Els pilars de la terra.

Tenim la sort de viure a un poble tranquil on mai no passa res; hi ha poc de trànsit, els xiquets encara poden anar amb les bicicletes pel carrer, no hi ha delinqüència... Però hi ha coses a la que tots els pares li tenen por, les males companyies i les drogues.
Sempre s’ha dit que per allunyar als joves de la droga han de tindre alternatives d’oci on ocupar el temps lliure; esport, lectura, associacions... Hi ha una associació, la qual la dirigeix l’església, anomenada Juniors. Els Juniors admeten xiquets des d’els cinc o sis anys fins al setze, després passen a ser monitors.
La forma de treball consistix en reunir-los dissabte de vesprada o diumenge pel matí, allí fan jocs on es fomenten valors com: l’amistat, companyerisme, tolerància... Valors cristians que al mateix temps són necessaris per al bon funcionament de la nostra societat, al temps que complementaran la formació dels xiquets que seran els adults del futur. És utòpic pensar que si tots forem bons este món seria millor. Per això cal començar un canvi des de la nostra casa, es a dir el nostre poble, per poder a poc a poc canviant la societat.
Durant el transcurs de l’any escolar es fan activitats, després es cel.lebra algun campament d’estiu per fer la cloenda, agafant-se vacances fins al més d’octubre següent.
Alguns diuen que els Juniors és un invent de l’església per captar “ovelletes per al ramat”, ja que també es resa o es fa alguna missa. Molt bé, paro tingueu en compte que allí no ensenyen res mal, a més de tindre als xiquets i adolescents entretinguts, i de vegades també fan alguna reunió al llarg de la setmana.
Ací a Vallada Don Àngel el nostre rector, ha intentat dos o tres vegades posar el carro dels Juniors en marxa, però la gent no ha respost, no pels xiquets, sinó perquè fan falta monitors joves que facen més atractives les reunions que no adults de trenta-i-tants anys. Tots els inicis són costosos i més als pobles més menuts on el reduït nombre d’habitants llimita a les associacions. Seria un triomf per al poble que un projecte com aquest es posara en funcionament. Jo com a pare m’alegre que hi hagen com més alternatives d’oci millor i esta seria una molt bona opció, encara que la resposta l’ha de donar la joventut.

Ho reconec, sóc adicte.

Ho reconec patixc una malaltia, una addicció. Em produix tant gran plaer i tant de benestar que no puc renunciar-hi. Sé que no és massa saludable ni per a mi ni per a la resta, però tant em fa, jo amb els meus diners i els meus bens faig el que vull.
Tal vegada la culpa siga de la moderna societat en la que vivim... O pel contrari jo també tinc part de culpa per no resistir la temptació i no fer res per canviar.
Sí, també em servix de consol saber que no sóc l’únic. Ja ho diu el refrany castellà; “mal de muchos, consuelo de tontos”. I és clar sóc tonto, “sabent totes les repercussions negatives que té”, amb l’agravant que cada vegada som més els malalts que hi ha a la nostra societat. Necessitarem tractament mèdic, o pel contrari serem capaços de superar-ho per nosaltres mateix? Què és el que és necessari per obrir-nos els ulls? Ho sabem i està a l’abast de tothom, cal dir no. Però no volem resistir-nos, som massa febles. Ja s’ha convertit en un hàbit, en un costum diari, el problema és que cada vegada ho faig amb més freqüència i per a més activitats quotidianes. Avui sense anar més lluny l’he agafat per anar a comprar una pizza al súper que està a tres-cents metres de ma casa. Després no he pogut aparcar a la porta i m’he enutjat molt. El faig servir per portar els xiquets a l’escola, la qual, està a un tir de pedra de ma casa. I per anar a comprar el diari al quiosc de la plaça, no em fa anar a peu ni el senyor alcalde. Sí, ho reconec, sóc addicte al cotxe, i com jo hi ha molts que l’agafen quasi que per anar al lavabo.
Podem anar a peu o en bici però som massa senyorets. Cuidem el medi ambient, cuidem-nos nosaltres, guanyarem diners i salut.

