domingo, 13 de noviembre de 2011

I què faràs ara, Clara?



A través del face book he descobert a l’escriptora Antònia Carré-Pons, la qual és autora de tres novel·les. Jo particularment he tingut el plaer de llegir-ne una; I què faràs ara, Clara? Editada per columna jove en el 2001, reeditada en el 2004 i novament en el 2011 és una xicoteta joia  de 156 pàgines que no vos podeu perdre.

Clara una estudiant de segon d’ESO és una xiqueta amb problemes com la majoria d’adolescents. La filla segon en una unitat familiar sempre es comparada amb la germana major i amb el comportament que l’altra desenvolupa, la qual cosa fa que la seua rebel·lia s’incremente i la seua conducta a l’institut deixe molt que desitjar. Es expulsada durant cinc dies, però ella decideix no dir res a casa a més de llançar-se a viure una agosarada aventura, passar eixos cinc dies pels carrers de la ciutat.

Una vegada presa la decisió, els companys van  a acomiadar-se d’ella quan eixen de l’institut. Per una banda es converteix en la seua heroïna, i per l’altra saben que tenen problemes com tots els de la seva edat, encara que no volen renunciar a l’estabilitat i seguretat que els dona el seu llar. Per a Clara no hi ha volta cap arrere, el seu orgull l’empeny a no tornar a casa, però té unes limitacions i carències que no havia comptat en el moment inicial. Anirà descobrint la realitat de la vida al carrer i com de dura es la situació que ha decidit viure.

I què faràs ara, Clara? És una novel·la que haurien de llegir tant els adolescents com els pares. Mirall on poder vore  reflectides situacions de la vida real, ens aporta algunes claus per a la complicada tasca educativa que desenvolupen els pares. Al mateix temps pot servir perquè els adolescents, als qui segur a molts d’ells se’ls ha passat pel cap en algun moment emular a Clara, s’ho pensen dues vegades abans de cometre una barbaritat com eixa i facen servir el diàleg amb els seus pares per alleujar les tensions familiars que hi puguen haver a casa.

La novel·la pot ser catalogada com  a juvenil, psicològica i amb  arguments filosòfics. Per a mi un punt que cal destacar per l’exquisitesa en el muntatge novel·lístic, és el del somni que té Clara i la interpretació que acaba donant-li la protagonista, interpretació que si porta a terme li canviarà la vida. Escrit en un llenguatge senzill el llibre és llig amb facilitat i rapidesa. El ritme que li dona l’autora fa que la seua lectura siga adictiva i vullguem descobrir com acabaran les peripècies de Clara. Sens dubte un llibre ideal per a llegir en un cap de setmana i amb el que passareu una agradable estona, a més de temptar-vos a rellegir-lo. Cal esmentar que jo no sóc dels qui solen rellegir cap llibre de no ser una obra que m’haja captivat.

Feliç lectura. 

jueves, 3 de noviembre de 2011

Agricultor.

     


   La cadena SER realitza un concurs de micro-relts setmanal amb la col·laboració d'escuela de escritores. Del total de relats enviats, tres passen a la final setmanal i el guanyador setmanal passa a la final mensual. A final d'any se celebra la final anual. El relat guanyador amb la frase que acaba dona peu a la frase amb la que ha de començar el relat per a la propera setmana.
     Jo vaig participar la setmana passada. I com que resultar guanyador de la final setmanal és més difícil que fer-ma a mi la permanent. Ací vos el deixe  perquè el llegiu.
   
    Como tantas veces había hecho de niño. Sólo que ahora era diferente. Había hecho las zanjas, esparcido el estiércol y luego lo había tapado todo de nuevo con tierra. Plantó las hortalizas y las semillas.
Después de regar el campo se lavó las manos  en la acequia. Levantó la cabeza mientras esbozaba una sonrisa de satisfacción.  
“Este año habrá una buena cosecha de calabazas”. Pensó mientras daba media vuelta y se disponía a  subir al coche. Ya casi había terminado. Sólo le faltaba asearse un poco e ir al cuartel de la guardia civil a denunciar la desaparición de su mujer.

miércoles, 28 de septiembre de 2011

La barca.


Trastejant per Internet vaig llegir un article sobre un quadre; La balsa de la medusa de Teodre Gericault. En ell l’artista plasma les diferents actituds que pot adoptar l’home davant les desgracies i els avatars  que poden succeir en la vida. Degut que ara estem en una situació econòmica delicada, les actituds dels demés, sobre tot dels que convieun amb nosaltres, poden fer-nos influir d’una manera o una altra. Com ha sigut el cas d’un conegut meu que  ha actuat com un dels dos personatges d’este microrelat i així li ha anat.

Una parella anava damunt d’una barca per dins d’un llac enorme. Un dels dos remava i l’altre no. La barca avançava a ritme lent però constant. Les barques dels altres amics i coneguts avançaven més de pressa, ja que remaven els dos membres i en la mateixa direcció.
De sobte es girà un suau vent en contra i el remer hagué d’esforçar -se més per poder avançar.
-Podries remar tu també i així avançarem més de pressa.
-Jo no he remat mai amb estos rems tan rudimentaris, jo vull remar amb uns rems més lleugers. –Contestà la parella. El remer no digué res i continuà fent més esforços per avançar.
   Al poc entraren en una corrent que frenava la seua marxa. El remer suava mentre els seus músculs es tibaven baix un abofegant sol.
-Veges si  m’ajudes que jo tot sol poc puc fer per avançar. Si estos rems no t’apanyen busca’ns uns altres que et servixquen. Però rema!  
-Ah no! Ara  tal com estan les coses ningú no em pot deixar rems. Apanyem-nos i més endavant ja vorem.
El remer s’enfadà molt i després de tots dos enardir-se en una acalorada discussió el remer digué:
-Ahí et quedes tu i la teua barca! –Al temps que es llançà de cap al llag i continuà nedant el seu viatge.
En les unitats familiars passa el mateix. Si tots dos no remen junts hi ha dos camins o un es tira de la barca de cap o tira a l’altre al llac.
La imatge l'he treta d'ací.

martes, 6 de septiembre de 2011

L'encantador d'abelles.

     


     Seguint el costum amb els llibres de Ramon Cerdà, el següent text el trobareu en valencià i més avall en castellà.


