viernes, 30 de octubre de 2009

La fí és el principi.



Yace la vida envuelta en alto olvido.

Francisco de Quevedo.

Els dies són cada vegada més curts al temps que acaben d’estrenar l’horari d’hivern. Sens dubte ja ha arribat també la festivitat de Tots sants. Una festa vinculada als morts des de l’influencia de la religió cristiana. Un dia a l’any per a retre’ls un xicotet homenatge als nostres difunts, els quals durant tot l’any encara viuen als nostres records.
La pèrdua d’una persona estimada ens sumix en una profunda tristor, davant la qual, un psicòleg ens dirà que la mort forma part de la vida, tanmateix com altres dualitats existents: el bé i el mal, la nit i el dia... La mort al cap i a la fi és un mal necessari, sinó ja no cabríem al món.
Per molta filosofia i molta perspectiva, jo sóc el primer que davant la pèrdua d’algun ésser estimat en sumiria en una profunda tristor. Al mer cor sonaria incessablement la tornada:

¿Quién me ha robado el més de abril? ¿Cómo pudo sucederme a mí?
¿Pero, quién me ha robado la ilusión? La guardaba en el cajón donde guardo el corazón.

Joaquín Sabina.

A poc a poc, les aigües tornarien al seu lloc i aniria assimilant la pèrdua pensant en que la vida seguix, i cal pensar en allò que ens queda per davant i no obssesionar-se el el que hem perdut. Els qui creuen en un altra vida, creuen que al altre costat es pot estar millor, en canvi els qui no creuen en res la mort es la fí. El que és cert és que els filòsofs diuen “estudia com si anares a viure sempre, viu com si anares a morir demà”. “No balafies la vida i aprofita el temps.

Hem evolucionat i la mort ja anem vegent-la de diferent manera. La gent no creu tant en un altra vida i tampoc en ser soterrada a un cementeri. La mort pot produir por seducció, morbo i fins i tot diners. En els temps que corren hi ha un negoci que genera molts guanys a les funeràries. I com no, també hi ha una revista, la publicació Adiós.
A la cadena Ser feren una enquesta sobre com voldrien que fora el seu soterrar. Un individu digué que ell donava el seu cos a la ciència, sols hi havia una condició; el cotxe que transportara el cos no havia de posar intermitents en tot el trajecte, i si els posava havien de ser els contraris a la direcció que anara a prendre, a més a les circumval.lacions no frenaria i entraria a tota velocitat. Un altre deia que no volia crear despeses a la família, així que donava el cos a la ciència,i en un últim atac de cinisme volia que a la seua vetla sonara incessantment la cançó de Mecano Hoy no me puedo levantar. Com es pot vore algunes persones s’agafen amb humor açò de la mort.
I ara per deixar una porta oberta al debat. Què penseu vosaltres de la mort?

Que passeu bona festivitat de Tots Sants.

Un amic dels llibres.

lunes, 26 de octubre de 2009

Quan que ens costa.


Este article pretén fer un xicotet homenatge a totes les persones que dia a dia s’esforcen en les seues tasques i ningú no les reconeix, al temps espere que servixca per a fer reflexionar a tots els lectors i entre tots pugam fer més feliços als demés.

Recorde ja fa un grapat d’anys, quan treballava a Canals en una fàbrica de tèxtil, m’impactà vore a l’entrada de l’oficina un bust del fundador de l’empresa. El bust havia estat un regal per part dels treballadors en reconeixement a com s’havia portat de bé amb ells.

És clar que això dataria dels anys setanta quan la gent encara pareixia que tenia un poc més de consideració pels demés. Avui ens em fet egoistes i no valorem allò que tenim o que la resta fa per nosaltres; els fills anem a la nostra i no reconeguen l’esforç dels pares, els marits no valorem la tasca de les nostres dones a casa. I la llista es podria perllongar molt més. Les tasques desenvolupades passen com una obligació que la vida ens ha imposat a cadascun de nosaltres sent el nostre deure fer-ho ben fet. El que no sabem és que tots de vegades necessitem que se’ns lloe el treball que fem, especialment en etapes de molt d’estrés o tensió. Que poc costa dir-li al nostre fill com està fent-ho de bé a l’escola, o la nostra parella dir-li lo meravellosa que és i la sort que tenim al estar casts amb ella per tot el que fa per la família. De xicotets ens ensenyaven a donar gràcies per les coses que ens donaven, i ara, de adults ens hem oblidat de ser agraïts. Pareix que només saben obrir per queixar-nos. Quan el dinar no està massa bo si que sabem protestar, en canvi si està bo, no alabem al cuiner o a la cuinera.

