miércoles, 9 de diciembre de 2015

Compañeros de trabajo.

El 20 de octubre de 1998 entré a trabajar en la empresa Giner y Colomer de Vallada. Eran años de expansión para la industria del mueble de madera. Las empresas del sector tenían unos altos índices de producción y ventas. Actualmente el sector como tantos otros se encuentra en crisis, bajan las ventas y los empresarios se ven obligados a reducir plantilla o a cerrar el negocio.
Durante estos años por Giner y Colomer han pasado varios compañeros de trabajo. Algunos ya trabajaban allí cuando me contrataron, otros entraron más tarde, aunque algunos fueron víctimas de la crisis. En una perfecta simbiosis, nosotros los trabajadores hemos vivido gracias al trabajo que nos ha ofrecido la fábrica. Por otra parte, la empresa, ha obtenido unos beneficios gracias a nuestra labor.
Una parte de nuestras vidas ha transcurrido en esos edificios. Cuantas vivencias y emociones quedan atrapadas entre esos muros. Hemos celebrado cumpleaños, cenas y comidas, hemos reído y llorado, hemos compartido ilusiones y temores. Algunos acontecimientos también han sido motivo de celebración: bodas, nacimientos de nuestros hijos, comuniones y como no, también nos hemos juntado en algún funeral.
      Ahora, otra compañera de trabajo y yo, somos los que debido a la crisis hemos tenido que decir adiós a los que allí se quedan. Han sido días extraños, llenos de tensiones y desconcierto. No es agradable tanto como para el empresario, como para el trabajador pasar por ese trance. Para nosotros ha sido una satisfacción poder trabajar en Giner y Colomer, donde hemos tenido un trato digno y satisfactorio. Siempre hemos tenido los derechos que ha marcado la ley. Después de aceptar las circunstancias, al final, siempre nos quedará el recuerdo de los buenos momentos que allí hemos vivido.
   Desde estas líneas he querido rendir un pequeño homenaje a la empresa y a mis compañeros y compañeras.

Para ver las fotos en un tamaño más grande hay que pinchar sobre ellas.


                                      Pepe. Uno de los fundadores de Giner y Colomer.




                                       Merce.



                                              Paco.
                                         


                                                  Zule.

                                                    Amparo.


                                       José. (Vizca)


                                       Manolo.


                                                    Paco.



                                                 Toni.


                                       Y este soy yo.
                                                 






domingo, 1 de noviembre de 2015

Contes per al Dia d'Ànimes. "Calfreds".


Per a vore les fotos en gran, cal fer click d'amunt d'elles.