     Amb la lectura de L’encantador d’abelles complete la lectura de la trilogia de l’escriptor ontinyentí Ramon Cerdà. En els tres llibres trobem el nexe d’unió a Consol un mèdium un tant peculiar, el qual es veu involucrat en històries de fenòmens paranormals. En este cas el tema es la reencarnació.
 Un paraplègic que viu amb la seua decrèpita  mare a una solitària i atrotinada casa es posa a investigar per Internet un crim que es va cometre allí feia quaranta anys. Al poc contacta amb a qui ell li pareix que és l’autor d’aquell antic crim  idèntic a l’últim  que va cometre Jack el d’estripador lluny d’allí en el temps i la distància. El fàstic per  la mísera  vida que porta, farà que li propose al qui ell considerà un assassí, un pacte un tant peculiar.
Un centurió romà que participà en el degollament dels infants ordenat per Herodes, Jack el d’estripador, la verge María i altres personatges enllacen les seues vides en esta trepidant novel·la que enganxa el lector.
Ramon Cerdà despertarà la curiositat del lector pels personatges esmentats fent que busquem informació al respecte en la xarxa d’Internet, a més, de llevar-nos algunes hores de son enganxats a la lectura del llibre. Tot i que coneguent l’eix principal es pot intuir el final de la història, l’autor sempre acaba donat eixe xicotet toc particular que o ens sorprén o ens fa pensar, no deixant-nos indiferents.
Particularment a mi no m’agraden les pel·lícules del tipus Hannibal –el caníbal-, ja que hi ha massa sang  i es mostra la cara més horrible del ésser humà. És clar que la il·luminació de les escenes, la música, l’excel·lent interpretació dels actors i els efectes especials fan que a més d’un se li remoguen les tripes davant certes escenes. En canvi llegir-ho per a mi no és el mateix, per molt ben descrites que estiguen les escenes la meua ment posa un límit perquè no em resulten tan desagradables, encara que cada lector és un món. Així que tanmateix com repeteixc que el llibre té un gran poder adictiu, he de dir que té alguns capítols un poc sagnosos i desagradables per a estomacs febles.
El seguiment de les obres de Ramon en fan pensar que és un entés en la psicologia humana, la qual cosa es pot vore en com ens presenta les emocions dels personatges, les seues pors, inquietuds i les  passions més ocultes  del cor humà. Les accions que van cometent influïts per les actituds i fets dels que els envolten. A més Ramon sempre il·lustra les novel·les amb pinzellades de filosofia que ens poden fer reflexionar sobre la vida i com ser un poc més feliços. 
En definitiva, un llibre de recomanada lectura per a llevar-se de damunt la típica depressió post vacacional i reprendre la marxa cara a la tardor.
Feliç lectura.


Con la lectura de El encantador de abejas, completo la lectura de la trilogía del escritor ontinyentino Ramón Cerdà. En los tres libros encontramos como nexo de unión a Consuelo, un médium un tanto peculiar, el cual se ve involucrado en historias de fenómenos paranormales. En este caso el tema es la reencarnación.
Un parapléjico que vive con su decrépita madre en una solitaria y destartalada casa se pone a investigar por Internet un crimen que se cometió allí hacía cuarenta años. Al poco contacta con quien a él le parece que es el autor de aquel antiguo crimen idéntico al último que cometió Jack el Destripador, alejado  de allí en el tiempo y la distancia. El asco por la mísera vida que lleva, hará que le proponga a quien él considera un asesino, un pacto un tanto peculiar.
Un centurión romano que participó en el degüello de los niños ordenado por Herodes, Jack el Destripador , la virgen María y otros personajes enlazan sus vidas en esta trepidante novela que engancha al lector.
Ramón Cerdá despertará la curiosidad del lector por los personajes mencionados haciendo que busquemos información al respecto en la red de Internet, además, de quitarnos algunas horas de sueño enganchados en la lectura del libro. Aunque conociendo el eje principal se puede intuir el final de la historia, el autor siempre acaba dando ese pequeño toque particular que o nos sorprende o nos hace pensar, no dejándonos indiferentes.
Particularmente a mí no me gustan las películas del tipo Hannibal-el caníbal-, ya que hay demasiada sangre y se muestra la cara más horrible del ser humano. Claro que la iluminación de las escenas, la música, el excelente talento de interpretación de los actores y los efectos especiales hacen que a más de uno se le remuevan las tripas ante ciertas escenas. En cambio leerlo para mí no es lo mismo, por muy bien descritas que estén las escenas mi mente pone un límite y así, no me resultan tan desagradables, aunque cada lector es un mundo. El libro tiene un gran poder adictivo, pero debo decir que tiene algunos capítulos un poco sangrientos y desagradables para estómagos débiles.
El seguimiento de las obras de Ramon hacen pensar que es un entendido en la psicología humana, lo que se puede ver en cómo nos presenta las emociones de los personajes, sus miedos, inquietudes y las pasiones más ocultas del corazón humano. Las acciones que, cometiendo influidos por las actitudes y hechos de los que los rodean. Además Ramón siempre ilustra las novelas con pinceladas de filosofía que nos pueden hacer reflexionar sobre la vida y cómo ser un poco más felices.
En definitiva, un libro de recomendada lectura para quitarse de encima la típica depresión post vacacional y reanudar la marcha de cara al otoño que se avecina.
Feliz lectura.

domingo, 14 de agosto de 2011

El bastó del "tio Vicent".

    

    La història del tio Vicent és popular al nostre territori. Per si algú no la coneix ací li la deixe.

   El tio Vicent era un home de poble, arrelat a la terra, la qual li donava el seu jornal i el menjar. Treballava les terres d'un del senyorets del poble fent de cap de colla, amés de unes terretes pròpies que havia heretat de son pare i  del sogre.
   El tio Vicent mirava amb ulls desitjosos l'elegant bastó que lluia el seu amo. Era un basto marró obscur brillant amb el puny d'argent massís. A l'amo no li resultaven alienes les mirades del seu treballador, així que un any per nadal el senyoret li regalà un bastó mol paregut al seu però amb un bany d'argent en l'empunyadura.
   El tio Vicent estava més content que un gínjol, només  arribar a casa es posà el trage dels diumenges i és mirà davant l'espill de l'armari del seu dormitori.
   -Recollons quin bastó més elegant. El cas és que el barret que tinc està un poc descolorit. Me n'hauré de comprar un que li diga al bastó. -Deia mentre gallejava davant l'espill.
   Al cap d'uns dies tornà a mirar-se a l'espill amb el nou barret, el bastó i el trage dels diumenges.
   -El cas és que les sabates estes comencen a estar una mica roçades per davant i no combinen massa amb els nous complements. Vaig a comparme'n unes noves.
   Després de comprar-se unes sabates noves tornà a fer el mateix davant l'espill.
   -Xè, el trage no és que estiga per a tirar però li queda com a un Crist dos pistoles. Estos complements requereixen un trage nou.
   Així va ser com el "tio Vicent" es va quedar sense estalvis i un poc endeutat.
   De vegades molts de nosaltres adopten l'acitud del "tio Vicent", la qual acaba sent la nostra ruina.
  De vegades molts de nosaltres adoptem l'actitud del "tio Vicent".

domingo, 12 de junio de 2011

Lucia o la fragilidad de las fuertes.


