viernes, 31 de diciembre de 2010

Contes de Nadal: Insomni.



“Quina hora és? Són les quatre i mitja de la matinada. Uff! Com tinc la panxa de plena. No em trobe bé. Vaig a alçar-me a vore si em faig un got d’aigua amb sals de fruites, em tire dos rots i em torne a gitar.
No trobe el flascó. I és que estes festes Nadal el portem a carxots. Crec que ne’m pres més en estos dies que en tot l’any. Menjades copioses, vins, licors, dolços... No m’estranya que esta època els hospitals estiguen més visitats per malalts amb problemes gastrointestinals. A més se’ls sumen els augments d’infarts. Som l’hòstia. Ahí està Joan amb principi  d’úlcera d’estomac. Abusa dels licorets i cubates. Hui abuse demà ja vorem. I a l’endemà està mal. Així com ell altres amb problemes diabètics, de colesterol, els quals no poden menjar més de quatre coses, però com esten en Nadal... Un dia un dia és.
Aii! Que l’encant dels Nadals resideix en gaudir de la bona companyia dels éssers estimats, la conversa... El menjar també, però amb moderació. Tot amb moderació pot ser bo, i en excés dolent per a la salut i el cos. Per què no aprendré dels que segueixen la màxima de sopar com un pobre i esmorzar com un ric, fins i tot en Nadal? Ara no estaria alçat fent-me esta potinga taronja. Que curiós. Té el mateix color que “l’aigua” que treien del pou els negrets del documental. Que fava estic. Fent zàping la primera imatge que he vist ha sigut la del pobre home que mostrava a la càmera un got de vidre amb el líquid taronja. Jo em pensava que era suc que havien repartit les ONGS, i era aigua bruta d’un pou. Aigua que de segur provocarà trastorns intestinals i inclús la mort de les persones més febles. Quanta gent hi haurà ara al mon que no podrà dormir de fam? Quanta gent estarà desperta per les conseqüències d’aigües contaminades o brutes? I en  l’altre mig mon farts com gossos.
Tots a retre-li culte al Déu consum en els moderns temples anomenats centres comercials. A comprar i a tirar allò que ja no ens fa falta, encara que estiga en bon ús. I a l’altre costat els qui no tenen ni per fer una menjada al dia en condicions. Ara en passar les festes a posar en marxa “l’operació polvoró”. De cap al gimnàs a perdre eixos quilets que ens han deixat els Reis i el Pare Noel. Ja veus quin problema que estos pantalons ara no m’entren. Que si no em puc posar esta bata. I a l’altra banda morint-se de fam. 
Collons qué filosòfic m’estic posant! A vore si els bolets que acompnyaben el rellomello eren psicotròpics i m’han afectat el cap? Psicotròpics o no, el que sé és que este mon està molt mal repartit. No entenec els economistes que diuen que perquè nosaltres vixquem bé, l’altre mig mon ha de viure mal i morint-se de misèria. Diuen que encara que es repartira la riquesa no arribaria per a que tots vixquerem dignament. No ho sé. O no voldrien que es repartira per no perdre el seu actual nivell de vida? El que si que sé és que es un desgavell que alguns rics balafien els diners en festes rruixant els demés amb botelles de cava que amb el que costen menjaria una familia al tercer món una llarga temporada.
Quin fred deu fer ahí fora. La lluna està minvant però esta encisadora. Eixa una altra. Què se’ns ha perdut per ahí dalt per a gastar-nos milionades en coets i en investigació espacial? Acàs els poderosos tenen por de fer pols el planeta i estan pensant en anarse’n a un altre? I ací merda per als qui queden.
El què si que sé es que tots sabem com de díficil està la vida a altres païssos... I no cal anarse’n molt lluny, ací també hi ha gent que està passant-ho molt malament. És clar que no volem vore que estan ahí mentre nosaltres vivim en el nostre particular país de les meravelles. Me’n vaig al llit  a vore si puc dormir, encara que em trobe pesat i pot ser em coste un poc agafar el son.”

Feliç any nou.


sábado, 25 de diciembre de 2010

Carta de Papà Noël a una família.




Aquell matí, Marc un xiquet de set anys, s’alça del llit només es va despertar. Es posà el batí i amb els ulls mig clucs per el son i les lleganyes, anà a l’habitació d’enfront a despertar la seua germana, la qual tenia dos anys menys que ell.
-Carme! Carme! Anem a vore si el Papà Noël ha vingut a dur-nos regals!
La xiqueta s’alça com un llamp, es posà el batí i les espardenyes d’anar per casa i anaren a vore què hi havia al menjador. El pis on vivíen no era gaire gran, per la qual cosa no hi havia lloc per a un arbre de Nadal. Dels calaixos del moble gran penjaven quatre botes roges amb motius nadalencs i una etiqueta amb el nom de cada membre de la família.

Els xiquets al vore que hi havia regals, eixiren corrents a despertar el seus pares per obrir tots junts els obsequis. Al moment ja estaven tots obrint els regals que els havia deixat Papà Noël. Els xiquets feren unes xicotetes protestes però no s’espantaren massa al vore que no hi havia les coses que ells havien demanat; Marc demanà una piràmide egipcia, i una granja,en el seu lloc hi havia un video joc per a l’ordinador i un llibre de contes. Carme havia demanat la cuina de la Hello Kittie i en el seu lloc hi havia una nina i un paquet amb vestits per jugar amb ella. La mare havia demanat un abric i li havia deixat un flascó de colonia. El pare tampoc tenia el que havia demanat, li havia deixat un paquet de calcetins per a l’hivern. També hi havia una carta del Papà Noél que deia així:

Benvolguts xiquets,  he rebut les vostres cartes en les quals ens demanàveu moltes coses. Com tots els anys vos hem portat regals, però enguany hi ha una xicoteta diferència... Com ja sabreu el vostre pare volia una càmera de fotos reflex i s’ha quedat sense ella, a la vostra mare no li he pogut dur l’abric que volia. El que té encara està prou nou i el pot fer servir un any més. Això vol dir que sempre no és pot tindre allò que es desitja i més en estos temps difícils.