M’agrada anar a fer fotos a fàbriques i cases abandonades. Sovint quan arribe a algunes d’elles tinc calfreds per l’esquena i el braços. Lola, que és molt amiga dels fenòmens paranormals. Diu que això és perquè note presències del món espiritual.  Josep, en canvi té les seves teories científiques que pareix ser tenen raó. El ben cert és que jo crec el que veig, encara que solen dir: “d’allò que veges creu-te’n la meitat i del que et diguen res”.
Tot i que Juanvi tenia els lligaments del genoll trencat i no podia anar a fer passejades per la muntanya, el 12 d’octubre era una bona data per passar el dia en un poble no molt allunyat d’on visc. En principi pensàvem que d’un berenador no eixiríem, però Juanvi insistia en que ell podia caminar, encara que baixar costeres empinades li venia un poc a repèl.
Visitarem el casc antic i donàrem bon compte dels entrepans que portàvem per a dinar baix la agradable ombra dels plataners asseguts en un parc. Després d’una agradable passejada pels carrers estrets de l’antic barri jueu decidirem anar a passar la vesprada al riu on hi ha una zona d’aigües netes i molt fredes on es pot nadar en estiu.
El sol escalfava de valent al fons del barranc. Jo vaig ser el primer en entrar a l’aigua descalç  amb els camals arremangats.
-Ja voràs com acabes dins l’aigua. T’esvararàs i voràs quina risa. –Digué Juanvi mentre treia el mòbil per gravar-me per si acabava pegant una culada dins l’aigua. El meu fill i la meua filla entraren darrere.
A la fi la xiqueta s’esvarà i acabà tota mullada mentre la meua dona rondinava prou. –Tota la culpa la tens tu! Ara, que tu eres pitjor que ells!!
La xiqueta es llevà la roba i amb la jaqueta del meu xandall li vaig improvisar una falda. Amb la jaqueta del xandall de la filla del meu amic es va vestir la part superior del cos. I és que amb huit anys encara que vages disfressat no passa res.
Recuperats el ànims ferem un passeig per la vora del riu per un camí que conduïa al poble. De sobte, entre uns pins, s’alçava la construcció d’una antiga casa. Ningú se n’adonà, ja que anaven distrets xarrant.
-Podríem tornar i berenar allí darrere en els banquets. –Digué Neus la dona de Juanvi.
-Bereneu vosaltres que jo no tinc fam. Vaig a fer una ullada a una casa vella que m’ha paregut vore més endavant.
-A on? –Digué la meua dona.
-Ara ens em acostat i no es veu ni el pinar que es veu que està darrere d’aquesta costera tan empinada. Feu marxa que jo faig una ullada per vore si puc anar-hi un altre dia a fer fotos.
Em vaig acomiadar del grup i amb la motxilla a l’esquena em vaig dirigir cap al poble cercant el pinar i la casa que no sabia si  estaria en us o estava abandonada.
Quan vaig arribar dalt de tot, la casa s’alçava majestuosa en mig d’un pinar. Vaig passar per la vora d’un matrimoni amb els dos xiquets que anaven cara el poble fent senderisme i el vaig saludar.
-Bona vesprada. –Ells en van contestar mentre jo canviava la meua direcció cara la casa. El primer que vaig vore  em va paralitzar per una fracció de segon. Eren unes varetes de ferro estacades en terra amb una cinta lligada de unes a les altres fent el paper de una cinta que barra el pas. “Una garlanda color rosa com si fora d’una festa d’aniversari d’una xiqueta per a barrar el pas? Que estrany”. Vaig pensar. “Sembla que serveixca per a conduir el visitant cap a la porta del pati de darrere” En un rovellat barrot acabava la cinta.


“Per què no portaré la càmera penjada al coll com Araceli? Ara faria bones fotos. De hui endavant portaré la càmera fins i tot per anar a pixar.” Vaig ficar la mà a la butxaca i vaig traure el telèfon mòbil. “ Xèè. Quina faena. Ja li s’ha esgotat la bateria. Carregat d’anit i ja està torrat.” De sobte un calfred em recorregué l’esquena. El borrissol se’m posà tes com escarpies i la pell se’m posà de gallina. La casa pareixia cridar-me amb una veu onírica de xica jove.
“Pereee... Pereee... No et que quedes a la porta... Passaa. La festa va a començaaar. Si entres, romandràs ací per a tota la eternitat”.
Vaig esportir el cap cap a un costat i cap  a l’altre. Vaig entrar un parell de passes dins del pati mentre alçava el cap contemplant les deteriorades parets. Ràpidament vaig eixir del pati i vaig fer una volta al voltant de la casa.

Les finestres obertes del pis de dalt em miraven amb la seva foscor que eixia de l’interior. Jo alçava el cap amb recel per si veia alguna cosa a l’interior que no m’agradara gens. Josep tenia raó. Una  vegada en una casa abandonada vaig tindre un percanç amb un gos que em va fer córrer cap a fora. Després vaig vore una mà agafar-se a una reixa i un rostre de pell obscura s’assomava des de l’interior. En vore que l’havia vist es va fer cap enrere. Si hagués sigut un gos de presa el que em va perseguir com hauria jo acabat? Josep diu que algunes cases tenen matisos que em recorden l’experiència, olors, alguna cosa que em recorda la mala experiència i és ahí on note els calfreds al recordar inconscientment l’ensurt.

Vaig arribar a la part de davant. Impressionant l’escala a dos mans que donaven accés a la primera planta. De la façana pareixia eixir una veu d’un home d’uns seixanta anys.
“Qui gosa pertorbar la pau de ma casa? Fora d’ací. Ací no tens feina”
Vaig pujar l’escala amb cert temor. “Mare meua. Açò està fet pols. Què passarà si l’escala s’enfonsa? Si caic, ja m’alçaré, collons, que estic fet un covard”. Vaig pujar per l’escala i em vaig assomar a l’interior.


