jueves, 25 de noviembre de 2010

Preservar la nostra llengua; La velleta refranyera.




Ens havíem reunit en l’ermita un grup de gent de Vallada per sopar i fer una marxa nocturna. La convocatòria l’havia feta el Centre  excursionista de Vallada per vore la pluja d’estreles la nit del dotze d’agost.
Jo  anava acompanyat pel meu fill i un amiguet de la seua classe. Donàvem bon compte dels nostres entrepans al voltant d’una taula de les de la part de darrere de l’ermita, quan sigil·losament s’acostava un gat per vore si li donàvem alguna vianda.
-Sssapii!-Va cridar l’amic del meu fill per espantar el gat al temps que mirava complagut com s’allunyava corrents l’espanta’t animalet.
-Sapi, je,je. Això ho deien els “auelos”. –Va comentar una xica al fer-li gràcia l’expressió que tant de temps feia que no escoltava.
Els somriures varen il·luminar el rostres de la majoria. Segurament la seua memòria volava al passat, a eixes vesprades berenant pa amb oli i sal a ca la iaia, on esta, ataviada amb un davantal teixia tireta asseguda en un tamboret. El gat juganer s’estirava les ungles en el muntó de tireta o la garba de vímet i la iaia li bramava un sapii!! Per fer-lo fugir.

La nostra llengua està viva, per tant va canviant amb el pas del temps. Paraules cauen en desús, altres n’apareixen de noves. Quan jo era jovenet aparegué la paraula guai, ara el meu fill i els amics quan mostren disconformitat diuen  jopeta. Apareixen anglicismes, castellanismes que de vegades fem nostres per desconeixement de com es diu la paraula en valencià.

La qüestió és que hem de fer ús de la nostra llengua per preservar-la, bé siga quan escrivim o quan parlem. És el que ha fet   Jordi Raül Verdú en el llibre la velleta refranyera. La velleta refranyera és una història per a joves lectors en la que se’ns conta la història d’una dona centenària. La dona conserva la parla del passat farcida de frases fetes, refranys i locucions. La seua forma de parlar crida l’atenció d’un xiquet, el qual la presentarà al seu mestre i companys de classe. Acabaran treballant junts en el món de l’aprenentatge. Una història que té repunts de filosofia, els quals ens diuen que la persona amb menys formació acadèmica sempre ens pot ensenyar alguna cosa i que mai es tard per a aprendre si hom vol. L’autor ha sabut col·locar 400 exemples de frases fetes, refranys i locucions en esta xicoteta obra que gaudireu tant vosaltres com els vostres fills.
Un llibre que paga la pena llegir  perquè de segur que a banda de millorar el nostre bagatge cultural, amés,  ens farà passar agradables moments, tots sols o amb companyia dels nostres fills o nebots. La nostra memòria viatjarà al passat i recordarem  als nostres iaios dient algun refrany o frase que apareix en el llibre. Sens dubte es convertirà en un viatge al passat i en un referent per conservar este xicotet tresor de la nostra llengua per al futur. Així com un atleta a d’entrenar els seus músculs per mantenir-los en forma, nosaltres hem d'utilitzar la nostra llengua perquè no acabe atrofiant-se. L’autor és conscient –com molts de nosaltres- que eixa generació està desapareguent  i amb ells una part de la nostra cultura.

 Eixes persones pot ser careixen de formació acadèmica, però estan versats en moltes qualitats i coneixements que nosaltres hem anat atrofiant i substituint per altres. Quants joves d’avui saben adobar una garrafa d’olives? O on aconseguir herbes per curar determinades malalties? Les superfícies comercials, la industria farmacèutica, el progrés en general han anat fent que cada vegada siguem més còmodes i no ens preocupem per preservar eixos coneixements, al cap i a la fi no ens fan falta per a la vida quotidiana. Per això els romàntics com jo valorem molt este tipus d’obres literàries, així que si voleu apropar-vos un poc més a la nostra llengua vos recomane La Velleta refranyera. Espere que siga del vostre grat. Feliç lectura.

Enllaços d'interés:



lunes, 15 de noviembre de 2010

Quant fa què no somrius?