Per poder tindre els regals  que heu demanat, cal fer els deures, portar-se bé amb els companys de classe, ser obedients amb els mestres, pares i familiars... Marc és estudiós i bon xic, tot que de vegades fa pelear a la seua germana,  no ens agrada eixos arravataments d’enuig que tens, es a dir que t’enfades amb facilitat, contestes de mala manera, ixques corrents, dones puntellons a tot el que es pose en el teu camí  etc. Marc has d’aprendre a demanar les coses per favor, no enfadar-te amb tanta facilitat, has de tindre més paciència. No tot allò que desitges ho aconseguiràs de seguida, de vegades les coses  que desitgem tarden a vindre o no arriben mai.

Heu de saber ser agraïts i donar gràcies per tindre la sort d’haver nascut en este temps i este poble. Teniu una vivenda, roba, televisió, ordinador, un munt de joguets, els vostres pares cotxe, bicicletes, no vos manca el menjar... Com ja sabeu hi ha països molt pobres on la gent no té ni per poder menjar. Com van a tindre regals de Reis? A més, ací també hi ha qui no té ni casa, ni menjar i ho passen molt malament.
Els vostres pares de vegades vos pareixeran uns pesats amb les seues recomanacions i insistències. Ells vos volen molt  volen que aprengueu a obeir, ja que en la vida vos tocarà obeir en molts llocs, l’escola, el treball... A més volen que aprengueu a respectar les normes d’aquesta societat en la que visquem. No podem comportar-nos com borreguets ni fer sempre allò que volem. Heu d’aprendre a compartir i deixar les vostres coses als demés, si voleu que els demés vos deixen les seues coses.
   No vull fer-me pesat així que ara ja podeu obrir els regals que vos he deixat i doneu gràcies per tot allò que tingueu, considereu-vos uns privilegiats i no es lamenteu perquè hi ha xiquets rics que tenen més que vosaltres, cadascú té el que pot i ha de saber conformar-se amb allò que té.
Que tingueu un bon any i sigueu més bons que l’any anterior.

Una abraçada de part de:

Papà Noël.

Els xiquets es quedaren conformats mentre deien:
-No passa res estos joguets també estan molt bé.
-Amí m’agrada molt la meua nina.
Els pares els miraren amb una barreja d’amor, satisfacció i una espurna de tristor. Però satisfets d’estar tots junts i  amb salut.
    

       Bon Nadal a tothom.

miércoles, 15 de diciembre de 2010

L'habitació de les papallones.


   


  Seguint novament amb els llibres de Ramon Cerdà d'Ontinyent, ara li ha tocat el torn al de L’habitació de les papallones. Una novel·la que m’ha atrapat des de la primera pàgina i fins i tot, m’ha llevat algunes hores de son. Intriga, misteri i fenòmens paranormals són alguns dels ingredients  que hi trobarem.

La història d’un notari de València que es segrestat de sa casa i torna a la mateixa al cap d’una setmana sense recordar res del que li ha passat. La seua roba permaneix intacta al temps que no han demanat cap rescat per ell despertaran sospites en la seva dona i complicaran la vida del protagonista. La seva vida canviarà des d’aleshores tractant d’esbrinar els fets. Un company de treball també és víctima d’uns fenòmens paranormals que l’assetgen, tant a ell com a un rodamóns que no aconsegueix recordar qui és ni d’on ve. Altres personatges com si foren fils de diferents colors -però que tots guarden una relació-, van teixint la novel·la i convertint-la en un tapis molt atractiu. També ens acosta un poc al món dels mendicants i les seues misèries. Un món que contemplem a les grans ciutats però que la gran majoria de nosaltres volem ignorar i fer com que no existeix. En estes dates que s’acosten els lectors reflexionaran més sobre estes persones, l’infern que els toca viure i del que difícilment no podran eixir.  Sexe, traïcions, sectes són alguns altres ingredients que conté la trama, a més d’un final inesperat que capgira completament la idea inicial del lector. Un altre al·licient es la semblança entre les històries de Robin Cook i el mestre del gènere de terror Stephen king. Però no només és un llibre que atrau als lectors àvids d’acció i emocions fortes. També seguint la línia de l’autor hi ha trets filosòfics que tracten de donar-nos un poc de llum en les nostres vides i fins i tot segur que algú traurà profit. Paraules que inciten a la reflexió de la vida conjugal i poden influir en determinats lectors. Este és un altre dels atractius que per a mi te l’autor.

En resum, un llibre ideal per a regalar o regalar-vos estos Nadals i gaudir d’ell ben còmodament asseguts al vostre silló. Ara, això sí, procureu no tindre massa compromisos i quelcom  de temps per davant o vos doldrà no poder llegir tot el que vosaltres voldríeu.



Siguiendo nuevamente con los libros de Ramon Cerdà de Ontinyent, ahora le ha tocado el turno al de La habitación de las mariposas. Una novela que me ha atrapado desde la primera página e incluso, me ha quitado algunas horas de sueño. Intriga, misterio y fenómenos paranormales son algunos de los ingredientes que encontraremos.

La historia de un notario de Valencia que es secuestrado de su casa y vuelve a la misma al cabo de una semana sin recordar nada de lo que le ha pasado. Su ropa permanece intacta, como si acabase de salir, además no han pedido ningún rescate por él. Estos dos hechos despertarán sospechas en su mujer y complicarán la vida del protagonista. Su vida cambiará desde entonces tratando de averiguar lo sucedido. Un compañero de trabajo también es víctima de unos fenómenos paranormales que le acosan, tanto a él como a un vagabundo que no consigue recordar quién es ni de dónde viene.Otros personajes como si fueran hilos de diferentes colores -pero que todos guardan una relación-, van tejiendo la novela y convirtiéndola en un tapiz muy atractivo. 