 El sostre s’havia enfonsat a trossos i part del primer pis també. Vaig alçar el cap  cap amunt i vaig vore el nom de la casa.

 “El Alba”. “Curiós nom per a una casa que he trobat al capvespre. Vaig baixar l’escala i vaig continuar donant la volta. Em vaig assomar a l’interior on hi havia caixes de cartró i alguns mobles d’estil de finals dels seixanta mig trencats. Un altre calfred em posà la carn de gallina. I vaig decidir anar-me’n d’allí a contar a la meua família i amics el que havia vist. La solitud i la imaginació fan que la por aparega com un cavall desbocat. Vaig ser massa covard o massa prudent per a endinsar-me tot sol en eixa casa.

Dos dies després li telefonava a un conegut aficionat a la fotografia.
-Hèctor. Com estàs?
-Bé, i tu que contes?
-No res, el de sempre. Què pots dir-me de la casa “El Alba”?
-Ostres!! Era una casa senyorial de les més importants del poble. El meu iaio anava tots els anys a matar-los el porc als amos. Tinc algunes fotos velles amb els senyorets a la porta i tot. Haguera pogut ser un bon hotel rural. Encara que en els anys huitanta això encara no estava de moda. Per eixos anys la casa pertanyia a una empresa constructora. El problema ja saps quin és. De vegades les reparacions d’estes cases velles tan deteriorades,  costen una fortuna d’arreglar, a més de pagar molts impostos. Ah!! El meu iaio ens contava històries de fenòmens paranormals, ja saps, històries per a llevar-los el son als xiquets. Encara que sí que té una història negra documentada. A meitat dels anys huitanta va desaparèixer una xica de disset anys d'ací del poble. La policia, els pares i alguns coneguts de la família estigueren buscant-la. A la fi la trobaren assassinada dins la casa. Puc passar-te un link amb la notícia del diari de l’època si vols.
-No, no cal. Gràcies per la informació. A vore, este diumenge que vé vols que quedem i anem a fer unes fotos a la casa “El Alba” i passem el matí?
-Impossible. –Digué Hèctor.
-Ja sé que t’ho passes molt bé fent fotos de boudoir a models de bon vore, però si no pot ser esta setmana a la que ve.
-Que no. La casa el Alba va ser enderrocada pels propietaris poc de temps després de l’assassinat. La casa va ser reduïda a runes i després van retirar els enderrocs.  Hui tan sols queda un solar envoltat per la pinada. L’únic que es pot vore són les restes d’alguns taulells del terra.

Em vaig quedar mut, al temps que un altre calfred em recorria l’esquena.

miércoles, 30 de septiembre de 2015

Al-Azraq El Blau. Crònica de la conquesta de La Muntanya


Esta reseña está escrita en valenciano i un poco más abajo en castellano. El libro está disponible en las dos lenguas en la página del autor.
Fitxa tècnica.
Títol: Al-Azraq El Blau. Crònica de la conquesta de La Muntanya.
Autor: Just I. Sellés.
Editorial: Círculo Rojo.
Nº de pàgines: 326
ISBN: 978-84-9076-755-9
Gènere: Novel·la històrica.
Any d’edició: Tercera edició setembre de 2014.
Sinopsi.
  Mitjan el segle XIII, les valls més septentrionals de la muntanya alacantina eren un vesper, una illa d’Islam rodejada per un embravit mar de cristianisme. Els feudals anhelaven sotmetre-la, però La Muntanya era un castell de roca, alt i fort, i resistia. Foren anys de pactes breus, de fortaleses preses i lliurades per la força, de treves, emboscades i escaramusses entre les hosts de Jaume I i els partidaris del visir al-Azraq, el Blau.
 Huit segles després, la gloriosa conquesta del Regne de València que les cròniques medievals beneïren amb el fum dels altars ha esdevingut, a la llum de la historiografia recent, el brutal extermini d’una cultura. Així, la mateixa crònica règia que antany aprofità per enaltir la insigne figura del Conqueridor es presenta ara com la prova irrefutable de la seua feroç croada.
Amb el propòsit de reinterpretar la invasió feudal d’al-Àndalus oriental, Al-Azraq, el Blau enarbora l’estendard de la mitja lluna i concedeix la paraula a Abu al-Qasim ben Hilal –conseller personal del visir– perquè el relat fluïsca en primera persona, lliure, directe, visceral, per boca de qui patí en les seues carns el rigor de l’holocaust andalusí de Jaume I.
La croada valenciana del Tirà com mai no te l’han contada.