El llibre en qüestió va arribar a les meues mans en forma de premi a través de la pàgina La calle de los libros del facebook. Quan el vaig tindre a les meues mans el títol i la portada resultaven temptadors. Ràpidament li vaig donar la volta per llegir la sinopsi. Sí, el que jo suposava. Sempre ens han venut l’estereotip de les dones com al sexe dèbil quan en realitat està demostrat que no és així, encara que sempre hi ha punts dèbils que ens fan fràgils davant l’escenari de la vida.
La protagonista, una periodista de quaranta anys torna a València després de deu anys de treballar a Roma. El motiu es a petició del seu ex-marit, el qual li demana el divorci per poder tornar a casar-se. El regrés li suposarà retornar al escenaris que formaven part de la seua vida i la feien feliç fins que va patir el despit del seu marit al deixar-la per una altra més jove. Llúcia no pot superar que la seua exparella estiga vixquent amb una altra en el pis que havien compartit durant eixe període de temps quan les coses els anaven bé.
Es retroba amb dos amigues de la infància amb les qui conserva l’amistat, les quals representen dos figures socials: Lola la típica estudiant d’esquerres que  no pensa casar-se mai i ser una ànima lliure, tot i que amb el pas del temps va aburgesant-se i entrada en els quaranta cau víctima de les fletxes de l’enamorament. Paloma és la cara cara oposada de Llúcia, ella era amant d’un metge major que ella i acaba destronant a la reina de la casa per ocupar ella el seu lloc. Totes tres fan el  mateix que tothom, procurar ser feliços, malgrat les por i inseguretats que van apareguent en les seues vides.
Torna a casa amb els seus pares i també es retroba amb el seu germà, la dona i els fills. Les vacances les passa mitjanament bé encara que amb el germà té algunes diferències i amb els pares alguna xicoteta discussió. El cop fort se l’emporta al morir son pare i tornar per segona vegada des de Roma i és quan descobrix el secret del seu oritge.
El final es predicible, però la protagonista tira mà de la força interior per continuar navegant a la recerca de la paradisíaca platja de la felicitat, la qual en principi residix en estimar i ser estimada per alguna persona amb qui poder compartir la vida.
 Una novel·la marcadament psicològica, en la que podem vore les diferents pautes de comportament i les emocions de les persones davant determinades situacions que qualssevol de nosaltres podem patir en  algun moment de les nostres vides. També es mostren les màscares que acostuma a fer servir la societat per aparençar allò que no és i guardar les formes vestides d’hipocresia. Una història que enganxa i desperta l’interés des de la primera pàgina, a més d’una àgil lectura en 207 pàgines en les quals abunden uns magistrals diàlegs.

Feliç lectura.

domingo, 8 de mayo de 2011

El secret de la longevitat.


A Virtudes la coneixien tant al carrer Sant Francesc com a tot Vallada. Era  la dona de  més edat del poble. Jo de vegades anava amb la que era la meua núvia –que hui és la meua muller- a buscar la seua neta Nieves i a Juanvi per anar a donar una volta. Li preguntàvem pel seu estat de salut i no deixàvem de meravellar-nos al vore que malgrat la seua avançada edat no necessitava ulleres. Ella deia que el secret de la seua longevitat tenia dos ingredients: una taceta de timó pels matins i alhora de menjar quedar-se amb un poc de fam. Potser què els arguments filosòfics d’una dona tan major ens puguen servir per a determinades situacions de la vida moderna? Jo crec que sí.
      De tant en tant, quan puc, m’agrada eixir a fer una excursió pel terme amb el meu fill i emportar-me algun amiguet de la seua classe. Aquell dissabte havia convençut dos amiguets d’Abel per a vindre a fer una volteta pel riu, només em faltava parlar amb els pares d’un altre per completar un xicotet grupet. La mare em preguntà quant de temps anàvem a estar de volta i jo li vaig contestar que unes tres hores més o menys. La xica es posava les mans al cap, ja que ella eixia a caminar els diumenges i en tres hores feien uns vint quilòmetres. “El meu fill no aguantarà”. Jo li deia que sí, que si els altres aguantaven el d’ella també.
-Va algun pare amb tu? –Em preguntà.
Li vaig dir que no i a més no era la primera vegada que eixia amb els xiquets. Podia estar tranquila que no donaven faena. La qüestió és que ella em digué que també vindria, a fer-se càrrec del seu fill i a tirar-me una maneta si els altres es rebolicàven. Vaig acceptar de bon grat i quedàrem per a l’endemà.
Baixarem per la vora de la gasolinera. Per l’antiga carretera que abans servia d’entrada al poble. Els xiquets gaudiren d’allò més travessant el riu per una  passera. Com que el riu no portava massa cabdal passarem sense problemes. Poc després esmorzarem a l’agradable ombra dels baladres, els donàrem algunes lliçons de respecte per la natura, gaudiren fent allò que més els agrada fer als xiquets pel riu; tirar pedres als bassals. Jugant i movent-se plens de curiosat pel que els envoltava i gaudint de la llibertat que els oferia la natura anàrem completant el recorregut riu amunt.
A mà esquerra deixarem el pont que travessa el riu i el camí que puja cap a l’institut. Seguirem riu amunt fins un punt en que el camí havia de travessar el riu. Però per donar-los més emoció els vaig portar per una passera de blocs mig perduda per la vegetació del voltant. Amb unes tisores de podar que portava vaig netejar un poc la boga i alguna canya que impedia el pas. El fet de travessar el riu envoltats de vegetació els infundava un sentiment d’exploradors i els feia més divertit el recorregut.
Només travessarem el riu agafàrem una senda a mà esquerra que torna apegada a la riba i ve a eixir a la sèquia que baixa de la mota. Per dins la sèquia eixirem a la punta dels carrers nous i d’allí anàrem a fer-li una vista a “la xumenera de la partida del vapor”. Després de tornar per on havíem anat ens desviarem per baix de les naus de la fàbrica de Cerdà i eixirem enfront de la gasolinera.
En menys de tres hores férem l’excursió. Quilòmetres pocs... Però diversió per als xiquets molta... A més, férem el que deia Virtudes. Els excessos no són bons i els xiquets es quedaren amb fam, en volien més però això seria en una altra ocasió. Si la ruta s’haguera perllongat en el temps o en distància els xiquets no hagueren volgut tornar, al quedar-se amb ganes de més volien repetir.
Per acabar, recordeu este refrany "no desprecies els concells, ni dels savis ni dels vells".  També dir que amb xiquets per a eixir d'excursió al camp no han d’anar ells amb nosaltres, sinó nosaltres amb ells. No podem fer com estos pares que s’emportaren els  xiquets de 7 i 9 anys a caminar molt i a jugar poc. Quan arribaren a casa els xiquets digueren que no tornaven més d’excursió. Clar, no s’havien quedat amb fam, sinó més bé el contrari.

La imatge l'he treta d'ací.

viernes, 29 de abril de 2011

El fantasma dels somnis.


El siguiente texto está en valenciano y un poco más abajo en castellano.

