Mostrando entradas con la etiqueta Marxa de muntanya.. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Marxa de muntanya.. Mostrar todas las entradas

lunes, 12 de marzo de 2012

La primera no s'oblida.

Eren les huit i mitja d’un diumenge de matí. El meu company de treball romania assegut al portal de la finca on viu esperant-me amb una ombra de neguit al semblant.
-Com estàs, has dormit bé? –Li vaig preguntar.
-Més o menys. A les set m’he despertat creient que havíem fet tard.
-Tranquil. La primera vegada és normal estar un poc nerviós. Quan tot haja acabat voràs com t’envaeix l’eufòria.
Caminarem cap a la cotxera on tanque el cotxe. El matí prometia un dia assolellat i amb bones temperatures, tot i que a eixes hores feia un poc de frescor.

Arribarem al nostre destí i aparcarem.
-Espera! Al maleter porte les armes. Estes dos per a mi. T’hauràs de defendre amb una, la parella la tinc trencada.
-Me n’hauré de comprar jo també.
-Vaig a telefonar-li al Mister. Bon dia, és la pizzeria?
-Bon dia. Ei, la guàrdia civil està a punt de tallar l’accés i no podreu entrar... –Em deia amb una nota d’estrès a la veu.
-Tranquil que el cotxe l’hem deixat en un lloc apartat. Ara anem a peu cap al lloc que havíem acordat. Ens vegem després.
Em penjà el telèfon i nosaltres continuarem el nostre camí. Ens creuarem amb una dona que anava a caminar bescanviant un amable bon dia.
Una vegada arribats al punt de trobada vaig descarregar la motxilla i li vaig dir al meu company:
-Vaig a tirar mà de les substàncies químiques. Tu en vols un?
-Un...? Ens el partim.
-Tin fes els honors.
-A mi açò no em fa res. –Em digué mentre obria la llauna i bevia uns glops.
-Doncs a mi la cafeïna em posa de volta i mitja. No és Red bull, però és de la mateixa família. En porte tres més per a després.
Al poc se sentia el motor d’una moto d’enduro precedida pel primer corredor. Nosaltres teníem en principi la faena de tallar l’accés del camí perquè ningun vehicle envaira el circuit de la cursa. Ataviats amb malles llargues de córrer, esportives de trail, samarreta tècnica i desudadora de la cursa de muntanya de JV sports romaníem   recolzats en els bastons de senderisme –les nostres armes- a la espera  que passara la processó d’atletes.
Al poc de temps, un nodrit grup amb diverses vestimentes esportives de colors d’allò mes variats donava vida i color al camí de Bellús. Animàvem els corredors de Vallada que distingíem entre el grup i ells ens dedicaven el seu millor somriure.
Atletes veterans, joves, dones tots anaven desfilant per davant de nosaltres. Tancant la carrera venia Juanvi amb el cotxe.