Sara i Tere havien sigut amigues de quadrilla, encara que no es queien massa bé la una a l’altra. El pare de Tere l'havia consentit massa al ser la xicoteta de dos germans.  Tere havia estudiat FP en la branca de delineació. Li costà Déu i ajuda completar la titulació dels cinc anys. Sara, en canvi, la major de tres germans, va haver de posar-se a treballar en acabar l’EGB per ajudar econòmicament  la seua família.
Sempre havien anat  juntes a l’escola i havien continuat anant en la mateixa colla d’amigues encara que no es podien vore. Tere era una orgullosa amb un complex de superioritat que la resta d’amigues havien acceptat i Sara la considerava massa senyoreta per a ser tan pobra.
 Les seues vides es varen separar quan Sara es casà i se n’anà de l’Olleria per viure a Xàtiva, el poble del seu marit, Lluís, on els dos treballaven. Sara treballava en un supermercat i el marit en una fàbrica de cartonatges.
Els dos primers anys tot els anà bé fins que naixqué el primer fill. Ahí fou quan aparegué Mr. Hyde. Lluís deixà de ser tan encantador com havia sigut i és tornà més egoista. Tot el que guanyava ell era i per a les seues despeses; bona roba, perfums cars, bons vins per menjar a casa, un Audi A4, sopars amb els amics, i la dona que es quede a casa amb el xiquet. Els amics guanyaven més diners i podien dur un altre  tren de vida, ell no. L’infern per a Sara durà tres anys. Acabaren  separant-se i Sara se’n tornà a viure a l’Olleria per estar prop dels seus pares i també de les seues amigues encara va tindre sort de treballar a un supermercat de la mateixa cadena a Ontinyent. Molt prompte ella i Tere acabarien compartint alguna cosa més que l’antipatia que se sentien l’una per l’altra.

Vicent era un xic d’Ontinyent que conegué Sara i les amigues anant de festa a Gandia. S’afegí al grup en el que també i havia algun altre xic, entre ells Lluís que s’acabava de posar a festejar amb Sara.
Sara  despertava certa atracció física i intel·lectual cap a Vicent. Li pareixia un xica molt lluitadora i mereixedora de lloances. S’havia tret el títol d’administratiu grau superior per les nits, el certificat de valencià de grau mitjà i altres cursets d’informàtica per compte d’ella. Hi havia un tret del caràcter de Sara que no li agradava. Ell bromejava i li deia: “si hagueres treballat al món de les altes finances no m’havera agradat ser rival teu hauries sigut més perillosa que els grans taurons  financers”. Era molt obstinada i un poc  maquiavèl·lica.
Finalment Vicent es posà a festejar amb Tere, i com que no li queia massa bé el nuvi de Sara a poc a poc anaren separant-se i sols s’ajuntaven contades vegades a l’any, així i tot quan es veien feien molt bona lliga, a més,  Vicent la mirava amb una espurna de desig, cosa que a Sara no li passava desapercebuda.

El matrimoni de Vicent era un vaixell que havia començat a fer aigua per tots els costats. “Quan els diners eixen per la porta l’amor bota per la finestra”. Vicent treballava a una fàbrica de vidre  a l’Olleria. La crisi havia feta que la seua jornada es reduira sense hores extres a 4 hores diàries. Per altra banda la seua dona s’havia quedat en l’atur, però  no s’esforçava gens en millorar acadèmicament. No es preocupava de fer cap curs d’anglés per poder entrar en una oficina o estudiar una altra cosa, apuntar-se a una bossa de treball... A més no volia perdre’s cap festa ni deixar d’anar de sopar com feien les altres parelles. Vicent feia algun jornal en el que li anava eixint els caps de setmana; arreglava jardins, pintava xalets, fins i tot, alguna coseta de poca envergadura relacionada amb temes elèctrics. Sens dubte les seues vides giraven en òrbites diferents. El remat final el posava la manera d’educar el seu fill. Tots els dies plorava a l’hora d’entrar a l’escola i Tere a l’eixida, quan anava a arreplegar-lo, li portava una joguina. A Vicent això no li pareixia bé, ja que estava malcriant-lo.

Els pares de Sara havien heretat un xaletet dels avis i Sara havia pensat fer unes reformetes per modernitzar-lo un poc. Per a la reforma havia pensat en Vicent.
Vicent havia tingut una discussió amb la dona perquè a Tere no li pareixia bé que anara a treballar a eixa casa. Simplement per fotre a Sara i que es gastaren més diners en altres professionals. A Vicent li feien falta els diners i li deia que no protestara tant i buscara alguna faena encara que fora de cambrera. Finalment accepta el treball.