Degut al mal temps que ha fet estes Pasqües he tingut més temps lliure i l’he invertit en submergir-me en una  de les lectures pendents que tenia; El fantasma dels somnis de Ramón Cerdà. La segona novel·la de la trilogia basada en fenòmens del més enllà, tinguent en esta de base els viatges astrals.
Oliver un escriptor prestigiós, el qual veu com la seua vida sentimental està apunt de naufragar sota les embranzides de la monotonia i el desencant, es assassinat en el moment que està apunt d’enllestir la seua última novel·la, la qual pareix ser la més prestigiosa de la seua carrera. Una vegada mort el seu esperit no acaba d’abandonar este món i serà quan per mediació de Consol, -un espiritista que també ix a l’anterior novel·la L’habitació de les papallones- amb qui mantindrà temporalment el contacte en este món fins que no complixca la seua última missió.
En un segon plànol s’hi troba la història dels negocis bruts d’uns forns crematoris a la ciutat de València i l’obscura i complicada vida de cadascun dels personatges. La història ens du a la ment la pel·lícula Ghost, encara que si esta fora portada a la gran pantalla seria més exitosa. La trama dona voltes inesperades que desconcerten el lector i com no, de vegades, les aparences enganyen. Ramón Cerdà ha sabut magistralment conjuminar les actituds amb les circumstàncies de cada personatge per fer que a estos se’ls  aparega el fantasma dels somnis;  ni més ni menys que el sentiment de culpa que pot pesar sobre cadascun de nosaltres en determinades actuacions que hàgem fet en el passat.
 Amor, odi, zels, traïcions, egoisme, mentides són algunes de les emocions reflectides en esta història que podríem catalogar de psicothriller, tot i que, El fantasma dels somnis te trets de les novel·les de  Stephen King, també hi ha pinzellades de filosofia i algunes metàfores que tenen una semblança aLas esposas felices se suicidan a las seis de la tarde.  Hi trobarem els sentiments i les passions més grans i els més baixos del ésser humà  Una història que ben bé narra el complicat món de les relacions humanes i el seu comportament. Una novel·la amb un poder d’atracció adictiu que no deixarà indiferent al lector.
Feliç lectura.

  Debido al mal tiempo que hizo estas Pascuas, he tenido más tiempo libre y lo he invertido en sumergirme en una de las lecturas pendientes que tenía, El fantasma de los sueños de Ramón Cerdá. La segunda novela de la trilogía basada en fenómenos del más allá, teniendo de base los viajes astrales. 
Oliver, un escritor de prestigio, el cual, ve como su vida sentimental está a punto de naufragar bajo la tempestad que ocasiona  la monotonía y el desencanto, es asesinado en el momento en que está a punto de terminar su última novela, la que parece ser que será la más prestigiosa de su carrera. Una vez muerto, su espíritu no acaba de abandonar este mundo y será cuando por mediación de Consuelo (un espiritista que también aparece en la anterior novela La habitación de las mariposas), con quien mantendrá temporalmente el contacto en este mundo hasta cumplir con su última misión. En un segundo plano se encuentra la historia de los negocios sucios de unos hornos crematorios en la ciudad de Valencia y la oscura y complicada vida de cada uno de los personajes. La historia nos trae a la mente la película Ghost, aunque si ésta obra fuera llevada a la gran pantalla sería más exitosa. La trama da giros inesperadas que desconciertan al lector, y como no, a veces, las apariencias engañan. Ramón Cerdá ha sabido magistralmente aunar las actitudes con las circunstancias de cada personaje para hacer que a estos se les aparezca el fantasma de los sueños, ni más ni menos que el sentimiento de culpa que puede pesar sobre cada uno de nosotros en determinadas actuaciones que hayamos cometido  en el pasado.
 Amor, odio, celos, traiciones, egoísmo y mentiras son algunas de las emociones reflejadas en esta historia que podríamos catalogar de psicothriller. Aunque, El fantasma de los sueños tiene rasgos de las novelas de Stephen King, también hay pinceladas de filosofía y algunas metáforas como la que encontraremos en el texto las esposas felices se sucidan a las seis de la tarde. Texto que narra una gran verdad de nuestra sociedad. Los sentimientos más grandes y las pasiones más oscuras del ser humano se barajan en la trama. Una historia que narra el complicado mundo de las relaciones humanas y su comportamiento. Una novela con un poder de atracción adictivo que no dejará indiferente al lector.
 Feliz lectura.


lunes, 11 de abril de 2011

Crònica d'una marxa de muntanya.



Per agrandar el tamay de la lletra Ctrl i fer rodar la rodeta del ratolí.