A l’assegador que partix els termes de Vallada i Moixent començava la nostra tasca. Portaríem uns tres-cents metres de pujada per l’assegador  quan vàrem veure el primer corredor que se’n tornava cap arrere. Era el primer que es retirava de la prova. La costera se’ns feia més entretinguda al haver d’anar llevant les cintes. Saludarem la gent del primer avituallament i continuarem amb l’ascens.
Només arribar dalt i agafar la senda que torna cara a Moixent ja veiem a uns cent metres l’últim corredor. Decidirem no apretar el pas per no donar-li alcanç, però l’atleta pareixia que no estava en massa bona forma. Pararem a llevar-nos les desudadores en l’últim tram de senda que rematava l’ascensió planejant lleument a la banda esquerra d’unes llastres d’oliveres. Un grup de gent ens animava i fins i tot Vizca i jo pararem perquè ens feren una foto. Uns metres mes endavant Núria la filla de Serafí, el seu marit i el germà entre altres ens animaven. Muñoz  em  buidà la motxilla que anava atapeïda de cintes de plàstic.
Començà l’ascensió per un tram tècnic. Allí no ens calia llevar-les cintes, ja que després tornaríem a passar per ahí. Li vaig oferir els bastons al corredor Roberto Vallés perquè pujara millor la costera. Una vegada començà a minvar el desnivell me’ls tornà.
Un poc més avant arribàvem a un altre avituallament. Voluntàries,  i gent de la brigada forestal composaven un nombrós grup de col·laboradors.
-Gràcies per tot xiques, amb el vostre permís vaig a omplir esta ampolleta d’aigua que porte al cinturó. – Els vaig dir mentre repostava.
-Si vols emportar-te una marraixa de 5 l., tin ahí va. –M’oferí una de les xiques.
-Si per favor enganxa-me-la al cinturó que ens l’emportem. Bé la vostra companyia em resulta molt agradable però nosaltres hem “d’escortar” este xic fins el bosquet.
-Tranquil que després tornareu a passar per ací.
-Ja ho sabem, ja. Fins després.
Ara el tram que venia era una pista forestal ampla fins l’embassament del Bosquet.  Mentre baixàvem ens creuàvem amb la resta de corredors que mamprenia l’ascensió cap a Camp Redó. Saludàvem i animàvem als coneguts de Vallada; Piga i Javi, Rafa, Boils i Blasco...
-Santi aguanta el ritme que estàs atabalant-lo. –Em digué Vizca.
-El que passa és que tu ja no pots en la teua pell. –Li vaig contestar.
-Que noo!! A la pata coixa acabe jo la carrera.
-Va que estàs fet una “auela”!
Entre bromes i comentaris jocosos rematarem el descens. La veritat és que en les curses populars els recorreguts son urbans i hi ha molta gent animant els atletes, megafonia amb música i molt d’ambient que fan més suportable la prova, però a la muntanya la cosa canvia i més quan regna la solitud. La solitud es bona companya del desànim sobre tot en eixos moments en els quals hom pensa:
“Qui m’haurà manat a mi vindre a esta carrera, tant bé que estaria jo a ma casa”.
Un poc abans al Bosquet  li vaig oferir a  Roberto una beguda energètica, la qual es va beure de bon grat. Allí estaven els bombers voluntaris de Vallada; Paco i el “pernilero”. Roberto passà pel punt de control sobrant-li uns minuts del temps màxim.
El calvari li venia en l’ascensió. Li vaig tornar a deixar els bastons però en la primera senda va patir una rampa. Un voluntari li va fer uns estiraments i li posà reflex. Al poc continuava la seua marxa omplint l’aire d’una estela perfuma de mentol.
Pujant cap a Camp Redó arreplegarem un altre corredor que no podia en la seua pell. Era la seua primera mitja marató de muntanya i possiblement l’última. Li donàrem aigua i ànims, però en el segon punt de control es quedà per baixar en cotxe.
El meu cosí Rafa membre del club d’atletisme de Moixent participava de col·laborador amb un altre home. Ells s’encarregarien de baixar-lo. Nosaltres ja teníem feina arreplegant tires llargues de plàstic, les quals deixàrem en l’avituallament de la brigada forestal per on passàvem per segona vegada. Ara ja començava el descens cara a la Torre Mora.
Robert tornava a trotar, encara que arribaríem a meta fora del temps marcat. Acabar dels primer té mèrit, però l’últim amb els esforços que li estava costant al xicon també. Al camp de futbol hi havia que pegar-li una volta.
-Pots apretar un poc? –Li pregunta Vizca.
-Si aprete m’agafa una rampa que em quede ací.
Amb un temps de 3:40:19 entràrem tots tres agafats de la mà a la meta. Allí estaven Grisel, Mikel i la seua dona Elen, Loles i Vicent, Tere i Vicent i Nieves la dona de Juanvi tots havíem col·laborat en la cursa.
Després de beure i felicitar a Juanvi per la prova que havia organitzat, li vaig donar l’enhorabona a Robert per la capacitat de sacrifici i ell a nosaltres el seu agraïment pel recolzament que li havíem donat. Era la seua primera mitja marató de muntanya. El mal de cames li duraria tota la setmana. L’eufòria i la satisfacció d’haver-la acabada tota la vida.

lunes, 11 de abril de 2011

Crònica d'una marxa de muntanya.



