lunes, 21 de diciembre de 2009

Per a tots vosaltres.



En estes dates de Nadal m’agradaria decorar un arbre. Però envers de decorar-lo amb garlandes i boles penjaria cartells amb els noms de tots el meus amic i amigues; els qui fa temps que no veig i els qui veig tots els dies, els qui em deuen quelcom i als qui dec alguna cosa, els qui m’han ensenyat coses i els qui de mi han aprés quelcom, els qui han compartit risses i llàgrimes i els qui tan sols han compartit moments breus de conversa, els qui viuen prop i els qui viuen lluny, els qui han compartit il•lusions i projectes de futur i els qui tan sols han compartit moments intrascendentals, els qui són de tota la vida i els qui he fet fa poc.
Sens dubte tots vosaltres heu ocupat un lloc en la meua vida al temps que heu marcat unes circumstàncies i determinades actuacions, l’únic que vull que sapieu és que a tots/es vos tinc reservat un lloc al meu cor, per la qual cosa vos desitge un bon Nadal i un millor any nou.

L’amic dels llibres.

viernes, 11 de diciembre de 2009

Un tema que mai no passarà de moda; La Segona Guerra Mundial.


Fa uns dies tafanejant pels prestatges de la llibreria de ca ma mare vaig trobar un llibre que de seguida despertà la meua curiositat pel personatge en qüestió. El llibre, Heinrich Himmler, una biografia d’un personatge molt arrimat a Hitler i cap de les SS.
El llibre ens fa un repàs des de la Primera Guerra Mundial mostrant-nos la situació econòmica i social d’alemanya que produeixen la Segona Guerra Mundial.
Ens dona apunts de la personalitat de Hitler, de Himmler, el naixement de les SS, les lluites internes dins del partit nacional socialista i dins del propi exèrcit. Va narrant-nos cronològicament tot el que va succeir fins la caiguda del Tercer Reïch. Com deia Humberto Ecco, els llibres ens parlen d’altres llibres. Aquest alimentant la meua curiositat pot conduir-me a llegir Yo fui médico del diablo, el qual ens parla del metge jueu que tenia Hitler o Las hienas de Rawensbruck, ambientada en l’horror d’un camp d’extermini per a dones.
La Segona Guerra Mundial és un tema que hem produix certa fascinació al temps que horror pel que va ocórrer. Els poders d’oratòria de i convicció del líder nazi arrossegant a una nació darrere la bogeria Hitleriana. Hi hagueren grans avanços aeronàutics, armamentístic amés d’un munt de treball científic, però malauradament sempre amb la finalitat de crear destrucció. De l’horror i l’holocaust millor ni parlar-ne, ja que tots sabem de massa les atrocitats que cometeren. Si algú té curiositat pot llegir La gran estafa de la medicina naci.
Hi ha gent que veu els soldats envoltats d’una aureola de romanticisme sense parar-se a pensar que la guerra només sembra sofriment, odi i destrucció. Sols hi ha dos papers a les guerres: corders i llops. Els corders sempre són el dèbils, - la població civil-, els llops carnissers, -els soldats-. Pel•lícules com Doce del Patíbulo ens donen una visió d’uns condemnats a mort. -Escòria de la societat; assassins, lladres...- Els quals acaben convertint-se en herois. Els obliguen a formar una unitat d’operacions especials en la que el seu paper és el de llops ferotges, havent de lluitar i matar per sobreviure. Esta faceta ha estat present al llarg de la història en les guerres on presos redimien les seus culpes i pagaven condemna en diferents unitats vèliques normalment d’elit.
Els nazis també tenien una unitat de gent d’este tipus, els quals cometien tots tipus de barbaritats als llocs que conquerien
Referent a aquest tema el director de cinema Quentin Tarantino, també fa uns tres mesos va estrenar a Espanya Esos malditos bastardos. Encara que la història siga falsa, la finalitat pot ser siga la de recordar-nos com de sanguinàries i cruels poden ser les guerres. De tant en tant ix un llibre per refrescar-nos la memòria que ens parla de les SS, el Tercer Reïch o qualsevol altre tema que ens recorda la Segona Guerra Mundialcom per exemple El niño con el pijama de rallas, del qual també s’ha fet una pel.lícula. És un tema que mai no passarà de moda ni deu quedar en l’oblit, ja que l’home que oblida la història està condemnat a repetir-la. Per eixe motiu encara que de vegades siga dolorós recordar-los als supervivents de les guerres el seu passat, cal anar de tant en tant remenant el brou de la memòria perquè no sens oblide el sofriment que comporta una guerra.
Ara són dates de pau amor i fraternitat en les que tots ens desitgem pau i amor. Per què no podem ser així tot l’any?

Bon Nadal a tots, vos desitja l’amic dels llibres.

martes, 24 de noviembre de 2009

Els pilars de la terra.


Tenim la sort de viure a un poble tranquil on mai no passa res; hi ha poc de trànsit, els xiquets encara poden anar amb les bicicletes pel carrer, no hi ha delinqüència... Però hi ha coses a la que tots els pares li tenen por, les males companyies i les drogues.
Sempre s’ha dit que per allunyar als joves de la droga han de tindre alternatives d’oci on ocupar el temps lliure; esport, lectura, associacions... Hi ha una associació, la qual la dirigeix l’església, anomenada Juniors. Els Juniors admeten xiquets des d’els cinc o sis anys fins al setze, després passen a ser monitors.
La forma de treball consistix en reunir-los dissabte de vesprada o diumenge pel matí, allí fan jocs on es fomenten valors com: l’amistat, companyerisme, tolerància... Valors cristians que al mateix temps són necessaris per al bon funcionament de la nostra societat, al temps que complementaran la formació dels xiquets que seran els adults del futur. És utòpic pensar que si tots forem bons este món seria millor. Per això cal començar un canvi des de la nostra casa, es a dir el nostre poble, per poder a poc a poc canviant la societat.
Durant el transcurs de l’any escolar es fan activitats, després es cel.lebra algun campament d’estiu per fer la cloenda, agafant-se vacances fins al més d’octubre següent.
Alguns diuen que els Juniors és un invent de l’església per captar “ovelletes per al ramat”, ja que també es resa o es fa alguna missa. Molt bé, paro tingueu en compte que allí no ensenyen res mal, a més de tindre als xiquets i adolescents entretinguts, i de vegades també fan alguna reunió al llarg de la setmana.
Ací a Vallada Don Àngel el nostre rector, ha intentat dos o tres vegades posar el carro dels Juniors en marxa, però la gent no ha respost, no pels xiquets, sinó perquè fan falta monitors joves que facen més atractives les reunions que no adults de trenta-i-tants anys. Tots els inicis són costosos i més als pobles més menuts on el reduït nombre d’habitants llimita a les associacions. Seria un triomf per al poble que un projecte com aquest es posara en funcionament. Jo com a pare m’alegre que hi hagen com més alternatives d’oci millor i esta seria una molt bona opció, encara que la resposta l’ha de donar la joventut.

Ho reconec, sóc adicte.

Ho reconec patixc una malaltia, una addicció. Em produix tant gran plaer i tant de benestar que no puc renunciar-hi. Sé que no és massa saludable ni per a mi ni per a la resta, però tant em fa, jo amb els meus diners i els meus bens faig el que vull.
Tal vegada la culpa siga de la moderna societat en la que vivim... O pel contrari jo també tinc part de culpa per no resistir la temptació i no fer res per canviar.
Sí, també em servix de consol saber que no sóc l’únic. Ja ho diu el refrany castellà; “mal de muchos, consuelo de tontos”. I és clar sóc tonto, “sabent totes les repercussions negatives que té”, amb l’agravant que cada vegada som més els malalts que hi ha a la nostra societat. Necessitarem tractament mèdic, o pel contrari serem capaços de superar-ho per nosaltres mateix? Què és el que és necessari per obrir-nos els ulls? Ho sabem i està a l’abast de tothom, cal dir no. Però no volem resistir-nos, som massa febles. Ja s’ha convertit en un hàbit, en un costum diari, el problema és que cada vegada ho faig amb més freqüència i per a més activitats quotidianes. Avui sense anar més lluny l’he agafat per anar a comprar una pizza al súper que està a tres-cents metres de ma casa. Després no he pogut aparcar a la porta i m’he enutjat molt. El faig servir per portar els xiquets a l’escola, la qual, està a un tir de pedra de ma casa. I per anar a comprar el diari al quiosc de la plaça, no em fa anar a peu ni el senyor alcalde. Sí, ho reconec, sóc addicte al cotxe, i com jo hi ha molts que l’agafen quasi que per anar al lavabo.
Podem anar a peu o en bici però som massa senyorets. Cuidem el medi ambient, cuidem-nos nosaltres, guanyarem diners i salut.