También nos acerca un poco al mundo de los mendigos y sus miserias. Un mundo que contemplamos en las grandes ciudades pero que la gran mayoría de nosotros queremos ignorar y hacer como que no existe. En estas fechas que se acercan los lectores reflexionarán más sobre estas personas, el infierno que les toca vivir y del que difícilmente no podrán salir.

 Sexo, traiciones, sectas son algunos otros ingredientes que contiene la trama, además de un final inesperado que cambia la idea inicial del lector. Otro aliciente es la semejanza entre las historias de Robin Cook y el maestro del género de terror Stephen king.Pero no sólo es un libro que atrae a los lectores ávidos de acción y emociones fuertes. También siguiendo la línea del autor hay trazos filosóficos que tratan de darnos un poco de luz en nuestras vidas e incluso seguro que alguien sacará provecho. Palabras que incitan a la reflexión de la vida conyugal y pueden influir en determinados lectores. Este es otro de los atractivos que para mí tiene el autor.

En resumen, un libro ideal para regalar o regalaros estos Navidades y disfrutar de él cómodamente sentados en su sillón. Ahora, eso sí, procurad no tener demasiados compromisos y algo de tiempo por delante o os dolerá no poder leer todo lo que vosotros queríais.



lunes, 6 de diciembre de 2010

Tornar als orígens.



Avançava amb la carretilla amb dos garbons de canyes per apuntalar les carregades  rames dels tarongers. Enguany els arbres estan molt carregats i abans que es trenquen convé posar algun puntal. Em crida l’atenció una silueta baix d’una olivera en el bancal erm  del veí.

“Ei, bona vesprada”.
“Bona vesprada”.
“Ostres. Tu ets? Quants anys sense veure’t. Què fas per ací?”
“Ací estic barallant-me amb el fes, a vore si vaig cavant les soques i recupere este bancal.”
“Sí que duia molts anys abandonat sí.”
“Des que faltà mon pare en l’any 95. Ara les he desbrancades i que broten de nou, cavaré les soques i quan arreplegue uns poc diners buscaré un tractor i que ho llaure. Com que té dret d’aigua ho instalaré per degoteig. Ja sé que té falta de moltes mans però a poc a poc aniré posant-ho en to i almenys tindre oli per casa.”
“Sí, fins fa poc la gent no volia saber res del camp fins i tot es burlaven dels qui anàvem els cap de setmana a fer faena. Doncs  jo en conec a molts que han discutit prou amb els seus pares per no anar al bancal i ara que estan en l’atur fan el que siga. Però parlem de tot un poc, i què és de la teua vida?”
“Sense dona sense i sense compromís. Em vaig separar fa sis anys i ara no tinc parella. En el tema laboral tinc una gestoria a Xàtiva.”
“Molt bé, almenys ets amo i si et va bé...”
“Bé? –M’interrompí-. Vaig a tancar-la. Els deutes superen els guanys així que no tinc alternativa. El dimecres me’n vaig  a Alzira  d’amo, a viure i cuidar una casa de camp. Pel matins a fer faena en la finca, les vesprades lliures... Sí qui m’ha vist i qui em veu. I moltes gràcies que les coses estan molt fotudes. Tinc 44 anys i em diuen que sóc massa major. Així que als jovens fins  a 24 o 25 no els volen perquè no tenen experiència, a mí em diuen que sóc massa major... Què fem?
“Ja l’edat ideal és la meua , però quan la supere ja vorem”. Açò pareix que va per a llarg.
“I més que es complicarà. El que hauriem de fer és anar-nos-en a viure al mig del bancal com feien abans, criar hortalisses i animalets i als polítics que els donen pel sac, si volen que vinguen a cobrar a l’horta” (...) I a tu com et va?

“Bé no em puc queixar, tinc vivenda menjar, faena remunerada i estic bé de salut, la dona i els xiquets bé també.”

“Si alguna vegada us he vist per la porta de ca ta mare, tot i que jo quasi que no vinc a Montesa”.

La conversa es va allargar referent a la situació econòmica actual i com d’agres estaven les coses, encara que les persones quan volem magnificar alguna cosa l’elevem al més alt i quan volem dramatitzar o pintem ben negre. També es cert que la crisi la té el qui es queda sense treball o treballa i no li paguen, encara que a tots ens afecta en major o menor mesura. La qüestió és que el meu veí a viscut ben bé amb bones faenes els últims vint anys i ara torna als orígens. Son pare era “atandador”, els seus avis llauradors així com els seus avantpassats. Ara pareix que ell com molts altres sotragats per la crisi tornen al poble a recuperar els oficis menyspreats i abandonats. Esperem que tot açò acabe prompte i recuperem la normalitat.


jueves, 25 de noviembre de 2010

Preservar la nostra llengua; La velleta refranyera.




Ens havíem reunit en l’ermita un grup de gent de Vallada per sopar i fer una marxa nocturna. La convocatòria l’havia feta el Centre  excursionista de Vallada per vore la pluja d’estreles la nit del dotze d’agost.
Jo  anava acompanyat pel meu fill i un amiguet de la seua classe. Donàvem bon compte dels nostres entrepans al voltant d’una taula de les de la part de darrere de l’ermita, quan sigil·losament s’acostava un gat per vore si li donàvem alguna vianda.
-Sssapii!-Va cridar l’amic del meu fill per espantar el gat al temps que mirava complagut com s’allunyava corrents l’espanta’t animalet.
-Sapi, je,je. Això ho deien els “auelos”. –Va comentar una xica al fer-li gràcia l’expressió que tant de temps feia que no escoltava.
Els somriures varen il·luminar el rostres de la majoria. Segurament la seua memòria volava al passat, a eixes vesprades berenant pa amb oli i sal a ca la iaia, on esta, ataviada amb un davantal teixia tireta asseguda en un tamboret. El gat juganer s’estirava les ungles en el muntó de tireta o la garba de vímet i la iaia li bramava un sapii!! Per fer-lo fugir.