Opinió personal:
En tots els conflictes bèl·lics al llarg de la història els guanyadors han narrat els fets des del seu punt de vista. Per poder fer-se una idea dels fets cal escoltar les dos parts implicades. En este cas, l’autor ha fet un intens estudi del personatge i del marc històric per poder escriure la novel·la. És clar que ninguna guerra té justificació i menys encara en el nom de Déu, siga este qui siga. En la guerra només hi ha dos papers; llops i corders. En l’obra vegem el sofriment d’un poble que es veu envaït i atacat, sense més remei que haver de lluitar per tractar de fer fora l’enemic de les seves terres.
La història ens la conta en primera persona el conseller del visir Al-Azraq. Una prosa que de vegades es torna poètica degut a que són els sentiments els qui ens narren els fets. Una lectura que canvia de ritme al mateix que l’acció, es a dir de vegades cal fer-la més pausada i deixar-la reposar en els nostres pensaments per imaginar més enllà del que ens conta el llibre i posar-nos en el lloc dels pobladors d’estes terres.
El llibre pot ser li desperte la curiositat al lector per saber més dels fets i acabe cercant informació en Internet o en altres llibres. L’autor, aficionat a la fotografia, té un altre llibre amb documentació històrica i fotos dels escenaris actuals on ocorregueren els fets. Les dos obres les podeu trobar en la pàgina de l’autor.
Un llibre que enganxa i desperta la curiositat per saber més d’uns fets que ocorregueren fa quasi vuit-cents anys. Una obra que no deixarà indiferent al lector, al temps que ens ajuda a entendre una part de la nostra història.
Feliç lectura.
Ací vos deixe un parell d’enllaços tant de la pàgina com del blog de l’autor.

Ficha técnica.

Título: La montaña Azul. Crónica de la conquista de La Montaña.
Autor: Justo I. Sellés.
Editorial: Círculo Rojo.
Nº de páginas: 326
ISBN: 978-84-9076-755-9
Género: Novela • la histórica.
Año de edición: Tercera edición septiembre de 2014.

Sinopsis.

Mediado el siglo XIII, los valles más septentrionales de la montaña alicantina eran un avispero, una isla de Islam rodeada por un embravecido mar de cristianismo. Los feudales ansiaban someterla, pero La Montaña  era un castillo de roca, alto y fuerte, y resistía. Fueron años de pactos rotos, de fortalezas tomadas y libradas por la fuerza, de treguas, emboscadas y escaramuzas entre las huestes de Jaime I de Aragón y los partidarios del visir al-Azraq, el Azul.
Ocho siglos después, la gloriosa conquista del Reino de Valencia que las crónicas medievales bendijeron con el humo de los altares ha devenido, a la luz de la historiografía reciente, en el brutal exterminio de una cultura. Así, la misma crónica regia que antaño sirviera para enaltecer la insigne figura del Conquistador se presenta ahora como la prueba irrefutable de su feroz cruzada.
Con el propósito de reinterpretar la invasión feudal de al-Àndalus oriental, La Montaña Azul enarbola el estandarte de la media luna y concede la palabra a Abú al-Qasim ben Hilal –consejero personal del visir al-Azraq– para que el relato fluya en primera persona, libre, directo, visceral, por boca de quien sufrió en sus carnes el rigor del holocausto andalusí de Jaime I.
La cruzada valenciana del Tirano como nunca te la han contado.