Pot ser era una bogeria presentar-se a la marxa de muntanya de la la font amarga-les Salines, però una vegada inscrits no anàvem a renunciar-hi. L’entrenament que portàvem acumulat el meu company i jo, era de 9’600 km. Amb un desnivell de 228m, el qual l’havíem fet el diumenge anterior en una ruta senderista per Vallada. La sort que teníem era que la marxa era caminant i eren 17 Km. Tot i que deien que l’havien retallada un kilòmetre o dos. La cursa ja era per a més valents, 21 Km.
Nosaltres havíem arribat amb la idea de caminar i córrer un poc per on poguérem. Faltaven uns minuts per a les huit del matí i des de la carretera, a la banda dreta, es veia el conreu de gent a l’antiga fàbrica de paper, començaven a acudir els primers participants per arreplegar els dorsals. Aparcarem el cotxe a l’entrada de Vilanova de Castelló. Només teníem que seguir la gent que per baix del pont de la carretera s’enfilava a la zona d’eixida. Després d’arreplegar els dorsals i deixar les samarretes commemoratives al cotxe ens untarem bé els braços, la cara i bescoll amb crema protectora per al sol. Jo portava un traget d’atletisme amb publicitat de la pàgina web del meu company. Un mocador negre amb mostres blanques al cap , per protegir la calba dels rajos del sol i dos bastons de senderista. Juanvi portava unes malles curtes i una samarreta de manega curta tècnica de mizuno i per a l’ocasió dos bastons de senderista acabats d’estrenar. Al cap no va voler posar-se res per protegir-se la calba. Cal esmentar que Juanvi estava com a col·laborador de la prova, ja que té una tenda d’esport especialitzada en runing.
Es respirava un agradable ambient, hi havia cares conegudes de Canals. I per la part de Juanvi, nombrosos clients. Decidirem posar-nos pel principi amb idea de trotar un poc mentres poguérem...
“Qui m’haurà manar a mi ficar-me en este embolic, Juanvi amb els lligaments trencats del genoll no podrà fer meravelles, i jo... Quan de temps fa que no ixc a córrer? Entre la faena, el camp, les obligacions familiars... Bé en acabar-la prou”. M’entre rumiava els meus pensaments, una cara coneguda de Canals em somreia i em saludava.
-Tu també per ací? Saps? El meu cunyat l’any passat quedà segon en la cursa i enguany vol quedar el primer està fort com un roure...
Després d’uns moments de conversa ens preparàvem. La prova anava a començar. Podíem haver gaudit de la marxa en un pla tranquil i relaxat, acoblant-nos a qualssevol grup de dones o coneguts. Millor amb dones... Jo sóc del parer que una conversa amb una dona simpàtica, que es mostra atenta i a més et somriu, és un dels xicotets plaers de la vida. Però el nostre esperit competitiu ens negava cap alternativa. No és que en el passat hajam  sigut estreles d’elit, però em fet alguns pinets en algunes competicions.
Comencem trotant amb els bastons a les mans. El bidonet d’aigua que porte al cinturó em molesta i prompte l’agafe amb la mà. S’acaba l’asfalt i ens desviem per un barrancó. Juanvi ha d’anar amb compte amb les baixades no acabe fastidiant-se un genoll. Em perdut de vista als tres primers, a mesura que ens endinssem en el barranc decidim caminar. Les canyes ens envolten pels dos costats. El barranc és preciós.
-L’any que ve vinguem en un pla més relaxat i portaré la càmera de fotos i la de vídeo, açò és una passada.
El que per a mi és una passada amb canyes, algun bassal que altre i una agradable frescor, per al meu company acabaria sent un poc pesat.
-Mira, ja m’he cansat de botar bassalets, vaig a provar les esportives, a vore si entra o no l’aigua. –Juanvi estrenava esportives amb la finalitat de testar-les.
Arribarem a una gran penya i una cinta ens barrava el pas. Juanvi seguint les cintes s’enfilà per una sendeta, jo més curiós vaig passar per baix la penya i vaig descobrir l’engany.
-No! Que per ahí no és! És per ací!- Em deia Juanvi.
-Estàs segur que era per ahí? -Li deia jo al eixir-li al davant.
-Que pendons són...
-Ei! Els de darrere! Passeu per baix la roca i avançareu.
Pel barranc ens passaren alguns marxadors amb bon pas, un xic i una xica, un jove amb el cap rapat amb un gosset menudet...
El barranc arribava a la fi. Una cadena feia de barana per poder passar per la dificultosa senda. Començàvem l’ascensió.
Juanvi bescanvià unes paraules amb Rafa un client  de Vilanova de Castelló que estava en l’organització. Em quede mirant-lo...
-Fotre! Tu treballaves al magatzem de taronges de Muñoz... Jo a tu et conec!
-Doncs jo de tu no me’n recorde...
-Ves tu davant que ara t’alcance.-Li vaig dir a Juanvi.
Rafa finalment em reconegué i jo vaig continuar la meua marxa... Ara em tocava córrer per agafar a Juanvi.
-Buf sort que he agafat els bastons, sinó amb el genoll fotut no sé com haguera quedat jo hui. Per a baixar van bé però es que per a pujar també.
L’ascensió continuà fins arribar a un bancalet on hi havia unes pruneres.
-Mira! Les xiques que ens havien deixat darrere en el barranc! Anem amb elles o què? – Li vaig preguntar a Juanvi.
La seua resposta fou començar a trotar i amb veu un poc gay Juanvi els digué:
-Hola xicas ja estamos aquí!
-Collins! No deien que la Ribera era plana? Ja ho veig jo, ja!-Els vaig comentar.
-Si i el que ens queda!
“Comencem a baixar, que guai. Anem a recordar vells temps, No, millor espere a Juanvi.” El tram més fotut passa però no puc evitar la temptació  i em deixe caure amb al trot. Els bastons em sevixen d’estabilitzadors en alguns llocs. Un fotògraf m’espera amb la seua càmera.
Els nostres músculs no estan acostumats a tant d’esforç i no podem córrer tot el temps. Costera amunt caminem.
-Vols Beguda isotònica? –Li oferixc a Juanvi després de beure jo.
Juanvi havia agafat suplements en pols per a barrejar amb l’aigua dels avituallaments, jo vaig estimar més agafar beguda isotònica. Pese 78 Kg, però sóc molt suador, Juanvi en canvi pesa quasi vint Kg més i no sua tant.
Arribem dalt d’un cim on hi havia un xic de l’organització per indicar-nos que la baixada era perillosa.
-Xe! Per ací no donen llonganisses i botifarres per esmorzar?- Li vaig dir amb un somriure als llavis.
-No, i la cassalla se l’han acabada els meus companys. –Respongué ell-.
-Tu també tens mèrit, també, d’estar ací aguantant el sol sense cap ombra. –Li digué Juanvi.
Continuarem el descens. Al fons es veia una paradeta protegida per l’ombra d’un tendal. Un policia municipal i tres o quatre persones més repartien aigua, beguda isotònica, dàtils, plàtans a trocets i taronges fetes a talladetes xicotetes.
Xuclarem amb avidesa un parell de gallons de taronja i vaig repostar el bidonet amb beguda isotònica.
Al moment arribaren una parella de xicons.
-Heu fet tard! Les llonganisses ens les hem menjades nosaltres.
-Xe quina llàstima, una altra vegada serà!
Continuarem el descens per un camí enquitranat. Novament una cinta groga i un xic de l’organització ens barraven el pas.
-Aneu amb compte amb la baixada. –Ens avisà.
Trencarem a la dreta mentre Juanvi amb més precaució baixà a poc a poc. Passem el tram i arribem a la font Amarga o vaig aprofitar per mullar-me els braços i la cara.
En un descens torne a anar jo davant quan arriba Juanvi li dic:
-Vaig a donar-te la comunió.-Mentre treia un paquetet amb dues galetes dobles farcides de xocolate.
-Xe també portes galetes al cinturó!
-Sí! I aspirines per si de cas. En vols una o no?
-No, que ja saps que el xocolate em fa el cos agre.
-Home per una no passa res, ara que si no en vols més part.
Continuem el descens. Gaudixc com un infant, quant de temps sense fer el cabra.
En un tram ens ajuntem amb els corredors. M’afegixc a la fila i mantinc el ritme. Estes curses de muntanya són molt més divertides que les d’asfalt, l’únic que cal es preparar-se un poc. Comencen a fallar-me les forces costera a munt. Decidixc parar i esperar a Juanvi. M’arrime a un costat mentre per la senda van passant corredors. Alguns m’ignoren un es queda mirant-me i li dic:
-Vaig a fer una cigarreta.
-Però no faces molt de fum, eh? –Em contesta amb un somriure.
Arriba el meu company.
-Ala anem!
-Xe però que tenien eixes galetes? Has fet dòping?
-Home clar! A tu que et sembla.
La cursa transcorre d’allò mes animada. Varem tindre molta sort d’anar protegits per les ombres dels pins, les quals suavitzaven la temperatura.
Torne a adelantar-me fins un punt d’avituallament.
-Vinga Santiago! A recuperar!
El simpàtic xic de l’organització m’indica que m’acoste a beure. Per un moment em quede mirant-lo per si el coneixia... “Ostres clar si port el nom al dorsal”
-Va Santi que et passen tots!
La veu em resultà familiar, era Joan, un xic de Vallada contractat per l’organització per portar l’ambulància.
-Vaig a agafar forces i esperar Juanvi que ve darrere. Es que te un genoll fotut i costera avall no pot apretar.
Em crida l’atenció un xic amb el cap rapat amb un gosset, era el que ens havia passat pel barranc. Bescanviem unes paraules fent al·lusió al animalet... Juanvi ja arriba, carrega les piles i continuem.
-Quedarà molt o què? Ai! Que jo ja tinc quaranta anys! Encara que tu no.
-No a mi encara me’n falten quatre. –Li vaig contestar.
Una banda de música amenitza la prova tocant al mig del pinar. Tot un detall que donava una nota de diversió. De sobte Juanvi solta un esternut.
-Ai l’al·lèrgia de Déu! Ja anem!
-Vols un mocador de paper?
-També portes mocadors?
-Home clar per si m’entren ganes de pondre...
-Ei! I alibú per si t’escaldes també?-Em preguntà amb to divertit.
-No! Això ja ho porte posat de casa. –Li vaig contestar entre rialles.
Algun tram el fem amb una dona que feia com nosaltres, corria, quan es cansava caminava. Ens deixava darrere, després li tornàvem a passar i així anàvem. En les costeres avall ens adelantàven corredors de la cursa.
L’últim punt d’avituallament ja queda poc. Segons ens indica un home de l’organització queda un kilòmetre i mig. Amb més ànim que forces decidim trotar un poc. Un grup de dones de Vilanova de Castelló que van caminant ens saluden pel nom al passar. Tornem la salutació i continuem al trot.
Quan anàvem caminant ens passa un corredor de Vallada, “Massianet”.
-Anem amb ell!- Diu Juanvi.
Corríem cadascun a un costat.
-Pareguem els guardaespatlles amb els bastons. –Digué Juanvi.
Ja ens acostàvem a la meta. El primer en xafar la catifa fou Massianet, després Juanvi i jo un segon darrere. No va estar malament. De la classificació de la marxa a peu el meu temps fou 2:33:03 en la 16 posició.
Agafarem un entrepà de blanc i negre, una ampolleta d’aigua, una malla de taronges i un potet de fruita en conserva. Quan acabarem d’esmorzar anàrem vegent cares conegudes com la de Boils de Vallada que també va córrer la cursa i la de Paco de Canals, el qual, volia vore com havia quedat el seu cunyat.
Passarem un matí molt entretingut i divertit, entre comentaris jocosos i alguna que altra broma. Un deu per a l’organització i el meu sincer agraïment per a tots els que varen fer possible la realització d’esta prova.