Aquell divendres per la vesprada feia una calor inusual per a ser primeries del mes d’octubre. Sara portava unes malles apretades i una samarreta de tirantet. El conjunt li remarcava els atributs del seu escultural cos. Rebé a Vicent amb un somriure i dos afectuosos besos. Vicent s’alegrava de vore Sara encara que els seus ulls reflectien la tristor acumulada a la llar. Estigueren una llarga estona parlant de les seues penes. Vicent li confessà que el seu matrimoni s’enfonsava cada dia més. Havien passat a ser una parella d’individus que cohabitaven en la mateixa vivenda, però quasi ni parlaven, anant cadascú per les d’ells. Tots dos es lamentaven de com som les persones en la vida diària. Quantes màscares ens posem per aparençar allò que no som, encara que al final s’acaba descobrint el pastís i t’emportes una desil·lusió. Altres vegades et fa canviar la vida i eixe canvi resulta insuportable per a la parella. El resultat sol  ser el mateix; la separació.
 Recorregueren tot el xaletet vegent els canvis que es podien fer segons les preferències de Sara. Per a Vicent era tot un plaer parlar amb ella, a més de ser molt simpàtica era una xica molt expressiva que feia servir molt el contacte físic alhora de parlar, li tocava la mà, el braç, bromejava i li pegava alguna espenteta al pit... La vesprada va estar molt gratificant i quedaren per a l’endemà dissabte de matí en anar a triar la pintura. Estigueren un més treballant a caps de setmana, fins que un matí que venien del viver de comprar plantes, després d’esmorzar i descarregar tot el material en el xalet, Sara li digué al temps que li passava la mà pel pit.
-L’últim curs que he fet és de massatge relaxant. Voldries fer de conill d’índies i fer-me una crítica per millorar? –Al temps que el mirava amb ulls vius.
Vicent acceptà com aquell que no vol, encara que sense segones intencions.
Al  poc de temps Vicent es trobava en calçotets boca en avall en un llit de matrimoni que hi havia en una habitació gran. Les mans de Sara untades d’oli corporal s’esvaraven per l’atlètica  esquena del xicon. Les mans pressionaven la nuca  i la base dels cabells. Vicent no deia res però s’aborronava de plaer. Sara era conscient i encara s’esmerava més. Amb una mà treballava la part de la nuca al temps que amb una altra amb les ungles li acariciava la part dels ronyons buscant-li el punt escaient on es troben les terminacions nervioses que produeixen més plaer i excitació sexual. Vicent ja no podia reprimir-se més i soltava xicotets gemecs de plaer. Sara somreia complaguda i excitada de vore el cos de Vicent en les seues mans.
-T’agrada? –Li digué murmurant-li a cau d’orella.
-Uaa! Saraaa! Qui t’ha ensenyat a fer estes coses?
-No saps tu bé el que he aprés últimament. –Digué Sara amb veu sensual i càlida.
L’agafà d’un muscle i feu que és donara la volta. Somrigué complaguda al vore que tenia el penis ert amb una xicoteta taqueta humida. –Veig que t’ha agafat una rampa. –Li deia mentre li passava la punta del dit per la punta del membre ple de desig. –Caldrà fer alguna cosa per rebaixar l’inflamació.
 Vicent la mirava torbat i presa de l’excitació. Sempre s’havien desitjat i quan Sara es casà, als dos els quedà un regust amarg, com si tingueren una assignatura pendent encara que només fora una sola vegada. Sara s’assegué damunt d’ell mentre es treia la samarreta, les mans de Vicent van lliscar pel sensual cos buscant el passador del sostenidor deixant dos pits de talla mitjana bambolejants davant la seua cara. No tardà gens Sara en un moviment ràpid en llevar-se el pantalò i quedar-se en bragues refregant el seu sexe contra el de Vicent. Vicent li  acariciava el pits i el mugrons augmentant el plaer de Sara. Sara li agafà les mans en actitud dominadora al temps que li passava els pits per davant del rostre. Vicent intentava acostar els seus llavis anhelants de succionar les fruites prohibides i quan estava a punt d’arribar ella es feia cap arrere mirant-lo amb somriure guilopo. En una regirada Vicent s’incorporà i la truita es gira. Ara era Sara la que jeia baix i Vicent damunt. Es besaren apassionadament. Les seues mans s’acariciaven apassionadament com si els faldara el temps i el mon anara a acabar-se. La parella panteixava de passió, la ma esquerra de Vicent buscava sota les bragues el càlid i humit sexe que palpitava de passió. Primer amb moviments suaus per anar poc a poc augmentant el ritme. Sara amb les ungles recorria l’esquena i feia que Vicent s’estremira de plaer.  Entre gemecs i pantaixos, Sara acabà tinguent un orgasme clavant-li les ungles en l’esquena sense arribar a fer-li sang. Vicent començà a besar-li el coll per baixar poc a poc als pits passant la punta de la llengua per ventre, li llevà les bragues que ja estaven mullades dels fluxos del desig i s’escabussà buscant amb la llengua l’interior del càlid i humit sexe. Sara li passava les mans pels cabells i el dirigia segons les seues preferències. Ja havia tingut un orgasme i no tardaria en córrer-se de nou. Els gemecs de Sara alendaven a Vicent a continuar treballar amb la llengua amb un ritme frenètic.
Sara tenia un altre orgasme ili deia a Vicent que parara que ara volia tenir-lo dins. Ella tornava apujar-se’n damunt d’ell i amb un moviment hàbil de malucs el membre tibant entrà en la cavitat llefiscosa mentre tots dos gemegaven de plaer. Vicent li acariciava els pits mentre ella es bambolejava rítmicament.
Al poc Vicent li digué que es deixara caure damunt d’ell. L’agafà dels malucs al temps que doblava les cames per poder controlar millor els moviments i començà a sacsar-la cada vegada més despresa.
-Ahh! Vicent què em fas? Que em pixee!!
-No..No estàs pixant-te... És un orgasme que et ve. –Digué el xicon entre pantaixos. – No et reprimixquees i deixaaa’t anarr.
-Méss...Ahh...Més... Que em pixee!
Sara tingué un orgasme com mai no n’avia tingut cap.
-Paraa, paraa, jaa!- Li deia Sara plena de satisfacció. S’alçà i es posà a quatre grapes arrimada a la vora del llit, perquè Vicent poguera agafar-la per darrere. Vicent se sorprenia de com era d’alliberada Sara. La seua dona, quasi  mai no volia fer-ho a quatre grapes.
Al poc estaven tots dos gemegant de plaer. Sara es corregué dues vegades més i en el tercer orgasme, tots dos alhora sentien els seus sexes explotar de màxim plaer. Poc després jeien esgotats abraçats damunt del llit mirant-se i besant-se tendrament amb un somriure de complicitat.
-Estem fets una parella de pervertits. Ha sigut el millor polvo de ma vida.-Digué Vicent mentre la besava suament als llavis.
-Som una parella de pervertits. –Digué Sara satisfeta. – Per cert, Quant feia que no somreies?