La nostra llengua està viva, per tant va canviant amb el pas del temps. Paraules cauen en desús, altres n’apareixen de noves. Quan jo era jovenet aparegué la paraula guai, ara el meu fill i els amics quan mostren disconformitat diuen  jopeta. Apareixen anglicismes, castellanismes que de vegades fem nostres per desconeixement de com es diu la paraula en valencià.

La qüestió és que hem de fer ús de la nostra llengua per preservar-la, bé siga quan escrivim o quan parlem. És el que ha fet   Jordi Raül Verdú en el llibre la velleta refranyera. La velleta refranyera és una història per a joves lectors en la que se’ns conta la història d’una dona centenària. La dona conserva la parla del passat farcida de frases fetes, refranys i locucions. La seua forma de parlar crida l’atenció d’un xiquet, el qual la presentarà al seu mestre i companys de classe. Acabaran treballant junts en el món de l’aprenentatge. Una història que té repunts de filosofia, els quals ens diuen que la persona amb menys formació acadèmica sempre ens pot ensenyar alguna cosa i que mai es tard per a aprendre si hom vol. L’autor ha sabut col·locar 400 exemples de frases fetes, refranys i locucions en esta xicoteta obra que gaudireu tant vosaltres com els vostres fills.
Un llibre que paga la pena llegir  perquè de segur que a banda de millorar el nostre bagatge cultural, amés,  ens farà passar agradables moments, tots sols o amb companyia dels nostres fills o nebots. La nostra memòria viatjarà al passat i recordarem  als nostres iaios dient algun refrany o frase que apareix en el llibre. Sens dubte es convertirà en un viatge al passat i en un referent per conservar este xicotet tresor de la nostra llengua per al futur. Així com un atleta a d’entrenar els seus músculs per mantenir-los en forma, nosaltres hem d'utilitzar la nostra llengua perquè no acabe atrofiant-se. L’autor és conscient –com molts de nosaltres- que eixa generació està desapareguent  i amb ells una part de la nostra cultura.

 Eixes persones pot ser careixen de formació acadèmica, però estan versats en moltes qualitats i coneixements que nosaltres hem anat atrofiant i substituint per altres. Quants joves d’avui saben adobar una garrafa d’olives? O on aconseguir herbes per curar determinades malalties? Les superfícies comercials, la industria farmacèutica, el progrés en general han anat fent que cada vegada siguem més còmodes i no ens preocupem per preservar eixos coneixements, al cap i a la fi no ens fan falta per a la vida quotidiana. Per això els romàntics com jo valorem molt este tipus d’obres literàries, així que si voleu apropar-vos un poc més a la nostra llengua vos recomane La Velleta refranyera. Espere que siga del vostre grat. Feliç lectura.

Enllaços d'interés:



lunes, 15 de noviembre de 2010

Quan fa què no somrius?



Sara i Tere havien sigut amigues de quadrilla, encara que no es queien massa bé l’ona a l’altra. El pare de Tere la havia consentit massa al ser la xicoteta de dos germans.  Tere havia estudiat FP en la branca de delineació. Li costà Déu i ajuda completar la titulació dels cinc anys. Sara en canvi la major de tres germans va haver de posar-se a treballar en acabar l’EGB per ajudar econòmicament  la seua família.
Sempre havien anat  juntes a l’escola i havien continuat anant en la mateixa colla d’amigues encara que no es podien vore. Tere era una orgullosa amb un complex de superioritat que la resta d’amigues havien acceptat i Sara la considerava massa senyoreta per a ser tan pobra.
 Les seues vides es varen separar quan Sara es casà i se n’anà de l’Olleria per viure a Xàtiva, el poble del seu marit, Lluís, on els dos treballaven. Sara treballava en un supermercat i el marit en una fàbrica de cartonatges.
Els dos primers anys tot els anà bé fins que naixqué el primer fill. Ahí fou quan aparegué Mr. Hyde. Lluís deixà de ser tan encantador com havia sigut i és tornà més egoista. Tot el que guanyava ell era i per a les seues despeses; bona roba, perfums cars, bons vins per menjar a casa, un Audi A4, sopars amb els amics, i la dona que es quede a casa amb el xiquet. Els amics guanyaven més diners i podien dur un altre  tren de vida, ell no. L’infern per a Sara durà tres anys. Acabaren  separant-se i Sara se’n tornà a viure a l’Olleria per estar prop dels seus pares i també de les seues amigues encara va tindre sort de treballar a un supermercat de la mateixa cadena a Ontinyent. Molt prompte ella i Tere acabarien compartint alguna cosa més que l’antipatia que se sentien l’una per l’altra.

Vicent era un xic d’Ontinyent que conegué Sara i les amigues anant de festa a Gandia. S’afegí al grup en el que també i havia algun altre xic, entre ells Lluís que s’acabava de posar a festejar amb Sara.
Sara  despertava certa atracció física i intel·lectual cap a Vicent. Li pareixia un xica molt lluitadora i mereixedora de lloances. S’havia tret el títol d’administratiu grau superior per les nits, el certificat de valencià de grau mitjà i altres cursets d’informàtica per compte d’ella. Hi havia un tret del caràcter de Sara que no li agradava. Ell bromejava i li deia: “si hagueres treballat al món de les altes finances no m’havera agradat ser rival teu hauries sigut més perillosa que els grans taurons  financers”. Era molt obstinada i un poc  maquiavèl·lica.
Finalment Vicent es posà a festejar amb Tere, i com que no li queia massa bé el nuvi de Sara a poc a poc anaren separant-se i sols s’ajuntaven contades vegades a l’any, així i tot quan es veien feien molt bona lliga, a més,  Vicent la mirava amb una espurna de desig, cosa que a Sara no li passava desapercebuda.

