martes, 20 de noviembre de 2012

Aplec d'amics dels llibres a Montesa.

      L’excel·lentíssim ajuntament de Montesa seguint el seu programa de foment de la cultura organitzà el dissabte passat un aplec de lectura. L’acte organitzat per la regidora de cultura Analía Juan Guillén va estar secundat per un grup d’amants de la lectura, en el que, un grup d’onze lectors llegiren un text triat per ells.
L’acte en qüestió tenia una sorpresa amagada. Entre els lectors va participar l'alcalde de Montesa, Joan Cerdà i el bibliotecari Francisco Molina,  al qui al finalitzar l’acte li se va fer entrega d’un rellotge de butxaca i una placa commemorativa per la seua dedicació desinteressada a la biblioteca i pel consistent donatiu de llibres que va aportar a la mateixa. Com diu el “tio Paco”: -Els habitants de Montesa eixim a 5 llibres per cap si dividim els de la biblioteca entre tots, però no és així. Eixim a 7.600, els quals es poden fullejar i llegir. Ací estan a l’abast de tothom.
Tractant-se d’un acte literari  i en homenatge a qui anava dedicat, jo no podia deixar de participar-hi. El nom del “tio Paco” em porta abundants i entranyables records de la meua infantesa i adolescència. El meu avi era cosí d’ell, per la qual cosa, el tio Paco i sa muller la tia Lluïsa, que vivien a Barcelona, quan venien a estiuejar o a passar les vacances de Pasqua sempre venien a fer-nos la vista. Recorde els bons moments al voltant de la taula de la meua avia assaborint una bona paella, les visites que la meua cosina Blanca i jo li fèiem a la casa que té al carrer “del Congo de dalt”. Allí em mostrava les seues pel·lícules clàssiques, em contava històries de quan vivia a Xàtiva, a Tortosa, de quan va treballar d’ebenista, després a la RENFE, la meua cosina i jo l’escoltàvem amb ulls com a plats i la meua imaginació viatjava als llocs que ell anava descrivint-me. Les vesprades que jugaven a un joc de taula anomenat “Mil Kilometros”, partides d’escacs... Recorde que la cambra que em feia sentir-me molt agust era una habitació atapeïda de llibres, perquè cal dir que el “tio Paco” era i és un gran lector. Ell era capaç de llegir tres llibres al tall.
Sempre que venia a Montesa em portava alguna cosa per a llegir. Primer còmics de Mikey, Flash Gordon... Després llibres juvenils, de vaixells, de la seua gran passió –els trens- i també obres clàssiques com “Les aventures de Sherlock Holmes”. Tots ells els guarde amb gran estima com xicotets tresors.
“El tio Paco” es va jubilar i se’n va vindre a viure a Montesa. Adquirí el càrrec de bibliotecari de manera voluntària i sense ànim de lucre. Quin lloc millor per a un jubilat que estima i aprecia els llibres? Pel seu esforç, per tot el que ha aportat a la biblioteca el poble li ha manifestat la seua gratitud en forma d’un acte de lectura. Jo per la meua part li done les gràcies per tot des d’estes línies.  

miércoles, 31 de octubre de 2012

Passat pròsper, present dramàtic, futur incert.




Si es fera ara  el concurs fotogràfic de Vallada  presentaria  una foto d’este estil, ja que és d’allò més representativa del poble de  Vallada.
El tamboret representa el pròsper passat industrial vinculat a la canya i el vímet. Eixa època en la que les empreses es rifaven als adolescents en edat de poder treballar en les fàbriques. Un temps en el qual treballava tota la família  fent un munt d’hores, tant als “tallers”, com a casa enllestint peces per portar-les a les industries. Un poble que no coneixia la paraula atur i venien d’altres pobles a treballar.
El mercat va canviar amb el pas del temps i prosperà el moble de pi en detriment del de canya. Algunes fàbriques s’adaptaren al canvi, altres no. Els mobles de canya deixaren de fabricar-se, però es quedaren a moltes cases i casetes de camp formant part del mobiliari com a testimonis del passat.
El fons de la foto ben bé pot representar el present, fet una ruïna,  el fet que esta foto s’haja pogut fer en el present, converteix l’escenari en el cementeri on jauen soterrades les il·lusions i els moderns somnis de prosperitat del poble, tot i que molta gent ho ignora. 
El futur es presenta incert, convertint a molta gent en aus migratòries, tal i com feren els seus avis als anys seixanta del segle passat.

Vull agrair a Xavi  García Pardo la seua ajuda a l'hora de fer la composició d'esta foto.

miércoles, 10 de octubre de 2012

La primera corona.



La Primera corona de Alexander Coperwhite  todavía no ha salido a la luz en papel. Por suerte he podido leer un ejemplar en pdf. De momento os dejo la reseña para que vayais haciendo boca.

