miércoles, 29 de mayo de 2019

Alegria estacional. (Haiku)

     Hivern acabat.
    Florida primavera.
    Quant durarà?

    En estos temps el mercat laboral está inestable. El qui troba feina té un raig d'esperança convertit en alegria. Per altra banda, esta la incertesa de no saber si en acabar el contracte este serà renovat o hi haurà que tornar a l'atur. 

miércoles, 7 de marzo de 2018

Guia d'Escalada de l'Estret de les Aigües i de La Costera.

     Títol: Guía d'Escalada de l'Estret de les Aigües i de la Costera.
     Autor: Ismael Mollà.
     Primera edició: Decembre de 2016.
     Nombre de pàgines: 352.
     Editorial: Autoedició. Imprés a: MARAL Comunicacions Gràfiques (Canals).
     Idiomes: En valencià, castellà i anglés.
     Maquetada i disenyada: Per estudi Grafema.
     Preu: 25 Euros.
     ISBN: 978-87-617-6765-6
     Revisió lingüística: Carmina Sandín.


     Nova Guia d’Escalada del sur de València, concretement, de l’Estret de les Aigües i de la Costera, entre les poblacions de Genovés, Bellús, Xàtiva, Montesa, Vallada, Moixent. Una guia d’escalada esportiva i boúlder totalment actualitzada i revisada pels equipadors i escaladors de la zona, amb més de 800 vies, de tots els estils: vies de placa, desploms, a bloc, tombades i amb diferents altures: des de 15 a 40 metres y amb graus des de 4 fins a 8c, i alguns projectes per realizar. També trobarem 3 zones de boúlder molt variades amb més de 100 blocs. Les zones estan enclavades en paratges privilegiats, y, en general, amb bon accés.
Amb la compra de la guia estàs col·laborant amb el manteniment d’estes zones.


     Nueva Guía de Escalada del sur de Valencia, concretamente, en l’Estret de les Aigües i la Costera, entre las poblaciones de Genovés, Bellús, Xàtiva, Montesa, Vallada y Moixent. Una guía de escalada deportiva y boúlder totalmente actualizada y revisada por los equipadores y escaladores de la zona, con más de 800 vías, en todos los estilos: vías de placa, desplome, a bloque, tumbada y con diferentes alturas: desde 15 a 40 metros y con grados desde 4 a 8c y algunos proyectos por realizar. También encontraremos 3 zonas de boúlder muy variadas con, más de 100 bloques. Las zonas están enclavadas en parajes privilegiados, y, en general, con buen acceso.
Con la compra de la guía estás colaborando con el mantenimiento de estas zonas.

Sobre l'autor:

     Hui tinc el plaer de presentar en el meu blog a Ismael Mollà, un montesí al qui conec des que erem xiquets i anàvem a l'escola. Encara que és un poc més jove que jo, al viure en el mateix poble durant molts anys em tingut certa relació de simpatía l'un per l'altre.
     Ismael es va criar en el si d'una familia treballadora. El tercer de quatre germans sempre ha tingut un caràcter alegre i simpàtic amb qui es pot tindre una conversa agradable i distesa. Lluitador i constat, qualitats que han quedat paleses en el treball d'esta guia que ha taradat varios anys en poder recabar tot el material per poder editarla. Ismael es Tècnic Superior en la Gestió dels recursos Naturals i Paisajístics. Aficionat al senderisme, al running i com no, és un gran amant de l'esport de l'escalada. Activitat que ha estat practicant durant 20 anys.
      Actualment treballa per a l'empresa Vaersa com a vigilant forestal. Ismael es casat, pare d'una xiqueta i viu feliç al seu poble natal, Montesa.

lunes, 8 de enero de 2018

Regalo de reyes.


      Francisco Javier Garrido Martínez es autor de diversas novelas, aunque sólo ha publicado dos de ellas. Podéis leer las reseñas en este blog en los siguientes enlaces:
Roma contra Roma.                Un viaje a la luna.
 A petición suya comparto los enlaces con vosotros para que las podáis descargar.

Descargar Roma contra Roma.

Descargar un viaje a la luna.

Feliz lectura.

miércoles, 31 de mayo de 2017

See you again.

Desde la ciudad de Cork Irlanda, Beatriz nos manda este relato con algún toque de humor sobre la reencarnación. Sin ánimo de ofender a nadie, la autora nos presta su historia para nuestro disfrute. El relato está escrito en inglés pero con cualquier traductor online podréis leerlo en español. Por cierto, la imagen de cabecera la he obtenido de Aquí.

