Contes per al Dia d'Ànimes. "Calfreds".

Per a vore les fotos en gran, cal fer click d'amunt d'elles.

M’agrada anar a fer fotos a fàbriques i cases abandonades. Sovint quan arribe a algunes d’elles tinc calfreds per l’esquena i el braços. Lola, que és molt amiga dels fenòmens paranormals. Diu que això és perquè note presències del món espiritual.  Josep, en canvi té les seves teories científiques que pareix ser tenen raó. El ben cert és que jo crec el que veig, encara que solen dir: “d’allò que veges creu-te’n la meitat i del que et diguen res”.

Tot i que Juanvi tenia els lligaments del genoll trencat i no podia anar a fer passejades per la muntanya, el 12 d’octubre era una bona data per passar el dia en un poble no molt allunyat d’on visc. En principi pensàvem que d’un berenador no eixiríem, però Juanvi insistia en que ell podia caminar, encara que baixar costeres empinades li venia un poc a repèl.

Visitarem el casc antic i donàrem bon compte dels entrepans que portàvem per a dinar baix la agradable ombra dels plataners asseguts en un parc. Després d’una agradable passejada pels carrers estrets de l’antic barri jueu decidirem anar a passar la vesprada al riu on hi ha una zona d’aigües netes i molt fredes on es pot nadar en estiu.

El sol escalfava de valent al fons del barranc. Jo vaig ser el primer en entrar a l’aigua descalç  amb els camals arremangats.

-Ja voràs com acabes dins l’aigua. T’esvararàs i voràs quina risa. –Digué Juanvi mentre treia el mòbil per gravar-me per si acabava pegant una culada dins l’aigua. El meu fill i la meua filla entraren darrere.

A la fi la xiqueta s’esvarà i acabà tota mullada mentre la meua dona rondinava prou. –Tota la culpa la tens tu! Ara, que tu eres pitjor que ells!!

La xiqueta es llevà la roba i amb la jaqueta del meu xandall li vaig improvisar una falda. Amb la jaqueta del xandall de la filla del meu amic es va vestir la part superior del cos. I és que amb huit anys encara que vages disfressat no passa res.

Recuperats el ànims ferem un passeig per la vora del riu per un camí que conduïa al poble. De sobte, entre uns pins, s’alçava la construcció d’una antiga casa. Ningú se n’adonà, ja que anaven distrets xarrant.

-Podríem tornar i berenar allí darrere en els banquets. –Digué Neus la dona de Juanvi.

-Bereneu vosaltres que jo no tinc fam. Vaig a fer una ullada a una casa vella que m’ha paregut vore més endavant.

-A on? –Digué la meua dona.

-Ara ens em acostat i no es veu ni el pinar que es veu que està darrere d’aquesta costera tan empinada. Feu marxa que jo faig una ullada per vore si puc anar-hi un altre dia a fer fotos.

Em vaig acomiadar del grup i amb la motxilla a l’esquena em vaig dirigir cap al poble cercant el pinar i la casa que no sabia si  estaria en us o estava abandonada.

Quan vaig arribar dalt de tot, la casa s’alçava majestuosa en mig d’un pinar. Vaig passar per la vora d’un matrimoni amb els dos xiquets que anaven cara el poble fent senderisme i el vaig saludar.

-Bona vesprada. –Ells en van contestar mentre jo canviava la meua direcció cara la casa. El primer que vaig vore  em va paralitzar per una fracció de segon. Eren unes varetes de ferro estacades en terra amb una cinta lligada de unes a les altres fent el paper de una cinta que barra el pas. “Una garlanda color rosa com si fora d’una festa d’aniversari d’una xiqueta per a barrar el pas? Que estrany”. Vaig pensar. “Sembla que serveixca per a conduir el visitant cap a la porta del pati de darrere” En un rovellat barrot acabava la cinta.

“Per què no portaré la càmera penjada al coll com Araceli? Ara faria bones fotos. De hui endavant portaré la càmera fins i tot per anar a pixar.” Vaig ficar la mà a la butxaca i vaig traure el telèfon mòbil. “ Xèè. Quina faena. Ja li s’ha esgotat la bateria. Carregat d’anit i ja està torrat.” De sobte un calfred em recorregué l’esquena. El borrissol se’m posà tes com escarpies i la pell se’m posà de gallina. La casa pareixia cridar-me amb una veu onírica de xica jove.