Año 66 D.C. El hombre de confianza de Judas de Galilea realiza un largo viaje en busca de la casa de un  humilde carpintero en busca de un codiciado objeto de poder. El que lo posea será rey de Judea.
El joven es atendido dentro de las posibilidades hospitalarias que el carpintero le puede ofrecer. Entablando una larga conversación a raíz del motivo de su visita el joven irá descubriendo verdades sobre la vida de Jesús  que habían sido ocultas con la finalidad de un resultado final. “El fin justifica los medios”. Aunque para ese grandioso final había que hacer muchos sacrificios y esfuerzos, tanto por parte del Maestro como de sus discípulos. El joven queda conmocionado al saber la verdad.
El autor despierta la curiosidad del lector, auque se pueden intuir ciertos detalles nada más empezar la novela. Rápidamente el lector presentará varias opciones finales basadas en teorías y evangelios apócrifos siempre y cuando se tenga conocimiento de ellos. La lectura se convierte en fibras que han de ser hiladas por una rueca que comienza a girar a un ritmo vertiginoso para llegar a ver al final que es lo que nos queda.
Una novela escrita en un lenguaje sencillo sin usar un vocabulario rebuscado,  la belleza y la emotividad de  las descripciones ambientales junto con un ritmo ágil en el transcurso de las acciones hacen que la lectura sea entretenida y adictiva en esta novela corta. Ideal para leerla en una tranquila tarde de fin de semana.
Para un lector ecléctico como yo, que me he viajado a Tierra Santa de la mano de “El increíble viaje de Pomponio Flato”, habiendo leído con anterioridad  los seis primeros libros de la saga Caballo de Troya de JJ Benítez y habiéndome convertido en un apasionadode la figura de Jesús de Nazaret, la lectura de “La primera Corona” me ha resultado emotiva e interesante. Ha sido como encontrar a un viejo amigo del cual hacía mucho que no tenía noticias, aunque en esta ocasión la historia va por otros derroteros.
Una novela que puede ser bien acogida por la gente menos creyente, así como los cristianos más devotos, aunque  en el caso  que hubiese sido un manuscrito original encontrado en la época de Jesús, derrumbaría  los cimientos de  las creencias de los cristianos más fervorosos, dejándoles un vacío existencial con todas sus consecuencias.
En resumen una novela que entretiene y puede servir para despertar la curiosidad por esos “otros” textos sobre la vida del Maestro. Aunque no debemos olvidar el mensaje filosófico del autor, en el que nos dice, que todos podemos ser hacedores de milagros, interactuando con buenas acciones con los que nos rodean y haciendo esta sociedad un poco mejor cada día.

martes, 2 de octubre de 2012

Las voces de las hormigas.




Como en anteriores reseñas del mismo autor, este post está escrito en valenciano y un poco más abajo en castellano.

Molt prompte eixirà a la venda l’ultima novel·la de Ramon Cerdà, Las voces de las hormigas. Per si tingueu curiositat en saber de que tracta si no heu tingut l’oportunitat de llegir la sinopsi, ací vos deixe esta ressenya.

Alberto un jutge de trenta-cinc anys té remordiments per pensar que va condemnar un home a 20 anys de presó per unes proves circumstancials i el  veredicte d’un jurat popular. En el moment d’assolir el grau més alt en la seua carrera demana el trasllat de Valencia capital a una ciutat més menuda. Allí la seva vida canvia completament al conèixer un policia corrupte, el qual, l’inicia en el món de les amfetamines.
En una gravació en els jutjats apareix una psicofonia, una veu del més enllà, que servirà d’element noticiari per a un periodista local. Dita gravació alterarà el rumb de la vida d’alguns personatges. 
Alberto, al llegir la noticia de la psicofonia recordarà temps passats en els que ell amb dos amics més i una xica visqueren una experiència d’aparicions espectrals i gravacions de veus d’ultratomba. Ara anys després haurà de reunir la colla d’amics per lliurar-se d’un esperit que els persegueix des d’aleshores.
Ramon Cerdà ha creat una novel·la que es pot catalogar de psicothriller, encara que sempre apareixen altres elements com: novel·la negra, elements de terror, escenes de sexe i violència. El llibre fa denuncia social sobre el sistema judicial i els buits que s’hi poden trobar i més en estes dates que ha sigut noticia l’aparició d’una llista de candidats a jurat popular a través de la Generalitat valenciana per a Valencia i la seva província per als propers dos anys.
El que més m’agrada de les obres de Ramon són les descripcions emocionals dels personatges, els duels i conflictes interiors que pateixen segons van canviant les circumstàncies, les seues pors i inquietuds. Ramon  donant en la justa mesura la informació per a descriure els escenaris fa que el lector amb la seua imaginació s’integre perfectament en la trama i visca una trepidant història que li generarà una muntanya russa de sensacions i sentiments que no el deixaran indiferent. Inclús el farà meditar sobre si estan ben assentats  o no els fonaments del sistema judicial de la nostra societat.
El final resulta sorprenent, encara que el lector es queda en un regust estrany al descobrir la veritat. Així i tot la porta s’ha quedat oberta perquè cadascú pense el que vullga al acabar les últimes línies.
Feliç lectura.

Muy pronto saldrá a la venta la última novela de Ramón Cerdá, Las voces de las hormigas. Por si tenéis curiosidad en saber de que trata y  no habéis tenido la oportunidad de leer la sinopsis, aquí os dejo esta reseña.