La persona a la que si li reconeix el treball ben fet se sent útil al temps que agraix el reconeixement de la seua tasca. Les nostres paraules poden ser tan reconfortants per a l’ànim, com una sopa ben calenta per al cos en un dia d’hivern. La persona que se sent lloada és més feliç i per tant més amable amb la resta, amb la qual cosa pot fer més agradable l’existència als demés.

Per a acabar sols em queda recomanar-vos la lectura de Sopa de pollo para el alma de Jack Canfield.

Feliç lectura.

jueves, 8 de octubre de 2009

El laboriós art de la convivència.

El laboriós art de la convivència.

L’home és un animal pluricel·lular format per milions de cèl·lules interconexionades unes amb altres. Així com l’home no seria ésser si eixes cèl·lules no estigueren unides, l’home no pot viure tot sol en societat. Necessita relacionar-se amb altres persones, encara que de vegades la tasca resulte força complicada pot arribar a ser un art això que anomenem convivència.
“Jo sóc jo, però també les meues circumstàncies.”- Ja ho deia Miguel de Hunamuno-. L’home com a individu es lliure de fer el que vullga, sempre i quan no moleste a ningú i complisca les normes cíviques i socials. Però a l’hora de compartir vivències, bé siga en parella, amb els amics, companys de treball... Les circumstàncies personals de vegades condicionen i no ens deixen fer tot el que voldríem. Situacions que de vegades deixant l’egoisme de banda i fent servir el raciocini es poden dur endavant sempre mirant-li la part positiva i gaudint el moment.

En les relacions de parella solen haver xicotets enfrontaments o tensions que requereixen algunes qualitats que cal posar en pràctica: saber escoltar, dialogar pacientment i sense enfadar-se, ser tolerant i de vegades saber prendre sense i donar sense deixar-se sometre per l’altre... La llista es podria perllongar molt més, però el més difícil és posar tot això en pràctica.

Els qui tenim parella acostumem a dir: “El home, la meua dona”. Ningú no pertany a ningú, els dos són individus lliures que poden compartir moltes coses junts, però alhora poden tindre aficions diferents o inquietuds, i cadascú també necessita el seu espai i el seu temps per poder sentir-se realitzat i ser feliç.

Hi ha que respectar i fer-se respectar però cal invertir temps i diàleg en la parella perquè funcione la relació.

En les relacions fora de parella es poden donar situacions ben diferents. La gran majoria dels éssers humans ens alegrem dels fracassos dels companys o veïns. L’enveja és la causant de del problema. Quan un company de treball prospera més que nosaltres alguns es disgusten i fins i tot el deixen de banda. Si pel contrari el mateix individu fracassa o li van mal les coses encara se n’alegren. De totes les maneres el company no va a furtar-los res a ells per molt que prospere, ni tampoc els va a afavorir si li van mal les coses, però no ho podem evitar, l’enveja forma part de la condició humana, encara que amb eixa actitud denoten falta de cultura i coherència.

És clar que conviure és complexe, però amb educació, racionalitat i paciència -paraula que significa: la calma i la pau necessàries per enfrontar una situació i el coneixement adequat per poder arreglar la situació-. Amb estes qualitats els problemes dels humans es resoldrien millor.

Per acabar unes recomanacions que ens ajudaran a dur una vida més plena i feliç.
Dediqueu-vos a persones, grups o causes. Submergiu-vos en el treball social, polític o artístic. Desitgeu passions que siguen suficientment intenses que vos impedisquen tancar-vos en vosaltres mateixos. Aprecieu els demés i viscau una vida activa i de projecte amb significat.

I finalment recomanar-vos la lectura de Convivir de Luis Rojas Marcos, prestigiós psiquiatra espanyol fincat a Nova-York on exerceix de cap de psiquiatria a l’hospital Central.

Feliç lectura.

See you again.

Desde la ciudad de Cork Irlanda, Beatriz nos manda este relato con algún toque de humor sobre la reencarnación. Sin ánimo de ofender a n...