Silenci i solitud.

Açò és un relat curt que parla del que hem sigut en un passat no molt llunyà i del que som. Espere que us agrade.

 

 Quique i jo,  tenien una cosa en comú. Tots dos havíem nascut el 4 d´octubre de 1974

 a l´antic Hospital de Xàtiva. Ell d´una família de Vallada i jo fill d´una de Montesa.

 Catorze  anys després, en plena adolescència tornàvem a coincidir a Xàtiva, però

 aquesta vegada a l´institut de Formació Professional en la branca d´ausiliar administratiu.

 Ens havíem caiugut bé desde el primer dia, i seiem junts a les classes.

Aquell dia de primers de març la mestra de pràctiques d´oficina, ens havia manat per a l´endemà fer un treball en el que haviem d´explicar les diferents eines, materials d´oficina i les seues utilitats. Era un treball força senzill, el qual haverem pogut enllestir a l´hora del pati al dia següent, ja que nosaltres erem amics de escalfar-nos poc el cap i improvisar sobre el terreny. Així i tot, era l´escusa perfecta perquè jo anara a dinar a sa casa, i als dos ens feia força il.lusió trencar la monotonia diaria.

A les 11:50 teniem deu minuts de descans entre classes, temps que nosaltres aprofitarem per a telefonar a les respectives cases, jo avisant que no anava a dinar, i Quique per a dir que posaren un plat més a taula.

Per tornar després a Montesa, Quique hem digué que no em preocura per res, ja que son pare treballava a Industries Cerdà i allí hi treballava gent de Montesa i algú hem portaria a casa.

A les dos del mig dia acabavem les classes, pujarem a l´autobús dels estudiants,  arribant a Vallada al voltant de les tres, després d´haver pasat per Canals i Montesa a deixar més alumnes. Teniem fins les set que era quan acabaven la jornada a la fàbrica.

La mare de Quique, una dona baixeta i grosseta però molt alegre i dinàmica ens havia preparat allò que més agrada als adol.lescents, creïlles fregides amb ous i carn.

La dona s´al.legrava molt de coneixer el montesinet que naixqué el mateix dia que el seu fill. Mentre dinavem m´acribillava a preguntes pels meus pares, si tenia més germans… el que solen preguntar les mares dels companys d´estudis.

Una vegada haviem donat bon compte del dinar, ens recloguerem a la cambra de Quique, amb la finalitat  d´enllestir el treball amb quatre esquemes i acabar com més aviat millor.

 Aniriem a fer una passejada pel poble després a arreplegar a léscola  a un amic que repetia octau d´EGB i al  germà de Quique  que era dos anys més menut.

Al carrer de baix trobarem un xicot que descarregava armadures i respatllers de cadires i uns rolls de tireta de plàstic de colors a la porta d´una casa.

Quique el saludà amistosament i pasà a contar-li el motiu de la meua presència a Vallada.

S´obrigué la porta de la casa i aparegué una dona ataviada amb un bavi, al temps que  Quique i jo ens acomiadarem del xicot que ananva a deixar-li la tasca a l´ama de casa.

El meu amic tenia un carácter molt obert i desimbolt, però tenia un defecte, era molt orgullós i alló que era d´ell era millor que el dels demés. Passà a contar-me que el seu xicotet poble era molt pròsper, un poble on no existia l´atur. Les fàbriques de mobles de canya tenien molta faena, a més existien molts  artesans  que treballaven per compte d´ells i els anava molt bé. La gran majoria de les dones, tanmateix com la mare de Quique, treballaven a casa fent cistelles de mimbre o com la que acabavem de vore fent cadires i taules forrades de tireta de plàstic, mobles de terrassa  per a les dos grans indústries del poble, la de Cerdà o la de la Indústria del Mimbre. La fàbrica de Cerdà on son pare treballava d´encarregat de secció donaba faena a 230 treballadors, dels quals dos eren de Montesa,  alguns de Moixent i la gran majoria  eren de Vallada.

Jo li vaig replicar que Montesa, tot i que era un poble majoritariament agrícola, un gran nombre de persones treballaven a Canals a les fàbriques tèxtils com Ferry i als curtidors de la pell com Rodrigo Sancho o Impelsa. En eixes empreses la gent feia els torns intensius, per tant, podien emprar unes hores al dia, o bé pel matí o per la vesprada a treballar-se les seus terres. Després també estaven els que és dedicaven unicament a la terra:              

 collint  taronja, plantant pebres, o maduixots, a més de fer algún jornal per ahí si els eixia la possibilitat.