Alberto un juez de treinta y cinco años tiene remordimientos por pensar que condenó a un hombre a 20 años de prisión por unas pruebas circunstanciales y el veredicto de un jurado popular. En el momento de alcanzar el grado más alto en su carrera pide el traslado de Valencia capital a una ciudad más pequeña. Allí su vida cambia completamente al conocer un policía corrupto, el cual, lo inicia en el mundo de las anfetaminas.
En una grabación en los juzgados aparece una psicofonía, una voz del más allá, que servirá de elemento noticiario para un periodista local. Dicha grabación alterará el rumbo de la vida de algunos personajes.
Alberto, al leer la noticia de la psicofonía recordará tiempos pasados ​​en los que él con dos amigos más y una chica vivieron una experiencia de apariciones espectrales y grabaciones de voces de ultratumba. Ahora años después deberá reunir al grupo de amigos para librarse de un espíritu que los persigue desde entonces.
Ramón Cerdá ha creado una novela que se puede catalogar de psicothriller, aunque siempre aparecen otros elementos como: novela negra, elementos de terror, escenas de sexo y violencia. El libro hace denuncia social sobre el sistema judicial y los huecos que en él se pueden encontrar y más en estas fechas que ha sido noticia la aparición de una lista de candidatos a jurado popular a través de la Generalitat valenciana para Valencia y  su provincia para los próximos dos años.
Lo que más me gusta de las obras de Ramón son las descripciones emocionales de los personajes, las luchas y conflictos interiores que sufren según van cambiando las circunstancias, sus miedos e inquietudes. Ramón dando en su justa medida la información para describir los escenarios hace que el lector con su imaginación se integre perfectamente en la trama y viva una trepidante historia que le generará una montaña rusa de sensaciones y sentimientos que no lo dejarán indiferente. Incluso le hará meditar sobre si están bien asentados o no los fundamentos del sistema judicial de nuestra sociedad.
El final resulta sorprendente, aunque el lector se queda con un regusto extraño al descubrir la verdad. Aun así la puerta ha quedado abierta para que cada uno piense lo que quiera al terminar las últimas líneas.
Feliz lectura.

domingo, 23 de septiembre de 2012

La dama gris.

     La Cadena Ser en col·laboració amb "la escuela de escritores" orgnitzen semanalment un concurs de microrelats encadena. Açò vol dir que  la frase amb la que acaba el relat guanyador de la setmana serveix per a donar peu al relat de la setmana següent. La informació la trobareu ací. 
    La setmana pasada vaig participar sent un del 539 relats participants no passant a la final semanal evidentment, així que ací vos deixe el meu micro-relat.





     Se oye un rítmico puf puf de fantasmas paridos del complejo de inferioridad  arrastrado desde la infancia. Las palabras de su padre diciéndole que era un inútil y que no servía para nada tantas veces repetidas en su juventud se habían grabado a fuego en su memoria.
El divorcio de su mujer y la pérdida de su trabajo propiciaron la llegada de la dama gris a su estado de ánimo.
Pensó en abandonar este mundo sufriendo un dramático accidente. No quería que sus conocidos lo recordaran como un cobarde

Per cer la foto l'he treta d'ací.


domingo, 10 de junio de 2012

La peor mentira.



     "Esta novel·la al no estar encara traduïda al valencià té la ressenya també un poc més avall en castellà."


     L’última novel·la que he llegit resulta ser la primera que ha escrit Diana Cerdà, filla de la vila de Vallada. Com molts de vosaltres ja sabeu, Diana, és i ha sigut una gran lectora i en esta etapa de la seua vida ha decidit passar a l’altre costat, es a dir, a la creació literària i la veritat és que no ho ha fet gens malament.
Tessa se’n va amb uns amics a passar unes vacances al poble de David, la seua parella. Allí un grup de bussejadors descobrix un cadàver que pareix ser porta uns quants anys submergit. Tessa i Àlvar, un amic de David, comencen a fer indagacions pel seu compte, a poc a poc, van descobrint que la seua parella i la resta d’amics tenen algunes coses que amagar. Aconseguirà Tessa resoldre el misteri o acabarà com les restes que es trobaren els bussejadors al fons del llac?
Hi ha un proverbi hindú que comença així: “Un llibre obert és un cervell que pensa... En este cas amb el llibre tancat l’autora ha sabut donar-li la informació adequada al lector perquè li se desperte la curiositat al llegir la sinopsi. El lector obrirà un ventall de possibilitats per les quals hi ha un cadàver al fons del llac: un ajustament de comptes per drogues, unes pràctiques satàniques en les que van fer un sacrifici humà, un testimoni que cal llevar del mig... La llista es pot perllongar tot el que la imaginació del lector vullga afegir.
Encara que  si penseu navegar per les aigües turbulentes de la novel·la no tingueu pressa en arribar al port de destí. Gaudiu del viatge amb una lectura lenta i reposada. Gogeu de la elegància de la prosa, la senzillesa de les descripcions de les escenes sense mancar un ritme àgil en el transcurs de les accions,  deixeu que les paraules reposen en la vostra ment com si paladejareu un bon licor i sobretot passeu una bona estona amb la lectura.
Diana ha conjuminat novel·la negra i psicothriller. Escenes de sexe que fan que la història siga més entretinguda, però la part mes treballada ha sigut la de les  emocions. L’ésser humà es mou per emocions i sentiments, eixa part no podia quedar-se de banda per fer més reals els personatges  fins i tot,  podent  identificar-nos amb ells.
L’obra a més d’aportar entreteniment també fa denuncia social i moral, podent-se llegir de dues maneres diferents; com a esbargiment o per a fer-nos pensar sobre els mals tractes, el tema de la mentida o l’ocultació de la veritat. Sens dubte que també agradarà als lectors de temes filosòfics. Encara que com en totes les coses sempre hi ha una part negativa i aquesta novel·la no és una excepció; l’únic inconvenient és que en cas de no disposar de temps suficient per llegir-la d’un cop vos doldrà haver de deixar la lectura per al dia següent .

La última novela que he leído resulta ser la primera que ha escrito Diana Cerdá, hija de la villa de Vallada. Como muchos de vosotros ya sabéis, Diana, es y ha sido una gran lectora y en esta etapa de su vida ha decidido pasar al otro lado dedicándose a la creación literaria y la verdad es que no lo ha hecho nada mal.

Tessa se va con unos amigos a pasar unas vacaciones  al pueblo de David, su pareja. Allí un grupo de buceadores descubre un cadáver que parece ser lleva varios años sumergido. Tessa y Álvaro, un amigo de David, comienzan a hacer indagaciones por su cuenta, poco a poco, van descubriendo que su pareja y el resto de amigos tienen algunas cosas que ocultar. ¿Conseguirá Tessa resolver el misterio o acabará como los restos que se encontraron los buceadores en el fondo del lago?

Hay un proverbio hindú que comienza así: "Un libro abierto es un cerebro que piensa... En este caso con el libro cerrado la autora ha sabido darle la información adecuada al lector para que se le  despierte la curiosidad al leer la sinopsis. El lector abrirá un abanico de posibilidades por las que hay un cadáver en el fondo del lago: un ajuste de cuentas por drogas, unas prácticas satánicas en las que hicieron un sacrificio humano, un testigo al que hay que quitar de en medio... La lista se puede prolongar todo lo que la imaginación del lector quiera añadir.

Aunque si pensáis navegar por las aguas turbulentas de la novela no tengáis prisa en llegar al puerto de destino. Disfrutad del viaje con una lectura lenta y reposada. Gozad de la elegancia de la prosa, la sencillez de las descripciones de las escenas, sin faltar un ritmo ágil en el transcurso de las acciones, dejad que las palabras reposen en vuestra mente como si paladeaseis  un buen licor y sobre todo pasad un buen rato con la lectura.
Diana ha aunado novela negra y psicothriller. Escenas de sexo que hacen que la historia sea más entretenida, pero la parte más trabajada ha sido la de las emociones. El ser humano se mueve por emociones y sentimientos, esa parte no podía quedarse de lado para hacer más reales los personajes incluso pudiendo identificarnos con ellos.
La obra, además de aportar diversión  también hace denuncia social y moral, pudiéndose leer de dos maneras diferentes; como entretenimiento o para hacernos pensar sobre los malos tratos, el tema de la mentira i la ocultación de la verdad. Sin duda  también gustará a los lectores de temas filosóficos. Aunque como en todas las cosas siempre hay una parte negativa y  esta novela no iba a ser una excepción; el único inconveniente es que en caso de no disponer de tiempo suficiente para leerla de un tirón os dolerá tener que dejar la lectura para  el día siguiente.


domingo, 13 de mayo de 2012

Aldea




Com en totes les entrades del llibres de Ramon Cerdà la primera és en valencià i la segona part en castellà.
Diu La Bíblia que els últims seran els primers i els primers seran els últims. Això és el que m’ha passat a mi a l’hora de llegir la novel·la de “Ramon Cerdà”, Aldea. Després de llegir tota la seua obra literària la que s’ha quedat per al final ha sigut la primera que l’autor va publicar.
Aldea és un llibre que sense mirar la sinopsi a la tapa posterior i sols vegent la portada ja podem esbrinar alguns trets que hi trobarem; sexe, violència o algun crim i per descomptat tot això ambientat en un poble rural.
Mireia és una dona d’uns quaranta anys, delicada de salut  que viu a una aldea gallega amb el seu únic fill, el seu marit i son pare d’ella que viu a una cabana al bosc, a més a l’aldea hi viu una altra família que també té un xiquet.  La resta de la gent ha anat anant-se’n d’allí. Mireia patix el turment dels maltractes físics i psicològics per part del seu marit, el qual li dona a la beguda, a més de freqüentar un prostíbul on es deixa part del seu sou en beguda i bagasses.  L’altra família  porta una vida senzilla i ordenada.
La història va teixint-se des dels distints punts de vista dels personatges segons es desenvolupen les accions, fins i tot el gos té el seu punt de vista de les coses. Com a missatge de fons es pot albirar el pensament maquiavèl·lic de que la fi justifica els mitjos. Ramon també ens mostra l’estil de vida senzill a una aldea fa uns pocs anys enrere.
Ramon en esta ocasió ha creat una novel·la curta, de ritme àgil en les accions i caracteritzat pel seu estil d’escriptura senzilla sense paraules rebuscades, la qual cosa fa que la seua lectura siga ràpida i amena, sense  perdre l’encant que caracteritza les seues obres més llargues.
Feliç´lectura.
     Dice La Biblia que los últimos serán los primeros y los primeros serán los últimos. Esto es lo que me ha pasado a mí a la hora de leer la novela de “Ramón Cerdá”, Aldea. Después de leer toda su obra literaria la que se ha quedado para el final ha sido la primera que el autor publicó.

     Aldea es un libro que sin mirar la sinopsis en la tapa posterior y sólo viendo la portada ya podemos averiguar algunos rasgos que encontraremos; sexo, violencia o algún crimen y por supuesto todo ello ambientado en un pueblo rural.

María es una mujer de unos cuarenta años, delicada de salud que vive en una aldea gallega con su único hijo, su marido y su padre de ella que vive en una cabaña en el bosque, además en la aldea vive otra familia que también tiene un niño de edad similar al suyo. El resto de la gente ha ido yéndose de allí. María sufre el tormento de los malos tratos físicos y psicológicos por parte de su marido.  Además de tener problemas con el alcohol, suele  frecuentar un prostíbulo donde se deja parte de su sueldo en bebida y prostitutas. La otra familia lleva una vida sencilla y ordenada.
     La historia se  va tejiendo desde los distintos puntos de vista de los personajes según se va desarrollan las acciones, incluso el perro tiene su punto de vista de las cosas. Como mensaje de fondo se puede divisar el pensamiento maquiavélico de que el fin justifica los medios. Ramón también nos muestra el estilo de vida sencillo en una aldea hace unos pocos años atrás.
    Ramón en esta ocasión ha creado una novela corta, de ritmo ágil en las acciones y caracterizado por su estilo de escritura sencilla sin palabras rebuscadas, lo que hace que su lectura sea rápida y amena, sin perder el encanto que caracteriza sus obras más largas.
Feliz lectura.


domingo, 6 de mayo de 2012

Caçador.


“Vine-te’n de safari i voràs com ho passem de bé”. Em va dir el meu amic. Mira que he estat en llocs arreu del món, però aleshores jo tenia una altra edat. I es que els anys no passen de bades i jo ja no tinc edat per a estes proeses. Uff! Per començar ens han fet alçar-nos molt matí, després tot el dia donant sotracs en el Jeepp per la sabana, suportant un calor tòrrid, pols, mal menjats. Clar i es que jo ja no estic acostumat a fer estos picnics tan peculiars, m’he aburgesat i me s’han refinat els gustos. Les cabanes tenen aigua calenta! Quasi quasi, menut luxe! Ara de nit vorem qui dorm amb els animals que hi ha per ahí solts fent brams i rugits. Recollons, tan agust que estic jo a ma casa.
Ara, ha pagat la pena suportar tot el patiment. I açò que és el primer dia. A vore hui que em fet; zebres, girafes, uah! Els lleons son impressionants, encara que el millor de tots ha estat l’elefant. Menut exemplar, el cap és immens. Quedarà preciós decorant el saló, encara que pot ser la meua dona preferixca posar els lleons. No sé, ja vorem. Demà anirem al riu a vore si tinguem sort i vegem algun cocodril o nyus que segur van a beure.
Per desenvolupar una afició cal tindre bon material. Este equip m’ha costat un ronyó, però paga la pena. Ai!! Si fa quaranta anys enrere jo hagués tingut l’equip i la tecnologia que tinc en l’actualitat tindria  la casa superdecorada amb imatges espectaculars i dotzenes d’àlbums plens de fotos de la fauna i la flora de mig món.

martes, 3 de abril de 2012

El mapa del cel.