Aquest i altres articles els trobaràs al meu blog.

lunes, 9 de noviembre de 2009

Una visita al cementeri.

Tots els dies passe per davant del cementeri abandonat abans d’anar a treballar. No puc evitar fer una ullada cap al seu interior, pot ser perquè sóc un romàntic empedreït. Tot el que ha sigut i ara no és, m’ompli el cor de melangia envoltat per una nota de enyorança provocada pel record d’un passat que pot ser fora millor.
La meua idea era fer un relat curt en referència al lloc on regna la mort. L’únic inconvenient és que en l’actualitat no el coneixia per dins no tenint altre remei que fer una vista.
Les portes estaven tancades, encara que els moderns profanadors de tombes havien fet un forat en una paret lateral per poder entrar i espoliar tot el que volgueren. Un amic meu havia vist el forat en la paret, mogut per la curiositat havia entrat per veure com havia quedat allò. “Allí no han deixat estaca en paret, s’han emportat tot el que podera tindre valor”.
Jo per la meua banda tenia cert nèguit al meu interior; no és que em fera por trobar-me amb l’esperit d’algun difunt més bé em feia por trobar-me amb l’ànima en pena d’algun viu, el qual per circumstàncies haguera convertit el cementeri en la seua llar. També em feia por que algun delinqüent tinguera instal·lat allí el seu magatzem o base d’operacions. Temors alimentats pot ser pel cinema i les novel·les, tot i que en el fons jo sabia o volia pensar que allí no hi havia ningú. Aniria de dia és clar, no anava anar de nit quan les siluetes es confonen i les ombres s’allargassen. Jo el que volia era retindre les imatges a la meua ment per poder treballar, encara que, agafaria la càmera per fer alguna foto.
Feia vint anys exactament que havia estat allí. Va ser quan tenia quinze anys i era un adolescent. La vegetació no regnava per les parets exteriors i el seu aspecte no era gens desolador. Les coses en aquell temps eren ben diferents, aleshores encara hi havia vida. I on hi ha vida hi ha esperança, perspectives de futur, somnis... Els temps ho transforma tot, res permaneix impassible al seu pas. L’àngel de la mort acaba visitant ha tots els éssers vius, emportant-se’ls a l’altre costat, deixant-nos un buit al cor i a les nostres vides, envaint-ho tot de silenci i solitud, fent bufar un vent fred que ens traspua la pell i ens arriba a la medul·la dels ossos. La mort d’un ésser estimat pot afectar a molta gent, però amb el pas del temps la gent se n’oblida de les despulles i en moltes ocasions com diu el refrany castellà “a rei muerto rei puesto”.
Vaig entrar per l’orifici practicat al mur, l’aspecte resultava desalentador. Em provocava un regust amarg a més de cert descoratjament. De tant en tant la meua imaginació volava al passat tractant d’imaginar a les persones que algun dia havíen estat allí, aleshores em baixava un calfred per l’esquena que em posava la pell de gallina. Tenia ganes de vore-ho tot i eixir d’allí com més prompte millor, el meu sentimentalisme estava manifestant-se com una ànima en pena que apareix per turmentar al botxí que l’ha enviada al més enllà.

Ja tenía el que necesitava. Una col·lecció d'imatges i d'emocions. Ara hi havia que treballar sobre elles per donar-los forma.


Sols vull dir que en cap moment he profanat el cementeri. No cal entrar-hi, des de fora es veu el desolador panorama que hi ha al interior.
Ah! Que encara no sabeu de quin lloc estic parlant. No importa de quin poble sigueu, segur que en teniu un ben prop. Els morts són els mateixos a tots els pobles, l’economia, els somnis, les esperances de futur... Ací baix vos adjunte una foto, la qual vos desvelarà el misteri al temps que vos obrirà els ulls a la metàfora.






viernes, 30 de octubre de 2009

La fí és el principi.



Yace la vida envuelta en alto olvido.

Francisco de Quevedo.

Els dies són cada vegada més curts al temps que acaben d’estrenar l’horari d’hivern. Sens dubte ja ha arribat també la festivitat de Tots sants. Una festa vinculada als morts des de l’influencia de la religió cristiana. Un dia a l’any per a retre’ls un xicotet homenatge als nostres difunts, els quals durant tot l’any encara viuen als nostres records.
La pèrdua d’una persona estimada ens sumix en una profunda tristor, davant la qual, un psicòleg ens dirà que la mort forma part de la vida, tanmateix com altres dualitats existents: el bé i el mal, la nit i el dia... La mort al cap i a la fi és un mal necessari, sinó ja no cabríem al món.
Per molta filosofia i molta perspectiva, jo sóc el primer que davant la pèrdua d’algun ésser estimat en sumiria en una profunda tristor. Al mer cor sonaria incessablement la tornada:

¿Quién me ha robado el més de abril? ¿Cómo pudo sucederme a mí?
¿Pero, quién me ha robado la ilusión? La guardaba en el cajón donde guardo el corazón.

Joaquín Sabina.

A poc a poc, les aigües tornarien al seu lloc i aniria assimilant la pèrdua pensant en que la vida seguix, i cal pensar en allò que ens queda per davant i no obssesionar-se el el que hem perdut. Els qui creuen en un altra vida, creuen que al altre costat es pot estar millor, en canvi els qui no creuen en res la mort es la fí. El que és cert és que els filòsofs diuen “estudia com si anares a viure sempre, viu com si anares a morir demà”. “No balafies la vida i aprofita el temps.

Hem evolucionat i la mort ja anem vegent-la de diferent manera. La gent no creu tant en un altra vida i tampoc en ser soterrada a un cementeri. La mort pot produir por seducció, morbo i fins i tot diners. En els temps que corren hi ha un negoci que genera molts guanys a les funeràries. I com no, també hi ha una revista, la publicació Adiós.
A la cadena Ser feren una enquesta sobre com voldrien que fora el seu soterrar. Un individu digué que ell donava el seu cos a la ciència, sols hi havia una condició; el cotxe que transportara el cos no havia de posar intermitents en tot el trajecte, i si els posava havien de ser els contraris a la direcció que anara a prendre, a més a les circumval.lacions no frenaria i entraria a tota velocitat. Un altre deia que no volia crear despeses a la família, així que donava el cos a la ciència,i en un últim atac de cinisme volia que a la seua vetla sonara incessantment la cançó de Mecano Hoy no me puedo levantar. Com es pot vore algunes persones s’agafen amb humor açò de la mort.
I ara per deixar una porta oberta al debat. Què penseu vosaltres de la mort?

Que passeu bona festivitat de Tots Sants.

Un amic dels llibres.

lunes, 26 de octubre de 2009

Quan que ens costa.


Este article pretén fer un xicotet homenatge a totes les persones que dia a dia s’esforcen en les seues tasques i ningú no les reconeix, al temps espere que servixca per a fer reflexionar a tots els lectors i entre tots pugam fer més feliços als demés.

Recorde ja fa un grapat d’anys, quan treballava a Canals en una fàbrica de tèxtil, m’impactà vore a l’entrada de l’oficina un bust del fundador de l’empresa. El bust havia estat un regal per part dels treballadors en reconeixement a com s’havia portat de bé amb ells.

És clar que això dataria dels anys setanta quan la gent encara pareixia que tenia un poc més de consideració pels demés. Avui ens em fet egoistes i no valorem allò que tenim o que la resta fa per nosaltres; els fills anem a la nostra i no reconeguen l’esforç dels pares, els marits no valorem la tasca de les nostres dones a casa. I la llista es podria perllongar molt més. Les tasques desenvolupades passen com una obligació que la vida ens ha imposat a cadascun de nosaltres sent el nostre deure fer-ho ben fet. El que no sabem és que tots de vegades necessitem que se’ns lloe el treball que fem, especialment en etapes de molt d’estrés o tensió. Que poc costa dir-li al nostre fill com està fent-ho de bé a l’escola, o la nostra parella dir-li lo meravellosa que és i la sort que tenim al estar casts amb ella per tot el que fa per la família. De xicotets ens ensenyaven a donar gràcies per les coses que ens donaven, i ara, de adults ens hem oblidat de ser agraïts. Pareix que només saben obrir per queixar-nos. Quan el dinar no està massa bo si que sabem protestar, en canvi si està bo, no alabem al cuiner o a la cuinera.

La persona a la que si li reconeix el treball ben fet se sent útil al temps que agraix el reconeixement de la seua tasca. Les nostres paraules poden ser tan reconfortants per a l’ànim, com una sopa ben calenta per al cos en un dia d’hivern. La persona que se sent lloada és més feliç i per tant més amable amb la resta, amb la qual cosa pot fer més agradable l’existència als demés.

Per a acabar sols em queda recomanar-vos la lectura de Sopa de pollo para el alma de Jack Canfield.

Feliç lectura.

jueves, 8 de octubre de 2009

El laboriós art de la convivència.

El laboriós art de la convivència.

L’home és un animal pluricel·lular format per milions de cèl·lules interconexionades unes amb altres. Així com l’home no seria ésser si eixes cèl·lules no estigueren unides, l’home no pot viure tot sol en societat. Necessita relacionar-se amb altres persones, encara que de vegades la tasca resulte força complicada pot arribar a ser un art això que anomenem convivència.
“Jo sóc jo, però també les meues circumstàncies.”- Ja ho deia Miguel de Hunamuno-. L’home com a individu es lliure de fer el que vullga, sempre i quan no moleste a ningú i complisca les normes cíviques i socials. Però a l’hora de compartir vivències, bé siga en parella, amb els amics, companys de treball... Les circumstàncies personals de vegades condicionen i no ens deixen fer tot el que voldríem. Situacions que de vegades deixant l’egoisme de banda i fent servir el raciocini es poden dur endavant sempre mirant-li la part positiva i gaudint el moment.

En les relacions de parella solen haver xicotets enfrontaments o tensions que requereixen algunes qualitats que cal posar en pràctica: saber escoltar, dialogar pacientment i sense enfadar-se, ser tolerant i de vegades saber prendre sense i donar sense deixar-se sometre per l’altre... La llista es podria perllongar molt més, però el més difícil és posar tot això en pràctica.

Els qui tenim parella acostumem a dir: “El home, la meua dona”. Ningú no pertany a ningú, els dos són individus lliures que poden compartir moltes coses junts, però alhora poden tindre aficions diferents o inquietuds, i cadascú també necessita el seu espai i el seu temps per poder sentir-se realitzat i ser feliç.

Hi ha que respectar i fer-se respectar però cal invertir temps i diàleg en la parella perquè funcione la relació.

En les relacions fora de parella es poden donar situacions ben diferents. La gran majoria dels éssers humans ens alegrem dels fracassos dels companys o veïns. L’enveja és la causant de del problema. Quan un company de treball prospera més que nosaltres alguns es disgusten i fins i tot el deixen de banda. Si pel contrari el mateix individu fracassa o li van mal les coses encara se n’alegren. De totes les maneres el company no va a furtar-los res a ells per molt que prospere, ni tampoc els va a afavorir si li van mal les coses, però no ho podem evitar, l’enveja forma part de la condició humana, encara que amb eixa actitud denoten falta de cultura i coherència.

És clar que conviure és complexe, però amb educació, racionalitat i paciència -paraula que significa: la calma i la pau necessàries per enfrontar una situació i el coneixement adequat per poder arreglar la situació-. Amb estes qualitats els problemes dels humans es resoldrien millor.

Per acabar unes recomanacions que ens ajudaran a dur una vida més plena i feliç.
Dediqueu-vos a persones, grups o causes. Submergiu-vos en el treball social, polític o artístic. Desitgeu passions que siguen suficientment intenses que vos impedisquen tancar-vos en vosaltres mateixos. Aprecieu els demés i viscau una vida activa i de projecte amb significat.

I finalment recomanar-vos la lectura de Convivir de Luis Rojas Marcos, prestigiós psiquiatra espanyol fincat a Nova-York on exerceix de cap de psiquiatria a l’hospital Central.

Feliç lectura.

viernes, 18 de septiembre de 2009

Els nostres herois.



ELS NOSTRES HEROIS.

A tots ens agradaven les pel·lícules que feien els dissabtes de vesprada en les que eixien personatges històrics que han fet córrer rius de tinta tant en biografies com en novel.les: Napoleó, Juli Cèsar , Catalina d´aragó...Personatges que s´han fet immortals en la memòria per les seues proeses, de cossos esculturals, intel.ligents o capaços de lluitar incansablement contra els enemics i eixir vencedors, encara que estos foren més nombrosos.
Però hi ha uns altres herois, dels quals ningú els té cap reconeixement, persones que passen desapercebudes, que tenen emotives històries que ens tocarien la fibra sensible si les coneguérem. Gent que ha deixat palés el seu esperit de sacrifici i la seua capacitat de superació de les adversitats. Gent que no eixirà en els llibres d´història ni en cap novel.la.
Hi ha uns herois que es sacrifiquen cada dia al seu lloc de treball per portar endavant la seua família, dones que a més realitzen les tasques de casa.
Eixos subjectes que empren el seu temps lliure en dedicar-lo a ensenyar i educar els seus fills, que de vegades deixen de vore la seua sèrie favorita per contar-los un conte o romandre al llit amb ells fins que s´adormen tots dos, sempre a petició del infant perquè té por o bé vol companyia. Els qui velen pels nens quan estos estan malalts i tenen cura d´ells. La llista dels esforços i sacrificis seria molt llarga.
Ara la qüestió és: eixe amor és correspost per part dels fills als pares? Ells tot ho fan pensant amb nosaltres però de vegades som egoistes i no els reconeguem l´esforç que han fet.
Una vegada parlant amb un xic de vint-i-pocs anys em deia que anava a posar-se a estudiar, i recuperar el temps perdut de la adolescència, i són pare tenia l´obligació de pagar-li eixos estudis, que per això era son pare. La família en eixe moment no travessava una bona situació econòmica i no podia pagar-li´ls però ell no volia acceptar-ho. Exemples pareguts ha este n´hi ha molts, per això pense que hauríem de reflexionar pel que han fet per nosaltres els nostres pares i no ser tan exigents amb ells i ser més agraïts.
Hi ha un conte que reflecteix el cas anterior ben bé.
Eren dos arbres un el pare ja ancià i l´altre el fill. El fill ja adult anava a vore son pare el qui li deia: “Vens a fer-me companyia?” -I el fill li contestava:
“no, necesite els teus fruits per donar-los a menjar als meus fills”. L´arbre els agafava i se n´anava.
Un altre dia tornava a fer-li la visita i el pare li preguntava: “Vens a fer-me companyia? –I el fill responia:
“no, necesite les teues rames per a fer-me una casa”.
Una vegada tenia el que volia se´n tornava a anar.
Al cap d´unes dies torna el fill a fer-li la visita. “Vens a fer-me companyia?- repetia la mateixa pregunta.
“no, necesite el teu tronc per a escalfar-me este hivern”.
Una vegada aconseguit el que volia el tornà a deixar sol.
Els pares es fan majors i quan arriben a l´hivern de les seues vides perdent capacitats tan físiques com intel.lectuals tinguem la tendència d´aïllar-los i deixar-los un poc apartats. Ells l´únic que demanen és un poc de calor humà; que sel´s faça un poc de cas, sel´s escolte i sel´s tinga un poc de consideració. Només hi ha que vore com es canvia la cara quan els seus fills o els seus nets van a fer-los la visita.
Ells que tant sacrificis han pels seus estimats i amb quin poc esforç podem fer-los feliços. Així i tot, som egoistes i el nostre temps lliure el volem per a nosaltres, recordant-nos-en dels nostres majors ben poc o inclús de vegades com en la faula quan els necessitem.
Per a acabar i fer reflexionar als possibles lectors hi ha un proverbi oriental que diu així: “Casa´t, forma una família, cria els teus fills i aleshores sabràs el que deus als teus pares.”
Per a mi, els meus herois ni són musculosos, ni grans estrategs militars, són els meus pares, els qui ma´n criat, educat i ensenyat una llengua, la qual és el major signe d’identificació que tinc. Ells ho donat tot per mi, i amb els seus defectes i les seues virtuts verdaderament són els meus herois.
I per a tu estimat lector, quins són els teus herois?

domingo, 30 de agosto de 2009

La Mare de Déu de més lluny no fa més miracles.


Els humans per la nostra condició d’éssers racionals tendim a creure que allò que està fora de la nostra casa és millor; es adir pensem que la Mare de Déu de més lluny fà més miracles.
Ací a Vallada hi ha gent que gaudix de l’esport dels senderisme i alguns caps de setmana se’n van a practicar-lo a altres localitats quan encara hi ha molts racons que tenen el seu encant i molta gent els desconeix.
Un altre exemple és el berenador i l’àrea recreativa; creats per a l’ús i gaudi públic, del qual fan més ús els forasters que els veïns del poble. “Això ja ho tenim massa vist”. És el que solem dir.
No sabem valorar allò que tenim fins que ho perdem, no podrem arribar a estimar quelcom si primer no ho coneguem.
Quantes vegades hem escoltat allò de “hi ha que consumir productes de la terra”. L’embotit de Requena, el raïm de taula del Vinalopó. A les terres catalanes el mateix: el cava de Sant Sadurní d’Anoia... Però i la literatura en la nostra llengua? -Esta llengua que ens ha acompanyat des que hem nascut-.Consumim llibres dels nostres autors?
De segur que molts de nosaltres hem llegit El Guardià de l’anell de Vicent Pascual, el qual ens el feren llegir a l’escola quan érem adolescents. Així com altres de lectura obligada a l’escola. Però els escriptors com Toni Cuquerella, Joan Andrés Sorribes i Francesc Bodí, si no fora perquè van guanyant algun premi literari i tenen altres ocupacions no podrien viure de l’ofici d’escriptors. I es que estem acostumats a llegir en castellà i si llegim en valencià o català són majoritàriament bestsellers. Crec que hauríem de replantejar-nos un poc la nostra selecció alhora de llegir. Els llibres d’autors valencians o catalans, normalment solen ser mes curts i fàcils de llegir que els bestsellers. Això no vol dir que vagen a ser més roïns en quan a qualitat literària o en entreteniment.
Per acabar vos faré unes recomanacions per si vos apetix llegir alguna coseta interessant.
Quina lenta agonia la dels ametlers perduts. Toni Cuquerella.
La Creu de Cabrera. Joan Andrés Sorribes.
L’infidel. De Francesc Bodí.
Dies de Verema. Joan Olivares.
La plaça del diamant. Isabel Clara Simó.
Això és llarg de contar. Josep Franco.

Espere que estos títols vos ajuden a superar la depressió “postvacacional”que a tots ens afectarà en major o menor mesura.

Feliç lectura.

martes, 18 de agosto de 2009

EDUCACIÓ; UNA INVERSSIÓ DE FUTUR.




Quan anem pel carrer i veiem a un xiquet enfadar-se amb els seus pares, muntar el numeret i inclús insultar-los perquè no li compren esta o l’altra cosa o no el deixen fer el que l’infant vol, el primer que pensem: “Quin xiquet més mal educat”. Es a dir associem la seua conducta amb l’educació rebuda. Però qui educa al xiquet?

En primer lloc els qui han de donar exemple de conducta són els pares, els quals viuen amb ell i són el far guia de l’infant. La forma de parlar, com tracten als demés, als seus propis pares i familiars, com s’expressen. Totes eixes coses van deixant un registre en el disc dur dels més menuts, sempre s’ha dit: “en el cau dels conills el que fan els pares fan els fills.” Després cal "perdre el nostre temps" com a pares amb els nostres fills; educant-los en valors, explicant-los que allò que no els agradaria que els demés els feren a ells que no ho facen als demés, llegint-los contes i històries, però explicant-los eixe missatge moralitzador que de vegades es llig entre línees. Tot el temps que invertim en els nostres fills a la llarga resultarà profitós, per la qual cosa uns pares curiosos amb inquietuds culturals i dedicació als seus fills, és més fàcil que els trasmetesquen més valors morals que un altre que els té més descuidats i els deixa amb el ramalet damunt del muscle. Açò sempre no és així, ja que també se sol dir “tots d’un ventre i cadascú d’un temple” . Uns pares poden tindre dos o tres fills i per causes psicològiques o genètiques que li marquen el caràcter poden fer que un fill siga un home de compte i raó i un altre una ovella descarrilada.

Altres factors que influeixen en la educació són els mestres i l’escola. On els pares han delegat l’educació dels seus fills, i precisament on menys valors morals s’ensenya o s’ha ensenyat fins ara. –No sé açò de la educació per a la ciutadania quin fruits donarà a llarg termini-.
La societat i el medi en el que el xiquet viuen, els mitjans de comunicació, les sèries televisives, els videojocs, tot allò que rodeja la vida dels nostres fills també tenen una forta influència en la seua conducta, en la forma de parlar d’expressar-se. Les persones que ronden els cinquanta anys miren arrere i miren al present pensant com ha canviat la societat. Què ha pogut passar per a que s’haja perdut el respecte, als majors i als no tant majors, els bons modals...? Quines han sigut les causes sociològiques del canvi? Ara tot es fa més prompte; s’ix de festa més prompte, comencen a beure i a flirtejar amb les drogues, a iniciar-se en el sexe... Qué està passant?

Per altra banda els nostres governants exerceixen de pares de la nació. Ell són els que han de posar les lleis i les llimitacions de nosaltres els ciutadans i de les autonomíes. Si l’estat posa una llei en la que un pare no li pot pegar un carxot al seu fill i tampoc un mestre, la cosa no va massa bé. No és que jo siga partidari de la violència ni els mals tractes, però de vegades un xiquet fa perdre els papers a un pare i si este li pega una bufetada, el xiquet el denuncia i el du a juí, li posen una ordre d’allunyament “del seu propi fill”. Fins on arribarem? Un altre exemple és que el pare li diga al seu fill d’anar a ajudar-li a fer olives i el fill li conteste que ell no va, i si l’obliga el denunciarà per explotació infantil. Davant d’açò el pare de vegades amb resignació calla i el deixa estar i possiblement no aplique mesures. Pot ser també li diga al cap d’un temps: “Vols eixes sabatilles? Doncs treballa i guanyate-les. Te’n recordes quan no va voler vindre a fer olives? Ara veges qui te les compra.”
La veritat és que amb eixes lleis absurdes no anem a cap lloc, jo per la meua banda mai he gossat negar-me a ajudar a casa en les tasques del camp, cert és que cada u té el seu caràcter i manera de pensar, també potser m’han inculcat des de menut que hi ha que ajudar en casa que els pares molt fan per mí.

