jueves, 21 de enero de 2010

Il.lusió; la clau de la felicitat.


El fret de la nit convidava a romandre dins les cases. Tot i que eren les set de la vesprada els carrers romanien tranquils. Els únics locals on es veia activitat era al bar Bessó i la farmàcia. En voltat per la foscor de la nit m’adreçava pel carrer de la panificadora cap amunt cercant el carrer Mare de Déu del Carme.
La casa té l’encant i la seducció que em produixen les cases velles. Una casa a dos mans pintada de blanc, les portes de fusta, les quals conserven un picaporta, Les finestres enreixades; reformada però conservant la memòria del passat.
Truque i m’obri l’amo amb un somriure al vorem. El sentiment de satisfacció és recíproc.
Entrem a la habitació que hi ha a mà dreta. Jo considere que per a ell és la seua cambra dels tresors. Tot i que no és massa gran, les parets forrades d’un material que imita la fusta li donen un aspecte confortable i acollidor. Una prestatgeria que envolta dos de les quatre parets atapeïda de llibres acumula un munt de cultura i saber, la qual calmaria la set d’algunes ànimes assedegades de coneixements. Una finestra dona al carrer facilitant la ventilació i l’entrada de llum. En sentit oposat una tauleta amb un ordinador li obri la porta a les noves tecnologies i al món gràcies a Internet. Em crida la curiositat la foto a la vora de l’ordinador dels seus fills, als quals estima, i un dibuix a llapis del personatge que més admira i adora “Jesús de Nazaret. Un silló al costat de la taula de l’ordinador permet que puguen haver dos persones assegudes tafanejant cara l’ordinador.
Em desperta admiració com un home de cinquanta-i-pocs anys, vinsquent una infantesa difícil per a la cultura i l’estudi, a poc a poc i en una línia autodidacta ha adquirit tanta cultura; la seua ploma és àgil, explícita i directa, per la qual cosa els seus textos són agradables i fàcils de llegir. En la conversa paga la pena deixar-lo parlar, ja que sempre es poden aprendre coses noves. Tot i que la diferència d’edat és considerable –podria ser mon pare- conversar amb ell sempre em resulta satisfactori.
El vaig conèixer quan em convidà a participar com a articulista a la revista Parròquia de Tots, -encara que no sóc cap il•lustrat en açò de les lletres-. Ara s’ha creat un blog retazosdelsdestiempo.blogspot.com, per la qual cosa m’ha demanat ajuda, encara que els meus coneixements són més bé escassos, però farem el que podrem.
Un home que viu la vida amb intensitat i no té temps per a avorrir-se; editor de la revista Parròquia de Tots, catequista, component de la Caritas parroquial i com no un àvid lector. Sens dubte du endavant unes activitats que l’il•lusionen i li donen ganes de viure, al temps que satisfacció.
Simplement des de estes línees l’únic que pretenc és retre-li un xicotet homenatge per totes les coses que fa, en algunes de les quals compartim afinitats.
Per molts anys que pugues seguir així com un xiquet que corre en llibertat. Ernesto que no et falte mai la il•lusió.

No hay comentarios:

Mal auguri.

Ve la tempesta. Obscures nuvolades tapen el meu sol.