lunes, 12 de marzo de 2012

La primera no s'oblida.

Eren les huit i mitja d’un diumenge de matí. El meu company de treball romania assegut al portal de la finca on viu esperant-me amb una ombra de neguit al semblant.
-Com estàs, has dormit bé? –Li vaig preguntar.
-Més o menys. A les set m’he despertat creient que havíem fet tard.
-Tranquil. La primera vegada és normal estar un poc nerviós. Quan tot haja acabat voràs com t’envaeix l’eufòria.
Caminarem cap a la cotxera on tanque el cotxe. El matí prometia un dia assolellat i amb bones temperatures, tot i que a eixes hores feia un poc de frescor.

Arribarem al nostre destí i aparcarem.
-Espera! Al maleter porte les armes. Estes dos per a mi. T’hauràs de defendre amb una, la parella la tinc trencada.
-Me n’hauré de comprar jo també.
-Vaig a telefonar-li al Mister. Bon dia, és la pizzeria?
-Bon dia. Ei, la guàrdia civil està a punt de tallar l’accés i no podreu entrar... –Em deia amb una nota d’estrès a la veu.
-Tranquil que el cotxe l’hem deixat en un lloc apartat. Ara anem a peu cap al lloc que havíem acordat. Ens vegem després.
Em penjà el telèfon i nosaltres continuarem el nostre camí. Ens creuarem amb una dona que anava a caminar bescanviant un amable bon dia.
Una vegada arribats al punt de trobada vaig descarregar la motxilla i li vaig dir al meu company:
-Vaig a tirar mà de les substàncies químiques. Tu en vols un?
-Un...? Ens el partim.
-Tin fes els honors.
-A mi açò no em fa res. –Em digué mentre obria la llauna i bevia uns glops.
-Doncs a mi la cafeïna em posa de volta i mitja. No és Red bull, però és de la mateixa família. En porte tres més per a després.
Al poc se sentia el motor d’una moto d’enduro precedida pel primer corredor. Nosaltres teníem en principi la faena de tallar l’accés del camí perquè ningun vehicle envaira el circuit de la cursa. Ataviats amb malles llargues de córrer, esportives de trail, samarreta tècnica i desudadora de la cursa de muntanya de JV sports romaníem   recolzats en els bastons de senderisme –les nostres armes- a la espera  que passara la processó d’atletes.
Al poc de temps, un nodrit grup amb diverses vestimentes esportives de colors d’allò mes variats donava vida i color al camí de Bellús. Animàvem els corredors de Vallada que distingíem entre el grup i ells ens dedicaven el seu millor somriure.
Atletes veterans, joves, dones tots anaven desfilant per davant de nosaltres. Tancant la carrera venia Juanvi amb el cotxe.