Per a acabar i de forma utòpica, si tots els pares perdérem més temps educant als nostres fills i la societat en general respirara d’una altra manera guiada per l’estat, pot ser els nostres fills, -la generació del futur- es comportara d’un altra manera.

lunes, 10 de agosto de 2009

BANDOLERS NOBLES, NOBLES BANDOLERS.






Des que l’home viu en comunitat agrupat en pobles sempre hi ha hagut partides de gent que han viscut fora de la comunitat al marge de la llei. Homes rudes i sense escrúpols, els quals han consagrat la seua vida a perpetrar robatoris i al pillatge. Són els homes de la serra anomenats roders o bandolers a les terres catalanes i valencianes.
Sens dubte quan parlem de roders, la nostra imaginació vola al segle XIX, i ens ve a la ment la imatge de l’individu ataviat amb botes de cuir altes, pantalons ajustats, camisa blanca, jupetí de pana negra, mocador al coll per tapar-se el rostre a l’hora de cometre malifetes, barret de forma arrodonida, embolcallat en una manta morellana, exhibint una gran navalla a faixa i trabuc en mà.
Quasi sempre pensem en el roder dolent, el qual amb poques ganes de treballar i fart de suportar l’opressió del cabdill local o noble que el sotmet, tria l’opció més fàcil, dedicar-se a cometre robatoris, assaltar viatjants que trepitgen els solitaris camins, i fins i tot segrestar persones importants amb la finalitat de demanar una quantiosa xifra econòmica a canvi del seu alliberament.
Hem de tindre en compte que el segle XIX fou un segle sotragat per nombroses guerres; les guerres Carlistes, la guerra contra el “francés”. El territori valencià, tanmateix com la resta del territori espanyol patien dificultats econòmiques amb l’incentiu que els terratinents i el cacics no renunciaven a cobrar-los les excessives rendes als mitgers i camperols. Les malaurades vides romanien subjugades al ric propietari, ires podien fer per canviar la seua dramàtica situació. D’aquestes circumstàncies sorgeix la figura envoltada per una aureola de romanticisme; la del roder d’esperit noble. Homes treballadors i honestos, els quals pels avatars del destí es veuen obligats a fugir a la serra i viure al marge de la societat. Homes amb sentiments que pateixen l’infern d’haver de viure apartats de les persones a els que estimen i estar contínuament fugint de la justícia, obligats a cometre pilleries per poder sobreviure. Però aquest tipus de roder pren revenja i fa la guitza als cacics dels nuclis urbans, de vegades reparteix part del botí entre els més desfavorits que de vegades l’ajuden donant-li menjar i refugi. També solen estar amb bones relacions amb els rectors i capellans. Els estrats més baixos de la societat de vegades els tenen com a herois que fustiguen als rics i ajuden als pobres.
Respectats per uns i temuts per altres tres exemples clars són: el Gatet d’Otos, que trepitjava principalment la Vall d’Albaida, el Frare, el qual estava assentat a la Ribera Alta i un molt conegut a les terres catalanes, el qual el seu nom es barreja entre la història i la llegenda, el qual visqué a primeries del segle XVII Joan Sala el Serrallonga.
Sobre estos i altre roders podríem escriure un munt de coses, però si voleu gaudir del plaer de la lectura i endinsar-vos en el món del bandolerisme tres títols molt recomanables són: L’últim roder, de Josep Franco, Pana negra de Joan Olivares, estos dos títols de edicions Bromera i Serrallonga de Isabel Graupera i Lluís Burillo de l’esfera dels llibres.
Haureu de ser vosaltres els qui decidireu quin és més bó que els demés.



Feliç lectura i bones vacances.

sábado, 1 de agosto de 2009

Pregunta-li a Alicia.







“El diable poseeix el poder d’adoptar formes agradables.”

Hamlet.

William Shakespeare.


Transcurría el curs escolar 1986/87. Aleshores jo tenia dotze anys. Una edat difícil segons els adults. Recorde amb especial afecte a D. José Ocón, el nostre professor de ciències naturals i matemàtiques, el qual era un gran aficionat a la lectura i a escriure relats curts. Alguns dies si sobrava temps després d'explicar la lliçó ens llegia alguna de les seues creacions.
El que més hem va agradar i encara recorde és el de Priscil.la, el qual vos referiré, no tan elegantment com escrivia ell, però si que en quedarà l’essència.
El relat ens situa en un poble que pot ser qualssevol de tot el territori nacional a mitjans dels anys 80.




Miquel, un jove adolescent en temporada d’exàmens primaverals, després d’uns dies de pluja decideix eixir a donar una volta per les immediacions del castell. Necessita desentumir els músculs i airejar la seua ment castigada per tantes hores d’estudi.
Les pluges han deixat al descobert una xicoteta cova, la qual ningú no sabia de la sua existència. Encuriosit s’endinsa en la petita excavació i descobreix un caixa de fusta, dins de la qual hi ha un llibre amb les tapes metàl·liques. En el la part superior es llegeix el títol: Priscil.la. I més avall una inscripció: si no tens por, obri’m. Al bell mig del llibre uns ulls femenins, càlids, i sensuals el miren amb aire insinuant.
Miquel l’obri i comença a llegir:”Jo sóc Priscil.la, una princesa encantada en forma de llibre. Per a conèixer-me passa les meues pàgines i delectat amb el tacte, l’olfacte y la vista. Passant les meues pàgines aniràs coneixent-me, al temps que gojaràs de plaers inimaginables.”
El xic passa la pàgina i es trobà amb la pell de Priscil.la, agradable al tacte, perfumada amb reminiscències de canyella. El simple contacte amb els dits el feia embogir. El plaer era infinitament superior al que mai haguera pogut experimentar.
Quan el jove se n’adonà, havien passat dues hores, decidí tancar el llibre i tornar-se’n a casa al temps que pensava en no dir-li res d’allò a ningú.

El jove tornà a la vesprada següent a visitar la cova per passar una nova pàgina i repetir la mateixa satisfactòria experiència. Se li va aparèixer Priscil.la en forma d’espectre lluminós. Era ermosa, sensual i encisadora, no feia por, però transmetia una estranya sensació d’atracció.

L’esperit li digué que el llibre li proporcionaria els majors plaers que podera imaginar. El llibre era bastant gruixut, però una vegada arribara al final el jove moriria, aleshores Priscil.la li donaria tres-cents anys de màxima felicitat en l’altra vida. Després l’ànima del jove seria per a Priscil.la per tota la eternitat. Tenia cinc dies per a decidir-se, una vegada passat el termini no hi hauria marxa enrere.

El jove es trobava extasiat amb la pell de la princesa i per res del món renunciaria al llibre.
Dia rere dia el jove visitava la cova per retrobar-se amb el llibre, al quint dia se li paregué l’ànima d’un príncep que un dia va ser jove, fort i sà. Li contà que caigué en les mans del maleït llibre i li recomanava que abandonara la seua lectura.
“Torna a ta casa, segueix amb els estudis per a ser algú el dia de demà, no continues amb Priscil.la. Què són tres-cents anys de felicitat comparats amb tota la eternitat?
El jove no li va fer cas i continua amb les seues visites. Ara ja estava enganxat al llibre.
Passaren els dies i el jove començà a faltar a classe, a perdre pes. Ara ja no freqüentava els seus amics, tot el temps lliure era per al llibre. Començà a baixar-li el rendiment acadèmic, i acte seguit aparegueren les bregues amb els seus pares per la seua conducta. Al mateix temps el llibre ja no li proporcionava el plaer de les primeres pàgines, encara que ell esperava que tot fora com adés. S’endinsà en les entranyes de la princesa; fètides, fastigoses, les quals el feien sentir-se incòmode i malalt, però ja no hi havia marxa enrere.

Donat el seu estat de feblesa s’emportà el llibre a sa casa i continuà repassant el llibre d’amagat postrat al llit. Quan arribà a l’última pàgina el jove morí amb el llibre entre les mans. Son pare el trobà mort, i en un atac de ràbia llançà el llibre a la llar on fou past de les flames. Tan sols quedaren les tapes mig socarrades.

