El tema d’aparença i realitat va ocasionar molts escalfaments de cap als filòsofs presocràtics. El món es veia d’una manera però en realitat era d’una ben diferent. Cadascú treia les seues conclusions arran de les investigacions que portaven a terme. Avui més que mai sabem que les aparences enganyen.
El primer cas sóc jo, sense anar més lluny. Un pseudònim, -amic dels llibres-, el qual pot donar a entendre que amaga una persona molt culta, i en realitat tan sols sóc un graduat en ESO. Jo no tinc cap estudi de F.P. i menys universitari. Si Socrates deia: “sols sé que no sé res”. Imagineu-vos jo que sabré. Encara que avui qualssevol pot enriquir-se culturalment gràcies a la gran oferta que tinguem: escoles d’adults, Internet, llibres...
Un altre cas que les aparences enganyen el voreu ben clar els qui sou de Vallada. Imagineu-vos un cotxe foraster que para a la altura de la estatua del Pare Presentat. Una dona d’uns setanta-i-tants o vuitanta anys de cabells blancs, pell morena i no massa ben vestida, va per la vorera cap a sa casa. El cotxe s’atura i li pregunta per on es va a l’àrea recreativa. Una vegada rebudes les indicacions i donar-li les gràcies proseguix el seu camí. El primer que pensa és: “Aquesta deu ser la més pobreta del poble”. Quan la realitat és que eixa dona té molts bancals, pisos i algun baix, dels quals trau bons arrendaments. Sens dubte té prou diners per colgar a bitllets al foraster. Encara que el seu aspecte malforjat dona a entendre el contrari, ja que, les persones “segons com van les tenen”.
Si este mateix cotxe para en un carrer que d’una cotxera ix l’amo amb un cotxe nou, el fill darrere amb un cotxe de dos anys de línia esportiva, a més tots ben abillats, la dona amb el cos motlurat pel gimnàs, este foraster quan se’n va el primer que pensa és que la crisi a aquesta família no els afecta. El que no sap és que el pare està en l’atur, la dona va 4 hores diàries a netejar cases i el fill sí que treballa a jornada completa però el xiquet xicotet està estudiant. Així que, novament les aparences enganyen.
Des de fa uns quants mesos la crisi ha aparegut com un espectre al nostre país creant mal estar i incertesa. Però com estem realment de enfastijats? Tant com pareix, menys? Cadascú conta el ball segons li va, a més a més, la crisi la té qui perd el seu lloc de treball. Qui continua en actiu i cobrant no patix els efectes negatius de la crisi encara que la situació siga ben lletja per a molta gent. Camps de futbol plens, un alt index d’ocupació hotelera en falles, centres comercials de gom a gom els caps de setmana, alguns restarurants plens a l’hora de sopar... Són indicatius que hi ha gent que no patix els efectes de la crisi. En canvi, per altra banda cada vegada hi ha més gent aturada, el menjadors de càritas i altres entitats per estiu ja havien esgotat el pressupost per l’any passat, cada vegada hi ha més gent que espera a la porta dels supermercats de les grans ciutats que estos tanquen i tiren al fem el menjar que ha caducat eixe dia... Segons el que observem vorem que cada aparença dona una idea diferent de la realitat.
Sols ens queda esperar que en un període de temps no molt llunyà les coses vagen millor, superem les sotragades de la crisi, i el futur no el vejam cobert pels núvols de la incertesa i el desconcert.
P.S. Parlant del futur, al blog http://http://hein-rich.blogspot.com/2010/03/future.html hi trobareu una magistral fotografia de com le noves generacions poden veuen el futur si les coses no canvien.
El primer cas sóc jo, sense anar més lluny. Un pseudònim, -amic dels llibres-, el qual pot donar a entendre que amaga una persona molt culta, i en realitat tan sols sóc un graduat en ESO. Jo no tinc cap estudi de F.P. i menys universitari. Si Socrates deia: “sols sé que no sé res”. Imagineu-vos jo que sabré. Encara que avui qualssevol pot enriquir-se culturalment gràcies a la gran oferta que tinguem: escoles d’adults, Internet, llibres...
Un altre cas que les aparences enganyen el voreu ben clar els qui sou de Vallada. Imagineu-vos un cotxe foraster que para a la altura de la estatua del Pare Presentat. Una dona d’uns setanta-i-tants o vuitanta anys de cabells blancs, pell morena i no massa ben vestida, va per la vorera cap a sa casa. El cotxe s’atura i li pregunta per on es va a l’àrea recreativa. Una vegada rebudes les indicacions i donar-li les gràcies proseguix el seu camí. El primer que pensa és: “Aquesta deu ser la més pobreta del poble”. Quan la realitat és que eixa dona té molts bancals, pisos i algun baix, dels quals trau bons arrendaments. Sens dubte té prou diners per colgar a bitllets al foraster. Encara que el seu aspecte malforjat dona a entendre el contrari, ja que, les persones “segons com van les tenen”.