 Yo sueño que estoy aquí,
destas prisiones cargado;
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.
     D’aquesta manera comença el cèlebre poema La vida es sueño de Calderón de la Barca es el poema que m’ha vingut a la ment després de llegir l’ultima creació literària de Fèlix J. Palma El mapa del cielo. Una edició de 740 pàgines en tapes dures bellament decorades amb sobrecobertes, un ex-libris molt suggerent i un llom que resulta d’allò més seductor si el volem lluir a la llibreria.
Fèlix J. Palma ens presenta la segona novel·la de la trilogia Victoriana en la que el protagonista per ser qui és segur que despertarà la curiositat de vore com es desenvolupa la història, H.G. Wells.
L’obra  dividida en tres parts ens mostra l’encant de la novel·la en fulletons. En la primera apareix un personatge vinculat a la literatura, el qual no descobrim fins que no em avançat bastant en la lectura. Un vaixell balener en una expedició al pol sud cercant l’entrada al centre de la terra es veu atrapat pel gel. Allí són testimonis del accidental aterratge d’una nau extraterrestre. Misteri i intriga es conjuminen creant una substància més potent que la cafeïna. El lector una vegada endinsat en la lectura de la primera part es vorà alleujat de la son fins que no l’acabe de llegir.
En la segona part Emma Harlow per posar-li-ho difícil a un dels seus pretendents li demana que per conquerir el seu cor reproduixca la invasió marciana descrita en la novel·la La guerra dels móns de l’escriptor londinenc, Wells. El milionari, per al qui no hi ha res impossible decidix tirar cap avant amb la descabellada proposició, però com diu en la contraportada del llibre cal anar amb compte amb el que desitgem no es convertixca en realitat.
La tercera part ens dona una visió nefasta del que seria el nostre planeta baix l’amenaça d’una tecnologia superior d’oritge alienígena. El lector suposa que les coses han d’acabar bé però no sap com, no té més remei que seguir la veu del narrador omnipresent que tot ho sap i tot ho ha vist per guiar-nos per les meravelloses sendes de la narració a un desenllaç inesperat.
El llibre despertarà la curiositat del lector per continuar amb les lectures de La màquina del temps, La narració de Arthur gordon pim o Viatge al centre de la terra.  Pugeu a un carrusel d’emocions que de segur vos farà somriure, vos omplirà els ulls de llàgrimes i viureu amb tensió i inclús por les aventures dels protagonistes. L’obra engloba diversos gèneres ciència ficció, aventures, romàntica, terror... Un espill on vore reflectits el millor i el pitjor de l’ànima del ésser humà. Aspectes que solen aflorar en casos de guerres o catàstrofes naturals. En la invasió alienígena podem vore la figura dels conqueridors al llarg de la història siguen de la nacionalitat que siguen i els seu comportament amb els pobles sotmesos. Al mateix temps ens pot fer reflexionar de què serà de la espècie humana si esgota els recursos del planeta terra. Haurem d’emigrar a un altre planeta per explotar-lo?
Per acabar vos convide a que llegiu l’obra i es plantegeu estes i altres qüestions que no vos adelante perquè les descobriu vosaltres mateixos.
Feliç lectura.


lunes, 12 de marzo de 2012

La primera no s'oblida.

Eren les huit i mitja d’un diumenge de matí. El meu company de treball romania assegut al portal de la finca on viu esperant-me amb una ombra de neguit al semblant.
-Com estàs, has dormit bé? –Li vaig preguntar.
-Més o menys. A les set m’he despertat creient que havíem fet tard.
-Tranquil. La primera vegada és normal estar un poc nerviós. Quan tot haja acabat voràs com t’envaeix l’eufòria.
Caminarem cap a la cotxera on tanque el cotxe. El matí prometia un dia assolellat i amb bones temperatures, tot i que a eixes hores feia un poc de frescor.

Arribarem al nostre destí i aparcarem.
-Espera! Al maleter porte les armes. Estes dos per a mi. T’hauràs de defendre amb una, la parella la tinc trencada.
-Me n’hauré de comprar jo també.
-Vaig a telefonar-li al Mister. Bon dia, és la pizzeria?
-Bon dia. Ei, la guàrdia civil està a punt de tallar l’accés i no podreu entrar... –Em deia amb una nota d’estrès a la veu.
-Tranquil que el cotxe l’hem deixat en un lloc apartat. Ara anem a peu cap al lloc que havíem acordat. Ens vegem després.
Em penjà el telèfon i nosaltres continuarem el nostre camí. Ens creuarem amb una dona que anava a caminar bescanviant un amable bon dia.
Una vegada arribats al punt de trobada vaig descarregar la motxilla i li vaig dir al meu company:
-Vaig a tirar mà de les substàncies químiques. Tu en vols un?
-Un...? Ens el partim.
-Tin fes els honors.
-A mi açò no em fa res. –Em digué mentre obria la llauna i bevia uns glops.
-Doncs a mi la cafeïna em posa de volta i mitja. No és Red bull, però és de la mateixa família. En porte tres més per a després.
Al poc se sentia el motor d’una moto d’enduro precedida pel primer corredor. Nosaltres teníem en principi la faena de tallar l’accés del camí perquè ningun vehicle envaira el circuit de la cursa. Ataviats amb malles llargues de córrer, esportives de trail, samarreta tècnica i desudadora de la cursa de muntanya de JV sports romaníem   recolzats en els bastons de senderisme –les nostres armes- a la espera  que passara la processó d’atletes.
Al poc de temps, un nodrit grup amb diverses vestimentes esportives de colors d’allò mes variats donava vida i color al camí de Bellús. Animàvem els corredors de Vallada que distingíem entre el grup i ells ens dedicaven el seu millor somriure.
Atletes veterans, joves, dones tots anaven desfilant per davant de nosaltres. Tancant la carrera venia Juanvi amb el cotxe.