An office in the clouds. An administrator is sitting behind a desk with PC and telephone.
A: - Next, please. 
B: - Good afternoon. 
A: - Good afternoon. How can I help you?
B: - My name is Meredith Green. I have been cleared for reincarnation within the next two months o so.
A: - Ah yes wait a moment  ... I see.  Hm ... At the moment there is a waiting list for your preferred ranking country, Ireland ...  Good quality of life there, still an EU member, ... still a democracy ...You see there are many couples with fertility problems there ... all those hormones in the drinking water, and alcohol problems are taking their toll on them ... So there is a bit of a bottleneck there, and of course, there are many ranking applicants. But we have a lovely vacancy in the Sudan ... sure, it is not as high on the quality of Life index, but it might just be the challenge you need.
B: - Sudan? Well, I know next to nothing about the Sudan ...
A: - Nice climate, lots of space. The prospective parents are in agriculture, that's as much as I can reveal ... and I can guarantee you that you'd be born as a boy. It looks like a very interesting situation.
B: - Ahem, what is their denomination?
A: - Muslims. But usually, we don't have a problem with Muslim rinks. 
B: - But they don't believe in it, do they?
A: - No, but they'll certainly accept you. Most people in Ireland don't believe in it either. Or so we think. 
B: - Well, I'm not so sure. Wouldn't there be any other options? Britain maybe? I'm fairly familiar with it ... though not so keen on Theresa May. We'll I guess she won't be there forever.
A: -  Yes, and I wonder where we'll send her next time round.  ... But to answer your question --we have a vacancy for a baby girl in Calcutta, with congenital blindness, you will have five brothers and sisters, so there will be a warm, cosy family connection ... Father works in a factory ... it is a secure job, the mother is at home, has her own sewing machine. Now, these people know a thing or two about reincarnation!
B: - I'm just not sure. These options aren't very attractive to me, I'm afraid.
A: - Well, please remember that you have already gone through various existences in the developed world, the so-called first world. But there are more places available elsewhere, and you are scheduled for gathering experiences and learning ... developing yourself towards a higher stage. Sooner or later you need to meet the challenge; and after that, there might be an easier option ... and also remember those people who have already undergone third-world-lives successfully, and hope to get a better life next time round. So there are waiting lists for nearly all first-world places. .... But at the moment, with all these wars, famines and epidemics going on, there are so many new arrivals that we are having difficulties finding vacancies for those finishing their reincarnation workshops. You know, all this contraception business doesn't help ... birth rates are low where places are sought ... so, that's the market ... Unless you could make a little contribution?
B: - Contribution you're saying ... Well, I'd just like to rink in a familiar setting.  Last time I tried to be a good Christian ... so I thought I deserved a break. In fact, I hoped to go to heaven. Then suddenly I found myself here ... all lies apparently ... I learned that I was supposed to be reborn since I had not yet finished my karmic lessons. That was never part of the Church doctrine.
A: - Now, now ... we always get complaints about that, but it is not our fault. At some stage, they removed it at some council. But believe me, those who did had a very uncomfortable existence in their next reincarnations, if that's any comfort to you.
B: - ... But there should be a level playing field, don't you agree? People should be told about this ...
A: - Well, they are ... They have been from the earliest times ... and even now there are people who discover reincarnation and write popular books about it. It's massive. Don't tell me you have been completely ignorant of it, just because in your last existence you were an Irish Catholic?
B: - No, but you don't take that seriously. I mean, there are books being written about 'Angels in your Hair', and people actually buy them. Like Old Irish Sagas. They talk about reincarnation, too. Mind you, without all the catches that come with it. But you don't believe in all that.
A: - ... Yes, sometimes people believe when they should not, and fail to believe where they should ... Now, another suitable vacancy has just come up on my global conception detector.  You can reincarnate in a Buddhist family in Thailand. Then you'll know exactly what awaits you next time.  Now, I am duty bound to tell you that your chances are not likely to get better by kicking the can down the road. There is another cohort of rinkers finishing their workshops and getting their papers ready for rebirth shortly.  ... Wait ... ups, that place has gone.
B: - How so?
A: - She has had an accident.  But another place has just come up. Ireland this time ... Bingo, exactly what you wanted. A couple somewhere at the back of a bar ... in fact on the toilet ... oh ... mh... is that consensual? Well, she has conceived, and she is a Catholic, in fact, ... you'll be safe there.   So make up your mind, -- do you want that place?
B: - As the son of a rapist?
A: - You will forget everything once you are reborn. I know many people who would happily accept such an opportunity.
B: - Ok, I'll take it.
A: -  Fine. You'll get more information in a few weeks. 
B: - Thank you.
A: - A pleasure. Goodbye. Next, please ...