Per agrandar el tamay de la lletra Ctrl i fer rodar la rodeta del ratolí.

Pot ser era una bogeria presentar-se a la marxa de muntanya de la la font amarga-les Salines, però una vegada inscrits no anàvem a renunciar-hi. L’entrenament que portàvem acumulat el meu company i jo, era de 9’600 km. Amb un desnivell de 228m, el qual l’havíem fet el diumenge anterior en una ruta senderista per Vallada. La sort que teníem era que la marxa era caminant i eren 17 Km. Tot i que deien que l’havien retallada un kilòmetre o dos. La cursa ja era per a més valents, 21 Km.
Nosaltres havíem arribat amb la idea de caminar i córrer un poc per on poguérem. Faltaven uns minuts per a les huit del matí i des de la carretera, a la banda dreta, es veia el conreu de gent a l’antiga fàbrica de paper, començaven a acudir els primers participants per arreplegar els dorsals. Aparcarem el cotxe a l’entrada de Vilanova de Castelló. Només teníem que seguir la gent que per baix del pont de la carretera s’enfilava a la zona d’eixida. Després d’arreplegar els dorsals i deixar les samarretes commemoratives al cotxe ens untarem bé els braços, la cara i bescoll amb crema protectora per al sol. Jo portava un traget d’atletisme amb publicitat de la pàgina web del meu company. Un mocador negre amb mostres blanques al cap , per protegir la calba dels rajos del sol i dos bastons de senderista. Juanvi portava unes malles curtes i una samarreta de manega curta tècnica de mizuno i per a l’ocasió dos bastons de senderista acabats d’estrenar. Al cap no va voler posar-se res per protegir-se la calba. Cal esmentar que Juanvi estava com a col·laborador de la prova, ja que té una tenda d’esport especialitzada en runing.
Es respirava un agradable ambient, hi havia cares conegudes de Canals. I per la part de Juanvi, nombrosos clients. Decidirem posar-nos pel principi amb idea de trotar un poc mentres poguérem...
“Qui m’haurà manar a mi ficar-me en este embolic, Juanvi amb els lligaments trencats del genoll no podrà fer meravelles, i jo... Quan de temps fa que no ixc a córrer? Entre la faena, el camp, les obligacions familiars... Bé en acabar-la prou”. M’entre rumiava els meus pensaments, una cara coneguda de Canals em somreia i em saludava.
-Tu també per ací? Saps? El meu cunyat l’any passat quedà segon en la cursa i enguany vol quedar el primer està fort com un roure...
Després d’uns moments de conversa ens preparàvem. La prova anava a començar. Podíem haver gaudit de la marxa en un pla tranquil i relaxat, acoblant-nos a qualssevol grup de dones o coneguts. Millor amb dones... Jo sóc del parer que una conversa amb una dona simpàtica, que es mostra atenta i a més et somriu, és un dels xicotets plaers de la vida. Però el nostre esperit competitiu ens negava cap alternativa. No és que en el passat hajam  sigut estreles d’elit, però em fet alguns pinets en algunes competicions.
Comencem trotant amb els bastons a les mans. El bidonet d’aigua que porte al cinturó em molesta i prompte l’agafe amb la mà. S’acaba l’asfalt i ens desviem per un barrancó. Juanvi ha d’anar amb compte amb les baixades no acabe fastidiant-se un genoll. Em perdut de vista als tres primers, a mesura que ens endinssem en el barranc decidim caminar. Les canyes ens envolten pels dos costats. El barranc és preciós.
-L’any que ve vinguem en un pla més relaxat i portaré la càmera de fotos i la de vídeo, açò és una passada.
El que per a mi és una passada amb canyes, algun bassal que altre i una agradable frescor, per al meu company acabaria sent un poc pesat.
-Mira, ja m’he cansat de botar bassalets, vaig a provar les esportives, a vore si entra o no l’aigua. –Juanvi estrenava esportives amb la finalitat de testar-les.
