Ho reconec, sóc adicte.

Ho reconec patixc una malaltia, una addicció. Em produix tant gran plaer i tant de benestar que no puc renunciar-hi. Sé que no és massa saludable ni per a mi ni per a la resta, però tant em fa, jo amb els meus diners i els meus bens faig el que vull.
Tal vegada la culpa siga de la moderna societat en la que vivim... O pel contrari jo també tinc part de culpa per no resistir la temptació i no fer res per canviar.
Sí, també em servix de consol saber que no sóc l’únic. Ja ho diu el refrany castellà; “mal de muchos, consuelo de tontos”. I és clar sóc tonto, “sabent totes les repercussions negatives que té”, amb l’agravant que cada vegada som més els malalts que hi ha a la nostra societat. Necessitarem tractament mèdic, o pel contrari serem capaços de superar-ho per nosaltres mateix? Què és el que és necessari per obrir-nos els ulls? Ho sabem i està a l’abast de tothom, cal dir no. Però no volem resistir-nos, som massa febles. Ja s’ha convertit en un hàbit, en un costum diari, el problema és que cada vegada ho faig amb més freqüència i per a més activitats quotidianes. Avui sense anar més lluny l’he agafat per anar a comprar una pizza al súper que està a tres-cents metres de ma casa. Després no he pogut aparcar a la porta i m’he enutjat molt. El faig servir per portar els xiquets a l’escola, la qual, està a un tir de pedra de ma casa. I per anar a comprar el diari al quiosc de la plaça, no em fa anar a peu ni el senyor alcalde. Sí, ho reconec, sóc addicte al cotxe, i com jo hi ha molts que l’agafen quasi que per anar al lavabo.
Podem anar a peu o en bici però som massa senyorets. Cuidem el medi ambient, cuidem-nos nosaltres, guanyarem diners i salut.

Aquest i altres articles els trobaràs al meu blog.