  
Opinión personal:

En todos los conflictos bélicos a lo largo de la historia los ganadores han narrado los hechos desde su punto de vista. Para poder hacerse una idea de los hechos hay que escuchar las dos partes implicadas. En este caso, el autor ha hecho un intenso estudio del personaje y del marco histórico para poder escribir la novela. Está claro que ninguna guerra tiene justificación y menos aún en el nombre de Dios, sea éste quien sea. En la guerra sólo hay dos papeles; lobos y corderos. En la obra veamos el sufrimiento de un pueblo que se ve invadido y atacado, sin más remedio que tener que luchar para tratar de echar al enemigo de sus tierras.
La historia nos la cuenta en primera persona el consejero del visir Al-Azraq. Una prosa que a veces se vuelve poética debido a que son los sentimientos los que nos narran los hechos. Una lectura que cambia de ritmo al mismo tiempo que la acción, es decir a veces hay que hacerla más pausada y dejarla reposar en nuestros pensamientos para imaginar más allá de lo que nos cuenta el libro y ponernos en el lugar los pobladores de estas tierras.
El libro puede ser que le despierte la curiosidad al lector para saber más de los hechos y termine buscando información en Internet o en otros libros. El autor, aficionado a la fotografía, tiene otro libro con documentación histórica y fotos de los escenarios actuales donde ocurrieron los hechos. Las dos obras se pueden encontrar en la página del autor.
Un libro que engancha y despierta la curiosidad por unos hechos históricos de hace casi ochocientos años, al tiempo que nos ayuda a entender una parte de nuestra historia.
Feliz lectura.
Aquí os dejo un par de enlaces tanto de la página como del blog del autor.





domingo, 30 de agosto de 2015

Heretat de Requena.


 Per casualitats de la vida, vaig poder aconseguir el telèfon de l’encarregat de la Heretat de Requena. Amb permís del propietari, Vicent ens acompanyà a la casa per fer algunes fotos d’esta emblemàtica casa de la nostra comarca. Este és un resum de la seva història i unes fotos del que queda hui en dia. Una mostra de la opulència que en el seu dia tingué i l’estat de decadència que pateix. Si hagués estat situada més apartada de l’autovia, hui podria ser un hotel rural de luxe, així, tan sols és un indret on dormen els records d’un passat esplendorós.
Per vore millor les fotos cal punxar damunt d'elles.

   
La venta de Vista Alegre, situada a la banda esquerra de l’antiga nacional 430 direcció València en el terme de Montesa, va ser comprada a mitjans  del segle XIX per la família Requena de Xàtiva. Allí, Manuel Requena Peralba traslladà la destil·leria d’alcohols.
L’any 1900, la filla de don Manuel, Anna Requena Gavilà va contraure matrimoni amb el general Augusto Príncipe Barcena, militar amb una notable carrera, el qual estava destinat a les colònies espanyoles.
Pels seus serveis, la corona projectà concedir al general el títol de Marqués de Bellestar, però pareix ser que la idea no acabà de quallar.
La seva filla Maria Luisa Príncipe Requena, malgrat la fallida proposta, s’autotitulava marquesa que era com la coneixien al poble de Montesa. Es casà amb Francisco Sitja Quiroga i allà pels anys 50 del segle passat, establí una  fàbrica d’olives farcides, després d’haver sigut destil·leria i almàssera.
Eren uns anys difícils per a muntar un negoci con eixe, però així i tot la fàbrica funcionà una trentena d’anys fins primeries dels any 80.
La matèria prima, olives mançanilles, la portaven d’Alcalà de Guadaira i de Dos hermanas província de Sevilla. Les anxoves i el caviar el portaven de Laredo i Santoña en la costa cantàbrica, el pimentó, no està clara la seva procedència, encara que pareix ser que es produïa a Murcia o de la Ribera del Xúquer.
Van arribar a treballar 80 dones. Segons les comandes i els períodes de treball la plantilla minvava o augmentava segons la demanda. Algunes treballadores eren fixes i altres temporals. Procedien de la Llosa de Ranes, Moixent i Montesa. L’encarregat, Vicente Torres Carretón, estigué al front de la fàbrica uns 25 anys i Conchín Tortosa Sampedro, fou una de les mes joves encarregades dirigint el treball dels diferents equips, inclús quan celebraven algun concurs o festa relacionada amb la fàbrica. En certa ocasió es celebrà una competició de preparar i assaborir les olives en la fàbrica. A l’acte acudiren treballadores d’altres fàbriques. L’esdeveniment es celebrà en el pinar que hi havia a l’altra banda de la carretera. Era un pinar prou gran envoltat per una barana d’obra que feia de tanca al qual s’accedia per unes portes de barrots de ferro. Hi havia una xicoteta piscineta, una taula i uns banquets d’obra xapats amb taulells blancs i blaus que li donaven certa elegància i distinció. La moderna autovia minvà l’espai de davant de la casa, va fer desaparèixer el pinar i una torreta mirador amb sostre que hi havia en un costat de la casa prop de l’antiga carretera.
Els pots d’olives amb el cavall blanc de Sant Jaume ocupaven un lloc preferent en les prestatgeries de conserves degut a la seva qualitat. Abastien els mercats de Catalunya i tot el territori valencià amb preferència, a més de la cadena d’aliments Spar.
En la capella que hi ha a la part dreta de la casa en 1982 se celebrà una missa corpore insepulto al morir la senyora marquesa. Degut a les males relacions amb les forces dominants a Montesa durant l’etapa franquista feren que en morir la marquesa, la família venguera la casa i les propietats. La casa ha anat passant per diversos propietaris. Ha sigut fàbrica d’articles de fusta de pi, ha albergat cavalls, els quals van haver de ser llevats degut a la proximitat de la casa a l’autovia. Per la qual cosa al propietari li exigien una assegurança molt elevada i inviable. Hui la casa roman tancada, deteriorant-se a poc a poc sota la mirada dels seus actuals inquilins, els coloms així com algun  que altre teuladí.
Bibliografia consultada: Montesa al teu abast de Josep Cerdà i Ballester. Retrobar Montesa (1900-1950) de Vicent Manuel Dasí Albalat.