A few months later Meredith Green discovers that the mother has given him up for adoption, and the couple from the Sudan whose newborn has died, adopt him.

viernes, 3 de febrero de 2017


Título: Mírame.
Autora: Diana Cerdá.
Editorial: Ediciones Babylon.
Número de páginas: 182.
Año de la edición: 2016. Tapa blanda.
Género: Novela negra, thriller.
Galardones: Obra finalista del XLV Premio de Novela Ateneo de Sevilla y del Premio La trama 2014.
Sinopsis: El inspector Jorge Altarriba recibe un paquete anónimo con un espeluznante contenido; dos ojos humanos. Todo apunta a que se trata de un crimen relacionado con la mafia serbia que opera en España, pero a medida que avanza en la investigación, se irá sumiendo en una oscuridad en la que, sin ser consciente, lleva inmerso demasiado tiempo.
Mírame, de Diana Cerdá es un thriller ágil, crudo y sorprendente con el que la autora nos demuestra que no hay peor ciego que aquel que no quiere ver.

Sobre la autora: Diana Cerdá nació en Valencia y creció en Vallada. Al finalizar el Bachiller se trasladó a Philadelphia (USA) para cursar estudios universitarios. Se licenció en Psicología y Sociología en la West Virginia University y realizó un Máster en Psicología Clínica en la New School for Social Research de Nueva York.
A su regreso a España desarrolló diversas funciones en el área de Recursos Humanos en varias empresas antes de crear, junto a miembros de su familia, una empresa dedicada a productos de descanso. En la actualidad compagina su trabajo en dicha empresa como responsable de exportación e importación con su afición literaria.
En 2010 publicó su primera novela, La peor mentira, en  la editorial Novum Publishing.
En la actualidad está trabajando en su tercera novela.

Opinión personal:
En su día leí la anterior novela de la autora, La peor mentira, y me encantó. Cuando supe de su publicación sentí curiosidad por leerla. Hice caso al título, y,  la verdad es que  me atrapó desde el prólogo hasta el epílogo. Ambientada en la época actual, en el prólogo se muestra un asesinato. El lector empieza a hacer sus deducciones del porqué del crimen. El protagonista tendrá que tratar de resolver el caso al tiempo que tiene que lidiar con los problemas familiares a parte de los peligros que perturbarán su vida a lo largo de la historia.
Hay dos historias paralelas que transcurren a lo largo de la obra. En cada capítulo la trama da un giro despertando el interés por el lector de seguir leyendo para ver como al final acaban entrelazándose dando un final sorprendente.
La novela, además de hacernos pasar un buen rato enganchados a la lectura, hace referencia también a la complejidad de las relaciones humanas y los problemas que pueden aparecer por la falta de cuidado de las mismas. Amor y odio son algunas de las emociones básicas que mueven el mundo, al igual que los actos de los protagonistas de la novela.
Otro tema del que se hace denuncia social es la trata de blancas. El sufrimiento al que estas mujeres y sus familias se ven sometidas sin que nadie haga nada por remediarlo. Un turbio negocio que mueve miles de millones de euros al año a costa de la esclavitud de unas pobres chicas obligadas a prostituirse.
En resumen sólo deciros que la historia os atrapará desde la primera página y pasaréis un buen rato leyendo la novela. También cabe destacar que el diseño del libro ha dado lugar a una edición elegante y atractiva.

miércoles, 13 de abril de 2016

Blanco; asesinato en Londres.


      Ficha técnica:

Título: Blanco-Asesinato en Londres.
Autor: Alexander Copperwhite.
Portada: Víctor Manuel Mirete Ramallo.
Número de páginas: 126.
Formato: Pdf.
Género: novela negra.


     El Joven detective Francisco Valiente Polillas, gracias al brillante resultado de su investigación en el anterior caso en Dubai, ahora es requerido por la policía de Scotland Yard para investigar un asesinato en la legendaria torre del Big Ben. Richard Nixon, candidato a la alcaldía de Londres, está a punto de hacerse una sesión de fotos dentro de la torre del Big Ben para mostrar a la prensa la grandeza de la ciudad. A las cinco de la tarde, a la hora del té, el cadáver del candidato aparece entre los engranajes del reloj. En un ambiente en el que las cosas no son lo que parecen, el joven detective tendrá que agudizar su ingenio para descubrir al culpable. Misterio, humor entre otros elementos forman esta singular novela corta que sin duda no dejará indiferente al lector.