La discussió s´acabà de seguida. Sempre s´ha dit que si u no vol dos no discutixen. El vaig deixar estar, i per a ell la burra.

Passejaven pel poble amb la felicitat típica de la noiesa, sense  preocupacions ni maldecaps.

Al girar una cantonada aparegué un xiquet d´uns huit o nou anys que anava amb bicicleta, i Quique li preguntà per què no havia anat a l´escola. El xiquet li contestà: “Es que en fà mal el cap”. I continuà pedalejant freneticament mentre s´allunyava pel carrer. Quique en vore allò esclatà una rialla mentre deia: “Li fal mal el cap per a anar a l´escola, i mira´l, ahí el tens damunt de la bicicleta.”

Jo vaig callar i no vaig dir res, però sí que pensí: “Estes són les conseqüències d´una unitat familiar en la que treballen el pare i la mare, deixant als xiquets a càrrec dels iaios, als quals de vegades els nanos es  prenen els pel.”

Però clar, per a poder viure  bé avuí cal que treballen marit i muller.

Per la meua part ma mare va deixar de treballar quan jo tenia tres anys, i com que era fill únic amb el sou de mon pare de la fàbrica tèxtil i les terretes que tenia viviem bé.

A les cinc de la vesprada arreplegarem al seu germà Paco i a Gustavo, l´altre xic. Paco i Gustavo volien anar a casa a berenar. Nosaltres com haviem dinat tard no teniem gana, però decidirem que en  agafar el berenar de Paco passariem per ca Gustavo i tos quatre aniriem a pegar uns xuts al baló.

Gustavo no hi era a casa. Sa mare ens digué que havia anat a portar-li el berenar a  son pare, ja que eixa vesprada eixiria més tard del “taller,-que era com s´anomenaven en Vallada a les fàbriques de mimbre i caña-. Hi havia que acabar unes comandes urgents i havien de quedar-se a fer més hores extres, tot i que la jornada estava marcada com a huit hores més dos extres tots els dies i els dissabtes pel matí.

Eixirem corrents i alcançarem a Gustavo en el carrer de dalt anant a ca Cas Peris, que era com s´anomenava el taller on son pare traballava.

Era una construcció als afores del poble de fassana ampla, una casa a dues mans i planta baixa i una alçada. Entrarem per una porta escorredissa, la qual estava oberta Gustavo saludà al iaio Peris i preguntà per son pare. El qui en eixos moments abaixava del pis de dalt carregat amb armadures de mimbre per fer cistelles. Li donà l´entrepà per a berenar i nosaltres ens n´anarem.

 En la part de baix podia entrar un camió xicotet pel corredor central fins a la mitad. Els bauls de mimbre i les cistelles s´amuntegaven als dos costats. Hi havia una petita cabina de pintura en un racó, junt amb una serra de cinta componien tota la maquinaria que allí hi havia. A la part de dalt estava l´oficina i magatzem per al material. Era un dels xicotets tallers de la localitat. Es este concretament hi treballaven set persones contant als amos.

 Pasarem la resta de la vesprada jugant a futbòl a un solar que hi havia als carrers nous. Al voltant de les  sis i mitja de la vesprada plegarem trastos i jo me n´aní a arreplegar les meues coses i a tornar a donar-li les gràcies a sa mare de Quique pel dinar, al temps que m´acomiadava d´ella i de Paco.

Quique i jo, anarem a la fàbrica de Cerdà. Esta no tenia res a vore amb la que havia vist adés. Estava ubicada en un carrer a l´entrada del poble als afores. Una fila de naus  s´estenien  al llarc del carrer de tres-cents metres de llargaria, i  als últims cent metres hi havia naus als dos costats.

Desde el carrer se sentia el soroll que dins hi havia: la remor dels sistemes d´aspiració de les serradures de les màquines, el xiulit constant de les serres de cinta i de disc, a més d´un aparell de ràdio amb el volum prou alt com per a oirlo per damunt l´enrenou que hi havia.

 Entrarem per una porteta, la qual permitia  l´accés als  treballadors a la nau de serreria que era on treballaven  el pare del meu amic i el meu conveí que m´havia de portar a casa. Quique entrà amb la llibertat del qui entra al forn, o a qualsevol tenda. Jo el precedia amb cert apocament, més que res per si algun encarregat superior al pare de Quique ens cridava l´atenció respecte a que feiem allí dins. Però el meu amic em digué que no patira que allí el coneixien  quasi tots i ningú ens diria res.