El matrimoni de Vicent era un vaixell que havia començat a fer aigua per tots els costats. “Quan els diners eixen per la porta l’amor bota per la finestra”. Vicent treballava a una fàbrica de vidre  a l’Olleria. La crisi havia feta que la seua jornada es reduira sense hores extres a 4 hores diàries. Per altra banda la seua dona s’havia quedat en l’atur, però  no s’esforçava gens en millorar acadèmicament. No es preocupava de fer cap curs d’anglés per poder entrar en una oficina o estudiar una altra cosa, apuntar-se a una bossa de treball... A més no volia perdre’s cap festa ni deixar d’anar de sopar com feien les altres parelles. Vicent feia algun jornal en el que li anava eixint els caps de setmana; arreglava jardins, pintava xalets, fins i tot, alguna coseta de poca envergadura relacionada amb temes elèctrics. Sens dubte les seues vides giraven en òrbites diferents. El remat final el posava la manera d’educar el seu fill. Tots els dies plorava a l’hora d’entrar a l’escola i Tere a l’eixida, quan anava a arreplegar-lo, li portava una joguina. A Vicent això no li pareixia bé, ja que estava malcriant-lo.

Els pares de Sara havien heretat un xaletet dels avis i Sara havia pensat fer unes reformetes per modernitzar-lo un poc. Per a la reforma havia pensat en Vicent.
Vicent havia tingut una discussió amb la dona perquè a Tere no li pareixia bé que anara a treballar a eixa casa. Simplement per fotre a Sara i que es gastaren més diners en altres professionals. A Vicent li feien falta els diners i li deia que no protestara tant i buscara alguna faena encara que fora de cambrera. Finalment accepta el treball.

Aquell divendres per la vesprada feia una calor inusual per a ser primeries del mes d’octubre. Sara portava unes malles apretades i una samarreta de tirantet. El conjunt li remarcava els atributs del seu escultural cos. Rebé a Vicent amb un somriure i dos afectuosos besos. Vicent s’alegrava de vore Sara encara que els seus ulls reflectien la tristor acumulada a la llar. Estigueren una llarga estona parlant de les seues penes. Vicent li confessà que el seu matrimoni s’enfonsava cada dia més. Havien passat a ser una parella d’individus que cohabitaven en la mateixa vivenda, però quasi ni parlaven, anant cadascú per les d’ells. Tots dos es lamentaven de com som les persones en la vida diària. Quantes màscares ens posem per aparençar allò que no som, encara que al final s’acaba descobrint el pastís i t’emportes una desil·lusió. Altres vegades et fa canviar la vida i eixe canvi resulta insuportable per a la parella. El resultat sol  ser el mateix; la separació.
 Recorregueren tot el xaletet vegent els canvis que es podien fer segons les preferències de Sara. Per a Vicent era tot un plaer parlar amb ella, a més de ser molt simpàtica era una xica molt expressiva que feia servir molt el contacte físic alhora de parlar, li tocava la mà, el braç, bromejava i li pegava alguna espenteta al pit... La vesprada va estar molt gratificant i quedaren per a l’endemà dissabte de matí en anar a triar la pintura. Estigueren un més treballant a caps de setmana, fins que un matí que venien del viver de comprar plantes, després d’esmorzar i descarregar tot el material en el xalet, Sara li digué al temps que li passava la mà pel pit.
-L’últim curs que he fet és de massatge relaxant. Voldries fer de conill d’índies i fer-me una crítica per millorar? –Al temps que el mirava amb ulls vius.
Vicent acceptà com aquell que no vol, encara que sense segones intencions.
Al  poc de temps Vicent es trobava en calçotets boca en avall en un llit de matrimoni que hi havia en una habitació gran. Les mans de Sara untades d’oli corporal s’esvaraven per l’atlètica  esquena del xicon. Les mans pressionaven la nuca  i la base dels cabells. Vicent no deia res però s’aborronava de plaer. Sara era conscient i encara s’esmerava més. Amb una mà treballava la part de la nuca al temps que amb una altra amb les ungles li acariciava la part dels ronyons buscant-li el punt escaient on es troben les terminacions nervioses que produeixen més plaer i excitació sexual. Vicent ja no podia reprimir-se més i soltava xicotets gemecs de plaer. Sara somreia complaguda i excitada de vore el cos de Vicent en les seues mans.
-T’agrada? –Li digué murmurant-li a cau d’orella.
-Uaa! Saraaa! Qui t’ha ensenyat a fer estes coses?
-No saps tu bé el que he aprés últimament. –Digué Sara amb veu sensual i càlida.
L’agafà d’un muscle i feu que és donara la volta. Somrigué complaguda al vore que tenia el penis ert amb una xicoteta taqueta humida. –Veig que t’ha agafat una rampa. –Li deia mentre li passava la punta del dit per la punta del membre ple de desig. –Caldrà fer alguna cosa per rebaixar l’inflamació.
 Vicent la mirava torbat i presa de l’excitació. Sempre s’havien desitjat i quan Sara es casà, als dos els quedà un regust amarg, com si tingueren una assignatura pendent encara que només fora una sola vegada. Sara s’assegué damunt d’ell mentre es treia la samarreta, les mans de Vicent van lliscar pel sensual cos buscant el passador del sostenidor deixant dos pits de talla mitjana bambolejants davant la seua cara. No tardà gens Sara en un moviment ràpid en llevar-se el pantalò i quedar-se en bragues refregant el seu sexe contra el de Vicent. Vicent li  acariciava el pits i el mugrons augmentant el plaer de Sara. Sara li agafà les mans en actitud dominadora al temps que li passava els pits per davant del rostre. Vicent intentava acostar els seus llavis anhelants de succionar les fruites prohibides i quan estava a punt d’arribar ella es feia cap arrere mirant-lo amb somriure guilopo. En una regirada Vicent s’incorporà i la truita es gira. Ara era Sara la que jeia baix i Vicent damunt. Es besaren apassionadament. Les seues mans s’acariciaven apassionadament com si els faldara el temps i el mon anara a acabar-se. La parella panteixava de passió, la ma esquerra de Vicent buscava sota les bragues el càlid i humit sexe que palpitava de passió. Primer amb moviments suaus per anar poc a poc augmentant el ritme. Sara amb les ungles recorria l’esquena i feia que Vicent s’estremira de plaer.  Entre gemecs i pantaixos, Sara acabà tinguent un orgasme clavant-li les ungles en l’esquena sense arribar a fer-li sang. Vicent començà a besar-li el coll per baixar poc a poc als pits passant la punta de la llengua per ventre, li llevà les bragues que ja estaven mullades dels fluxos del desig i s’escabussà buscant amb la llengua l’interior del càlid i humit sexe. Sara li passava les mans pels cabells i el dirigia segons les seues preferències. Ja havia tingut un orgasme i no tardaria en córrer-se de nou. Els gemecs de Sara alendaven a Vicent a continuar treballar amb la llengua amb un ritme frenètic.
Sara tenia un altre orgasme ili deia a Vicent que parara que ara volia tenir-lo dins. Ella tornava apujar-se’n damunt d’ell i amb un moviment hàbil de malucs el membre tibant entrà en la cavitat llefiscosa mentre tots dos gemegaven de plaer. Vicent li acariciava els pits mentre ella es bambolejava rítmicament.
Al poc Vicent li digué que es deixara caure damunt d’ell. L’agafà dels malucs al temps que doblava les cames per poder controlar millor els moviments i començà a sacsar-la cada vegada més despresa.
-Ahh! Vicent què em fas? Que em pixee!!
-No..No estàs pixant-te... És un orgasme que et ve. –Digué el xicon entre pantaixos. – No et reprimixquees i deixaaa’t anarr.
-Méss...Ahh...Més... Que em pixee!
Sara tingué un orgasme com mai no n’avia tingut cap.
-Paraa, paraa, jaa!- Li deia Sara plena de satisfacció. S’alçà i es posà a quatre grapes arrimada a la vora del llit, perquè Vicent poguera agafar-la per darrere. Vicent se sorprenia de com era d’alliberada Sara. La seua dona, quasi  mai no volia fer-ho a quatre grapes.
Al poc estaven tots dos gemegant de plaer. Sara es corregué dues vegades més i en el tercer orgasme, tots dos alhora sentien els seus sexes explotar de màxim plaer. Poc després jeien esgotats abraçats damunt del llit mirant-se i besant-se tendrament amb un somriure de complicitat.
-Estem fets una parella de pervertits. Ha sigut el millor polvo de ma vida.-Digué Vicent mentre la besava suament als llavis.
-Som una parella de pervertits. –Digué Sara satisfeta. – Per cert, Quant feia que no somreies?