Opinión personal:

     En esta nueva novela viviremos una trepidante aventura de la mano del singular personaje, Francisco Valiente Polillas. Un joven detective que vive en casa de su madre, viste de manera peculiar y es un fan del Cola Cao. Con su particular sentido del humor el protagonista nos hará pasar momentos divertidos, momentos de tensión y nos hará sentir emociones, como odio, ira, lástima hacia algunos de los personajes.
      La novela engancha desde la primera página con la aparición del cadáver. Luego el protagonista nos seduce con su inocencia y su ignorancia en determinadas materias, contrastando con sus dotes deductivas y su capacidad de observación. Aunque se podría decir que es la cara opuesta a Sherlock Holmes en muchos aspectos, el protagonista tiene la capacidad para resolver casos que la policía de distintos países no ha sido capaz de solucionar.
     Una novela que nos seduce y nos resulta imposible dejar de leer hasta el final siendo la intriga la que destaca entre otros de  elementos literarios que en ella encontramos. Alexander Copperwhite, aprovecha la novela para además de hacernos pasar un buen rato expresar que las apariencias engañan y que no debemos juzgar a nadie por su aspecto. Como dirían los británicos; “Don’t judge a book by its cover”.

     Feliz lectura.


miércoles, 9 de diciembre de 2015

Compañeros de trabajo.

El 20 de octubre de 1998 entré a trabajar en la empresa Giner y Colomer de Vallada. Eran años de expansión para la industria del mueble de madera. Las empresas del sector tenían unos altos índices de producción y ventas. Actualmente el sector como tantos otros se encuentra en crisis, bajan las ventas y los empresarios se ven obligados a reducir plantilla o a cerrar el negocio.
Durante estos años por Giner y Colomer han pasado varios compañeros de trabajo. Algunos ya trabajaban allí cuando me contrataron, otros entraron más tarde, aunque algunos fueron víctimas de la crisis. En una perfecta simbiosis, nosotros los trabajadores hemos vivido gracias al trabajo que nos ha ofrecido la fábrica. Por otra parte, la empresa, ha obtenido unos beneficios gracias a nuestra labor.
Una parte de nuestras vidas ha transcurrido en esos edificios. Cuantas vivencias y emociones quedan atrapadas entre esos muros. Hemos celebrado cumpleaños, cenas y comidas, hemos reído y llorado, hemos compartido ilusiones y temores. Algunos acontecimientos también han sido motivo de celebración: bodas, nacimientos de nuestros hijos, comuniones y como no, también nos hemos juntado en algún funeral.
      Ahora, otra compañera de trabajo y yo, somos los que debido a la crisis hemos tenido que decir adiós a los que allí se quedan. Han sido días extraños, llenos de tensiones y desconcierto. No es agradable tanto como para el empresario, como para el trabajador pasar por ese trance. Para nosotros ha sido una satisfacción poder trabajar en Giner y Colomer, donde hemos tenido un trato digno y satisfactorio. Siempre hemos tenido los derechos que ha marcado la ley. Después de aceptar las circunstancias, al final, siempre nos quedará el recuerdo de los buenos momentos que allí hemos vivido.
   Desde estas líneas he querido rendir un pequeño homenaje a la empresa y a mis compañeros y compañeras.

Para ver las fotos en un tamaño más grande hay que pinchar sobre ellas.

                                      Pepe. Uno de los fundadores de Giner y Colomer.





                                       José. (Vizca)




                                       Y este soy yo.

domingo, 1 de noviembre de 2015

Contes per al Dia d'Ànimes. "Calfreds".

Per a vore les fotos en gran, cal fer click d'amunt d'elles.

M’agrada anar a fer fotos a fàbriques i cases abandonades. Sovint quan arribe a algunes d’elles tinc calfreds per l’esquena i el braços. Lola, que és molt amiga dels fenòmens paranormals. Diu que això és perquè note presències del món espiritual.  Josep, en canvi té les seves teories científiques que pareix ser tenen raó. El ben cert és que jo crec el que veig, encara que solen dir: “d’allò que veges creu-te’n la meitat i del que et diguen res”.
Tot i que Juanvi tenia els lligaments del genoll trencat i no podia anar a fer passejades per la muntanya, el 12 d’octubre era una bona data per passar el dia en un poble no molt allunyat d’on visc. En principi pensàvem que d’un berenador no eixiríem, però Juanvi insistia en que ell podia caminar, encara que baixar costeres empinades li venia un poc a repèl.
Visitarem el casc antic i donàrem bon compte dels entrepans que portàvem per a dinar baix la agradable ombra dels plataners asseguts en un parc. Després d’una agradable passejada pels carrers estrets de l’antic barri jueu decidirem anar a passar la vesprada al riu on hi ha una zona d’aigües netes i molt fredes on es pot nadar en estiu.
El sol escalfava de valent al fons del barranc. Jo vaig ser el primer en entrar a l’aigua descalç  amb els camals arremangats.
-Ja voràs com acabes dins l’aigua. T’esvararàs i voràs quina risa. –Digué Juanvi mentre treia el mòbil per gravar-me per si acabava pegant una culada dins l’aigua. El meu fill i la meua filla entraren darrere.
A la fi la xiqueta s’esvarà i acabà tota mullada mentre la meua dona rondinava prou. –Tota la culpa la tens tu! Ara, que tu eres pitjor que ells!!
La xiqueta es llevà la roba i amb la jaqueta del meu xandall li vaig improvisar una falda. Amb la jaqueta del xandall de la filla del meu amic es va vestir la part superior del cos. I és que amb huit anys encara que vages disfressat no passa res.
Recuperats el ànims ferem un passeig per la vora del riu per un camí que conduïa al poble. De sobte, entre uns pins, s’alçava la construcció d’una antiga casa. Ningú se n’adonà, ja que anaven distrets xarrant.
-Podríem tornar i berenar allí darrere en els banquets. –Digué Neus la dona de Juanvi.
-Bereneu vosaltres que jo no tinc fam. Vaig a fer una ullada a una casa vella que m’ha paregut vore més endavant.
-A on? –Digué la meua dona.
-Ara ens em acostat i no es veu ni el pinar que es veu que està darrere d’aquesta costera tan empinada. Feu marxa que jo faig una ullada per vore si puc anar-hi un altre dia a fer fotos.
Em vaig acomiadar del grup i amb la motxilla a l’esquena em vaig dirigir cap al poble cercant el pinar i la casa que no sabia si  estaria en us o estava abandonada.
Quan vaig arribar dalt de tot, la casa s’alçava majestuosa en mig d’un pinar. Vaig passar per la vora d’un matrimoni amb els dos xiquets que anaven cara el poble fent senderisme i el vaig saludar.
-Bona vesprada. –Ells en van contestar mentre jo canviava la meua direcció cara la casa. El primer que vaig vore  em va paralitzar per una fracció de segon. Eren unes varetes de ferro estacades en terra amb una cinta lligada de unes a les altres fent el paper de una cinta que barra el pas. “Una garlanda color rosa com si fora d’una festa d’aniversari d’una xiqueta per a barrar el pas? Que estrany”. Vaig pensar. “Sembla que serveixca per a conduir el visitant cap a la porta del pati de darrere” En un rovellat barrot acabava la cinta.

“Per què no portaré la càmera penjada al coll com Araceli? Ara faria bones fotos. De hui endavant portaré la càmera fins i tot per anar a pixar.” Vaig ficar la mà a la butxaca i vaig traure el telèfon mòbil. “ Xèè. Quina faena. Ja li s’ha esgotat la bateria. Carregat d’anit i ja està torrat.” De sobte un calfred em recorregué l’esquena. El borrissol se’m posà tes com escarpies i la pell se’m posà de gallina. La casa pareixia cridar-me amb una veu onírica de xica jove.
“Pereee... Pereee... No et que quedes a la porta... Passaa. La festa va a començaaar. Si entres, romandràs ací per a tota la eternitat”.
Vaig esportir el cap cap a un costat i cap  a l’altre. Vaig entrar un parell de passes dins del pati mentre alçava el cap contemplant les deteriorades parets. Ràpidament vaig eixir del pati i vaig fer una volta al voltant de la casa.

Les finestres obertes del pis de dalt em miraven amb la seva foscor que eixia de l’interior. Jo alçava el cap amb recel per si veia alguna cosa a l’interior que no m’agradara gens. Josep tenia raó. Una  vegada en una casa abandonada vaig tindre un percanç amb un gos que em va fer córrer cap a fora. Després vaig vore una mà agafar-se a una reixa i un rostre de pell obscura s’assomava des de l’interior. En vore que l’havia vist es va fer cap enrere. Si hagués sigut un gos de presa el que em va perseguir com hauria jo acabat? Josep diu que algunes cases tenen matisos que em recorden l’experiència, olors, alguna cosa que em recorda la mala experiència i és ahí on note els calfreds al recordar inconscientment l’ensurt.

Vaig arribar a la part de davant. Impressionant l’escala a dos mans que donaven accés a la primera planta. De la façana pareixia eixir una veu d’un home d’uns seixanta anys.
“Qui gosa pertorbar la pau de ma casa? Fora d’ací. Ací no tens feina”
Vaig pujar l’escala amb cert temor. “Mare meua. Açò està fet pols. Què passarà si l’escala s’enfonsa? Si caic, ja m’alçaré, collons, que estic fet un covard”. Vaig pujar per l’escala i em vaig assomar a l’interior.

 El sostre s’havia enfonsat a trossos i part del primer pis també. Vaig alçar el cap  cap amunt i vaig vore el nom de la casa.