                                         
                                          Els meus companys de batalla.




                                          Un bodegó que va sorgir.

                                           Títol: Gent de got i ganivet.


                                                    Tonet entre reixes.





jueves, 23 de abril de 2015

Diario de un opositor en paro.





La presente reseña está escrita en valenciano y un poco más abajo en castellano. Leéla según prefieras.  Al final de la misma encontrarás unos enlaces relacionados con la misma.

Fitxa tècnica.

Títol: Diari d'un opositor a l'atur.
Autor: Àngel Company Albert.
Editorial: Edicions Babylon.
Nombre de pàgines: 136.
Any d'edició: 2014
ISBN: 978-84-16318-06-3
Col·lecció: Véritas.

Sobre l'autor.

Àngel Company (1981) és huitenté de naixement i per convicció. Va néixer enganxat a un llibre i des de llavors formen un duet inseparable. Format a l'EGB, BUP i COU, es va llicenciar en Filologia anglesa especialitzant-se en la docència de l'anglès i en traducció, que desenvolupa intensament en l'actualitat.
Ha traduït una dotzena de llibres de temàtiques tan variades com la història, geografia, patrimoni, llibres d'il·lustracions, contes tradicionals japonesos o el còmic Fairy Quest.
La seva primera obra publicada va ser el poemari Mikrokosmos (2010), i des de llavors no ha parat d'escriure relats, microrelats, articles i poemes, que han estat premiats i publicats en diferents antologies.
També ha fet algunes incursions en el món del cinema dirigint i escrivint el guió del curtmetratge "Càncer d'amor". Amb Diari d'un opositor en atur s'inicia en el gènere del dietari amb tocs underground.


Sinopsi.

Lluís, és un jove de 26 anys llicenciat en Filologia anglesa que treballa per a una constructora a principis de la crisi econòmica del 2007. És llavors quan sent la necessitat imperiosa d'explicar les seves vivències en un diari. En ser acomiadat de l'empresa coneixerem les seves pors, les seves inquietuds i aspiracions. En la seva particular diari ens mostra un reflex dels primers anys de la crisi i els problemes de la societat espanyola. Decidit a preparar oposicions per poder accedir a un lloc de treball per a tota la vida, ha de treballar dur per poder obtenir resultats satisfactoris alhora que ens explica les seves aventures en altres ambients.
L'autor ens posa en la pell de tots aquells que han vist com el futur se'ls escorria de les mans, deixant-los sense perspectiva de futur.
Malgrat el futur incert, Lluís, vol creure que sempre hi ha llum al final del túnel.

