A Virtudes la coneixien tant al carrer Sant Francesc com a tot Vallada. Era la dona de més edat del poble. Jo de vegades anava amb la que era la meua núvia –que hui és la meua muller- a buscar la seua neta Nieves i a Juanvi per anar a donar una volta. Li preguntàvem pel seu estat de salut i no deixàvem de meravellar-nos al vore que malgrat la seua avançada edat no necessitava ulleres. Ella deia que el secret de la seua longevitat tenia dos ingredients: una taceta de timó pels matins i alhora de menjar quedar-se amb un poc de fam. Potser què els arguments filosòfics d’una dona tan major ens puguen servir per a determinades situacions de la vida moderna? Jo crec que sí.
De tant en tant, quan puc, m’agrada eixir a fer una excursió pel terme amb el meu fill i emportar-me algun amiguet de la seua classe. Aquell dissabte havia convençut dos amiguets d’Abel per a vindre a fer una volteta pel riu, només em faltava parlar amb els pares d’un altre per completar un xicotet grupet. La mare em preguntà quant de temps anàvem a estar de volta i jo li vaig contestar que unes tres hores més o menys. La xica es posava les mans al cap, ja que ella eixia a caminar els diumenges i en tres hores feien uns vint quilòmetres. “El meu fill no aguantarà”. Jo li deia que sí, que si els altres aguantaven el d’ella també.
-Va algun pare amb tu? –Em preguntà.
Li vaig dir que no i a més no era la primera vegada que eixia amb els xiquets. Podia estar tranquila que no donaven faena. La qüestió és que ella em digué que també vindria, a fer-se càrrec del seu fill i a tirar-me una maneta si els altres es rebolicàven. Vaig acceptar de bon grat i quedàrem per a l’endemà.
Baixarem per la vora de la gasolinera. Per l’antiga carretera que abans servia d’entrada al poble. Els xiquets gaudiren d’allò més travessant el riu per una passera. Com que el riu no portava massa cabdal passarem sense problemes. Poc després esmorzarem a l’agradable ombra dels baladres, els donàrem algunes lliçons de respecte per la natura, gaudiren fent allò que més els agrada fer als xiquets pel riu; tirar pedres als bassals. Jugant i movent-se plens de curiosat pel que els envoltava i gaudint de la llibertat que els oferia la natura anàrem completant el recorregut riu amunt.
A mà esquerra deixarem el pont que travessa el riu i el camí que puja cap a l’institut. Seguirem riu amunt fins un punt en que el camí havia de travessar el riu. Però per donar-los més emoció els vaig portar per una passera de blocs mig perduda per la vegetació del voltant. Amb unes tisores de podar que portava vaig netejar un poc la boga i alguna canya que impedia el pas. El fet de travessar el riu envoltats de vegetació els infundava un sentiment d’exploradors i els feia més divertit el recorregut.
Només travessarem el riu agafàrem una senda a mà esquerra que torna apegada a la riba i ve a eixir a la sèquia que baixa de la mota. Per dins la sèquia eixirem a la punta dels carrers nous i d’allí anàrem a fer-li una vista a “la xumenera de la partida del vapor”. Després de tornar per on havíem anat ens desviarem per baix de les naus de la fàbrica de Cerdà i eixirem enfront de la gasolinera.
En menys de tres hores férem l’excursió. Quilòmetres pocs... Però diversió per als xiquets molta... A més, férem el que deia Virtudes. Els excessos no són bons i els xiquets es quedaren amb fam, en volien més però això seria en una altra ocasió. Si la ruta s’haguera perllongat en el temps o en distància els xiquets no hagueren volgut tornar, al quedar-se amb ganes de més volien repetir.
Per acabar, recordeu este refrany "no desprecies els concells, ni dels savis ni dels vells". També dir que amb xiquets per a eixir d'excursió al camp no han d’anar ells amb nosaltres, sinó nosaltres amb ells. No podem fer com estos pares que s’emportaren els xiquets de 7 i 9 anys a caminar molt i a jugar poc. Quan arribaren a casa els xiquets digueren que no tornaven més d’excursió. Clar, no s’havien quedat amb fam, sinó més bé el contrari.
La imatge l'he treta d'ací.
No hay comentarios:
Publicar un comentario