 “El Alba”. “Curiós nom per a una casa que he trobat al capvespre. Vaig baixar l’escala i vaig continuar donant la volta. Em vaig assomar a l’interior on hi havia caixes de cartró i alguns mobles d’estil de finals dels seixanta mig trencats. Un altre calfred em posà la carn de gallina. I vaig decidir anar-me’n d’allí a contar a la meua família i amics el que havia vist. La solitud i la imaginació fan que la por aparega com un cavall desbocat. Vaig ser massa covard o massa prudent per a endinsar-me tot sol en eixa casa.

Dos dies després li telefonava a un conegut aficionat a la fotografia.
-Hèctor. Com estàs?
-Bé, i tu que contes?
-No res, el de sempre. Què pots dir-me de la casa “El Alba”?
-Ostres!! Era una casa senyorial de les més importants del poble. El meu iaio anava tots els anys a matar-los el porc als amos. Tinc algunes fotos velles amb els senyorets a la porta i tot. Haguera pogut ser un bon hotel rural. Encara que en els anys huitanta això encara no estava de moda. Per eixos anys la casa pertanyia a una empresa constructora. El problema ja saps quin és. De vegades les reparacions d’estes cases velles tan deteriorades,  costen una fortuna d’arreglar, a més de pagar molts impostos. Ah!! El meu iaio ens contava històries de fenòmens paranormals, ja saps, històries per a llevar-los el son als xiquets. Encara que sí que té una història negra documentada. A meitat dels anys huitanta va desaparèixer una xica de disset anys d'ací del poble. La policia, els pares i alguns coneguts de la família estigueren buscant-la. A la fi la trobaren assassinada dins la casa. Puc passar-te un link amb la notícia del diari de l’època si vols.
-No, no cal. Gràcies per la informació. A vore, este diumenge que vé vols que quedem i anem a fer unes fotos a la casa “El Alba” i passem el matí?
-Impossible. –Digué Hèctor.
-Ja sé que t’ho passes molt bé fent fotos de boudoir a models de bon vore, però si no pot ser esta setmana a la que ve.
-Que no. La casa el Alba va ser enderrocada pels propietaris poc de temps després de l’assassinat. La casa va ser reduïda a runes i després van retirar els enderrocs.  Hui tan sols queda un solar envoltat per la pinada. L’únic que es pot vore són les restes d’alguns taulells del terra.

Em vaig quedar mut, al temps que un altre calfred em recorria l’esquena.

miércoles, 30 de septiembre de 2015

Al-Azraq El Blau. Crònica de la conquesta de La Muntanya

Esta reseña está escrita en valenciano i un poco más abajo en castellano. El libro está disponible en las dos lenguas en la página del autor.
Fitxa tècnica.
Títol: Al-Azraq El Blau. Crònica de la conquesta de La Muntanya.
Autor: Just I. Sellés.
Editorial: Círculo Rojo.
Nº de pàgines: 326
ISBN: 978-84-9076-755-9
Gènere: Novel·la històrica.
Any d’edició: Tercera edició setembre de 2014.
  Mitjan el segle XIII, les valls més septentrionals de la muntanya alacantina eren un vesper, una illa d’Islam rodejada per un embravit mar de cristianisme. Els feudals anhelaven sotmetre-la, però La Muntanya era un castell de roca, alt i fort, i resistia. Foren anys de pactes breus, de fortaleses preses i lliurades per la força, de treves, emboscades i escaramusses entre les hosts de Jaume I i els partidaris del visir al-Azraq, el Blau.
 Huit segles després, la gloriosa conquesta del Regne de València que les cròniques medievals beneïren amb el fum dels altars ha esdevingut, a la llum de la historiografia recent, el brutal extermini d’una cultura. Així, la mateixa crònica règia que antany aprofità per enaltir la insigne figura del Conqueridor es presenta ara com la prova irrefutable de la seua feroç croada.
Amb el propòsit de reinterpretar la invasió feudal d’al-Àndalus oriental, Al-Azraq, el Blau enarbora l’estendard de la mitja lluna i concedeix la paraula a Abu al-Qasim ben Hilal –conseller personal del visir– perquè el relat fluïsca en primera persona, lliure, directe, visceral, per boca de qui patí en les seues carns el rigor de l’holocaust andalusí de Jaume I.
La croada valenciana del Tirà com mai no te l’han contada.