   





martes, 9 de noviembre de 2010

Recuerdos.



Com algunes de les coses bones de la vida, -per casualitat-, així va arribar este llibre a les meues mans. Records, és un llibre ideal per a eixes temporades en les que hom no  te temps per a llegir i de sobte un dia tenim una vesprada lliure. No ens apetix llegir alguna obra que ens lligue durant bastant temps, així que este de 109 pàgines, és ideal per a eixos moments en els que les circumstàncies ens limiten, però al mateix temps necessitem calmar la nostra adicció  a la lectura llegint quelcom que ens deixe satifets

Camil, un ancià que viu l’hivern de la seua vida a l’hospital geriàtric reviu el passat de la seua vida sexual. Te la necessitat inherent d’escriure el seus records de les seues experiències sexuals que visqué en el passat. És l’única forma de fugir de l’angoixa del present i l’avorriment quotidià. La presó en la que es veu reclòs li dona poques alegries i bastants sofriments, per la qual cosa tira mà de la memòria per reviure temps millors. Les aigües del passat el refresquen i conforten en la soledat del geriàtric. Altres vegades de tant de remenar l’aigua, esta es barreja amb el fang del fons i s’enterboleix provocant-li turment amb fantasmes del passat. Se n’adona que mai es tard per a enamorar-se, falta que este amor  siga correspost per l’altra persona.

