Hi havia un temps.

Hi havia un temps no molt llunyà en què els ramats de cabres i ovelles trepitjaven les nostres serres. Els homes mantenien netes les sendes, les fonts i les muntanyes. Feien garbes de llenya per als forns de ceràmica de Manises i per a les seues llars. Els carboners desenvolupaven un ofici sacrificat i dur. Altres es dedicaven a la agricultura amb unes tècniques respectuoses amb el medi ambient. Eren coneixedors de les plantes i herbes amb qualitats per a curar malalties, adobar menjars i fins i tot l’espart servia per a confeccionar els seus atifells per al camp.

Hi ha via un temps en què les dones abillades amb els seus davantals agranaven el tros de davant de les façanes de les seues cases. No tenien temps per a avorrir-se a casa hi havia molta faena que fer i tot havia de passar per les seues mans; pastar pa, anar a per aigua a la font, rentar la roba al llavador del poble... Eren unes vertaderes alquimistes culinàries; sabien guisar, pastar mones dolços de diferents tipus. Dones valentes i fortes de caràcter, que tanmateix pelaven un conill, com anaven a plegar olives. Amb agulla i fil també s’apanyaven bé, era un dels requisits per a ser “unes dones de sa casa”.

Hi havia un temps en què els xiquets malauradament no podien assistir a l’escola per problemes econòmics. Així que una vegada sabien llegir, escriure i un poc de comptes, acabaven la seua formació i els posaven a treballar per poder contribuir al suport de l’economia domèstica. Els qui vivien a les cases de camp encara ho tenien més difícil, però així i tot rebien la seua paupèrrima formació. Les alternatives d’oci que tenien eren ben variades. Des de anar a buscar nius, caçar granotes al riu, jugar al sambori, a la trompina, les caniques, el canut, encara que a aquest joc jugaven també els més majors. Educats en la cultura del respecte, obeïen i es mostraven educats amb els més majors; la voluntat dels pares era inqüestionable.

Hi havia un temps en què estes persones s’apinyaven arrimades a la vora de la llar durant l’hivern i contaven contes i històries que perduraven en el temps gràcies a la tradició oral que passava de pares a fills. L’única tecnologia que hi havia era la radio, i malgrat això prevalia el poder de la comunicació oral en la família.
Estes mateixes persones a l’estiu eixien al carrer per les nits i s’ajuntaven amb els veïns a fer vida social, els xiquets a jugar i córrer pels carrers. També es feien farolets amb els melons més xicotets i jugaven a fer de serenos.

Hi havia un temps en què les persones estaven tot el dia ocupades amb els quefers diaris i no tenien temps per a avorrir-se. Una vida un tant dura, en la qual mancaven moltes comoditats i avantatges que ara existeixen, però així i tot eren feliços, tenien una altra filosofia, una perspectiva diferent de la vida, i menys ambicions, segons conten les persones eren feliços.

Ha passat el temps i em canviat. Quantes dones continuen pastant mones per Pascua? Quans homes saben teixir espart, o adobar una garrafa d’olives, o un tarret de raïm de pastor? Ja no són necesaris exos coneixements, la societat de consum ens ho dona tot fet, tan sols necesitem diners per poder compar-ho tot. Tenim més cultura, més tecnologia i altres qualitats. Simplement el món ha evolucionat.

Ara hi ha un temps en què està a punt de desaparèixer una generació i amb ells un munt de saviesa popular, gastronòmica, una manera de viure i entendre la vida. Els romàntics lamentarem no haver passat més temps amb els nostres majors oint eixes històries de la seua vida i la dels seus conveïns, en la qual ens mostren un mode de vida ben diferent al nostre.