A l’assegador que partix els termes de Vallada i Moixent començava la nostra tasca. Portaríem uns tres-cents metres de pujada per l’assegador  quan vàrem veure el primer corredor que se’n tornava cap arrere. Era el primer que es retirava de la prova. La costera se’ns feia més entretinguda al haver d’anar llevant les cintes. Saludarem la gent del primer avituallament i continuarem amb l’ascens.
Només arribar dalt i agafar la senda que torna cara a Moixent ja veiem a uns cent metres l’últim corredor. Decidirem no apretar el pas per no donar-li alcanç, però l’atleta pareixia que no estava en massa bona forma. Pararem a llevar-nos les desudadores en l’últim tram de senda que rematava l’ascensió planejant lleument a la banda esquerra d’unes llastres d’oliveres. Un grup de gent ens animava i fins i tot Vizca i jo pararem perquè ens feren una foto. Uns metres mes endavant Núria la filla de Serafí, el seu marit i el germà entre altres ens animaven. Muñoz  em  buidà la motxilla que anava atapeïda de cintes de plàstic.
Començà l’ascensió per un tram tècnic. Allí no ens calia llevar-les cintes, ja que després tornaríem a passar per ahí. Li vaig oferir els bastons al corredor Roberto Vallés perquè pujara millor la costera. Una vegada començà a minvar el desnivell me’ls tornà.
Un poc més avant arribàvem a un altre avituallament. Voluntàries,  i gent de la brigada forestal composaven un nombrós grup de col·laboradors.
-Gràcies per tot xiques, amb el vostre permís vaig a omplir esta ampolleta d’aigua que porte al cinturó. – Els vaig dir mentre repostava.
-Si vols emportar-te una marraixa de 5 l., tin ahí va. –M’oferí una de les xiques.
-Si per favor enganxa-me-la al cinturó que ens l’emportem. Bé la vostra companyia em resulta molt agradable però nosaltres hem “d’escortar” este xic fins el bosquet.
-Tranquil que després tornareu a passar per ací.
-Ja ho sabem, ja. Fins després.
Ara el tram que venia era una pista forestal ampla fins l’embassament del Bosquet.  Mentre baixàvem ens creuàvem amb la resta de corredors que mamprenia l’ascensió cap a Camp Redó. Saludàvem i animàvem als coneguts de Vallada; Piga i Javi, Rafa, Boils i Blasco...
-Santi aguanta el ritme que estàs atabalant-lo. –Em digué Vizca.
-El que passa és que tu ja no pots en la teua pell. –Li vaig contestar.
-Que noo!! A la pata coixa acabe jo la carrera.
-Va que estàs fet una “auela”!
Entre bromes i comentaris jocosos rematarem el descens. La veritat és que en les curses populars els recorreguts son urbans i hi ha molta gent animant els atletes, megafonia amb música i molt d’ambient que fan més suportable la prova, però a la muntanya la cosa canvia i més quan regna la solitud. La solitud es bona companya del desànim sobre tot en eixos moments en els quals hom pensa:
“Qui m’haurà manat a mi vindre a esta carrera, tant bé que estaria jo a ma casa”.
Un poc abans al Bosquet  li vaig oferir a  Roberto una beguda energètica, la qual es va beure de bon grat. Allí estaven els bombers voluntaris de Vallada; Paco i el “pernilero”. Roberto passà pel punt de control sobrant-li uns minuts del temps màxim.
El calvari li venia en l’ascensió. Li vaig tornar a deixar els bastons però en la primera senda va patir una rampa. Un voluntari li va fer uns estiraments i li posà reflex. Al poc continuava la seua marxa omplint l’aire d’una estela perfuma de mentol.
Pujant cap a Camp Redó arreplegarem un altre corredor que no podia en la seua pell. Era la seua primera mitja marató de muntanya i possiblement l’última. Li donàrem aigua i ànims, però en el segon punt de control es quedà per baixar en cotxe.
El meu cosí Rafa membre del club d’atletisme de Moixent participava de col·laborador amb un altre home. Ells s’encarregarien de baixar-lo. Nosaltres ja teníem feina arreplegant tires llargues de plàstic, les quals deixàrem en l’avituallament de la brigada forestal per on passàvem per segona vegada. Ara ja començava el descens cara a la Torre Mora.
Robert tornava a trotar, encara que arribaríem a meta fora del temps marcat. Acabar dels primer té mèrit, però l’últim amb els esforços que li estava costant al xicon també. Al camp de futbol hi havia que pegar-li una volta.
-Pots apretar un poc? –Li pregunta Vizca.
-Si aprete m’agafa una rampa que em quede ací.
Amb un temps de 3:40:19 entràrem tots tres agafats de la mà a la meta. Allí estaven Grisel, Mikel i la seua dona Elen, Loles i Vicent, Tere i Vicent i Nieves la dona de Juanvi tots havíem col·laborat en la cursa.
Després de beure i felicitar a Juanvi per la prova que havia organitzat, li vaig donar l’enhorabona a Robert per la capacitat de sacrifici i ell a nosaltres el seu agraïment pel recolzament que li havíem donat. Era la seua primera mitja marató de muntanya. El mal de cames li duraria tota la setmana. L’eufòria i la satisfacció d’haver-la acabada tota la vida.

1 comentario:

Javi Reoli dijo...

Encantat d'haver compartit tans kms en vosaltres dos i moltissimes gracies per l'ajuda i moral que me donareu durant tot el fabulos trajecte que ens havía preparat l'organització... per cert, encara que figure en classificació com Robert, el meu nom es Xavi, Javi Reolí... Robert es un company que es va lesionar el genoll a ultim hora i no va poder acudir a la cursa... un abraç molt fort, l'any que ve repetirem segur ¡¡¡¡¡¡¡

Mal auguri.

Ve la tempesta. Obscures nuvolades tapen el meu sol.