Opinió personal:
En tots els conflictes bèl·lics al llarg de la història els guanyadors han narrat els fets des del seu punt de vista. Per poder fer-se una idea dels fets cal escoltar les dos parts implicades. En este cas, l’autor ha fet un intens estudi del personatge i del marc històric per poder escriure la novel·la. És clar que ninguna guerra té justificació i menys encara en el nom de Déu, siga este qui siga. En la guerra només hi ha dos papers; llops i corders. En l’obra vegem el sofriment d’un poble que es veu envaït i atacat, sense més remei que haver de lluitar per tractar de fer fora l’enemic de les seves terres.
La història ens la conta en primera persona el conseller del visir Al-Azraq. Una prosa que de vegades es torna poètica degut a que són els sentiments els qui ens narren els fets. Una lectura que canvia de ritme al mateix que l’acció, es a dir de vegades cal fer-la més pausada i deixar-la reposar en els nostres pensaments per imaginar més enllà del que ens conta el llibre i posar-nos en el lloc dels pobladors d’estes terres.
El llibre pot ser li desperte la curiositat al lector per saber més dels fets i acabe cercant informació en Internet o en altres llibres. L’autor, aficionat a la fotografia, té un altre llibre amb documentació històrica i fotos dels escenaris actuals on ocorregueren els fets. Les dos obres les podeu trobar en la pàgina de l’autor.
Un llibre que enganxa i desperta la curiositat per saber més d’uns fets que ocorregueren fa quasi vuit-cents anys. Una obra que no deixarà indiferent al lector, al temps que ens ajuda a entendre una part de la nostra història.
Feliç lectura.
Ací vos deixe un parell d’enllaços tant de la pàgina com del blog de l’autor.

Ficha técnica.

Título: La montaña Azul. Crónica de la conquista de La Montaña.
Autor: Justo I. Sellés.
Editorial: Círculo Rojo.
Nº de páginas: 326
ISBN: 978-84-9076-755-9
Género: Novela • la histórica.
Año de edición: Tercera edición septiembre de 2014.


Mediado el siglo XIII, los valles más septentrionales de la montaña alicantina eran un avispero, una isla de Islam rodeada por un embravecido mar de cristianismo. Los feudales ansiaban someterla, pero La Montaña  era un castillo de roca, alto y fuerte, y resistía. Fueron años de pactos rotos, de fortalezas tomadas y libradas por la fuerza, de treguas, emboscadas y escaramuzas entre las huestes de Jaime I de Aragón y los partidarios del visir al-Azraq, el Azul.
Ocho siglos después, la gloriosa conquista del Reino de Valencia que las crónicas medievales bendijeron con el humo de los altares ha devenido, a la luz de la historiografía reciente, en el brutal exterminio de una cultura. Así, la misma crónica regia que antaño sirviera para enaltecer la insigne figura del Conquistador se presenta ahora como la prueba irrefutable de su feroz cruzada.
Con el propósito de reinterpretar la invasión feudal de al-Àndalus oriental, La Montaña Azul enarbola el estandarte de la media luna y concede la palabra a Abú al-Qasim ben Hilal –consejero personal del visir al-Azraq– para que el relato fluya en primera persona, libre, directo, visceral, por boca de quien sufrió en sus carnes el rigor del holocausto andalusí de Jaime I.
La cruzada valenciana del Tirano como nunca te la han contado.

Opinión personal:

En todos los conflictos bélicos a lo largo de la historia los ganadores han narrado los hechos desde su punto de vista. Para poder hacerse una idea de los hechos hay que escuchar las dos partes implicadas. En este caso, el autor ha hecho un intenso estudio del personaje y del marco histórico para poder escribir la novela. Está claro que ninguna guerra tiene justificación y menos aún en el nombre de Dios, sea éste quien sea. En la guerra sólo hay dos papeles; lobos y corderos. En la obra veamos el sufrimiento de un pueblo que se ve invadido y atacado, sin más remedio que tener que luchar para tratar de echar al enemigo de sus tierras.
La historia nos la cuenta en primera persona el consejero del visir Al-Azraq. Una prosa que a veces se vuelve poética debido a que son los sentimientos los que nos narran los hechos. Una lectura que cambia de ritmo al mismo tiempo que la acción, es decir a veces hay que hacerla más pausada y dejarla reposar en nuestros pensamientos para imaginar más allá de lo que nos cuenta el libro y ponernos en el lugar los pobladores de estas tierras.
El libro puede ser que le despierte la curiosidad al lector para saber más de los hechos y termine buscando información en Internet o en otros libros. El autor, aficionado a la fotografía, tiene otro libro con documentación histórica y fotos de los escenarios actuales donde ocurrieron los hechos. Las dos obras se pueden encontrar en la página del autor.
Un libro que engancha y despierta la curiosidad por unos hechos históricos de hace casi ochocientos años, al tiempo que nos ayuda a entender una parte de nuestra historia.
Feliz lectura.
Aquí os dejo un par de enlaces tanto de la página como del blog del autor.

domingo, 30 de agosto de 2015

Heretat de Requena.

