La llegenda del Senyor dels Alforins.

      
    
      Al final del relat hi trobareu un muntatge de fotos amb música que poden il·lustrar el lector.

     Conta la llegenda, que en les acaballes del segle XIX Al poble de Fontanars dels Alforins hi vivia Joan, un  burgés propietari d’unes terres. Tot i que no tenia cap títol nobiliari i no era dels més rics de la contrada, destacava per la seua exquisita educació i honestedat. La virtut que més valoraven els jornalers era el tracte que els donava. Els senyorets i burgesos de la zona els tractaven quasi com a animals, ell en canvi els veia com el que eren, persones com ell. Per la qual cosa, li posaren el sobrenom del “Senyor dels Alforins”.

Prop de Fontanars, en la veïna comarca de la Costera vivia a la Vila de Vallada Carme, filla d’una família ben estant de la Vila. La mare de Carme volia com a marit de la seua filla a Martí, un senyoret de l’alta burgesia de la Ribera propietari de moltes terres de regadiu i una empresa tèxtil a Alcoi. El pare de Carme, un bragasses redomat, feia quasi tot el que li venia en gana a la seva muller... En una de les coses que discrepava era el matrimoni de conveniència per a la seua filla, ja que ell sabia de massa que Carme estimava el senyor dels Alforins malgrat que sa mare no donava el vist i plau.

Finalment triomfà l’amor de Joan per Carme amb l’aprovació de son pare. Martí i els seus pares quedaren molt disgustats quan se n’assabentaren del casament de Carme. Més ferit en el seu orgull que en els sentiments Martí planejà la seua venjança. Si Carme no era per a ell no seria per ningú.

Els mesos passaren depressa per a la parella d’enamorats que vivien feliços en una heretat quasi fitant en el terme de la Font de la Figuera. En canvi per a Martí cada dia suposava un martiri, havia sigut el centre d’atenció de tota la burgesia de la Ribera i part de la província de València. El seu orgull necessitava sang per apaigavar el foc de la deshonra. Com  poderós cavaller es don diner. Amb diners comprà la voluntat d’una criada que treballava a l’heretat de Joan. No fou una tasca gens complicada per a la criada enverinar el plat de la seua senyora.

Joan, eixe dia es trobava a Ontinyent atenguent uns negocis. Quan a mitjan vesprada arribà a casa es trobà a seua muller postrada en el llit agonitzant. Tot i que un els criats avisaren el més aviat possible el metge, res es pogué fer per salvar a la pobra desgraciada. Dos dies després moria Carme. Joan veié eclipsada la seua primavera de benestar per les tenebres de la depressió. En part es culpava de no haver estat a casa i haver portat a la seua dona al metge més aviat, encara que ell no sabia que no hi havia res a fer. Es tancà a la seua cambra aïllant-se de tots i agreujant el seu estat anímic. A les poques dies els criats trobaren el cos de Joan tentinejant-se penjat d’un pi dels  que hi havia per la porta de casa.  Els dos enamorats estaven junts per tota l’eternitat.

La casa pel temps quedà abandonada i en ruïnes. Conten  alguns pastors i algun que altre  rodamón que s’han aventurat a fer nit en la casa del Senyor dels Alforins que han vist dos espectres ataviats amb roba d’una altra època vagarejar per la casa i els voltants. Diuen si seran les ànimes dels dos enamorats.