Arribarem a una gran penya i una cinta ens barrava el pas. Juanvi seguint les cintes s’enfilà per una sendeta, jo més curiós vaig passar per baix la penya i vaig descobrir l’engany.
-No! Que per ahí no és! És per ací!- Em deia Juanvi.
-Estàs segur que era per ahí? -Li deia jo al eixir-li al davant.
-Que pendons són...
-Ei! Els de darrere! Passeu per baix la roca i avançareu.
Pel barranc ens passaren alguns marxadors amb bon pas, un xic i una xica, un jove amb el cap rapat amb un gosset menudet...
El barranc arribava a la fi. Una cadena feia de barana per poder passar per la dificultosa senda. Començàvem l’ascensió.
Juanvi bescanvià unes paraules amb Rafa un client  de Vilanova de Castelló que estava en l’organització. Em quede mirant-lo...
-Fotre! Tu treballaves al magatzem de taronges de Muñoz... Jo a tu et conec!
-Doncs jo de tu no me’n recorde...
-Ves tu davant que ara t’alcance.-Li vaig dir a Juanvi.
Rafa finalment em reconegué i jo vaig continuar la meua marxa... Ara em tocava córrer per agafar a Juanvi.
-Buf sort que he agafat els bastons, sinó amb el genoll fotut no sé com haguera quedat jo hui. Per a baixar van bé però es que per a pujar també.
L’ascensió continuà fins arribar a un bancalet on hi havia unes pruneres.
-Mira! Les xiques que ens havien deixat darrere en el barranc! Anem amb elles o què? – Li vaig preguntar a Juanvi.
La seua resposta fou començar a trotar i amb veu un poc gay Juanvi els digué:
-Hola xicas ja estamos aquí!
-Collins! No deien que la Ribera era plana? Ja ho veig jo, ja!-Els vaig comentar.
-Si i el que ens queda!
“Comencem a baixar, que guai. Anem a recordar vells temps, No, millor espere a Juanvi.” El tram més fotut passa però no puc evitar la temptació  i em deixe caure amb al trot. Els bastons em sevixen d’estabilitzadors en alguns llocs. Un fotògraf m’espera amb la seua càmera.
Els nostres músculs no estan acostumats a tant d’esforç i no podem córrer tot el temps. Costera amunt caminem.
-Vols Beguda isotònica? –Li oferixc a Juanvi després de beure jo.
Juanvi havia agafat suplements en pols per a barrejar amb l’aigua dels avituallaments, jo vaig estimar més agafar beguda isotònica. Pese 78 Kg, però sóc molt suador, Juanvi en canvi pesa quasi vint Kg més i no sua tant.
Arribem dalt d’un cim on hi havia un xic de l’organització per indicar-nos que la baixada era perillosa.
-Xe! Per ací no donen llonganisses i botifarres per esmorzar?- Li vaig dir amb un somriure als llavis.
-No, i la cassalla se l’han acabada els meus companys. –Respongué ell-.
-Tu també tens mèrit, també, d’estar ací aguantant el sol sense cap ombra. –Li digué Juanvi.
Continuarem el descens. Al fons es veia una paradeta protegida per l’ombra d’un tendal. Un policia municipal i tres o quatre persones més repartien aigua, beguda isotònica, dàtils, plàtans a trocets i taronges fetes a talladetes xicotetes.
Xuclarem amb avidesa un parell de gallons de taronja i vaig repostar el bidonet amb beguda isotònica.
Al moment arribaren una parella de xicons.
-Heu fet tard! Les llonganisses ens les hem menjades nosaltres.
-Xe quina llàstima, una altra vegada serà!
Continuarem el descens per un camí enquitranat. Novament una cinta groga i un xic de l’organització ens barraven el pas.
-Aneu amb compte amb la baixada. –Ens avisà.
Trencarem a la dreta mentre Juanvi amb més precaució baixà a poc a poc. Passem el tram i arribem a la font Amarga o vaig aprofitar per mullar-me els braços i la cara.
En un descens torne a anar jo davant quan arriba Juanvi li dic:
-Vaig a donar-te la comunió.-Mentre treia un paquetet amb dues galetes dobles farcides de xocolate.
-Xe també portes galetes al cinturó!
-Sí! I aspirines per si de cas. En vols una o no?
-No, que ja saps que el xocolate em fa el cos agre.
-Home per una no passa res, ara que si no en vols més part.
Continuem el descens. Gaudixc com un infant, quant de temps sense fer el cabra.
En un tram ens ajuntem amb els corredors. M’afegixc a la fila i mantinc el ritme. Estes curses de muntanya són molt més divertides que les d’asfalt, l’únic que cal es preparar-se un poc. Comencen a fallar-me les forces costera a munt. Decidixc parar i esperar a Juanvi. M’arrime a un costat mentre per la senda van passant corredors. Alguns m’ignoren un es queda mirant-me i li dic:
-Vaig a fer una cigarreta.
-Però no faces molt de fum, eh? –Em contesta amb un somriure.
Arriba el meu company.
-Ala anem!
-Xe però que tenien eixes galetes? Has fet dòping?
-Home clar! A tu que et sembla.
La cursa transcorre d’allò mes animada. Varem tindre molta sort d’anar protegits per les ombres dels pins, les quals suavitzaven la temperatura.
Torne a adelantar-me fins un punt d’avituallament.
-Vinga Santiago! A recuperar!
El simpàtic xic de l’organització m’indica que m’acoste a beure. Per un moment em quede mirant-lo per si el coneixia... “Ostres clar si port el nom al dorsal”
-Va Santi que et passen tots!
La veu em resultà familiar, era Joan, un xic de Vallada contractat per l’organització per portar l’ambulància.
-Vaig a agafar forces i esperar Juanvi que ve darrere. Es que te un genoll fotut i costera avall no pot apretar.
Em crida l’atenció un xic amb el cap rapat amb un gosset, era el que ens havia passat pel barranc. Bescanviem unes paraules fent al·lusió al animalet... Juanvi ja arriba, carrega les piles i continuem.
-Quedarà molt o què? Ai! Que jo ja tinc quaranta anys! Encara que tu no.
-No a mi encara me’n falten quatre. –Li vaig contestar.
Una banda de música amenitza la prova tocant al mig del pinar. Tot un detall que donava una nota de diversió. De sobte Juanvi solta un esternut.
-Ai l’al·lèrgia de Déu! Ja anem!
-Vols un mocador de paper?
-També portes mocadors?
-Home clar per si m’entren ganes de pondre...
-Ei! I alibú per si t’escaldes també?-Em preguntà amb to divertit.
-No! Això ja ho porte posat de casa. –Li vaig contestar entre rialles.
Algun tram el fem amb una dona que feia com nosaltres, corria, quan es cansava caminava. Ens deixava darrere, després li tornàvem a passar i així anàvem. En les costeres avall ens adelantàven corredors de la cursa.
L’últim punt d’avituallament ja queda poc. Segons ens indica un home de l’organització queda un kilòmetre i mig. Amb més ànim que forces decidim trotar un poc. Un grup de dones de Vilanova de Castelló que van caminant ens saluden pel nom al passar. Tornem la salutació i continuem al trot.
Quan anàvem caminant ens passa un corredor de Vallada, “Massianet”.
-Anem amb ell!- Diu Juanvi.
Corríem cadascun a un costat.
-Pareguem els guardaespatlles amb els bastons. –Digué Juanvi.
Ja ens acostàvem a la meta. El primer en xafar la catifa fou Massianet, després Juanvi i jo un segon darrere. No va estar malament. De la classificació de la marxa a peu el meu temps fou 2:33:03 en la 16 posició.
Agafarem un entrepà de blanc i negre, una ampolleta d’aigua, una malla de taronges i un potet de fruita en conserva. Quan acabarem d’esmorzar anàrem vegent cares conegudes com la de Boils de Vallada que també va córrer la cursa i la de Paco de Canals, el qual, volia vore com havia quedat el seu cunyat.
Passarem un matí molt entretingut i divertit, entre comentaris jocosos i alguna que altra broma. Un deu per a l’organització i el meu sincer agraïment per a tots els que varen fer possible la realització d’esta prova.






Crisi matrimonial.

      La fotografía d'urbex ens porta a llocs on de vegades podem sentir emocions especials. Sovint, els objectes, mobles i edificis pod...