Lletres de la nostra terra: Memòries del paradís.

Quan vaig saber que Francesc Belda i Tortosa havia estat guanyador del premi de Narrativa Curta “25 d’abril” Vila de Benissa 2010 amb la novel.la Memòries del paradís, el llibre va passar a la llista de les lectures pendents. Ara quan les circumstàncies m’ho han permès l’he llegit i veig que no debades el llibre ha guanyat un premi.

Memòries del paradís és un mosaic  d’històries acumulades en la memòria de l’autor. Una obra bucòlica, la qual ens mostra la vida al món rural i també al poble de Vallada. Un espill que des d’el punt de vista d’un xiquet ens mostra una forma de vida molt diferent a la que tinguem avui, ni millor ni pitjor, simplement diferent. Els esforços, les dificultats, la convivència, les tradicions conreades al llarg del temps. La convivència i el respecte de l’home amb la mare natura i esta el paper que té com a mestra. Les reflexions i les preguntes que ens fa l’infant als lectors fan que la lectura siga sossegada i agradable, com si d’un licor d’alta qualitat es tractara que cal anar assaborint i deixar reposar en el paladar de la nostra ment per anar traguent tots els matisos i les qualitats, que en este cas no són organolèptiques, sinó filosòfiques. Una forma de vida lliure de la moderna malaltia anomenada estrés, en la que el sol marcava la durada de la jornada i les estacions les activitats a realitzar en el camp. La senzillesa d’un estil de vida en la que amb poc la gent era feliç i no tenia eixa ansietat per anhelar allò que tenen els qui són més rics. Veien la vida des de la perspectiva  de conformar-se amb el que tenien i viure tranquils.

Un homenatge al món rural i a un estil de vida en llibertat que tenia els dies comptats. La societat i la llei de selva han anat fent que eixa forma de vida no tinguera futur i cada individu lluitara per assolir un bon lloc de treball, entrant en la competició a la que ens enfrontem els humans dia a dia.

Un plaer per als nostàlgics d’este passat no tan llunyà en el que poden vore els seus avantpassats integrats en el paisatge, tot i que no cal ser de Vallada, ja que la història sent real, haguera pogut passar igual a qualssevol indret del nostre territori. L’obra té la particularitat d’estar formada per capítols molt curts i en cada capítol una historieta diferent. Podent-se llegir tot seguit o saltejat. La seua narrativa descriptiva compaginada amb l’acció escaient fan que la lectura siga molt àgil i entretinguda, agradant tant als amants de les més refinades descripcions, com als lectors que busquen l’acció en les escenes.

Un llibre molt recomanable que de segur vos farà passar unes agradables estones. I per què no? Tal vegada vos duga a la memòria els vostres avantpassats i eixes històries que vos contaven quan éreu menuts.

Olives a mitges.

Per aumentar el tamany de la lletra Ctrl més rodeu la roda del ratolí.
Al final del text hi torbareru un comentrari explicatiu del final del relat.

Eixe any les oliveres manzanilles de  Pere  no en tenien ni per als pardalets, ja que havien entrat en un procés de fructificació anyívola i treballaven un any sí un no. Les del sogre degut al fongos del repilo havien perdut la fulla a finals de l’hivern i entre totes no tindrien ni un sac d’olives. Així que acceptà de bon grat l’oferta d’arreplegar a mitges les del seu veí Francesc.

Francesc tenía cincuanta-i-pocs anys. Era més gos que un portal, amic del faena fuig i menjar acosta’t. Treballava en les oficines de correus de València. Donat que feia poc exercici estava gros com un sac. Els caps de setmana, quan anava al poble, tampoc era molt amic de cremar calories. Així que un dia que coincidí amb Pere a la porta de casa, comentant de la proximitat de la collita de les olives, s’assabentà que eixe any Pere no tindria oli ni per fer una amanida. Li faltà el temps en proposar-li si volia fer les d’ell a mitges. Eren cinquanta oliveres situades en l’ombria de la serra Grossa en una escala de llastres que sols tenien una filada per bancalet.

