jueves, 4 de noviembre de 2010

Fira de Tots Sants a Cocentaina.



Este passat cap de setmana ha sigut la festivitat de Tots Sants i com no, a Cocentaina s’ha celebrat la tradicional fira des de fa més de 600 anys. Durant el cap de setmana milers de visitants han gaudit de la monumental fira. Jo feia nou anys que no hi anava, així que enguany  que no tinc res que m’ho impedisca no podia faltar-hi.

Dilluns pel matí –dia de Tots Sants- la gent  que baixava del parking enfilava cap a la part dels cavalls per començar el seu recorregut. Un grup de danses donava la nota musical i de color en una placeta mentres la gent gaudia d’un bon entrepà per esmorzar. Passarem per davant dels cavalls, els quals cridaven l’atenció dels xiquets. Els més atrevits acariciaven els cavalls que s’acostaven a la tanca. Ens endinsarem per un carrer estret. Començava el mercat medieval. Les pintoresques paradetes, les banderoles, estendards... Nosaltres érem els qui desentonàvem amb les nostres vestidures. Hauria d’estar obligat vestir-se d’època per visitar una fireta d’estes així el realisme seria extraordinari, amés  de molt pintoresc.

Donàrem una volta per la part medieval, després visita al palau comtal i com no el zoco àrab. Allí la gent deixava pas  a tres músics ataviats amb xilaves precedits per dos xiques joves vestides de musulmanes ballant la dansa del ventre. Amb el somriure als llavis, els seus moviments sensuals i una mirada càlida i misteriosa encisaven el públic.

Un allau de gent circulava  en dos sentits per la part més moderna de la fira. Un matrimoni amb un carro i un xiquet d’uns dos o tres anys feien un tap, al temps que de tant en tant ensopegaven amb la gent amb el carro. Nosaltres anàvem darrere d’ells i em provocà cert enuig al temps que pensava per què no s’haurien quedat a casa, o almenys haver deixat el xiquet en ca els iaios. El nadó sols veia que culs i cames i el cotxet molestava més que una altra cosa. Jo no he portat els meus fills en carro a cap fira, encara que cadascú es molt lliure de fer el que vullga.En un carrer més ample un altre carro em provocà un sentiment de llàstima al temps que em feia vore quina sort tinc d’estar sencer i sa, així com els meus fills. Un matrimoni amb un carro de rodes passejava el seu fill –possiblement amb paràlisi cerebral- per la fira. El xicot d’uns desset o divuit anys amb el coll de costat i les extremitats encollides seia condemnat en la cadira sense poder valer-se per ell mateixa. La gent ni es fixava en ell cadascú anava a la seua.

Després de dinar en un baret fora de la fira continuàrem la nostra visita, esta vegada per la part de la maquinària i d’allí passarem a la fireta del llibre. No podia faltar la paradeta de l’escola valenciana entre altres paradetes de llibres. Tornàrem a endinssar-nos en la part medieval per acabar-la de vore. De sobte el cel anà ennuvolant-se i el vent es tornà més humit. Començà a plovisquejar. La nostra salvació va ser el museu fester on hi havia una exposició de trages de moros i cristians, documents i llibrets de la festa i inclús una partitura original del pasdoble Paquito el Xocolatero. Però on més gojarem el meu fill i jo fou en el pis superior on hi havia una exposició d’armes blanques. Espases de diferents èpoques i països, llances africanes, una armadura, 4 uniformes de soldats, fins i tot,  perillosíssims punyals de Malasia de fulla ondulada.

Quan eixirem del museu la pluja ja havia parat i una melodia medieval s’escoltava pels carrers. La melodia amb la seua cadència hipnòtica anava guiant-me mentres jo arrossegava  la meua família cap a la plaça del palau comtal, on a la porta un dolçainer, un tambor, un bombo i dos instruments medievals feien la festa. Un ballarí també ataviat amb vestidures medievals dansava al mig agafat del braç de dos xiques. El seu rostre manifestava alegria per la música i satisfacció per dansar tan ben acompanyat. Els meus fills no veien res, així que els alcí als dos cadascun en un braç perquè poderen vore l’espectacle. Jo també dansava al ritme de la música, la qual cosa provocà el somriure dels meus fills. M’entraven ganes de dançar al mig del rogle amb els músics. Al principi les xiques tenien un poc de vergonya, després una es va soltar i fins i tot anà a buscar una amiga perquè s’unira amb ells. La veritat es que ambientaven la fira i feien festa, que al cap i a la fi la festa manifesta l’alegria de la gent.

La llum començava a minvar de pressa. Era hora de tornar cap a casa. Entrarem novament en el torrent de gent enfilant-nos cap a la part dels cavalls per cercar l’eixida i fer via cap al cotxe. Em vaig alegrar d’haver anat a la fira de Tots Sants, almenys segueixen la tradició  i any rere any continuen celebrant-la, i jo mentres puga continuaré anant-hi. Una festa i un nom  que no em de perdre encara que els nord-americans vagen envaint-nos amb el seu Halloween i les seues disfresses.    

No hay comentarios:

Mal auguri.

Ve la tempesta. Obscures nuvolades tapen el meu sol.