lunes, 9 de noviembre de 2009

Una visita al cementeri.

Tots els dies passe per davant del cementeri abandonat abans d’anar a treballar. No puc evitar fer una ullada cap al seu interior, pot ser perquè sóc un romàntic empedreït. Tot el que ha sigut i ara no és, m’ompli el cor de melangia envoltat per una nota de enyorança provocada pel record d’un passat que pot ser fora millor.
La meua idea era fer un relat curt en referència al lloc on regna la mort. L’únic inconvenient és que en l’actualitat no el coneixia per dins no tenint altre remei que fer una vista.
Les portes estaven tancades, encara que els moderns profanadors de tombes havien fet un forat en una paret lateral per poder entrar i espoliar tot el que volgueren. Un amic meu havia vist el forat en la paret, mogut per la curiositat havia entrat per veure com havia quedat allò. “Allí no han deixat estaca en paret, s’han emportat tot el que podera tindre valor”.
Jo per la meua banda tenia cert nèguit al meu interior; no és que em fera por trobar-me amb l’esperit d’algun difunt més bé em feia por trobar-me amb l’ànima en pena d’algun viu, el qual per circumstàncies haguera convertit el cementeri en la seua llar. També em feia por que algun delinqüent tinguera instal·lat allí el seu magatzem o base d’operacions. Temors alimentats pot ser pel cinema i les novel·les, tot i que en el fons jo sabia o volia pensar que allí no hi havia ningú. Aniria de dia és clar, no anava anar de nit quan les siluetes es confonen i les ombres s’allargassen. Jo el que volia era retindre les imatges a la meua ment per poder treballar, encara que, agafaria la càmera per fer alguna foto.
Feia vint anys exactament que havia estat allí. Va ser quan tenia quinze anys i era un adolescent. La vegetació no regnava per les parets exteriors i el seu aspecte no era gens desolador. Les coses en aquell temps eren ben diferents, aleshores encara hi havia vida. I on hi ha vida hi ha esperança, perspectives de futur, somnis... Els temps ho transforma tot, res permaneix impassible al seu pas. L’àngel de la mort acaba visitant ha tots els éssers vius, emportant-se’ls a l’altre costat, deixant-nos un buit al cor i a les nostres vides, envaint-ho tot de silenci i solitud, fent bufar un vent fred que ens traspua la pell i ens arriba a la medul·la dels ossos. La mort d’un ésser estimat pot afectar a molta gent, però amb el pas del temps la gent se n’oblida de les despulles i en moltes ocasions com diu el refrany castellà “a rei muerto rei puesto”.
Vaig entrar per l’orifici practicat al mur, l’aspecte resultava desalentador. Em provocava un regust amarg a més de cert descoratjament. De tant en tant la meua imaginació volava al passat tractant d’imaginar a les persones que algun dia havíen estat allí, aleshores em baixava un calfred per l’esquena que em posava la pell de gallina. Tenia ganes de vore-ho tot i eixir d’allí com més prompte millor, el meu sentimentalisme estava manifestant-se com una ànima en pena que apareix per turmentar al botxí que l’ha enviada al més enllà.

Ja tenía el que necesitava. Una col·lecció d'imatges i d'emocions. Ara hi havia que treballar sobre elles per donar-los forma.


Sols vull dir que en cap moment he profanat el cementeri. No cal entrar-hi, des de fora es veu el desolador panorama que hi ha al interior.
Ah! Que encara no sabeu de quin lloc estic parlant. No importa de quin poble sigueu, segur que en teniu un ben prop. Els morts són els mateixos a tots els pobles, l’economia, els somnis, les esperances de futur... Ací baix vos adjunte una foto, la qual vos desvelarà el misteri al temps que vos obrirà els ulls a la metàfora.

No hay comentarios:

Mal auguri.

Ve la tempesta. Obscures nuvolades tapen el meu sol.