“Pereee... Pereee... No et que quedes a la porta... Passaa. La festa va a començaaar. Si entres, romandràs ací per a tota la eternitat”.

Vaig esportir el cap cap a un costat i cap  a l’altre. Vaig entrar un parell de passes dins del pati mentre alçava el cap contemplant les deteriorades parets. Ràpidament vaig eixir del pati i vaig fer una volta al voltant de la casa.

Les finestres obertes del pis de dalt em miraven amb la seva foscor que eixia de l’interior. Jo alçava el cap amb recel per si veia alguna cosa a l’interior que no m’agradara gens. Josep tenia raó. Una  vegada en una casa abandonada vaig tindre un percanç amb un gos que em va fer córrer cap a fora. Després vaig vore una mà agafar-se a una reixa i un rostre de pell obscura s’assomava des de l’interior. En vore que l’havia vist es va fer cap enrere. Si hagués sigut un gos de presa el que em va perseguir com hauria jo acabat? Josep diu que algunes cases tenen matisos que em recorden l’experiència, olors, alguna cosa que em recorda la mala experiència i és ahí on note els calfreds al recordar inconscientment l’ensurt.

Vaig arribar a la part de davant. Impressionant l’escala a dos mans que donaven accés a la primera planta. De la façana pareixia eixir una veu d’un home d’uns seixanta anys.

“Qui gosa pertorbar la pau de ma casa? Fora d’ací. Ací no tens feina”

Vaig pujar l’escala amb cert temor. “Mare meua. Açò està fet pols. Què passarà si l’escala s’enfonsa? Si caic, ja m’alçaré, collons, que estic fet un covard”. Vaig pujar per l’escala i em vaig assomar a l’interior.

 El sostre s’havia enfonsat a trossos i part del primer pis també. Vaig alçar el cap  cap amunt i vaig vore el nom de la casa.

 “El Alba”. “Curiós nom per a una casa que he trobat al capvespre. Vaig baixar l’escala i vaig continuar donant la volta. Em vaig assomar a l’interior on hi havia caixes de cartró i alguns mobles d’estil de finals dels seixanta mig trencats. Un altre calfred em posà la carn de gallina. I vaig decidir anar-me’n d’allí a contar a la meua família i amics el que havia vist. La solitud i la imaginació fan que la por aparega com un cavall desbocat. Vaig ser massa covard o massa prudent per a endinsar-me tot sol en eixa casa.

Dos dies després li telefonava a un conegut aficionat a la fotografia.

-Hèctor. Com estàs?

-Bé, i tu que contes?

-No res, el de sempre. Què pots dir-me de la casa “El Alba”?

-Ostres!! Era una casa senyorial de les més importants del poble. El meu iaio anava tots els anys a matar-los el porc als amos. Tinc algunes fotos velles amb els senyorets a la porta i tot. Haguera pogut ser un bon hotel rural. Encara que en els anys huitanta això encara no estava de moda. Per eixos anys la casa pertanyia a una empresa constructora. El problema ja saps quin és. De vegades les reparacions d’estes cases velles tan deteriorades,  costen una fortuna d’arreglar, a més de pagar molts impostos. Ah!! El meu iaio ens contava històries de fenòmens paranormals, ja saps, històries per a llevar-los el son als xiquets. Encara que sí que té una història negra documentada. A meitat dels anys huitanta va desaparèixer una xica de disset anys d'ací del poble. La policia, els pares i alguns coneguts de la família estigueren buscant-la. A la fi la trobaren assassinada dins la casa. Puc passar-te un link amb la notícia del diari de l’època si vols.

-No, no cal. Gràcies per la informació. A vore, este diumenge que vé vols que quedem i anem a fer unes fotos a la casa “El Alba” i passem el matí?

-Impossible. –Digué Hèctor.

-Ja sé que t’ho passes molt bé fent fotos de boudoir a models de bon vore, però si no pot ser esta setmana a la que ve.

-Que no. La casa el Alba va ser enderrocada pels propietaris poc de temps després de l’assassinat. La casa va ser reduïda a runes i després van retirar els enderrocs.  Hui tan sols queda un solar envoltat per la pinada. L’únic que es pot vore són les restes d’alguns taulells del terra.

Em vaig quedar mut, al temps que un altre calfred em recorria l’esquena.