Aquest i altres articles els trobaràs al meu blog.

Una visita al cementeri.

Tots els dies passe per davant del cementeri abandonat abans d’anar a treballar. No puc evitar fer una ullada cap al seu interior, pot ser perquè sóc un romàntic empedreït. Tot el que ha sigut i ara no és, m’ompli el cor de melangia envoltat per una nota de enyorança provocada pel record d’un passat que pot ser fora millor.
La meua idea era fer un relat curt en referència al lloc on regna la mort. L’únic inconvenient és que en l’actualitat no el coneixia per dins no tenint altre remei que fer una vista.
Les portes estaven tancades, encara que els moderns profanadors de tombes havien fet un forat en una paret lateral per poder entrar i espoliar tot el que volgueren. Un amic meu havia vist el forat en la paret, mogut per la curiositat havia entrat per veure com havia quedat allò. “Allí no han deixat estaca en paret, s’han emportat tot el que podera tindre valor”.
Jo per la meua banda tenia cert nèguit al meu interior; no és que em fera por trobar-me amb l’esperit d’algun difunt més bé em feia por trobar-me amb l’ànima en pena d’algun viu, el qual per circumstàncies haguera convertit el cementeri en la seua llar. També em feia por que algun delinqüent tinguera instal·lat allí el seu magatzem o base d’operacions. Temors alimentats pot ser pel cinema i les novel·les, tot i que en el fons jo sabia o volia pensar que allí no hi havia ningú. Aniria de dia és clar, no anava anar de nit quan les siluetes es confonen i les ombres s’allargassen. Jo el que volia era retindre les imatges a la meua ment per poder treballar, encara que, agafaria la càmera per fer alguna foto.
Feia vint anys exactament que havia estat allí. Va ser quan tenia quinze anys i era un adolescent. La vegetació no regnava per les parets exteriors i el seu aspecte no era gens desolador. Les coses en aquell temps eren ben diferents, aleshores encara hi havia vida. I on hi ha vida hi ha esperança, perspectives de futur, somnis... Els temps ho transforma tot, res permaneix impassible al seu pas. L’àngel de la mort acaba visitant ha tots els éssers vius, emportant-se’ls a l’altre costat, deixant-nos un buit al cor i a les nostres vides, envaint-ho tot de silenci i solitud, fent bufar un vent fred que ens traspua la pell i ens arriba a la medul·la dels ossos. La mort d’un ésser estimat pot afectar a molta gent, però amb el pas del temps la gent se n’oblida de les despulles i en moltes ocasions com diu el refrany castellà “a rei muerto rei puesto”.
Vaig entrar per l’orifici practicat al mur, l’aspecte resultava desalentador. Em provocava un regust amarg a més de cert descoratjament. De tant en tant la meua imaginació volava al passat tractant d’imaginar a les persones que algun dia havíen estat allí, aleshores em baixava un calfred per l’esquena que em posava la pell de gallina. Tenia ganes de vore-ho tot i eixir d’allí com més prompte millor, el meu sentimentalisme estava manifestant-se com una ànima en pena que apareix per turmentar al botxí que l’ha enviada al més enllà.

Ja tenía el que necesitava. Una col·lecció d'imatges i d'emocions. Ara hi havia que treballar sobre elles per donar-los forma.


Sols vull dir que en cap moment he profanat el cementeri. No cal entrar-hi, des de fora es veu el desolador panorama que hi ha al interior.
Ah! Que encara no sabeu de quin lloc estic parlant. No importa de quin poble sigueu, segur que en teniu un ben prop. Els morts són els mateixos a tots els pobles, l’economia, els somnis, les esperances de futur... Ací baix vos adjunte una foto, la qual vos desvelarà el misteri al temps que vos obrirà els ulls a la metàfora.