   Records  és més que una novel·la eròtica, és un quadre que reflectix la lletjor de la vellesa amb tots els seus matisos: l’abandó i l’oblit dels fills, la soledat, el deteriorament físic i psíquic  amb totes les seues conseqüències... Pinzellades d’humor dins l’amargor de la tercera edat, -i és que quasi tothom vol arribar a vell, però ningú no vol ser-ho-, pensaments filosòfics que diuen veritats, un crim, una mort accidental, passions i traïcions sentimentals, un ventall de caràcters i personalitats diferents en una obra breu. Pinzellada a pinzellada Ramon Cerdà ha creat una obra literària de final inesperat que no deixarà indiferent  ningú. Un mirall on es reflectixen algunes de les fantasies sexuals que qualssevol de nosaltres pot tindre i no s’atrevix a confessar. Sempre s’ha dit que llegir es viure altres vides i en este cas nosaltres podem viure la intensa vida sexual del protagonista encara que siga en la nostra imaginació.

Per acabar només esmentar que està narrat en primera persona, la qual cosa produix un apropament més íntim amb el protagonista, creant-se uns lligams com si una vella amistad unira al lector i al narrador. Una xicoteta obra que vos proporcionarà uns bons moments d’esbargiment. Feliç lectura.


Enllaços d'interés: www.ramoncerda.com 


www.ramoncerdablog.com


www.sociedadesurgentes.com


Como algunas de las cosas buenas de la vida, -por casualidad-, así llegó este libro a mis manos. Recuerdos, es un libro ideal para esas temporadas en las que se no tiene  tiempo para leer y de repente un día tenemos una tarde libre. No nos apetece leer alguna obra que nos mantenga atados durante bastante tiempo, así que este de 109 páginas, es ideal para esos momentos en los que las circunstancias nos limitan, pero al mismo tiempo necesitamos calmar  nuestra adicción a la lectura leyendo algo que nos deje satisfechos.
Camilo, un anciano que vive el invierno de su vida en un  hospital geriátrico revive el pasado de su vida sexual. Siente la necesidad inherente de escribir los recuerdos de sus experiencias sexuales que vivió en el pasado. Es la única forma de huir de la angustia del presente y el aburrimiento cotidiano. La prisión en la que se ve recluido le da pocas alegrías y bastantes sufrimientos, por lo que echa mano de la memoria parar revivir tiempos mejores. Las aguas del pasado le refrescan y confortan en la soledad del geriátrico. Otras veces de tanto remover el agua, esta se mezcla con el fango del fondo y se enturbia provocándole tormento con fantasmas del pasado. Se percata que nunca es tarde para enamorarse, falta que este amor  sea correspondido por la otra persona.

   Recuerdos  es más que una novela erótica, es un cuadro que refleja la fealdad de la vejez con todos sus matices: el abandono y el olvido de los hijos, la soledad, el deterioro físico y psíquico  con todas sus consecuencias... Pinceladas de humor dentro de la amargura de la tercera edad, -y es que, casi todo el mundo quiere llegar a viejo, pero nadie quiere serlo-, pensamientos filosóficos que dicen grades verdades, un crimen,  pasiones y traiciones sentimentales, un abanico de caracteres y personalidades diferentes en una obra breve. Pincelada a pincelada Ramon Cerdà ha creado una obra literaria de final inesperado que no dejará indiferente a nadie. Un espejo donde se reflejan algunas de las fantasías sexuales que cualquiera de nosotros puede tener y no se atreve a confesar. Siempre se ha dicho que leer es vivir otras vidas y en este caso nosotros podemos vivir la intensa vida sexual del protagonista aunque sea en nuestra imaginación.

   Para acabar solo mencionar que está narrado en primera persona, lo cual produce un acercamiento más íntimo con el protagonista, creándose unos lazos inheludibles como si  una vieja amistad uniera al lector y al narrador. Una pequeña obra que os proporcionará unos buenos momentos de ocio.

jueves, 4 de noviembre de 2010

Fira de Tots Sants a Cocentaina.



Este passat cap de setmana ha sigut la festivitat de Tots Sants i com no, a Cocentaina s’ha celebrat la tradicional fira des de fa més de 600 anys. Durant el cap de setmana milers de visitants han gaudit de la monumental fira. Jo feia nou anys que no hi anava, així que enguany  que no tinc res que m’ho impedisca no podia faltar-hi.

Dilluns pel matí –dia de Tots Sants- la gent  que baixava del parking enfilava cap a la part dels cavalls per començar el seu recorregut. Un grup de danses donava la nota musical i de color en una placeta mentres la gent gaudia d’un bon entrepà per esmorzar. Passarem per davant dels cavalls, els quals cridaven l’atenció dels xiquets. Els més atrevits acariciaven els cavalls que s’acostaven a la tanca. Ens endinsarem per un carrer estret. Començava el mercat medieval. Les pintoresques paradetes, les banderoles, estendards... Nosaltres érem els qui desentonàvem amb les nostres vestidures. Hauria d’estar obligat vestir-se d’època per visitar una fireta d’estes així el realisme seria extraordinari, amés  de molt pintoresc.