   





martes, 9 de noviembre de 2010

Recuerdos.



Com algunes de les coses bones de la vida, -per casualitat-, així va arribar este llibre a les meues mans. Records, és un llibre ideal per a eixes temporades en les que hom no  te temps per a llegir i de sobte un dia tenim una vesprada lliure. No ens apetix llegir alguna obra que ens lligue durant bastant temps, així que este de 109 pàgines, és ideal per a eixos moments en els que les circumstàncies ens limiten, però al mateix temps necessitem calmar la nostra adicció  a la lectura llegint quelcom que ens deixe satifets

Camil, un ancià que viu l’hivern de la seua vida a l’hospital geriàtric reviu el passat de la seua vida sexual. Te la necessitat inherent d’escriure el seus records de les seues experiències sexuals que visqué en el passat. És l’única forma de fugir de l’angoixa del present i l’avorriment quotidià. La presó en la que es veu reclòs li dona poques alegries i bastants sofriments, per la qual cosa tira mà de la memòria per reviure temps millors. Les aigües del passat el refresquen i conforten en la soledat del geriàtric. Altres vegades de tant de remenar l’aigua, esta es barreja amb el fang del fons i s’enterboleix provocant-li turment amb fantasmes del passat. Se n’adona que mai es tard per a enamorar-se, falta que este amor  siga correspost per l’altra persona.

   Records  és més que una novel·la eròtica, és un quadre que reflectix la lletjor de la vellesa amb tots els seus matisos: l’abandó i l’oblit dels fills, la soledat, el deteriorament físic i psíquic  amb totes les seues conseqüències... Pinzellades d’humor dins l’amargor de la tercera edat, -i és que quasi tothom vol arribar a vell, però ningú no vol ser-ho-, pensaments filosòfics que diuen veritats, un crim, una mort accidental, passions i traïcions sentimentals, un ventall de caràcters i personalitats diferents en una obra breu. Pinzellada a pinzellada Ramon Cerdà ha creat una obra literària de final inesperat que no deixarà indiferent  ningú. Un mirall on es reflectixen algunes de les fantasies sexuals que qualssevol de nosaltres pot tindre i no s’atrevix a confessar. Sempre s’ha dit que llegir es viure altres vides i en este cas nosaltres podem viure la intensa vida sexual del protagonista encara que siga en la nostra imaginació.

Per acabar només esmentar que està narrat en primera persona, la qual cosa produix un apropament més íntim amb el protagonista, creant-se uns lligams com si una vella amistad unira al lector i al narrador. Una xicoteta obra que vos proporcionarà uns bons moments d’esbargiment. Feliç lectura.