Després d’anar a vore el tros i alfarrassar de 650 a 700 quilos. Pere acceptà. Les olives les portaria a l’almàssera del poble d’on els dos eren clients. Les despeses les pagarien a mitges i l’oli que eixira a repartir entre els dos.

Pere al contrari que Francesc, havia estat educat amb les màximes de “qui no treballa no menja” i “a donar-se aire que la processó és llarga i el ciri curt”.  Calia aprofitar els dies de les vacances de Nadal per fer les olives i acabar com més prompte millor. L’únic problema és que la seua dona eixe any que no tenien olives volia descansar i es negà en ajudar el seu marit en la tasca que havia agafat. El seu fill de deu anys tampoc estava per ajudar a son pare i tampoc hi volia anar. Així que el primer dia a les huit del matí quan la claredat del dia començava a guanyar-li la batalla a la nit, Pere arribava al bancal. Descarregà la furgona i començà a pujar els atifells per la costeruda senda. Hauria de fer tres viatges per pujar-ho tot a la llastra de dalt; un amb la màquina vibradora, la vara i els cabassos, un altre amb les teles i almenys un paquet amb tres caixons d’eixos de collir taronges per anar envasant les olives i el tercer per portar el garbell per separar les olives de les fulles.

Quan acabà de fer el tercer viatge, tot i que les herbes estaven cobertes per una manta de rosada blanca, a Pere ja li molestava la jaqueta. Estengué les teles de 8x5 metres, una a cada banda de l’olivera, per subjectar-les a la soca emprà dues pinces d’al.lumini de les que s’utilitzen en els mercats per subjectar els tendals.

“Recollons i quin gorrinet està fet este Francesc, no ha llevat ni un rebrotí de les soques, encara sort que porte les pinces i les teles es mantindran ben fermes.”

Li tirà cordà a la màquina i es disposà a tirar olives amb la màquina vibradora. El llarg pal ho tenia difícil per sacsejar les rames desitjades. Les oliveres feien un parell d’anys que no s’havien esporgat i semblaven argelagues d’atapeïdes de rames i secalls. Pere a més tenia un altre inconvenient, eixe any les olives estaven molt fortes i costaven molt de tirar.

“Refotre si no cauen, tampoc podré fer-los el monyo. No passa res. Sort que porte la vara. Les faré estil andalús. Sinó, haver-les podat com toca”. Per a fer-los el monyo, com deia ell, portava uns rasclets; una mena de rastells xicotets de plàstic, un poc més amples que la mà. Per poder arribar un poc més alt amb ells els havia acoblat un mànec de fusta de trenta centímetres de llargària.

Pere, a varades, començà a barallar-se amb la primera olivera. Arreplegà un poc les teles per no perdre les olives pel bancal i les arrossegà al segon arbre.

“Xe, xe, mira que no tirar ni un poc d’herbicida. Tot ple de brosses i alguna que altra argelaga. Només em falta foradar les teles i que m’ixca la festa cara”. Pere només feia que rondinar. No portava ni mitja hora i ja anava amb el cap calen i el peus gelats. Recordava les paraules del seu avi. “L’hivern és millor que l’estiu. En hivern t’abrigues, si tens fred treballes més depressa i entres en calor. En l’estiu per molta roba que et lleves sempre patiràs calor”.

En eixos dies pegaria dos bacs, el primer no tardaria molt en pegar-lo. A les deu estava més blau que un lliri, així que  se’n baixà al cotxe a donar bon compte d’un entrepà de pernil amb formatge. Quan acabà d’esmorzar li telefonà a la seua dona per vore si s’ho havia repensat i anava a  pujar a ajudar-lo. Però malauradament la dona continuava amb la negativa i encara li espetà. “El que havies d’haver fet es no haver-les agafat i que se les havera fetes ell”. Pere cabrejat, li digué a la seua dona que no l’esperara a dinar que ell portava berena per a tot el dia. Ell era el marit que més manava de tots els del poble, ara també era al que menys cas li feien en casa.  El seu aspecte de xic dur contrastava amb la seua personalitat. Els cabells bruns sempre ben retallats, la barba d’una setmana ben perfilada i per a conduir o anar pel carrer quan feia molt de sol vestia els seus ulls amb unes ulleres de sol platejades amb cristalls d’efecte espill. D’eixes que et reflectixes en ells quan mires als ulls al teu interlocutor. Mai havia aconseguit imposar la seua voluntat a la de la seua dona i en esta ocasió tampoc. Sens dubte estava fet un calçasses.  Així que no tenia més collons que aguantar-se i continuar la feina.