martes, 15 de febrero de 2011

Xocolate.

     La devoció que sent pel xocolate em vé des de ja fa temps, sobre tot quan estava fent la mili. Ai! Quins temps aquells que compartiem el que teniem com bons companys i ens posavem les botes mentres veiem una pel.licula de vídeo. De vegades el seu aroma en fa viatjar en el temps i em du a la memòria tots aquells bons records. M'agrada molt  l'olor que fa quan el calfes i mentres es desfà, el bon sabor de boca que et deixa després de consumit.
     No és que siga adicte, però m'agrada molt. Després d'algunes menjades sol apetir-me. Alguna vegada a l'hora de berenar hi ha qui no menja i fuma tabac, altres berenen i jo alguna vegada em delecte amb el xocolate.
     Xocolates n'hi ha de moltes classes i de moltes parts del món. A mí m'agrada probar-los tots. També, com en tot n'hi ha de diferents qualitats i preus. És com tot, només cal saber on buscar per trobar el millor. Jo no és que siga un sibarita però com he esmetat abans, un que m'agrada molt és el  pur que s'empra per a cobertures de repostería, tot i  que, el que  més m'agrada és amb llet i amb ametles, i per excel.lència el suïs. I a tu, quin xocolate t'agrada?

viernes, 4 de febrero de 2011

Confese, de Ramon Cerdà.



Novament m’he sumergit en la adictiva i seductora narrativa de Ramón Cerdà. Esta vegada l’obra és Confieso. De vegades les portades dels llibres ens diuen molt del que hi ha al seu interior i en esta la porta ens diu molt. Sexe, un crim, una confessió...
El protagonista de la nostra història és un prestigiós escriptor que està escrivint una novel•la en la que es barreja la realitat i la ficció. La finalitat és que el lector no sàpiga esbrinar què és veritat i què no. La relació amb la seua dona és un tant diferent a el que és habitual decidint posar-li un detectiu privat amic d’ell perquè seguixca tots els seus moviments. Un succés inesperat entrarà a formar part de la novel•la en construcció i les coses acabaran donant un gir inesperat.
Una novel•la que podria estar en els catàlegs de negra amb pinzellades eròtiques i marcadament psicològica, alguns trets filosòfics i com no sempre fent una foto de la nostra societat i alguns problemes actuals, en este cas matrimonials. Com que sempre s’ha dit que a grans mals, grans remeis, arran del remei va teixint-se la història ambientada en València  i una part d’ella en Segòvia. Molt ben ambientada i narrada amb un estil àgil i concís.
En este psicotriller Ramón Cerdà torna a mostrar-nos com son de complicades les ments humanes i les diferents pautes de comportaments, a més entre línies podem llegir el clar missatge de que tot allò que fem afecta els demés, sobre tot el que estan més prop o en contacte amb nosaltres. De vegades cercant la nostra felicitat des d’un punt de vista egoista no som conscients del mal que podem ocasionar.
Una novel•la curta però captivadora des de la primera línia. Confieso, en la part final, és comparable a un riu d’aigües turbulentes en el que nosaltres anem surant i lluitant contra els obstacles, però la corrent és més forta que nosaltres i no podem fer altra cosa que deixar-nos arrossegar cap al final inesperat que de segur trenca els esquemes que teníem en ment. Molt recomanable per a un cap de setmana  plujós en el que el calor de la llar ens convida a romandre còmodament asseguts al sofà.