Donàrem una volta per la part medieval, després visita al palau comtal i com no el zoco àrab. Allí la gent deixava pas  a tres músics ataviats amb xilaves precedits per dos xiques joves vestides de musulmanes ballant la dansa del ventre. Amb el somriure als llavis, els seus moviments sensuals i una mirada càlida i misteriosa encisaven el públic.

Un allau de gent circulava  en dos sentits per la part més moderna de la fira. Un matrimoni amb un carro i un xiquet d’uns dos o tres anys feien un tap, al temps que de tant en tant ensopegaven amb la gent amb el carro. Nosaltres anàvem darrere d’ells i em provocà cert enuig al temps que pensava per què no s’haurien quedat a casa, o almenys haver deixat el xiquet en ca els iaios. El nadó sols veia que culs i cames i el cotxet molestava més que una altra cosa. Jo no he portat els meus fills en carro a cap fira, encara que cadascú es molt lliure de fer el que vullga.En un carrer més ample un altre carro em provocà un sentiment de llàstima al temps que em feia vore quina sort tinc d’estar sencer i sa, així com els meus fills. Un matrimoni amb un carro de rodes passejava el seu fill –possiblement amb paràlisi cerebral- per la fira. El xicot d’uns desset o divuit anys amb el coll de costat i les extremitats encollides seia condemnat en la cadira sense poder valer-se per ell mateixa. La gent ni es fixava en ell cadascú anava a la seua.

Després de dinar en un baret fora de la fira continuàrem la nostra visita, esta vegada per la part de la maquinària i d’allí passarem a la fireta del llibre. No podia faltar la paradeta de l’escola valenciana entre altres paradetes de llibres. Tornàrem a endinssar-nos en la part medieval per acabar-la de vore. De sobte el cel anà ennuvolant-se i el vent es tornà més humit. Començà a plovisquejar. La nostra salvació va ser el museu fester on hi havia una exposició de trages de moros i cristians, documents i llibrets de la festa i inclús una partitura original del pasdoble Paquito el Xocolatero. Però on més gojarem el meu fill i jo fou en el pis superior on hi havia una exposició d’armes blanques. Espases de diferents èpoques i països, llances africanes, una armadura, 4 uniformes de soldats, fins i tot,  perillosíssims punyals de Malasia de fulla ondulada.

Quan eixirem del museu la pluja ja havia parat i una melodia medieval s’escoltava pels carrers. La melodia amb la seua cadència hipnòtica anava guiant-me mentres jo arrossegava  la meua família cap a la plaça del palau comtal, on a la porta un dolçainer, un tambor, un bombo i dos instruments medievals feien la festa. Un ballarí també ataviat amb vestidures medievals dansava al mig agafat del braç de dos xiques. El seu rostre manifestava alegria per la música i satisfacció per dansar tan ben acompanyat. Els meus fills no veien res, així que els alcí als dos cadascun en un braç perquè poderen vore l’espectacle. Jo també dansava al ritme de la música, la qual cosa provocà el somriure dels meus fills. M’entraven ganes de dançar al mig del rogle amb els músics. Al principi les xiques tenien un poc de vergonya, després una es va soltar i fins i tot anà a buscar una amiga perquè s’unira amb ells. La veritat es que ambientaven la fira i feien festa, que al cap i a la fi la festa manifesta l’alegria de la gent.

La llum començava a minvar de pressa. Era hora de tornar cap a casa. Entrarem novament en el torrent de gent enfilant-nos cap a la part dels cavalls per cercar l’eixida i fer via cap al cotxe. Em vaig alegrar d’haver anat a la fira de Tots Sants, almenys segueixen la tradició  i any rere any continuen celebrant-la, i jo mentres puga continuaré anant-hi. Una festa i un nom  que no em de perdre encara que els nord-americans vagen envaint-nos amb el seu Halloween i les seues disfresses.    

Crisi matrimonial.

      La fotografía d'urbex ens porta a llocs on de vegades podem sentir emocions especials. Sovint, els objectes, mobles i edificis pod...