Quatre dies portava reballat per eixes llastres treballant al estil tradicional; de sol a sol i menjant en el camp. Ara per fi sols li quedava  l’última llastra, després de dinar apretaria un poc el ritme per vore si ho acabava eixe dia i no empastava el matí de l’endemà.

“Fotre i quina manera de bregar. El tio este ho té ple de pedres. No ha llevat ni una sulsida. Doncs a mi no em molesten, que es lleve ell les pedres.  Quan arreplegue l’oli el valoraré i de la paga extra traure els diners del banc. Eixos seran per a mi, per poder anar al bar a esmorzar i per fer-me quatre cerveses amb els amics”. A Pere li agradava anar al bar els caps de setmana per fer un poc de vida social i entre setmana a esmorzar tots els dies. Estos últims mesos degut a la crisi i a la manca d’hores extres ja no hi podia anar tant sovint. Quan tocava apretar-se el cinturó...

Pere es trobava enfilat dalt de l’olivera. Un peu ací l’altre allà feia equilibris metre amb el rasclet tirava les olives de la part central de l’olivera. “Xe, si no paga la pena. Pot ser la meua dona tenia raó. Jo havera estat millor amb la meua dona i el meu fill fent excursions... A València, a l’albufera, a la Font roja... Agafant la berena de casa amb pocs diners ho haverem passat d’allò més bé i ens haverem evitat alguna que altra discussió. De vegades fem esforços per  guanyar diners i aconseguir determinades coses i l’únic que fem és amargar-nos l’existència, complicar-nos la vida, esclavitzar-nos perdent bons moments i situacions que amb pocs diners ens poden fer molt feliços. De vegades les coses mes senzilles son les més plaents, tot i que no sabem veure-les. Quines ganes tinc d’acabar esta olivera, la última, ja tenia ganes. Ara a garbellar-les, carregar la furgona i m’espera el refresquet. A fer cua en l’almàssera. A vore si encara pese hui o em quede a tall per a demà. Després, a descarregar la furgona. De la furgona a la bascula, de la bascula al ascensor, del ascensor dalt i després al racó que em toque. Este almasserer ja podria mecanitzar un poc el negoci. Per rematar, com que no em fa anàlisi del rendiment no em puc fer comptes, ja que sempre eixen torts.” De sobte Pere s’esvarà i girà sobre ell mateix caiguent de tos, intentà agafar-se a alguna rama, però fou impossible. Caigué a terra d’esquena amb un soroll sord. Devia haver caigut damunt d’alguna pedra de les sulsides. Un intens dolor agut li eixí del centre de l’esquena estenguent-se cap als pulmons. Li semblava que  li havia caigut una llosa damunt. No podia respirar, el dolor li ho impedia. S’incorporà un poc estirant el braços per alcançar una rama. –Aaagg!-Va emetre un gemec apagat. Al estirar els braços l’esquena s’alleujà i pantaixant a respiracions ràpides i curtes anà insuflant aire a la maltreta caixa pulmonar. A poc a poc anà recuperant-se, tot i  que es trobava un poc torbat.

“Uff, ja estic millor. Quin esclafit m’he pegat. Vaig a donar-me aire per acabar açò i me’n vaig cap a casa. Ja n’he menjat prou”.

Li quedava poc de temps el sol no tardaria en desaparèixer darrere les muntanyes i la claredat aniria diguent-li adéu ràpidament. Pere gira la vista cap a la soca de l’olivera, el seu cos jeia inert amb la mirada perduda cap a l’infinit. Havia aprés la lliçó.