 Per casualitats de la vida, vaig poder aconseguir el telèfon de l’encarregat de la Heretat de Requena. Amb permís del propietari, Vicent ens acompanyà a la casa per fer algunes fotos d’esta emblemàtica casa de la nostra comarca. Este és un resum de la seva història i unes fotos del que queda hui en dia. Una mostra de la opulència que en el seu dia tingué i l’estat de decadència que pateix. Si hagués estat situada més apartada de l’autovia, hui podria ser un hotel rural de luxe, així, tan sols és un indret on dormen els records d’un passat esplendorós.
Per vore millor les fotos cal punxar damunt d'elles.

La venta de Vista Alegre, situada a la banda esquerra de l’antiga nacional 430 direcció València en el terme de Montesa, va ser comprada a mitjans  del segle XIX per la família Requena de Xàtiva. Allí, Manuel Requena Peralba traslladà la destil·leria d’alcohols.
L’any 1900, la filla de don Manuel, Anna Requena Gavilà va contraure matrimoni amb el general Augusto Príncipe Barcena, militar amb una notable carrera, el qual estava destinat a les colònies espanyoles.
Pels seus serveis, la corona projectà concedir al general el títol de Marqués de Bellestar, però pareix ser que la idea no acabà de quallar.
La seva filla Maria Luisa Príncipe Requena, malgrat la fallida proposta, s’autotitulava marquesa que era com la coneixien al poble de Montesa. Es casà amb Francisco Sitja Quiroga i allà pels anys 50 del segle passat, establí una  fàbrica d’olives farcides, després d’haver sigut destil·leria i almàssera.
Eren uns anys difícils per a muntar un negoci con eixe, però així i tot la fàbrica funcionà una trentena d’anys fins primeries dels any 80.
La matèria prima, olives mançanilles, la portaven d’Alcalà de Guadaira i de Dos hermanas província de Sevilla. Les anxoves i el caviar el portaven de Laredo i Santoña en la costa cantàbrica, el pimentó, no està clara la seva procedència, encara que pareix ser que es produïa a Murcia o de la Ribera del Xúquer.
Van arribar a treballar 80 dones. Segons les comandes i els períodes de treball la plantilla minvava o augmentava segons la demanda. Algunes treballadores eren fixes i altres temporals. Procedien de la Llosa de Ranes, Moixent i Montesa. L’encarregat, Vicente Torres Carretón, estigué al front de la fàbrica uns 25 anys i Conchín Tortosa Sampedro, fou una de les mes joves encarregades dirigint el treball dels diferents equips, inclús quan celebraven algun concurs o festa relacionada amb la fàbrica. En certa ocasió es celebrà una competició de preparar i assaborir les olives en la fàbrica. A l’acte acudiren treballadores d’altres fàbriques. L’esdeveniment es celebrà en el pinar que hi havia a l’altra banda de la carretera. Era un pinar prou gran envoltat per una barana d’obra que feia de tanca al qual s’accedia per unes portes de barrots de ferro. Hi havia una xicoteta piscineta, una taula i uns banquets d’obra xapats amb taulells blancs i blaus que li donaven certa elegància i distinció. La moderna autovia minvà l’espai de davant de la casa, va fer desaparèixer el pinar i una torreta mirador amb sostre que hi havia en un costat de la casa prop de l’antiga carretera.
Els pots d’olives amb el cavall blanc de Sant Jaume ocupaven un lloc preferent en les prestatgeries de conserves degut a la seva qualitat. Abastien els mercats de Catalunya i tot el territori valencià amb preferència, a més de la cadena d’aliments Spar.
En la capella que hi ha a la part dreta de la casa en 1982 se celebrà una missa corpore insepulto al morir la senyora marquesa. Degut a les males relacions amb les forces dominants a Montesa durant l’etapa franquista feren que en morir la marquesa, la família venguera la casa i les propietats. La casa ha anat passant per diversos propietaris. Ha sigut fàbrica d’articles de fusta de pi, ha albergat cavalls, els quals van haver de ser llevats degut a la proximitat de la casa a l’autovia. Per la qual cosa al propietari li exigien una assegurança molt elevada i inviable. Hui la casa roman tancada, deteriorant-se a poc a poc sota la mirada dels seus actuals inquilins, els coloms així com algun  que altre teuladí.
Bibliografia consultada: Montesa al teu abast de Josep Cerdà i Ballester. Retrobar Montesa (1900-1950) de Vicent Manuel Dasí Albalat.

                                          Els meus companys de batalla.

                                          Un bodegó que va sorgir.

                                           Títol: Gent de got i ganivet.

                                                    Tonet entre reixes.

Alegria estacional. (Haiku)

      Hivern acabat.     Florida primavera.     Quant durarà?     En estos temps el mercat laboral está inestable. El qui troba fein...