Ningú va gosar tocar el jove ni tan sols per tancar-li els ulls. Quan el metge arribà per certificar la mort, veié reflectit els ulls de Priscil.la en els del jove.
Eixa mateixa nit el metge tingué un estrany somni en el que un misteriós príncep li relatava la seua història i la del jove que havia mort eixe dia.

Setmanes després a les tres de la matinada sonava insistentment el timbre de cal metge. Era el policia local. Havien trobat un jove mort en una vorera, requerien la presència del metge per certificar la mort.
El metge es vestí a corre cuita i se n’anà amb el municipal.
El jove estava assegut amb les cames estirades damunt de la vorera amb la camisa arremangada en un braç fins al colze. Una goma li oprimia el braç, al temps que una petita xeringa romania clavada en la vena del jove. El metge s’hi acostà i un vent fred li traspuà la medul·la del ossos. Als ulls del jove es reflectien els de Priscil.la. El metge ho veié clar; Priscil.la era un esperit maligne que s’alimentava de l'energia del joves a través del llibre. Una vegada el llibre va ser destruït es va buscar un altre mitjà; les drogues.



El relat segons recorde tenia uns quants folis, jo com he dit adés no tinc la destresa en l’art de l’escriptura com la del meu professor, encara que el missatge queda palés.


Sobre llibres que ens parlen de les drogues podríem escriure rius de tinta, però vos en suggeriré un parell:
“Pregúntale a Alicia.” Llibre d’autor anònim del mitjans del setanta editat pel Circulo de lectores. Ambientada a principis dels anys 70, ens mostra la cara amarga de la suposada triomfant societat nord-americana. Es reflecteix l’etern conflicte generacional amb els seus problemes de comunicació, així com alguns motius pels quals els joves s’endinsen en el món de les drogues. El diari d’una adolescent que cau en el món de les drogues amb dramàtic final.

El segon, Los archivos de Salem de Robin cook. En edició de Plaza y Janés de 1995 o del Círculo de lectores amb edició del mateix any.

Robin Cook especialista en novel·les d’intriga mèdica ha sabut combinar la passió dels avanços mèdics amb el plaer de la investigació històrica aconseguint una magistral novel·la.

Kim Stiwart infermera i suposada descendent d’una bruixa de Salem hereta una propietat de la seua avantpassada, en la que durà una investigació històrica junt amb la troballa d’uns estranys fongs al sotan de la casa.

Un llibre que enganxa al lector i no el deixarà indiferent si sap esbrinar el missatge que hi ha entre línees.

En resum un parell de llibres molt recomanables per a estes vacances.

Feliç lectura:

Un amic dels llibres. “

sábado, 25 de julio de 2009

El soroll de la resta.




Francesc Bodí (Agres 1963) és professor de Filosofia a Alcoi. També es dedica al camp de la narrativa, en el qual alguns de les seues millors obres són: Passions apòcrifes, L’infidel (Premi Enric Valor de Novel·la i Premi de la Crítica dels escriptors valencians), Havanera (Premi Alfons el Magnànim) i la seua última creació El soroll de la resta, el qual ha estat distinguit amb el XIII Premi Enric Valor de Novel·la.
La seua professió és fa de notar en els seus textos, als quals els dona un caire filosòfic, i psicològic.
En El soroll de la resta, Bataller un periodista consagrat en el món de la publicitat, pateix un infart de miocardi greu. Apartir d’eixe moment agafa consciència que el compte enrere ha començat i aleshores li venen a la memòria records de la seua joventut quan estudiava a França i com va ser de feliç en aquell temps. Conscient que la vida s’encarrila depenent de la direcció que s’agafa en cada cruïlla li agradaria tonar enrere i redirigir la seua vida, la qual ha caigut en la rutina. El passat per a ell l’ompli de melangia i records. Eixa absència el fa sentir-se buit, al temps que amb resignació ha d’acceptar el que li pertoca viure.
En resum és una reflexió sobre el món de la publicitat, de la cultura de la imatge, de la falsedat del present, l’escissió del subjecte contemporani i sobre la rapidesa en la que transcorre la vida. Una novel·la psicològica, carregada d’ingredients filosòfics que ens ensenyen com es pot ser de feliç amb una vida senzilla, evitant la competència a la que ens sotmet la societat per a adquirir un estatus elevat i triomfal.
Francesc Bodí, amb una prosa àgil, en la que fa us d’unes descripcions encisadores, té la qualitat de transmetre’ns els sentiments dels personatges i fer-nos sentir la nostàlgia que comporta el haver de separar-se d’ells quan la novel·la s’acabe.
Un llibre molt recomanable per a esta època estiuenca en la que tenim més temps lliure i que segur no deixarà indiferent al lector.
Bones Festes Patronals i feliç lectura, us desitja:

Un amic dels llibres.

sábado, 18 de julio de 2009

Caçadors d'emocions.






Fa uns anys que conec a Kike. Va ser al Centre Excursionista Alt de la Creu de Vallada. Tots dos teníem dues aficions en comú; els esports de muntanya i guardar records d’aquestes excursions, ell mitjançant la càmera de fotos i jo amb la de vídeo.
Per la meua banda ha sigut una afició en la qual no he aprofundit massa, en canvi ell ha arribat a un nivell professional en el món de la imatge digital.
Fa excursions pel territori nacional i viatges per qualssevol indret del planeta captant eixos petits instants o imatges de la vida, que tanmateix com l’aigua d’un riu no torna a passar pel mateix lloc, eixos instants no es tornaran a repetir.
Si les fotos són de un viatge que Kike ha fet ell tot sol, ens podem fer una idea d’on esta o com hi viu la gent en aquell indret. Podem seguir el seu treball en la web
http://www.hein-rich.com/ o al seu blog http://hein-rich.blogspot.com/
A Rubén Mitjavila, la seua afició al món de la imatge li nasqué quan es va casar i els companys de treball li regalaren una càmera de vídeo digital. Després de gravar el viatge de noses i muntar el vídeo amb un programa informàtic, descobrí que hi havia un món que l’encisava i no li era conegut. Al poc de temps començà a fer cursos de fotografia i el que comença com una afició ara és la seua passió.
La càmera es convertí en la seua companyona de viatges i escapades.
Una vegada vaig estar visionant unes fotos d’un viatge de Rubén i la meua cosina a França a la zona dels castells del Loira i amb el reportatge fotogràfic em vaig fer una idea de l’encant de la regió.

Una vegada a sa casa, se les miren si cal les retoquen amb l’ordinador adornant la realitat o corregint eixos xicotets defectes que han pogut eixir. Després, com si foren enòlegs que tenen cura de la seua bodega, se les classifiquen i ordenen en àlbums digitals o impreses en paper.
Així com el vi millora les seues qualitats organolèptiques amb el repòs al lloc adequat, les imatges capturades adquireixen valor amb el temps. Però no es tracta d’un valor monetari com les antiguitats, sinó més bé d’un valor sentimental per al qui ha compartit excursions i viatges amb ell. I més encara si han passat un quants anys. Quan hom veu les fotos d’aquella excursió a tal lloc, les imatges es converteixen en la clau que obri la porta de la memòria, i esta viatja al passat. El cofre de les emocions sobri i una nota de melangia barrejada amb al.legria es dibuixa en el semblant. Sempre se sol dir “ostress, miraa les fotos de quan anàrem a”... Els més sensibles poden inclús notar un calfred que els recorre l’esquena. “Mira fulanet que jove estava”. O “com o passarem de bé en eixe poble”. Són les expressions que se solen dir en estos cassos.
La ment es trasllada al lloc de la imatge, però a més reviu records d’aquelles dates. Pensant mentres les mira que el temps passa i no torna, per tant cal viure el moment i saber gaudir-lo. Açò no vol dir que hom vaja a dilapidar els seus estalvis i no tindre unes previsions mínimes de futur, sinó que la vida està per a viure-la i gaudir-la. El nostre objectiu en este món és ser feliços.
Els qui més poden gaudir de la frescor de les aigües del passat és la gent més major, la qual ja va entrant en edat i perdent forces o capacitats. Per a ells de vegades volar al passat per mediació de la memòria els fa reviure els bons moments viscuts de la joventut, vegent com han canviat ells i els que els envoltaven i inclús, de vegades, vegent com hi ha gent que ja no hi és a este món. Per això eixos petits retalls de la realitat s’han de conservar i guardar per a esplaiar-se en un futur.
Per a acabar només em resta dir-vos: “Continue així, no perdau la vostra afició, perquè durant molts anys pugau continuar sent caçadors d’emocions.