Opinió personal.

Per començar cal destacar que conec a l'autor, ja que vaig ser alumne seu en un curs d'anglès per a treballadors en l'any 2008. Els dos tenim certa afinitat en alguns temes, així que ens vam caure bé des del principi. Arran d'aquest fet no vaig poder resistir la temptació de llegir el seu poemari "Mikrokosmos" (en valencià) en l'any 2010. El llibre em va agradar i el vaig ressenyar en aquest bloc, per això ara m'he decidit a llegir aquesta novel·la.
La història, com tota la literatura del dietari, està narrada en primera persona amb un ritme àgil, un estil senzill i amè de llegir. Què és el que la converteix en especial? Un altre llibre sobre l'actual crisi econòmica? Sí, però amb matisos. Un reflex de la societat que ha comès abusos en alguns sectors i ara han de pagar tots per ells. Els excessos d'alguns empresaris i polítics mentre per a ells la festa ha de continuar. El nostre protagonista passa per mals tràngols econòmics, tot i així, decideix fer l'esforç de preparar unes oposicions per obtenir un bon lloc de treball.
Un altre contundent missatge que ens deixa entre línies, sobretot per als adolescents, és que sense formació no hi ha sortida. Si amb una llicenciatura, el protagonista ho té difícil, sense formació encara és més complicat. Ell, ja va treballar a l'estranger i podria tornar a fer-ho amb una bona titulació a la butxaca. Però resulta molt dur haver d'abandonar un cercle social, la família, el poble natal ...
En definitiva un llibre que resulta entretingut al mateix temps que emotiu. Ideal per llegir en un cap de setmana tranquil i relaxat.
Feliç lectura.
Booktrailer de "Diario de un opositor en paro" https://www.youtube.com/watch?v=UP7xVlWprn8


Ficha técnica.

Título: Diario de un opositor en paro.
Autor: Ángel Company Albert.
Editorial: Ediciones Babylon.
Número de páginas: 136.
Año de edición: 2014
ISBN: 978-84-16318-06-3
Colección: Véritas.

Sobre el autor.

Ángel Company (1981) es ochenteno de nacimiento y por convicción. Nació pegado a un libro y desde entonces forman un dúo inseparable. Formado en la EGB, BUP y COU, se licenció en Filología inglesa especializándose en la docencia del inglés y en traducción, que desarrolla intensamente en la actualidad.
Ha traducido una docena de libros de temáticas tan variadas como la historia, geografía, patrimonio, libros de ilustraciones, cuentos tradicionales japoneses o el cómic Fairy Quest.
Su primera obra publicada fue el poemario Mikrokosmos (2010), y desde entonces no ha cesado de escribir relatos, micro relatos, artículos y poemas, que han sido premiados y publicados en diferentes antologías.
También ha hecho algunas incursiones en el mundo del cine dirigiendo y escribiendo el guión del cortometraje “Càncer d’amor”. Con Diario de un opositor en paro se inicia en el género del dietario con toques underground.


Sinopsis.

Luis, es un joven de 26 años licenciado en Filología inglesa que trabaja para una constructora a principios de la crisis económica del 2007. Es entonces cuando siente la necesidad imperiosa de contar sus vivencias en un diario. Al ser despedido de la empresa conoceremos sus miedos, sus inquietudes y aspiraciones. En su particular diario nos muestra un reflejo de los primeros años de la crisis y los problemas de la sociedad española. Decidido a preparar oposiciones para poder acceder a un puesto de trabajo para toda la vida, tiene que trabajar duro para poder obtener resultados satisfactorios al tiempo que nos cuenta sus andanzas en otros ambientes.
El autor nos pone en la piel de todos aquellos que han visto cómo el futuro se les escurría de las manos, dejándolos sin perspectiva de futuro.
A pesar del futuro incierto, Luis,  quiere creer que siempre hay luz al final del túnel.

Opinión personal.

