien sacará provecho. Palabras que incitan a la reflexión de la vida conyugal y pueden influir en determinados lectores. Este es otro de los atractivos que para mí tiene el autor.

En resumen, un libro ideal para regalar o regalaros estos Navidades y disfrutar de él cómodamente sentados en su sillón. Ahora, eso sí, procurad no tener demasiados compromisos y algo de tiempo por delante o os dolerá no poder leer todo lo que vosotros queríais.



lunes, 6 de diciembre de 2010

Tornar als orígens.



Avançava amb la carretilla amb dos garbons de canyes per apuntalar les carregades  rames dels tarongers. Enguany els arbres estan molt carregats i abans que es trenquen convé posar algun puntal. Em crida l’atenció una silueta baix d’una olivera en el bancal erm  del veí.

“Ei, bona vesprada”.
“Bona vesprada”.
“Ostres. Tu ets? Quants anys sense veure’t. Què fas per ací?”
“Ací estic barallant-me amb el fes, a vore si vaig cavant les soques i recupere este bancal.”
“Sí que duia molts anys abandonat sí.”
“Des que faltà mon pare en l’any 95. Ara les he desbrancades i que broten de nou, cavaré les soques i quan arreplegue uns poc diners buscaré un tractor i que ho llaure. Com que té dret d’aigua ho instalaré per degoteig. Ja sé que té falta de moltes mans però a poc a poc aniré posant-ho en to i almenys tindre oli per casa.”
“Sí, fins fa poc la gent no volia saber res del camp fins i tot es burlaven dels qui anàvem els cap de setmana a fer faena. Doncs  jo en conec a molts que han discutit prou amb els seus pares per no anar al bancal i ara que estan en l’atur fan el que siga. Però parlem de tot un poc, i què és de la teua vida?”
“Sense dona sense i sense compromís. Em vaig separar fa sis anys i ara no tinc parella. En el tema laboral tinc una gestoria a Xàtiva.”
“Molt bé, almenys ets amo i si et va bé...”
“Bé? –M’interrompí-. Vaig a tancar-la. Els deutes superen els guanys així que no tinc alternativa. El dimecres me’n vaig  a Alzira  d’amo, a viure i cuidar una casa de camp. Pel matins a fer faena en la finca, les vesprades lliures... Sí qui m’ha vist i qui em veu. I moltes gràcies que les coses estan molt fotudes. Tinc 44 anys i em diuen que sóc massa major. Així que als jovens fins  a 24 o 25 no els volen perquè no tenen experiència, a mí em diuen que sóc massa major... Què fem?
“Ja l’edat ideal és la meua , però quan la supere ja vorem”. Açò pareix que va per a llarg.
“I més que es complicarà. El que hauriem de fer és anar-nos-en a viure al mig del bancal com feien abans, criar hortalisses i animalets i als polítics que els donen pel sac, si volen que vinguen a cobrar a l’horta” (...) I a tu com et va?

“Bé no em puc queixar, tinc vivenda menjar, faena remunerada i estic bé de salut, la dona i els xiquets bé també.”

“Si alguna vegada us he vist per la porta de ca ta mare, tot i que jo quasi que no vinc a Montesa”.

La conversa es va allargar referent a la situació econòmica actual i com d’agres estaven les coses, encara que les persones quan volem magnificar alguna cosa l’elevem al més alt i quan volem dramatitzar o pintem ben negre. També es cert que la crisi la té el qui es queda sense treball o treballa i no li paguen, encara que a tots ens afecta en major o menor mesura. La qüestió és que el meu veí a viscut ben bé amb bones faenes els últims vint anys i ara torna als orígens. Son pare era “atandador”, els seus avis llauradors així com els seus avantpassats. Ara pareix que ell com molts altres sotragats per la crisi tornen al poble a recuperar els oficis menyspreats i abandonats. Esperem que tot açò acabe prompte i recuperem la normalitat.


See you again.

Desde la ciudad de Cork Irlanda, Beatriz nos manda este relato con algún toque de humor sobre la reencarnación. Sin ánimo de ofender a n...