Si este mateix cotxe para en un carrer que d’una cotxera ix l’amo amb un cotxe nou, el fill darrere amb un cotxe de dos anys de línia esportiva, a més tots ben abillats, la dona amb el cos motlurat pel gimnàs, este foraster quan se’n va el primer que pensa és que la crisi a aquesta família no els afecta. El que no sap és que el pare està en l’atur, la dona va 4 hores diàries a netejar cases i el fill sí que treballa a jornada completa però el xiquet xicotet està estudiant. Així que, novament les aparences enganyen.
Des de fa uns quants mesos la crisi ha aparegut com un espectre al nostre país creant mal estar i incertesa. Però com estem realment de enfastijats? Tant com pareix, menys? Cadascú conta el ball segons li va, a més a més, la crisi la té qui perd el seu lloc de treball. Qui continua en actiu i cobrant no patix els efectes negatius de la crisi encara que la situació siga ben lletja per a molta gent. Camps de futbol plens, un alt index d’ocupació hotelera en falles, centres comercials de gom a gom els caps de setmana, alguns restarurants plens a l’hora de sopar... Són indicatius que hi ha gent que no patix els efectes de la crisi. En canvi, per altra banda cada vegada hi ha més gent aturada, el menjadors de càritas i altres entitats per estiu ja havien esgotat el pressupost per l’any passat, cada vegada hi ha més gent que espera a la porta dels supermercats de les grans ciutats que estos tanquen i tiren al fem el menjar que ha caducat eixe dia... Segons el que observem vorem que cada aparença dona una idea diferent de la realitat.
Sols ens queda esperar que en un període de temps no molt llunyà les coses vagen millor, superem les sotragades de la crisi, i el futur no el vejam cobert pels núvols de la incertesa i el desconcert.
P.S. Parlant del futur, al blog http://http://hein-rich.blogspot.com/2010/03/future.html hi trobareu una magistral fotografia de com le noves generacions poden veuen el futur si les coses no canvien.
2 comentarios:
Hola Santi;
En primer lloc, gràcies per la part que en correspon. M'alegra saber que les meues fotos inspiren a artistes com tú.
No se si t'ho he dit alguna vegada, però crec que estàs excesivament obsesionat amb el tipus d'educació que has rebut.
Santi, eres una persona culta, inteligent, amb estudis i cultureta (com es diu ara a la gent per la capi). Llevat ja del cap que sols tens els estudis de la ESO. Això és sols un paper. Conec a gent que sembla no haver fet ni la primària i està en la Universitat. Això no te res a veure i té un nom: titulitis.
Jo no he estudiat fotografia i mira... en fi...
M'ha agradat l'article, sobre tot al saber que estaves parlant de persones conegudes com M... la G... jejeje. L'altra família podrien ser varies persones del poble...
En fi, que aparentar una cosa i ser altra, a mí, en particular, m'agrada molt, sobre tot quan ensenye el meu treball i la gent em diu una i altra vegada: Pero eixes fotos les has fet tu?... No senyora! Li les he furtades a un altre fotògraf amb estudis i he fet un llibre al meu nom amb elles!!
Salut i bones pasqües.
Estimado Santi:
Es muy interesante el tema que lanzas a la palestra, sobre el que se puede reflexionar desde distintos ángulos. No hace mucho comentaba con un amigo un punto de vista sobre el tema del vampirismo entre humanos. Imaginaba yo mientras lo escuchaba los temidos hombres convertidos en murciélagos chupando la sangre de sus semejantes… de pronto, me descubrió un vampirismo distinto, real, una idea sobre el mismo, nueva, y que he tenido que reconocer desde una realidad experimentada. Me decía mi amigo, J.L.: - “Abundan las personas vampirizadas. El término vampiro llevado a las novelas y a la pantalla, encierra en sí una terrible circunstancia que se da entre las personas. He sufrido en repetidas ocasiones la vampirisación de esos individuos que decían ser amigos, cuando lo que eran en realidad, unos oportunistas parasitados sobre mis trabajos, ideas y proyectos que, después de arrebatármelos hacían suyos. El vampiro persona, existe, no chupa la sangre, chupa todo el poder intelectual del otro, su protagonismo, sus lugares de influencia, sus cualidades… Son personas que hacen suyos los triunfos de los otros, y abundan más de lo que aparentan”. Como puedes ver se trata de otro enfoque digno a tener en cuenta.
Ernesto Perales
Publicar un comentario