Enllaços d'interés: www.ramoncerda.com 


www.ramoncerdablog.com


www.sociedadesurgentes.com


Como algunas de las cosas buenas de la vida, -por casualidad-, así llegó este libro a mis manos. Recuerdos, es un libro ideal para esas temporadas en las que se no tiene  tiempo para leer y de repente un día tenemos una tarde libre. No nos apetece leer alguna obra que nos mantenga atados durante bastante tiempo, así que este de 109 páginas, es ideal para esos momentos en los que las circunstancias nos limitan, pero al mismo tiempo necesitamos calmar  nuestra adicción a la lectura leyendo algo que nos deje satisfechos.
Camilo, un anciano que vive el invierno de su vida en un  hospital geriátrico revive el pasado de su vida sexual. Siente la necesidad inherente de escribir los recuerdos de sus experiencias sexuales que vivió en el pasado. Es la única forma de huir de la angustia del presente y el aburrimiento cotidiano. La prisión en la que se ve recluido le da pocas alegrías y bastantes sufrimientos, por lo que echa mano de la memoria parar revivir tiempos mejores. Las aguas del pasado le refrescan y confortan en la soledad del geriátrico. Otras veces de tanto remover el agua, esta se mezcla con el fango del fondo y se enturbia provocándole tormento con fantasmas del pasado. Se percata que nunca es tarde para enamorarse, falta que este amor  sea correspondido por la otra persona.

   Recuerdos  es más que una novela erótica, es un cuadro que refleja la fealdad de la vejez con todos sus matices: el abandono y el olvido de los hijos, la soledad, el deterioro físico y psíquico  con todas sus consecuencias... Pinceladas de humor dentro de la amargura de la tercera edad, -y es que, casi todo el mundo quiere llegar a viejo, pero nadie quiere serlo-, pensamientos filosóficos que dicen grades verdades, un crimen,  pasiones y traiciones sentimentales, un abanico de caracteres y personalidades diferentes en una obra breve. Pincelada a pincelada Ramon Cerdà ha creado una obra literaria de final inesperado que no dejará indiferente a nadie. Un espejo donde se reflejan algunas de las fantasías sexuales que cualquiera de nosotros puede tener y no se atreve a confesar. Siempre se ha dicho que leer es vivir otras vidas y en este caso nosotros podemos vivir la intensa vida sexual del protagonista aunque sea en nuestra imaginación.

   Para acabar solo mencionar que está narrado en primera persona, lo cual produce un acercamiento más íntimo con el protagonista, creándose unos lazos inheludibles como si  una vieja amistad uniera al lector y al narrador. Una pequeña obra que os proporcionará unos buenos momentos de ocio.

jueves, 4 de noviembre de 2010

Fira de Tots Sants a Cocentaina.



Este passat cap de setmana ha sigut la festivitat de Tots Sants i com no, a Cocentaina s’ha celebrat la tradicional fira des de fa més de 600 anys. Durant el cap de setmana milers de visitants han gaudit de la monumental fira. Jo feia nou anys que no hi anava, així que enguany  que no tinc res que m’ho impedisca no podia faltar-hi.

Dilluns pel matí –dia de Tots Sants- la gent  que baixava del parking enfilava cap a la part dels cavalls per començar el seu recorregut. Un grup de danses donava la nota musical i de color en una placeta mentres la gent gaudia d’un bon entrepà per esmorzar. Passarem per davant dels cavalls, els quals cridaven l’atenció dels xiquets. Els més atrevits acariciaven els cavalls que s’acostaven a la tanca. Ens endinsarem per un carrer estret. Començava el mercat medieval. Les pintoresques paradetes, les banderoles, estendards... Nosaltres érem els qui desentonàvem amb les nostres vestidures. Hauria d’estar obligat vestir-se d’època per visitar una fireta d’estes així el realisme seria extraordinari, amés  de molt pintoresc.

Donàrem una volta per la part medieval, després visita al palau comtal i com no el zoco àrab. Allí la gent deixava pas  a tres músics ataviats amb xilaves precedits per dos xiques joves vestides de musulmanes ballant la dansa del ventre. Amb el somriure als llavis, els seus moviments sensuals i una mirada càlida i misteriosa encisaven el públic.

Un allau de gent circulava  en dos sentits per la part més moderna de la fira. Un matrimoni amb un carro i un xiquet d’uns dos o tres anys feien un tap, al temps que de tant en tant ensopegaven amb la gent amb el carro. Nosaltres anàvem darrere d’ells i em provocà cert enuig al temps que pensava per què no s’haurien quedat a casa, o almenys haver deixat el xiquet en ca els iaios. El nadó sols veia que culs i cames i el cotxet molestava més que una altra cosa. Jo no he portat els meus fills en carro a cap fira, encara que cadascú es molt lliure de fer el que vullga.En un carrer més ample un altre carro em provocà un sentiment de llàstima al temps que em feia vore quina sort tinc d’estar sencer i sa, així com els meus fills. Un matrimoni amb un carro de rodes passejava el seu fill –possiblement amb paràlisi cerebral- per la fira. El xicot d’uns desset o divuit anys amb el coll de costat i les extremitats encollides seia condemnat en la cadira sense poder valer-se per ell mateixa. La gent ni es fixava en ell cadascú anava a la seua.

