Paraules afectuoses

  

      Avava assegut dins l'Alaris des de Xàtiva cap a Madrid. El vagó anava quasi ple d'homes i alguna dona de negocis, jo en canvi, no cabia en el camió i m'enviaven a desmontar la fira del moble. Ben còmode al meu seient vaig fer la major part del viatge llegint.
     Davant de mí, un parell de seients, anaven un xiquet i una xiqueta d'uns deu o dozte anys. Eren germans i feien el viatge sols des de Valéncia a Madrid, allí ja els esperaven els seus pares.
     El viatge dura unes tres hores i els xiquets passat Albacete començaren a posar-se desficiosos. Fent-se la guitza l'un a l'altre insultant-se, amenaçant-se: -Quan vaja a casa li ho dire a la mare!
     Callaven i al cap d'una estona tornaven al solc. Faltaven uns quaranta-cinc minuts per arribar i a tots s'ens estava esgotant la paciència. Un home abillat amb trage i corbata li digué al xiquet amb rostre seriós i un to elevat de veu:
     -¿Por qué no te callas? -Els xiquets s'estigueren quiets dos minuts i el xiquet tornà a provocar la seua germana.
     Un altre home veient que no anva a poder llegir degut a l'aldarull que armaven va pensar que seria millor posar un poc de pau però no amb ordres ni males maneres.
     Comença a preguntar-li al xiquet com era que viatjaven tots sols amb to educat i suau. Poc  poc anà donant-li conversa i explicant-li que tenia un fill més o menys de la seua edat i un nebot que li deien igual que a ell. La conversa s'allargà fins que arribarem a l'estació d'Atoxa regnant la pau al vagó.
     Este home fent ús de les bones maneres entretingué el xiquet, el qual es va oblidar per complet de la germana i no la tornà a molestar més.
     Els nostres fills ens fan perdre la paciència fent-nos enfadar, -jo el primer-. De vegades l'únic que aconsseguim és que continuen sense fer-nos cas, però si els parlem de manera educada algunes vegades resulta que els podem dur al solc.
     Seria genial que les persones vinguerem al món amb un llibre d'instrucions baix del bràs.