Localitzarem primer el meu conveí de mal nom Picola, al qui ja havia avisat el pare del meu amic de la situació. Després de saludar-lo i bescanviar unes paraules quedarem en veure-n´s després, ja que anvem a saludar al pare de Quique i a fer una ullada per allí en els deu minuts escassos que faltavem per a les set.

El pare de Quique era força amable i graciós. Quique li diguè que volia enssenyar-me un poc la fàbrica. “Ara anirem a vore a les rotlladores i voràs com estan de bones.” -Em digué el meu amic amb un somriure.

Travessarem la nau de serreria i en la següent ja no hi havia tant de sorroll, s´escoltava el repiquetejar de les grapadores d´aire comprimit dominant l´ambient la música que escoltaven en un radiocasset.

Allí estaven les rotlladores. Una dotzena de dones de vint-i-tants anys i algunes de trenta-i-pocs. Dones de semblant eixerit, de mirada sensual, càlida i misteriosa, de cossos de corves sinuoses i seductores les quals despertaven la nostra imaginació d´adolescents. I és clar, a la nostra edat totes les dones joves ens semblaven deeses.

 Algunes d´elles estaven assegudes i altres traginaven amunt i avall portant anses de cistelles, o respatllers de canya.

Les saludarem i Quique amb la desilvoltura que el caracteritzaba els contava el motiu de la nostra visita, exagerant com haviem estat d´atrafegats amb els deures.  De sobte un potent lament s´escoltà per totarreu. Era la sirena que anunciava la fí de la jornada. Les serres es detingueren amb un xiulet ofegat, els sistemes d´apiració s´aturaren al temps que es desendollaven els aparells de radio, i un conrreu de gent començà a eixir de les naus, Picola i jo, ens dirigirem al seu cotxe i ferem via cap a Montesa.

Els estudis per la meua part quedaren inacabats i Quique per la seua banda si que continuà en FP II, a més d´arrimar-se a les hombres de la  politica assolint un bon lloc de treball. Passaren els anys i acabí casant-me amb una valladina, visquent i treballant a Vallada.

L´any 2002 el meu cap li comprà  dues naus a Indústries Cerdà. Una la del magatzem de la canya i l´altra la que feia de cobert per a la fusta.

Els tres germans Cerdà s´havien separat. Pepe havia montat la seua empresa de matalafs 
d´importació, Angel també es dedicaba a portar de Xina  mobiliari d´oficina. Així que Ramón hagué de pagar-los la part proporcional que els pertocava, aixó a més del bac que havia pegat el moble de canya en el mercat, deixaven  l´empresa en una mala situació econòmica. Per eixe temps l´empresa ja havia començat a acomiadar gent minvant bastant la seua plantilla, a més de no fer ja més hores extres.

Nosaltres treballaven en les dos últimes naus i sempre veiem el conreu de gent encara que molt inferior al de feia uns anys enrere.

Però l´estiu de 2003  les coses no anaven gaire bé,  segons es deia  l´empresa devia pel poble, l'empresa devia als treballadors tres mesos de sou a més de  la paga extra de l´estiu.

Pel més d´agost  se n´anaven de vacances i a setembre ja s´estudiaria la situació per a acomiadar més gent o reduïr la jornada. La gent eixia amb  les cares llargues. Una nuvolada negra d´incertesa i dubte enterbolia les seues ments, presagi de la tronada que s´acostava imminent.

Pel més de setembre vingueren els planys, després d´un més sense facturar ni una peça, l´empresa va fer  fallida, a més de no tenir diners per a pagar acomiadaments ni els dos mesos que els devia. Fou un dur colp per a l´economia del poble. La gent intentà recol.locar-se com va poder, llevat dels qui és varen prejubilar i algú que passa ponts i calderes després d´esgotar la prestació de l´atur, i no haver trobat faena estable.

Les naus passaren a mans de Bancaixa, que era el banc amb qui l´empresa havia contret un deute desorbitat. Amb la perspectiva que l´empresa no anava a ser reflotada, el banc decidí vendre la maquinaria i tot allò que podera generar-li algun benefici.

Un amic meu tenia les claus  de la fàbrica, i aquell dissabte d´octubre de 2007 començaven a buidar les naus.

Esmorzarem junts, i un poc abans de les deu, hora en que havia de vindre el camió, ens dirigirem a fer una ullada, i a escodrinyar el que allí hi havia.