A l’assegador que partix els termes de Vallada i Moixent començava la nostra tasca. Portaríem uns tres-cents metres de pujada per l’assegador  quan vàrem veure el primer corredor que se’n tornava cap arrere. Era el primer que es retirava de la prova. La costera se’ns feia més entretinguda al haver d’anar llevant les cintes. Saludarem la gent del primer avituallament i continuarem amb l’ascens.
Només arribar dalt i agafar la senda que torna cara a Moixent ja veiem a uns cent metres l’últim corredor. Decidirem no apretar el pas per no donar-li alcanç, però l’atleta pareixia que no estava en massa bona forma. Pararem a llevar-nos les desudadores en l’últim tram de senda que rematava l’ascensió planejant lleument a la banda esquerra d’unes llastres d’oliveres. Un grup de gent ens animava i fins i tot Vizca i jo pararem perquè ens feren una foto. Uns metres mes endavant Núria la filla de Serafí, el seu marit i el germà entre altres ens animaven. Muñoz  em  buidà la motxilla que anava atapeïda de cintes de plàstic.
Començà l’ascensió per un tram tècnic. Allí no ens calia llevar-les cintes, ja que després tornaríem a passar per ahí. Li vaig oferir els bastons al corredor Roberto Vallés perquè pujara millor la costera. Una vegada començà a minvar el desnivell me’ls tornà.
Un poc més avant arribàvem a un altre avituallament. Voluntàries,  i gent de la brigada forestal composaven un nombrós grup de col·laboradors.
-Gràcies per tot xiques, amb el vostre permís vaig a omplir esta ampolleta d’aigua que porte al cinturó. – Els vaig dir mentre repostava.
-Si vols emportar-te una marraixa de 5 l., tin ahí va. –M’oferí una de les xiques.
-Si per favor enganxa-me-la al cinturó que ens l’emportem. Bé la vostra companyia em resulta molt agradable però nosaltres hem “d’escortar” este xic fins el bosquet.
-Tranquil que després tornareu a passar per ací.
-Ja ho sabem, ja. Fins després.
Ara el tram que venia era una pista forestal ampla fins l’embassament del Bosquet.  Mentre baixàvem ens creuàvem amb la resta de corredors que mamprenia l’ascensió cap a Camp Redó. Saludàvem i animàvem als coneguts de Vallada; Piga i Javi, Rafa, Boils i Blasco...
-Santi aguanta el ritme que estàs atabalant-lo. –Em digué Vizca.
-El que passa és que tu ja no pots en la teua pell. –Li vaig contestar.
-Que noo!! A la pata coixa acabe jo la carrera.
-Va que estàs fet una “auela”!
Entre bromes i comentaris jocosos rematarem el descens. La veritat és que en les curses populars els recorreguts son urbans i hi ha molta gent animant els atletes, megafonia amb música i molt d’ambient que fan més suportable la prova, però a la muntanya la cosa canvia i més quan regna la solitud. La solitud es bona companya del desànim sobre tot en eixos moments en els quals hom pensa:
“Qui m’haurà manat a mi vindre a esta carrera, tant bé que estaria jo a ma casa”.
Un poc abans al Bosquet  li vaig oferir a  Roberto una beguda energètica, la qual es va beure de bon grat. Allí estaven els bombers voluntaris de Vallada; Paco i el “pernilero”. Roberto passà pel punt de control sobrant-li uns minuts del temps màxim.
El calvari li venia en l’ascensió. Li vaig tornar a deixar els bastons però en la primera senda va patir una rampa. Un voluntari li va fer uns estiraments i li posà reflex. Al poc continuava la seua marxa omplint l’aire d’una estela perfuma de mentol.
Pujant cap a Camp Redó arreplegarem un altre corredor que no podia en la seua pell. Era la seua primera mitja marató de muntanya i possiblement l’última. Li donàrem aigua i ànims, però en el segon punt de control es quedà per baixar en cotxe.
El meu cosí Rafa membre del club d’atletisme de Moixent participava de col·laborador amb un altre home. Ells s’encarregarien de baixar-lo. Nosaltres ja teníem feina arreplegant tires llargues de plàstic, les quals deixàrem en l’avituallament de la brigada forestal per on passàvem per segona vegada. Ara ja començava el descens cara a la Torre Mora.
Robert tornava a trotar, encara que arribaríem a meta fora del temps marcat. Acabar dels primer té mèrit, però l’últim amb els esforços que li estava costant al xicon també. Al camp de futbol hi havia que pegar-li una volta.
-Pots apretar un poc? –Li pregunta Vizca.
-Si aprete m’agafa una rampa que em quede ací.
Amb un temps de 3:40:19 entràrem tots tres agafats de la mà a la meta. Allí estaven Grisel, Mikel i la seua dona Elen, Loles i Vicent, Tere i Vicent i Nieves la dona de Juanvi tots havíem col·laborat en la cursa.
Després de beure i felicitar a Juanvi per la prova que havia organitzat, li vaig donar l’enhorabona a Robert per la capacitat de sacrifici i ell a nosaltres el seu agraïment pel recolzament que li havíem donat. Era la seua primera mitja marató de muntanya. El mal de cames li duraria tota la setmana. L’eufòria i la satisfacció d’haver-la acabada tota la vida.

domingo, 29 de enero de 2012

El príncipe de las moscas.