Després de dinar en un baret fora de la fira continuàrem la nostra visita, esta vegada per la part de la maquinària i d’allí passarem a la fireta del llibre. No podia faltar la paradeta de l’escola valenciana entre altres paradetes de llibres. Tornàrem a endinssar-nos en la part medieval per acabar-la de vore. De sobte el cel anà ennuvolant-se i el vent es tornà més humit. Començà a plovisquejar. La nostra salvació va ser el museu fester on hi havia una exposició de trages de moros i cristians, documents i llibrets de la festa i inclús una partitura original del pasdoble Paquito el Xocolatero. Però on més gojarem el meu fill i jo fou en el pis superior on hi havia una exposició d’armes blanques. Espases de diferents èpoques i països, llances africanes, una armadura, 4 uniformes de soldats, fins i tot,  perillosíssims punyals de Malasia de fulla ondulada.

Quan eixirem del museu la pluja ja havia parat i una melodia medieval s’escoltava pels carrers. La melodia amb la seua cadència hipnòtica anava guiant-me mentres jo arrossegava  la meua família cap a la plaça del palau comtal, on a la porta un dolçainer, un tambor, un bombo i dos instruments medievals feien la festa. Un ballarí també ataviat amb vestidures medievals dansava al mig agafat del braç de dos xiques. El seu rostre manifestava alegria per la música i satisfacció per dansar tan ben acompanyat. Els meus fills no veien res, així que els alcí als dos cadascun en un braç perquè poderen vore l’espectacle. Jo també dansava al ritme de la música, la qual cosa provocà el somriure dels meus fills. M’entraven ganes de dançar al mig del rogle amb els músics. Al principi les xiques tenien un poc de vergonya, després una es va soltar i fins i tot anà a buscar una amiga perquè s’unira amb ells. La veritat es que ambientaven la fira i feien festa, que al cap i a la fi la festa manifesta l’alegria de la gent.

La llum començava a minvar de pressa. Era hora de tornar cap a casa. Entrarem novament en el torrent de gent enfilant-nos cap a la part dels cavalls per cercar l’eixida i fer via cap al cotxe. Em vaig alegrar d’haver anat a la fira de Tots Sants, almenys segueixen la tradició  i any rere any continuen celebrant-la, i jo mentres puga continuaré anant-hi. Una festa i un nom  que no em de perdre encara que els nord-americans vagen envaint-nos amb el seu Halloween i les seues disfresses.    

lunes, 25 de octubre de 2010

Conèixer el nostre territori; Otos.




Sempre s’ha dit que hi ha dos tipus de turistes; aquell que ho veu tot amb ulls infantils i es deixa seduir per tot allò que veu i  aquell al qui no li agrada res  del que veu. Jo m’englobe en el primer grup, per tant la meua curiositat per vore qualssevol racó del nostre territori en mou a recórrer qualssevol indret. Des que vaig llegir Pana negra de Joan Olivares, tenia l’assignatura pendent d’anar a Otos al poble dels rellotges de sol. Este diumenge passat després de dinar férem una escapada a este encisador poblet de la Vall d’Albaida.

Otos té uns 500 habitants, on es respira la  pau i  la tranquil·litat d’un poblet de muntanya als peus del Benicadell. Només arribar ja vegérem el primer rellotge de sol. Cal estar atents si no es porta cap fullet indicatiu d’on estan situats perquè en el racó més inesperat n’hi ha un. La gent és molt amable i educada. Preguntarem per Ca les senyoretes –l’hotel rural regentat per Joan Olivares-. Allí una xica jove ens donà fullets per fer la ruta del poble seguint el rellotges de sol. Una curiositat encara que no porteu aigua no passareu set. Hi ha abundants fonts pel poble. Si aneu amb xiquets com jo, gaudiran dels gronxadors  i tobogans dels tres xicotets parcs que hi varem vore. Rellotges de sol, de lluna, l’encant dels colorits camps de vinya contrastant amb el verd d’altres cultius, amés, de vore llenya amuntonada al carrer i una clau a la porta d’una casa. La clau  No sé si estava al pany per oblit o pel costum que dona la confiança de viure a un lloc tan tranquil. Tot baix l’impressionant panoràmica de la muntanya del Benicadell.

Podia imaginar-me a “Mariano Seguí” el mític roder trepitjant eixes contrades, buscant refugi en la muntanya i fent incursions nocturnes a la vall. Pres de l’emoció com a remat decidirem demanar permís per vore els rellotges de sol de “Ca les senyoretes” i tractar de vore a Joan Olivares. Ens atengué la seua dona, tot i  que anaven a tancar ens deixà passar. Un home alt, educat, tranquil en la conversa i molt amable ens atengué... Era Joan Olivares autor d’alguns llibres que jo havia llegit, amés de col·laborador en el projecte de la creació dels rellotges de sol. Havera estat mitja vesprada xarrant amb ell, però em sabia mal fer-li perdre el temps, ja que anaven a tancar l’hotel. Travessarem tota la casa, -la podreu vore en l’enllaç que vos adjunte més avall- i finalment arribàrem a una solejada terrassa on hi havia diversos rellotges de sol. Després de fer unes fotos i rebre unes interessants explicacions. Decidirem continuar la nostra excursió i no entretindre més a la família que tant amablement ens havia atés. La nostra relació continuarà per via e-mail i no descarte la possibilitat de tornar i fer una visita per parlar amb més tranquil·litat amb este cavaller.

A l’eixida del poble seguint la senyal indicadora ens adreçarem cap a la font de baix. On hi ha una font amb dos canos d’aigua fresca, un safareig i una basseta envoltada per una reixa amb peixos. Els xiquets dardaven amunt i avall mentre jo m’esplaiava mirant-ho tot i fent alguna que altra foto. Per acomiadar-nos visitàrem el rellotge de sol del poliesportiu donant per finalitzada l’excursió mentre el sol anava ponent-se en l’horitzó i de dalt del Benicadell l’esperit del Gatet d’Otos eixia per vigilar el poble  que havia sigut el seu llar. 

Enllaços d'interés.

See you again.

Desde la ciudad de Cork Irlanda, Beatriz nos manda este relato con algún toque de humor sobre la reencarnación. Sin ánimo de ofender a n...