Un amic dels llibres.

jueves, 16 de julio de 2009

Carta a un mestre d'infantil.


UNA VOCACIÓ, UN SOMNI, UNA REALITAT.

Va quedar palesa la teua vocació quan elegires magisteri infantil; el teu somni educar i ensenyar els més menuts.
Hi ha qui pensa que és molt bona faeneta i no cal escalfar-se molt el cap, però sols els qui inverteixen part del seu temps en nosaltres saben com pot ser d’estressant la teua faena.

Fa tres cursos que entrarem a l’escola; alguns il·lusionats de vindre a passar-ho bé amb els companys, altres amb un cert neguit al cos, fins i tot hi havia qui no es feia la idea que havia de vindre a l’escola.

La primera vegada que et vegerem irradiaves confiança, pot ser per eixa expressió d’alegria del xiquet que encara conserves al teu interior, al qui malauradament molts adults deixen perdut en les boires del temps a mesura que han anat cresquent.

Et posares al comandament del timó del vaixell de l’aprenentatge. I com un bon capità anares conduint-nos per les illes del saber. Amb tu hem conegut el món dels insectes, hem viatjat per altres cultures, ens endinsàrem en el món dels mamífers, les aus i els peixos, hem aprés a ser més respectuosos amb els nostres companys i familiars, a ser més educats, més independents i autònoms, ens has donat les primers preses de contacte en el món dels números i les lletres. I una cosa molt important ens has instruït en valencià, la llengua que hem escoltat des que estàvem dins del ventre de les nostres mares, eixa que ens acompanyarà durant la resta de la nostra vida i ens comporta la nostra major senya d’identitat.
La llista es podria perllongar encara més, però no és este el propòsit.

Al final del cicle el teu esguard reflecteix una nota de cansanci per l’esforç realitzat al temps que en la comissura del teus llavis, es manifesta un somriure de satisfacció pel treball ben fet.

El meu cor, encara que resulta paradoxal esta dividit en dos sentiments; un d’al.legría, ja que anem a començar un nou cicle i a continuar avançant en el nostre aprenentatge. L’altre de tristor, per no poder continuar este viatge guiats de la teua voluntariosa mà.

La teua imatge quedarà gravada en el meu cor. Sols em resta expressar-te el meu sentiment de gratitud.

Gràcies per estos tres meravellosos anys.

En Vallada a 23 de juny 2009.

El teu alumne del cicle 2006 2009.




viernes, 10 de julio de 2009

ESPERANT UN RAIG DE LLUM.


En premier lloc abans de començar esmentar que la meua veu ix de les boires de la ignorància, per la qual cosa espere que algú em done una resposta.

L’home és l’animal evolucionat que més destruix el medi ambient. Tots hauríem de tindre clar que este planeta no és una herència dels nostres pares sinó un préstec del nostres fills, per la qual cosa s’ha de cuidar.
També és cert que ningú vol al seu poble una central nuclear, una presó o un abocador, però tots som conscients que fan falta per al funcionament de la societat actual.
De tots és ben sabut que fa unes setmanes arrere al poble de Moixent es volia instal·lar un macroabocador de fem. A primera vista pareixia que l’alcalde moixentí estava a favor, però les pressions de la gent feren que canviarà d’opinió.
Ara demà dissabte hi ha una manifestació encontra de l’abocador que volen instal·lar a Llanera. Ningú no el vol tampoc ahí.
Es clar que els ingeniers que han pensat on col·locar-lo han estudiat les característiques d’impermeabilitat del terreny, les corrents d’aire pel tema dels olors i altres punts que deixen palesa la ubicació del mateix. Però clar de vegades es prou que una força política diga blanc perquè l’altre diga negre.
Un exemple clar quan es volia fer el transvasament de l’Ebre un votant de dretes em discutia que els llaurador si no tenien aigua per a regar que no posaren eixos cultius de regadiu i es limitaren a mantindre els de secà, quan ell té uns terrenys que són un pedregal i li ve ben bé regar per degoteig. Un altre exemple és el d’un poble governat per la dreta, en el qual hi viu un votant d’esquerres defensor del medi ambient i les energies alternatives. Sent així estava en contra que al seu poble es fera un parc eòlic a la part més alta de les serres. Molt bé, això al meu poble s’anomena hipocresia, en política no sé quina terminologia empraran.
Per tant m’agradaria que tant els defensors com els detractors de l’abocador contestaren al present escrit amb la finalitat d’il·luminar les nostres ments, així jo com altres lectors ignorants, contrastant la informació pugam forjar-nos una opinió des de la lògica i la coherència i no tindre una opinió depenent del partit polític al que li tinguem simpatia.

Gràcies de bestreta.

miércoles, 8 de julio de 2009

MÉS PLATÓ I MENYS PROZAC.


En esta moderna societat que ens ha tocat viure, en la que tenim quasi tot alló que volem. De vegades es quan més sols i buits ens trobem. De vegades creguent que aquesta vida és un fàstic i com som de desgraciats. Cada vegada hi ha més gent que acudix a la consulta del psicòleg o psiquiatra per a consultar-li els seus neguits que el turmenten i el fan infeliç.
Per posar un exemple, jo conec a un xic, que malgrat treballar a la millor empresa de Vallada era infeliç. No per la insguretat laboral del qui és mà d´obra no especialitzada, sinò perquè no valoraba allò que tenia: Un lloc de treball al poble on resideix amb tots els avantatges que això comporta, un bon ambient amb els companys de treball, uns amos que tracten bé al treballador i son puntuals amb el pagament de les nòmines, a més de donar tots els drets que la llei marca als treballadors.
Ara que està en l´atur és quan se n´adonat d´allò que tenia i no valoraba i ara ho ha perdut a conseqüència de la crisi.
És clar que quan tot va bé, hom vol més del que té i no valora eixes xicotetes coses que donen la felicitat i de vegades no sabem apreciar.

Clar que en estes dates, si a hom el banc li lleva la casa o pasa pont i calderes per a arribar a fí de més, l´envaix la desesperació i de poc li valen coples. Així i tot els cristians creients pensen; Déu proveirà, ja vindran temps millors, mentre estem la familia junta i amb salut anirem fent.
Són eixa classe de persones que assaboreixen el temps en que veuen al seus fills jugar feliços amb un somriure a la boca. Els qui valoren l´esforç de la parella, bé siga fent la faena de casa o al lloc de treball. Aquells qui donen gràcies a Déu o a les forces de la natura per estar vius, o pasejant pel camp sota un cel blau i lluminós.

Per descomptat hom ha de posar voluntad i tot el que estiga de la seua banda per millorar la seua situació, evol.lucionar i prosperar, però dins del mal cal aprendre a vore la part positiva de les coses i a traure´n profit.

Però no tots som iguals ni pensem el mateix. Hem d´aprendre a viure el moment, sense anclar-nos en el passat ni obssesionar-nos en el futur assaborint el present. Açò que es diu tan fàcil i ja deia el poeta Kavaffis no resulta fàcil a tot-hom de posar en pràctica. Bona prova d´açò és que cada vegada hi ha més gent que acudix al psicòleg, independentment que en estos temps de crisi el nombre aumenta considerablement.