Entrarem per la part de darrere. La vella caldera de corvar canya ennegrida pel pas del temps i amb les pareds clavillades tenia un aspecte sinistre al temps que llastimós.

De sobte sonà el mòbil del meu amic, com la conversa no era de la meua incumbència  amb gestos li vaig indicar que anava a donar una volta.

Les armadures emprades per a corvar i donar forma a la canya s´amuntegaven per sèries i models. En la segënt nau sumida en una semi-penombra els taulers d´aglomerat romanien organitzat per grossaries damunt de palets. Quan vaig vore les màquines de serrar m´invaí certa melàngia, al recordar   la visita que vaig fer feia uns quants anys amb Quique. Ara ja no s´escoltava l´enrenou de les aspiradores de serradures ni la música en el aparells de radio. Les serres romanien en silenci esperant la tornada dels seus operaris, tanmateix com una mare espera la tornada del seu fill que se n´ha anat  i intuix que este no tornarà 

Entrí al taller on per damunt del banc de la ferramenta hi havia algunes eines  fora del seu lloc. Feia l´impressió que la gent havia acabat de treballar divendres, i que dilluns tothom tornaria als seus llocs de treball, llevat  d´una capa de pols que ho cobria tot i les terallines dels  racons demostraven el contrari.

Al acostar-me a la següent nau es veia molta llum. El sostre semblava que havia patit un bombardeig. Ple de forats i amb moltes plaques d´oralita soltes havia deixat entrar la plutja de feia uns dies, havent hi  algún xicotet bassal al terra.

La teulada pel motiu que fora en eixa nau era més fluixa i  fou victima de la forta tronada de granissa de setembre de 2004.

Les cabines de pintura embassades d´aigua de plutja li donaven un aspecte lamentable al conjunt.

Quants mobles haurien passat per allí

Havia recorregut quasi sense adonar-me la totalitat de la fàbrica presa d´una gran emoció. 

La porta de les oficines estava tancada amb clau i no hi vaig poder entrar. Havia arribat al final de la fàbrica a la secció del magaztem, on encara hi havia algún moble embalat d´alguna comanda que mai no arribaria a la seua destinació.

La fàbrica havia tingut uns amos que es negaren a ensenyar als xinesos a treballar la canya i el mimbre per por a que fora la mort del poble, al temps que donaren tots els drets pertinents als treballadors cuidant d´ells com si foren part d´una gran familia. Una perfecta simbiosi, en la que els treballadors feien amb el seu treball prosperar l´empresa i esta els donava els guanys necessaris per poder viure ells i les seues families. Una empresa que havia sigut el motor econòmic de la localitat i s´havia convertit un cementeri on jeien  soterrats els somnis i les perspectives de futur d´un poble.

Amb el cor constret vaig desfer les meues pases cercant el meu amic.

Acaba de començar la primavera de 2009,  però els vents de la incertesa,  les boires de la frustació i el descoratge, han fet que al meu cor siga hivern. Pedalejant lentament i pausada en la meua bicicleta de muntanya recorrec el carrer de la fàbrica de Cerdà. La meua empresa acaba de fer fallida tanmateix com altres tantes arrossegades pel riu turbulent de la actual crisi i ara estic en l´atur. Sota un sol tebi i agradable la meua ment es un bullidor de pensaments: la globalització, els avanços tecnològics que han fet minvar la mà d´obra, la crisi mundial, un país que ha viscut per damunt de les seues possibilitats endeutant-se fins les selles, els increments desorbitats del preu de la vivenda, les pujades de tipus d´interés de l´euribor. Entre tot s´ha fet una barreja que ha deixat mig moribunda la mare economia, la qual, està a punt de deixar orfe el benestar i el futur de la societat.

La meua dona no cobra cap prestació i està atrurada, jo en l´atur, dos xiquets xicotets que mantindre. Una situació molt semblant a la de molta gent. Per una altra banda pense: “pitjor ho passaren els nostres iaios quan l´economia espanyola estava sumida en una letàrgia hivernal a conseqüència d´una guerrra civil, i mols d´ells es convertiren en aus migratòries buscant una primavera de prosperitat i benestar”.

Tan sols em quedava una alternativa incerta, escriure una novel.la ambietada en eixa època i narrar la vida dels meus iaios, amb l´esperança que es publicara i  no havera d´imitar les oronetes fugint del tràgic hivern que se-n´s venia al damunt sense remissió.