Ací vos deixe la resenya de ka novel·la El príncipe de las moscas, primer en valencià i un poc més avall en castellà.
Fa unes setmanes ha vist la llum l’ultima creació literària del prolífic escriptor d’Ontinyent Ramón Cerdà editada per ECU, editorial Club Universitario. El príncipe de las moscas, un thriller psicològic, als quals ja ens té acostumats l’autor, al mateix temps que enganxats a les seues creacions.
En un convent de l’orde del Dominics a la ciutat de Xàtiva en el segle XIV una sèrie de fenòmens i circumstàncies trencaran la pau regnant en el monestir. La visita de l’inquisidor Bernat Guidoni no pot arribar en un moment menys oportú per acabar de complicar-los la vida als habitants del convent. 
El diable es responsable d’alguns dels fets, el qual tracta de consumar una venjança personal des dels albors del cristianisme fins els nostres dies.
En l’època actual Pere, un rector exorcista, es requerit per ajudar un empresari que està tancat a la presó per uns delictes que diu que no ha comés i són obra del diable. El presidiari li confessa que creu estar posseït i necessita una entrevista amb ell. El diable resultarà més poderós del que pareix. Podrà l’exorcista ser més intel·ligent i derrotar al maligne? O pel contrari les forces del mal assoliran la seua venjança en la Persona de Pere?
Sessions d’espiritisme, possessions diabòliques, aparicions del diable, sexe, intriga, terror... són alguns dels ingredients que hi trobarem en El príncipe de las moscas. Al mateix temps el llibre ens aporta informació sobre la Santa inquisició i la seua forma de treball, així com era la viada a un convent de frares i algunes pinzellades de la vida de la gent de la ciutat. Cal esmentar que la novel·la en la primera part es pot catalogar de novel·la històrica. Les escenes del exorcismes estan molt ben representades, així com l’escena del joc de la ouija, la qual ens sembrarà la llavor de la por en la nostra ment, i perquè no? Pot ser dissuadixca a algun aficionat a eixa pràctica.
 Una novel·la comparable a les de Stephen King en la que el terror és un dels ingredients principals. Una història que seria un èxit de taquilla si fora representada en la gran pantalla, tot i que el tema dels exorcistes ja està vist, esta història està enfocada d’una altra manera, al combinar dues èpoques la fa molt més atractiva.
Escrita en un llenguatge senzill i directe, sense excessos ni floritures exagerades fan que la lectura siga àgil i amena. Té un inconvenient, el mateix que altres novel·les de l’autor,  vos mantindrà en suspens i acabarà restant-vos hores de són. Així que haureu de ser vosaltres els qui decidiu si passar son o deixar la lectura per al dia següent. Una teranyina que vos atraparà, vos mantindrà en tensió, vos farà passar por, sofrireu i gojareu amb els personatges, però sobre tot passareu una bona estona llegint esta obra.
Feliç lectura.

Hace unas semanas ha visto la luz la última creación literaria del prolífico escritor de Ontinyent Ramón Cerdá editada por ECU, editorial Club Universitario. El príncipe de las moscas, un thriller psicológico, a los que ya nos tiene acostumbrados el autor, al mismo tiempo que enganchados a sus creaciones literarias.
En un convento de la orden del Dominicos en la ciudad de Xàtiva en el siglo XIV una serie de fenómenos y circunstancias romperán la paz reinante en el monasterio. La visita del inquisidor Bernardo Guidoni no puede llegar en un momento menos oportuno para acabar de complicarles la vida a los habitantes del convento.
El diablo es responsable de algunos de los hechos, el cual trata de consumar una venganza personal desde los albores del cristianismo hasta nuestros días.
En la época actual Pedro, un cura  exorcista, es requerido para ayudar a un empresario que está encerrado en la cárcel por unos delitos que dice que no ha cometido y son obra del diablo. El presidiario le confiesa que cree estar poseído y necesita una entrevista con él. El diablo resultará más poderoso de lo que parece. ¿Podrá el exorcista ser más inteligente y derrotar al maligno? ¿O por el contrario las fuerzas del mal consumaran su venganza en la persona de Pedro?
Sesiones de espiritismo, posesiones diabólicas, apariciones del diablo, sexo, intriga, terror... son algunos de los ingredientes que encontraremos en El príncipe de las moscas. Al mismo tiempo el libro nos aporta información sobre La Santa inquisición y su forma de trabajo, así como era la vida  en un convento de frailes y algunas pinceladas de la vida de la gente en  la ciudad. Cabe mencionar que la novela en la primera parte se puede catalogar de novela histórica. Las escenas de exorcismos están muy bien representadas, así como la escena del juego de la ouija, la cual nos sembrará la semilla del miedo en nuestra mente, y ¿porque no? Puede que acabe disuadiendo a algún aficionado a esa práctica.
 Una novela comparable a las de Estephen King en la que el terror es uno de los ingredientes principales. Una historia que sería un éxito de taquilla si fuera representada en la gran pantalla, aunque el tema de los exorcistas ya está visto, esta historia está enfocada de  manera diferente, al combinar dos épocas la hace mucho más atractiva.
Escrita en un lenguaje sencillo y directo, sin excesos ni florituras exageradas hacen que la lectura sea ágil y amena. Tiene un inconveniente, lo mismo que otras novelas del autor, os mantendrá en suspense y acabará robándoos algunas horas  de sueño. Así que tendréis que ser vosotros los que decidís si pasáis sueño o dejáis  lectura para el día siguiente. Una telaraña que os atrapará, os mantendrá en tensión, os hará pasar miedo, sufrir y gozar con los personajes, pero sobre todo pasará un buen rato leyendo esta obra.
Feliz lectura.

Crisi matrimonial.

      La fotografía d'urbex ens porta a llocs on de vegades podem sentir emocions especials. Sovint, els objectes, mobles i edificis pod...