Avançava amb la carretilla amb dos garbons de canyes per apuntalar les carregades rames dels tarongers. Enguany els arbres estan molt carregats i abans que es trenquen convé posar algun puntal. Em crida l’atenció una silueta baix d’una olivera en el bancal erm del veí.
“Ei, bona vesprada”.
“Bona vesprada”.
“Ostres. Tu ets? Quants anys sense veure’t. Què fas per ací?”
“Ací estic barallant-me amb el fes, a vore si vaig cavant les soques i recupere este bancal.”
“Sí que duia molts anys abandonat sí.”
“Des que faltà mon pare en l’any 95. Ara les he desbrancades i que broten de nou, cavaré les soques i quan arreplegue uns poc diners buscaré un tractor i que ho llaure. Com que té dret d’aigua ho instalaré per degoteig. Ja sé que té falta de moltes mans però a poc a poc aniré posant-ho en to i almenys tindre oli per casa.”
“Sí, fins fa poc la gent no volia saber res del camp fins i tot es burlaven dels qui anàvem els cap de setmana a fer faena. Doncs jo en conec a molts que han discutit prou amb els seus pares per no anar al bancal i ara que estan en l’atur fan el que siga. Però parlem de tot un poc, i què és de la teua vida?”
“Sense dona sense i sense compromís. Em vaig separar fa sis anys i ara no tinc parella. En el tema laboral tinc una gestoria a Xàtiva.”
“Molt bé, almenys ets amo i si et va bé...”
“Bé? –M’interrompí-. Vaig a tancar-la. Els deutes superen els guanys així que no tinc alternativa. El dimecres me’n vaig a Alzira d’amo, a viure i cuidar una casa de camp. Pel matins a fer faena en la finca, les vesprades lliures... Sí qui m’ha vist i qui em veu. I moltes gràcies que les coses estan molt fotudes. Tinc 44 anys i em diuen que sóc massa major. Així que als jovens fins a 24 o 25 no els volen perquè no tenen experiència, a mí em diuen que sóc massa major... Què fem?
“Ja l’edat ideal és la meua , però quan la supere ja vorem”. Açò pareix que va per a llarg.
“I més que es complicarà. El que hauriem de fer és anar-nos-en a viure al mig del bancal com feien abans, criar hortalisses i animalets i als polítics que els donen pel sac, si volen que vinguen a cobrar a l’horta” (...) I a tu com et va?
“Bé no em puc queixar, tinc vivenda menjar, faena remunerada i estic bé de salut, la dona i els xiquets bé també.”
“Si alguna vegada us he vist per la porta de ca ta mare, tot i que jo quasi que no vinc a Montesa”.
La conversa es va allargar referent a la situació econòmica actual i com d’agres estaven les coses, encara que les persones quan volem magnificar alguna cosa l’elevem al més alt i quan volem dramatitzar o pintem ben negre. També es cert que la crisi la té el qui es queda sense treball o treballa i no li paguen, encara que a tots ens afecta en major o menor mesura. La qüestió és que el meu veí a viscut ben bé amb bones faenes els últims vint anys i ara torna als orígens. Son pare era “atandador”, els seus avis llauradors així com els seus avantpassats. Ara pareix que ell com molts altres sotragats per la crisi tornen al poble a recuperar els oficis menyspreats i abandonats. Esperem que tot açò acabe prompte i recuperem la normalitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario