El senyor de la muntanya; l'amic dels xiquets.

     Vivim una època en la que el temps lliure és un dels tresors més valuosos que tinguen. Ningú no vol dedicar el seu temps si no és a canvi de diners. Però sempre hi ha excepcions, jo en conec una.

     Sempre li he tingut simpatia, des de el primer moment que el vaig coneixer me'n vaig adonar que és una persona d’eixes que tenen un magnetisme especial. Atent en la conversa, seriós quan toca, amic dels seus amics i sobre tot ho ha sigut i encara ho és dels xiquets.
     La seua segona professió durant tretze anys ací a Vallada ha sigut la de monitor de taekwondo. Durant eixe llarg periode de temps ha tingut una dedicació molt especial cara als seus alumnes. Ha sabut guanyar-se el respecte i l'estima dels més majors així com la dels xiquets. Per als xiquets era una gràcia especial la que tenia. Sabia imposar-se quan tocava i estar de broma en el moment escaient. Pot ser un dels secrets per guanyar-se els xiquets siga la capacitat de sorprendre’s quan els xiquets li deien alguna cosa o volien que ell vegera el que feien, encara que fora una cosa insignificant. Manolo no ha perdut el xiquet que tots els adults portem dins i sabia posar-se a la seua altura.
     Moltes vegades ha hagut de posar diners de la seua butjaca per comprar material perquè els alumnes pogueren desenvolupar l'esport. Altres se'ls ha emportat a la muntanya a fer escalada o senderisme. Alguns de vosaltres segur que se'n recordareu d'haver anat de Bicorp a Vallada a peu, o d'eixes acampades als campellets i les excursions per la cova de "Pates". Quants heu anat al Barranc de l'infern o al Bercolom? Va ser un dels fundadors del Centre Excursionista Alt de la Creu de Vallada. D'açò farà uns vint-i-cinc anys o un poc més. S'ha preocupat perquè els xiquets aprengueren a estimar i respectar la natura, així com als seus companys.
     Hui la gent no volem responsabilitats. Quin adult fa ara el que ell ha fet durant tants anys? I a canvi no ha demanat res. Jo he vist la frustració al seus ulls quan ha demanat la colaboració dels pares per portar els xiquets a Bicorp per iniciar d'allí l'exida i no ha anat ningú, sols Vicent "pelegrí l'ha acompanyat moltes vegades en les seus escapades i ha hagut de fer de taxista.
     Els xiquets i adolescents creixen i aplega un moment que comencen a eixir de festa per les nits. Els diumenges ja no poden anar a la muntanya, necessiten dormir. A poc a poc van deixant de banda el senderisme i l'escalada i una altra remesa torna a ocupar el lloc que eixos van deixant buit. El sacrifici i la dedicació que ha tingut este home perquè un poble com Vallada tingueren una alternativa d'oci com la que representa el centre excursionista, no ho sap ningú i si ho saben no li donen importància.
     No passarà mai, perquè no crec que m'involucre en el món de la política, però si algun dia jo arribara a alcalde, posaria el nom de Manolo Cano a un carrer. Com això no ocorrerà, tinc l'esperança que els que estan hui en el poder llixguen estes línees i puguen tindre en compte la idea en qüestió.

No vull menjar...

    

      El dinar es gelava damunt la taula. Jo continuava amb la negativa de no voler menjar rodant el cap cada vegada que ma mare m’acostava la cullera a la boca. Ma mare estava desesperada de vore que es feia tard i jo no en treia trellat.

      -No en vulll.-Deia jo mentre amb el semblant trist acotava el cap.
      Mon pare em mirava indiferent i deia: -No passa res. No vols menjar? Doncs a l’hora de berenar més fam!
     La cullera tornava a acostar-se a la meua boca i jo continuava sense obrir-la.
      -Quines ganes tinc que complixques sis anys, a vore si fas el canvi i menges més. Tots el dies igual, açò és desesperant!! Elena, si no menges demà t’apunte al menjador, però per a tot el curs! A vore si vegent als altres xiquets menges!
     -Al menjador va Lluís Perales. –Vaig dir jo amb la meua veueta dolça i agradable.
     -Sí, ja sé que de la teua classe és l’únic xiquet que va. Però no en serà l’únic!
      Lluís Perales és un xiquet de cabell rossos amb uns preciosos ulls blaus company de la classe de primer d’infantil.
       Aii... Quants sacrificis he de fer per poder estar prop del xiquet que m’agrada!

L'ENCANT DE LA PRIMERA COMUNIO.

  

     Este cap de setmana han sigut les comunions al poble. La celebració de les comunions no pot caure en una data millor. Comença a fer calor i les mares dels xiquets i xiquetes van totes de vint-i-un botons. Trages, que encara alguns porten jaqueta, mostren i remarquen els atributs de les belles models. Vestits vaporosos que desperten la meua imaginació i alimenten les fantasies més íntimes.
 Jo anava  tot el matí amb el ciri ben ert dissimulat per les meues vestidures i un  somriure dibuixat al meu rostre de vore tanta sensualitat. La gent deia: -mireu com està de content hui el retor de vore l’església  plena.