     Nuevamente me he sumergido en la adictiva y seductora narrativa de Ramón Cerdá. Esta vez la obra es Confieso. A veces las portadas de los libros nos dicen mucho de lo que hay en su interior y en esta la puerta nos dice mucho. Sexo, un crimen, una confesión ...
El protagonista de nuestra historia es un prestigioso escritor que está escribiendo una novela en la que se mezcla la realidad y la ficción. La finalidad es que el lector no sepa averiguar qué es verdad y qué no. La relación con su mujer es un tanto diferente a lo habitual decidiendo ponerle un detective privado amigo de él porque siga todos sus movimientos. Un suceso inesperado entrará a formar parte de la novela en construcción y las cosas acabarán dando un giro inesperado.
Una novela que podría estar en los catálogos de negra con pinceladas eróticas y marcadamente psicológica, algunos rasgos filosóficos y como no siempre haciendo una foto de nuestra sociedad y algunos problemas actuales, en este caso matrimoniales. Como siempre se ha dicho que a grandes males, grandes remedios, a raíz del remedio va tejiendo a la historia ambientada en Valencia y una parte de ella en Segovia. Muy bien ambientada y narrada con un estilo ágil y conciso.
En este psicotriller Ramón Cerdá vuelve a mostrarnos como son de complicadas las mentes humanas y las diferentes pautas de comportamientos, además entre líneas podemos leer el claro mensaje de que todo lo que hacemos afecta a los demás, sobre todo lo que están más cerca o en contacto con nosotros. A veces buscando nuestra felicidad desde un punto de vista egoísta no somos conscientes del daño que podemos ocasionar.
Una novela corta pero cautivadora desde la primera línea. Confieso, en la parte final, es comparable a un río de aguas turbulentas en lo que nosotros vamos flotando y luchando contra los obstáculos, pero la corriente es más fuerte que nosotros y no podemos hacer otra cosa que dejarnos arrastrar hacia el final inesperado que de seguro rompe los esquemas que teníamos en mente. Muy recomendable para un fin de semana lluvioso en el que el calor del hogar nos invita a permanecer cómodamente sentados en el sofá.

     


martes, 18 de enero de 2011

Lletres de la nostra terra: Memòries del paradís.






Quan vaig saber que Francesc Belda i Tortosa havia estat guanyador del premi de Narrativa Curta “25 d’abril” Vila de Benissa 2010 amb la novel.la Memòries del paradís, el llibre va passar a la llista de les lectures pendents. Ara quan les circumstàncies m’ho han permès l’he llegit i veig que no debades el llibre ha guanyat un premi.
Memòries del paradís és un mosaic  d’històries acumulades en la memòria de l’autor. Una obra bucòlica, la qual ens mostra la vida al món rural i també al poble de Vallada. Un espill que des d’el punt de vista d’un xiquet ens mostra una forma de vida molt diferent a la que tinguem avui, ni millor ni pitjor, simplement diferent. Els esforços, les dificultats, la convivència, les tradicions conreades al llarg del temps. La convivència i el respecte de l’home amb la mare natura i esta el paper que té com a mestra. Les reflexions i les preguntes que ens fa l’infant als lectors fan que la lectura siga sossegada i agradable, com si d’un licor d’alta qualitat es tractara que cal anar assaborint i deixar reposar en el paladar de la nostra ment per anar traguent tots els matisos i les qualitats, que en este cas no són organolèptiques, sinó filosòfiques. Una forma de vida lliure de la moderna malaltia anomenada estrés, en la que el sol marcava la durada de la jornada i les estacions les activitats a realitzar en el camp. La senzillesa d’un estil de vida en la que amb poc la gent era feliç i no tenia eixa ansietat per anhelar allò que tenen els qui són més rics. Veien la vida des de la perspectiva  de conformar-se amb el que tenien i viure tranquils.
Un homenatge al món rural i a un estil de vida en llibertat que tenia els dies comptats. La societat i la llei de selva han anat fent que eixa forma de vida no tinguera futur i cada individu lluitara per assolir un bon lloc de treball, entrant en la competició a la que ens enfrontem els humans dia a dia.
Un plaer per als nostàlgics d’este passat no tan llunyà en el que poden vore els seus avantpassats integrats en el paisatge, tot i que no cal ser de Vallada, ja que la història sent real, haguera pogut passar igual a qualssevol indret del nostre territori. L’obra té la particularitat d’estar formada per capítols molt curts i en cada capítol una historieta diferent. Podent-se llegir tot seguit o saltejat. La seua narrativa descriptiva compaginada amb l’acció escaient fan que la lectura siga molt àgil i entretinguda, agradant tant als amants de les més refinades descripcions, com als lectors que busquen l’acció en les escenes.
Un llibre molt recomanable que de segur vos farà passar unes agradables estones. I per què no? Tal vegada vos duga a la memòria els vostres avantpassats i eixes històries que vos contaven quan éreu menuts.

domingo, 9 de enero de 2011

Olives a mitges.

Per aumentar el tamany de la lletra Ctrl més rodeu la roda del ratolí.
Al final del text hi torbareru un comentrari explicatiu del final del relat.

Eixe any les oliveres manzanilles de  Pere  no en tenien ni per als pardalets, ja que havien entrat en un procés de fructificació anyívola i treballaven un any sí un no. Les del sogre degut al fongos del repilo havien perdut la fulla a finals de l’hivern i entre totes no tindrien ni un sac d’olives. Així que acceptà de bon grat l’oferta d’arreplegar a mitges les del seu veí Francesc.
Francesc tenía cincuanta-i-pocs anys. Era més gos que un portal, amic del faena fuig i menjar acosta’t. Treballava en les oficines de correus de València. Donat que feia poc exercici estava gros com un sac. Els caps de setmana, quan anava al poble, tampoc era molt amic de cremar calories. Així que un dia que coincidí amb Pere a la porta de casa, comentant de la proximitat de la collita de les olives, s’assabentà que eixe any Pere no tindria oli ni per fer una amanida. Li faltà el temps en proposar-li si volia fer les d’ell a mitges. Eren cinquanta oliveres situades en l’ombria de la serra Grossa en una escala de llastres que sols tenien una filada per bancalet.
Després d’anar a vore el tros i alfarrassar de 650 a 700 quilos. Pere acceptà. Les olives les portaria a l’almàssera del poble d’on els dos eren clients. Les despeses les pagarien a mitges i l’oli que eixira a repartir entre els dos.

Pere al contrari que Francesc, havia estat educat amb les màximes de “qui no treballa no menja” i “a donar-se aire que la processó és llarga i el ciri curt”.  Calia aprofitar els dies de les vacances de Nadal per fer les olives i acabar com més prompte millor. L’únic problema és que la seua dona eixe any que no tenien olives volia descansar i es negà en ajudar el seu marit en la tasca que havia agafat. El seu fill de deu anys tampoc estava per ajudar a son pare i tampoc hi volia anar. Així que el primer dia a les huit del matí quan la claredat del dia començava a guanyar-li la batalla a la nit, Pere arribava al bancal. Descarregà la furgona i començà a pujar els atifells per la costeruda senda. Hauria de fer tres viatges per pujar-ho tot a la llastra de dalt; un amb la màquina vibradora, la vara i els cabassos, un altre amb les teles i almenys un paquet amb tres caixons d’eixos de collir taronges per anar envasant les olives i el tercer per portar el garbell per separar les olives de les fulles.
Quan acabà de fer el tercer viatge, tot i que les herbes estaven cobertes per una manta de rosada blanca, a Pere ja li molestava la jaqueta. Estengué les teles de 8x5 metres, una a cada banda de l’olivera, per subjectar-les a la soca emprà dues pinces d’al.lumini de les que s’utilitzen en els mercats per subjectar els tendals.
“Recollons i quin gorrinet està fet este Francesc, no ha llevat ni un rebrotí de les soques, encara sort que porte les pinces i les teles es mantindran ben fermes.”
Li tirà cordà a la màquina i es disposà a tirar olives amb la màquina vibradora. El llarg pal ho tenia difícil per sacsejar les rames desitjades. Les oliveres feien un parell d’anys que no s’havien esporgat i semblaven argelagues d’atapeïdes de rames i secalls. Pere a més tenia un altre inconvenient, eixe any les olives estaven molt fortes i costaven molt de tirar.
“Refotre si no cauen, tampoc podré fer-los el monyo. No passa res. Sort que porte la vara. Les faré estil andalús. Sinó, haver-les podat com toca”. Per a fer-los el monyo, com deia ell, portava uns rasclets; una mena de rastells xicotets de plàstic, un poc més amples que la mà. Per poder arribar un poc més alt amb ells els havia acoblat un mànec de fusta de trenta centímetres de llargària.
Pere, a varades, començà a barallar-se amb la primera olivera. Arreplegà un poc les teles per no perdre les olives pel bancal i les arrossegà al segon arbre.
“Xe, xe, mira que no tirar ni un poc d’herbicida. Tot ple de brosses i alguna que altra argelaga. Només em falta foradar les teles i que m’ixca la festa cara”. Pere només feia que rondinar. No portava ni mitja hora i ja anava amb el cap calen i el peus gelats. Recordava les paraules del seu avi. “L’hivern és millor que l’estiu. En hivern t’abrigues, si tens fred treballes més depressa i entres en calor. En l’estiu per molta roba que et lleves sempre patiràs calor”.
En eixos dies pegaria dos bacs, el primer no tardaria molt en pegar-lo. A les deu estava més blau que un lliri, així que  se’n baixà al cotxe a donar bon compte d’un entrepà de pernil amb formatge. Quan acabà d’esmorzar li telefonà a la seua dona per vore si s’ho havia repensat i anava a  pujar a ajudar-lo. Però malauradament la dona continuava amb la negativa i encara li espetà. “El que havies d’haver fet es no haver-les agafat i que se les havera fetes ell”. Pere cabrejat, li digué a la seua dona que no l’esperara a dinar que ell portava berena per a tot el dia. Ell era el marit que més manava de tots els del poble, ara també era al que menys cas li feien en casa.  El seu aspecte de xic dur contrastava amb la seua personalitat. Els cabells bruns sempre ben retallats, la barba d’una setmana ben perfilada i per a conduir o anar pel carrer quan feia molt de sol vestia els seus ulls amb unes ulleres de sol platejades amb cristalls d’efecte espill. D’eixes que et reflectixes en ells quan mires als ulls al teu interlocutor. Mai havia aconseguit imposar la seua voluntat a la de la seua dona i en esta ocasió tampoc. Sens dubte estava fet un calçasses.  Així que no tenia més collons que aguantar-se i continuar la feina.

Quatre dies portava reballat per eixes llastres treballant al estil tradicional; de sol a sol i menjant en el camp. Ara per fi sols li quedava  l’última llastra, després de dinar apretaria un poc el ritme per vore si ho acabava eixe dia i no empastava el matí de l’endemà.
“Fotre i quina manera de bregar. El tio este ho té ple de pedres. No ha llevat ni una sulsida. Doncs a mi no em molesten, que es lleve ell les pedres.  Quan arreplegue l’oli el valoraré i de la paga extra traure els diners del banc. Eixos seran per a mi, per poder anar al bar a esmorzar i per fer-me quatre cerveses amb els amics”. A Pere li agradava anar al bar els caps de setmana per fer un poc de vida social i entre setmana a esmorzar tots els dies. Estos últims mesos degut a la crisi i a la manca d’hores extres ja no hi podia anar tant sovint. Quan tocava apretar-se el cinturó...
Pere es trobava enfilat dalt de l’olivera. Un peu ací l’altre allà feia equilibris metre amb el rasclet tirava les olives de la part central de l’olivera. “Xe, si no paga la pena. Pot ser la meua dona tenia raó. Jo havera estat millor amb la meua dona i el meu fill fent excursions... A València, a l’albufera, a la Font roja... Agafant la berena de casa amb pocs diners ho haverem passat d’allò més bé i ens haverem evitat alguna que altra discussió. De vegades fem esforços per  guanyar diners i aconseguir determinades coses i l’únic que fem és amargar-nos l’existència, complicar-nos la vida, esclavitzar-nos perdent bons moments i situacions que amb pocs diners ens poden fer molt feliços. De vegades les coses mes senzilles son les més plaents, tot i que no sabem veure-les. Quines ganes tinc d’acabar esta olivera, la última, ja tenia ganes. Ara a garbellar-les, carregar la furgona i m’espera el refresquet. A fer cua en l’almàssera. A vore si encara pese hui o em quede a tall per a demà. Després, a descarregar la furgona. De la furgona a la bascula, de la bascula al ascensor, del ascensor dalt i després al racó que em toque. Este almasserer ja podria mecanitzar un poc el negoci. Per rematar, com que no em fa anàlisi del rendiment no em puc fer comptes, ja que sempre eixen torts.” De sobte Pere s’esvarà i girà sobre ell mateix caiguent de tos, intentà agafar-se a alguna rama, però fou impossible. Caigué a terra d’esquena amb un soroll sord. Devia haver caigut damunt d’alguna pedra de les sulsides. Un intens dolor agut li eixí del centre de l’esquena estenguent-se cap als pulmons. Li semblava que  li havia caigut una llosa damunt. No podia respirar, el dolor li ho impedia. S’incorporà un poc estirant el braços per alcançar una rama. –Aaagg!-Va emetre un gemec apagat. Al estirar els braços l’esquena s’alleujà i pantaixant a respiracions ràpides i curtes anà insuflant aire a la maltreta caixa pulmonar. A poc a poc anà recuperant-se, tot i  que es trobava un poc torbat.
“Uff, ja estic millor. Quin esclafit m’he pegat. Vaig a donar-me aire per acabar açò i me’n vaig cap a casa. Ja n’he menjat prou”.
Li quedava poc de temps el sol no tardaria en desaparèixer darrere les muntanyes i la claredat aniria diguent-li adéu ràpidament. Pere gira la vista cap a la soca de l’olivera, el seu cos jeia inert amb la mirada perduda cap a l’infinit. Havia aprés la lliçó.




See you again.

Desde la ciudad de Cork Irlanda, Beatriz nos manda este relato con algún toque de humor sobre la reencarnación. Sin ánimo de ofender a n...