Qui m'ha furtat el meu tresor?

El meu tresor està compost de diverses joies, però me n’he adonat que dues d’elles no les puc conservar. Sempre s’ha dit que els diners van i venen, que res és estable, tot canvia. El pas del temps tot ho transforma i ho madura. El pas del temps és inevitable i tampoc és pot retrocedir en ell per canviar coses del passat. De vegades pensem si el temps no transcorreguera i poderem detindre’l la felicitat podria ser eterna. Però, no hi ha ni bé ni mal que cent anys dure.
Quines joies tenim que poden fer-nos sentir rics? La salut, l’amor, el treball, una vivenda, la família i dins d’esta els fills. En el paper de pares que hem triat desenvolupar durant la resta de la nostra vida el fills són algunes de les joies més valuoses del nostre tresor.
Quan són xicotets 4 o 8 anys, sovint ens demanen que juguem amb ells, tot i que arribem cansats del treball. Volen que juguem amb ells que compartim moments d’oci i esbargiment. El problema és quan les obligacions ens resten molt de temps i el poc temps que tenim el volem per a nosaltres; temps per connectar-nos a internet, per a llegir... La resposta de vegades és; “estic cansat deixa’m descansar un poc”. No valorem eixos moments que el xiquet vol compartir amb nosaltres. Passarà el temps i al cap d’uns anys quan nosaltres li diguem al nostre fill d’anar a fer una excursió en bicicleta o anar qualssevol lloc, ell ens respondrà que se’n va amb els seus amics. S’haurà fet més major i independent sense quasi adonar-nos i eixos meravellós anys en els que anaven junts ací i allà ja seran cosa del passat.
En el meu cas el meu fill major té sis anys, enguany ja ha començat el catecisme per prendre la comunió. Ja ha començat el primer pas en tindre una obligació els diumenges anant a missa. Jo tinc poc de temps lliure i els diumenges pel matí ell ja està lligat. Creixerà i pot ser voldrà fer una activitat extraescolar: música, futbol... Haurà d’anar a entrenar, a assajar, després quedarà amb els amics i companys per fer una volta. Més tard vindran els sopars amb els amics, les eixides nocturnes a les discoteques, la universitat -si vol estudiar-, i a poc a poc anirà desapegant-se nosaltres els pares i fent la seua vida. La xiqueta és un poc més menuda però també li arribarà l’hora.
Nosaltres ens trobarem un poc deixats de banda, pot ser un tant tristos perquè els nostres fills no ens fan massa cas i no ens necessiten. Això serà bo, llei de vida, i nosaltres haurem d’estar ben orgullosos d’haver criat i educat els nostres fills, fent-los arribar a madurar i a ser independents de nosaltres, tot i que, en el fons ens agradaria que no cresqueren per poder gaudir d’ells i d’eixa etapa en la que una vegada es tancava la porta de casa per anar-se’n la família a dormir, tots els membres romanien gitats als seus llits.
El meu tresor no me’l furtarà ningú, tan sols el pas del temps el fa créixer i madurar, fent-lo independent i apartant-lo de mi, alhora que ell poc a poc va vivint la seua vida i integrant-se en la societat de la que forma part, i jo quin remei, arribada l’hora ho hauré d’acceptar amb una mescla de resignació, melangia i alegria tot al mateix temps.