No vull menjar...

    

      El dinar es gelava damunt la taula. Jo continuava amb la negativa de no voler menjar rodant el cap cada vegada que ma mare m’acostava la cullera a la boca. Ma mare estava desesperada de vore que es feia tard i jo no en treia trellat.

      -No en vulll.-Deia jo mentre amb el semblant trist acotava el cap.
      Mon pare em mirava indiferent i deia: -No passa res. No vols menjar? Doncs a l’hora de berenar més fam!
     La cullera tornava a acostar-se a la meua boca i jo continuava sense obrir-la.
      -Quines ganes tinc que complixques sis anys, a vore si fas el canvi i menges més. Tots el dies igual, açò és desesperant!! Elena, si no menges demà t’apunte al menjador, però per a tot el curs! A vore si vegent als altres xiquets menges!
     -Al menjador va Lluís Perales. –Vaig dir jo amb la meua veueta dolça i agradable.
     -Sí, ja sé que de la teua classe és l’únic xiquet que va. Però no en serà l’únic!
      Lluís Perales és un xiquet de cabell rossos amb uns preciosos ulls blaus company de la classe de primer d’infantil.
       Aii... Quants sacrificis he de fer per poder estar prop del xiquet que m’agrada!