Para empezar cabe destacar que conozco al autor, ya que fui alumno suyo en un curso de inglés para trabajadores en el año 2008. Los dos tenemos cierta afinidad en algunos temas, así que nos caímos bien desde el principio. A raíz de este hecho no pude resistir la tentación de leer su poemario “Mikrokosmos” (en valenciano) en el año 2010. El libro me gustó y lo reseñé en este blog, por ello ahora me he decido a leer esta novela.
La historia, como toda la literatura del dietario, está narrada en primera persona con un ritmo ágil, un estilo sencillo y ameno de leer. ¿Qué es lo que la convierte en especial? ¿Otro libro sobre la actual crisis económica? Sí, pero con matices. Un reflejo de la sociedad que ha cometido abusos en algunos sectores y ahora tienen que pagar todos por ellos. Los desmanes de algunos empresarios y políticos mientras para ellos la fiesta debe continuar. Nuestro protagonista pasa por malos trances económicos, aún así, decide hacer el esfuerzo de preparar unas oposiciones para obtener un buen puesto de trabajo.
Otro contundente mensaje que nos deja entre líneas, sobre todo para los adolescentes, es que sin formación no hay salida. Si con una licenciatura, el protagonista lo tiene difícil, sin formación todavía es más complicado. Él, ya trabajó en el extranjero y podría volver a hacerlo con una buena titulación en el bolsillo. Pero resulta muy duro tener que abandonar un círculo social,  la familia, el pueblo natal…
En definitiva un libro que resulta entretenido a la par que emotivo. Ideal para leer en un fin de semana tranquilo y relajado.
Feliz lectura.



lunes, 2 de marzo de 2015

Consuelo el espiritista; el enigma del santero.

     
     Ficha técnica.

Titulo: Consuelo el espiritista. El enigma del santero.
Autor: Ramón Cerdá San Juan.
Editorial: El fantasma de los sueños.
I.S.B.N. 978-84-15799-24-5
Número de páginas: 129.
Número de capítulos: 11
Género: Intriga, fenómenos paranormales.
Año de edición: 2014.
Edición: Tapa dura con punto de lectura.
Ilustraciones: Sergio García.
Colección: Búho Verde.

Sinopsis.


     El enigma del Santero es la novela que abre la colección Búho Verde, una serie de novelas cortas protagonizadas por Consuelo el Espiritista y escritas en primera persona.
En esta ocasión, Consuelo será sospechoso del asesinato de la octogenaria doña Marisa, una de sus más antiguas clientas de las sesiones de espiritismo. Un antiguo rival, el Santero, lo acusará ante el comisario Gregorio de haber usado un extraño método para cometer el crimen. Por ese motivo, Consuelo, ayudado por el bloguero Gabo, se pondrá a investigar por su cuenta; para poder demostrar su inocencia antes de que el comisario decida detenerlo.
Magia negra, un viejo ritual enterrado, espiritismo, la mala suerte, el karma, una tienda de ultramarinos abandonada, los celos, la rivalidad entre hermanas y antiguos secretos que saldrán a la luz a raíz de la investigación de Consuelo, llevarán al lector hasta un final que seguro que le sorprenderá.


Opinión personal.


     Ramón Cerdá nos presenta su nueva colección de novelas cortas Búho Verde. La colección va dirigida a los lectores de siempre aunque algunas de ellas irán dirigidas a un público más joven. En estas novelas se especificará en la portada juvenil. El protagonista, Consuelo el espiritista, nos narra en primera persona la historia dándole un ritmo más ágil y atractivo a la par. Consuelo ahora forma equipo con un joven blogero con aspecto un tanto desaliñado.
      Para los que hayan no conozcan al protagonista, cabe mencionar que fue creado como personaje secundario sirviendo de nexo de unión en la trilogía: La habitación de las mariposas, El fantasma de los sueños y El encantador de abejas.
     En el libro encontraremos algunas ilustraciones que lo hacen más interesante, al tiempo que nos recuerdan los libros de nuestra adolescencia.
     La acción transcurre con un ritmo ágil y la trama resulta entretenida y cautivadora. Se lee rápidamente para llegar a un final inesperado que como dice el autor sorprende al lector. Ahora sólo nos falta esperar la siguiente novela de la colección.  
Feliz lectura.                  



Crisi matrimonial.

      La fotografía d'urbex ens porta a llocs on de vegades podem sentir emocions especials. Sovint, els objectes, mobles i edificis pod...