És clar que molts problemes requerixen ajut psicólogic, però molts altres es podrien sol.lucionar amb ajuda fil.lossòfica. Tot és qüestió de perspectiva i com es veja el problema. De vegades la fil.lossofia i la psicologia s´unixen alhora de donar una sol.lució.
Quans llibres d´autoajuda hi ha que el seu rere fons és fil.losòfic? Com per exemple: Contes per a pensar, de Jorge Bucay. Llibres que no deixen indiferent al lector i que poden fer-nos viure un vida més plena i feliç.

Comentava un dia amb un altre col.laborador d´aquesta revista, Tonet, que em deia que alhora de llegir li agradaven els clàssics, ja que si un text tenia per exemple 2000 anys i havia arribat als nostres dies era perquè era bó, i mereixia la pena fer l´esforç que de segur es voria recompensat. Això és el que passa amb les obres dels grans pensadors que si han sobreviscut fins hui és per quelcom.
Però si el lector coneix estes obres o pensa que poden ser massa avorrides un llibre molt recomanable que ens parla del que ací us he esmentat és:Més Plató i menys prozac, de Lou marinov El qual ens convida a endinssar-nos en el extens món de la fil.lossofia i els grans pensadors de la història, a més de posar-nos exemples de cassos de la vida qüotidiana en els que la fil.lossofia presta el seu ajut. El llibre el podeu trobar a la biblioteca municipal en castellà.

Espere que estes recomanacions que circulen per internet vos serveixquen d´ajut per a fer front a la crisi que sotraga estos temps:


VIURE PER RES o MORIR PER ALGUNA COSA...

He après que ningúno és perfecte...
fins que t'enamores.
He après que lavida es dura...
però jo ho sóc més!
He après que lesoportunitats no es perden mai...
les que tu deixes escapar
les aprofita un altre.
He après que quan sembresrancúnia i amargura...
la felicitat se'n va a
un altre lloc.
He après que hauria d'utilitzar
sempre bones paraules...
perquè demà potserme les hauré d'empassar.
He après que un somriure
és un mètode econòmic...
per millorar el teu aspecte.
He après que nopuc escollir com em sento...
però sempre hi puc feralguna cosa.
He après que quan el teu nadó
t'agafa el dit amb la seva maneta...
et té enganxat a la vida.
He après que tots volen
viure al cim de la muntanya...
però tota la felicitatesdevé mentre hi puges.
He après que calgaudir del viatge...
i no pensar només en lameta.
He après que és millor donar consells
només en dues circumstàncies...
quan són demanats iquan en depèn la vida.
He après que commenys temps malgasto...
més coses faig.

Feliç lectura i bones Pasques.

Un amic dels llibres.

lunes, 6 de julio de 2009

TRES VIATGES MEDIEVALS DE LA MÀ DE JORGE MOLIST.













Des que es publicà la novela El Codi Da Vinci de Dawn Brown, els escriptors han vist un fil.ló en les obres que giren al voltant de temes com la vida secreta de Jesús, el Sant Graal, els Templaris i tota tipus de històries que parlen de societats secretes, tant paganes com vinculades a l´esglesia. I Jorge Molist ha sabut aprofitar ben bé l´ocasió.

Joge Molist naix a Barcelona l´any 1951. La seua acrivitat profesional la dut a viure a alguns llocs dels Estats Units i ha tingut resposabilitats en diversos païssos europeus. Ingenier industial, master en administració d´empreses i, en la actualitat, viu a Madrid.

L´autor, un apassionat de la història, s´ha decantat per la novel.la històrica. La seua primera obra, L´anell. L´herència de l´últim templari. Resultà final.lista en el Premi de Novel·la Històrica Alfons X el Savi 2004. Esta novel·la ambientada en l’època actual, ens narra les vivències de Cristina, una advocada afincada a Nova-york, la qual rep dos anells. Un es del seu nuvi, qui li’n regla un de compromís, mentres que el segon, és un antic anell de remetent anònim. Al acceptar el segon anell, Cristina, viatja a la seua Barcelona natal per a retrobar-se amb un antic amor, els seus records, amics de la infància, al temps que s’ha d’enfrontar a uns misteriosos personatges, viu aventures que li fan canviar el rumb de la seua vida al temps que la seua manera de vore el món.

La novel·la magistralment escrita conjumina les dos èpoques, l´actual i la medieval, més concretament la caiguda de San Juan de Acre, últim bastió cristià a Terra Santa.

Però llegir l’anell, no sols és gaudir d’un llibre amb dos històries paradelles, es culturitzar-se, al temps que sempre ens aporta nocions de fil.losofia, ja que ens esmenta al poeta grec Kavafis. Aquell que escriví un poema inspirat en la Odissea d´Ulisses, i ens donà unes claus per a anar per la vida.

La segon novel·la, veu la llum un any després, quedant també final.lista de l´esmentat Premi literari, amb el títol El retorn Càtar. La història d’un home d’ascendència Catalana, el qual treballa a una important empresa de mitjans de comunicació als Estats Units. Coneix una enigmàtica i atractiva dona, la qual pertany a un grup rel.ligiós anomenats cristians càtars. A partir d´eixe moment la vida del protagonista canvia radicalment. Al mateix temps hi ha un grup que pretén fer “alguna cosa” per poder controlar la cadena de mitjans de comunicació per a poder influir en la opinió dels espectadors i en la seua decisió a l’hora de les el.leccions.
Dos histories, la present, una trepidant novel.la que ens enganxa des de la primera pàgina i ens obliga a llegir-la fins el final. I la pasada, esta última ens dona unes pinzellades sobre la croada anti-càtars que tingué lloc al sud de França. També ens parla de la figura del rei Pere II, i com fou derrotat a la batalla de Muret, perdent-se els últimps territoris de la Corona d´Aragó al sud de França.
I finalment la tercera obra veu la llum l´any 2006, resultant guanyadora de l´esmentat Premi literari, amb La reina oculta. Novel.la ambientada en plena croada Albiguense on les tropes de Simó de Monfort cometen un genocidi contra els càtars, sumint en un bany de sang tot el l´Anguedoc. Dos xics i una xica viuen una trepidant aventura pel sotregat sud francés. Càtars, trovadors, nobles guerrers, nobles bandolers, eclesiastics corruptes, amor i odi, són alguns dels fils que van teixint la història donant com a resultat un llibre força entretingut, al temps que il.lustratiu.

A mí personalment, m´agraden més els dos anteriors, siga degut a que em sorprenguera l´estil literari, i el tercer llibre va eixir quan ja s´havien publicat més obres sobre eixe tema, encara que la història siga molt entretinguda i cautivadora. Sens dubte estos tres llibres poden ser el regal ideal per a estes vacances, els quals trobareu en castellà, però si els busqueu també els hi trobareu en valencià.

Feliç lectura.

Un amic dels llibres.

sábado, 4 de julio de 2009

PROFESSOR DE FILOSOFIA.

Un professor de filosofia entra a una aula amb un tarro de vidre ple de pilotes de pin-pon i pregunta .-Està ple este tarrro? tots li responen que sí. Aleshores agafa una taça de perdigons i l´aboca dins. Torna a preguntar.-Està ple este tarro? Tots responen que sí. Aleshores agafa una taça d´arena i l´aboca dins. Pregunta el mateix. Està ple el tarro? Tots tornen a respondre que sí. Agafa una taça de café i l´aboca dins del tarro i els explica:-El tarro representa la vida d´una perssona, les pilotes les coses bones que omplin eixa vida: familia, hobies..., els perdigons el treball, l´arena les obligacions que no es poden deixar de banda, quan més empleneu el tarro d´una cosa o una altra menys lloc quedarà per a les restants. Un alumne li pregunta: -I la taça de café? El mestre li constesta: -M´alegre de que em preguntes aixó. El café vol dir que sempre hi ha un moment en la vida per a prendre un café amb un amic.

See you again.

Desde la ciudad de Cork Irlanda, Beatriz nos manda este relato con algún toque de humor sobre la reencarnación. Sin ánimo de ofender a n...